diumenge, 10 de juliol de 2011

EL TRANSVALS DEL SOCIALISME

   Fa uns quants anys quan algú ens explica va com els grans poderosos de la terra ens dominaven pensàvem: «Un dia o altre vindrà el “socialisme” i les coses s’equilibraran». El fracàs estrepitós del 1989 (la caiguda del mur de Berlin) va ésser l’inici d’un esfondrament que va augmentant dia a dia. Ara mateix estan lluny d’aglutinar ni tan sols els moviments de protesta dels “indignats” que, encara que repeteixen els mateixos slògans que els socialistes dient “no a les retallades” no s’identifiquen ni es volen identificar amb els partits anomenats tradicionalment socialistes. Fa uns quants anys el gran referent era Moscou i es notava una sintonia generalitzada perquè havien accentuat tant la igualdat que tots repetien els mateixos pensaments, les mateixes respostes (avortament, separacions, eutanàsia...). Era inimaginable trobar un socialista de qualsevol branca (PSUC, Iniciativa, PSC...) que tingués un pensament propi en aquestes qüestions. Els que passaven per intel·lectuals tampoc no el tenien. Però seguien essent una alternativa a l’aposta per la llibertat acaparada pels grans potentats del món, que ens fan ballar al so que ells volen. Una alternativa (la socialista) que ha aconseguit, després de l’inici de la democràcia, governar en estats, nacions (com Catalunya) i molts ajuntaments.

   Quasi tot se’n ha anat en orris i el pitjor és que l’alternativa que queda, que és la que s’anomena “llibertat” (el capitalisme o, si voleu el liberalisme) ha creat unes diferències com mai entre els que tenen molt i molt i els que no tenen gairebé res. Estem en mans de desconeguts que governen els governs. Dic desconeguts perquè, quan llegim la llista dels més rics del món (revista Forbes) no n’hem de fer cas; aquests són els que es veuen, però els vertaders amos del món estan amagats i són molt més rics i poderosos. A més, saben que no hi ha l’alternativa, que eren els diferents socialismes, amb totes les seves ramificacions... Que no se’ls veu per enlloc, i és llàstima.

   Així com els socialistes (els més radicals) es posaven per damunt de Déu i les fotografies dels seus líders omplien les façanes i els edificis (fomentant el culte a la personalitat) i amb això s’allunyaven molt de l’Evangeli oblidant que Déu està per damunt de tots nosaltres, els nous liberals (els més radicals) encara estan més lluny de l’Evangeli quan s’aparten de la recomanació de Jesús quan deia a tothom: «Si algú vol venir amb mi, que es negui a ell mateix, que prengui cada dia la seva creu i que em segueixi. Qui vulgui salvar la seva vida, la perdrà, però el qui la perdi per mi, la salvarà. Què en treu l'home de guanyar tot el món si es perd o es destrueix a ell mateix?» (Lc 9,22-25). Per això Jesús ens advertia que «[...] cal que el Fill de l'home pateixi molt. Els notables, els grans sacerdots i els mestres de la Llei l'han de rebutjar, ha de ser mort i ha de ressuscitar el tercer dia». És a dir que el “fill de l’home” (és a dir tota persona) patiria molt en mans dels potentats de cada moment quan aquests volen guanyar tot el món. És el que ha anat passant en tots els temps.

   Necessitem recuperar el valor de cada persona per damunt del guany i del diner. I això qui ho pot fer? Nosaltres? Doncs la recomanació de Jesús, després que ha fustigat els qui reuneixen tresors només per a ells mateixos (Lc 12,21), és diàfana: «No us preocupeu per la vida, pensant què menjareu, ni pel cos, pensant com us vestireu. La vida val més que el menjar, i el cos més que el vestit. Fixeu-vos en els corbs: no sembren ni seguen, no tenen rebost ni graner, i Déu els alimenta. I vosaltres valeu molt més que els ocells! Qui de vosaltres, per més que s'hi esforci, pot allargar un sol instant la seva vida?» (Lc 12,22-25). Comencem per nosaltres.

Josep ESCÓS i SARSANEDAS
Article del full parroquial del Diumenge XV de durant l'Any
10 de juliol de 2011

Cap comentari:

Publica un comentari

No es publicarà cap comentari anònim o amb contingut ofensiu.