diumenge, 17 de juliol de 2011

† MOSSÈN IGNASI RIBAS PRUNÉS

   El diumenge dia 10 de juliol ens va deixar Mn. Ignasi RIBAS PRUNÉS que fou durant set anys rector de la nostra parròquia. Va deixar rastre de la seva ànima pagesa i contemplativa de la natura amb uns escrits creatius de llenguatge. Que ho diguin els malalts que anava a visitar quan podien encetar el llenguatge dels arbres, les plantes i les flors. Se li il·lumi naven els ulls i eixamplava les grosses mans per fer evident que vivia de la contemplació de la natura.
   Vull fer-li un homenatge reproduint un dels seus escrits (de l’any 2000) on parla de la seva mort.

NEGRA NIT
La nit plana ben d’hora sobre la població. Aleshores el silenci s’imposa i tot parla de solitud. Quan tot és foscor sense lluna ni guspires de casa habitada, prenc una manta, adreço el pas carretera amunt i planto l’esquena sobre l’abrigall. Allà m’em briago amb els rajolins de llum que vessen de cada estel. Tots són vius, nets i diferents. En conjunt teixeixen una enramada immensa de coloraines. Quina munió! Quants n’hi ha? Em faria gràcia saber-ne el nombre, però què en trauria? Una xifra. És massa freda.
No. L’estelada no és una quantitat. És una meravella. És un espectacle sorprenent. És una dansa de mones que sosté la omnipotència creadora de Déu. Corprèn tanta llum tan llunyana i tan rutilant. La nit no és negra. La nit és clara i eloqüent. La nit revela la nostra petitesa i desperta la nostra admiració.
Després, ajagut de cara enlaire, em pregunto pels seus orígens. Com han aparegut aquestes aparents espurnes de claredat? No ho sé, però n’he fet la meva teoria personal.
He pensat que en un principi Déu vivia en l’única relació del Fill i de l’Esperit. Després creà l’home per acollir-lo a casa seva, però lliure (fins aquí és cert). Perquè no veiés la seva glòria, estengué un vel opac al seu entorn. L’home pelegrinà per la terra sense llum. En morir, cada just entrava al cel i feia un forat a la cortina. Cada sant era un nou esquinç. Els màrtirs feien un trau amb un deix de vermell. Els infants i les verges no deixaven rastre i els fidels confessors acolorien de blau. Nosaltres aquests estrips els anomenem estels i els veiem amb un toc de color.
Després morí el Crist i, és clar, en entrar al cel feu una bohïga espectacular: és el Sol. En pujar al cel Maria, la pubilla de la humanitat, obrí un orifici gran i benigne que és la Lluna.
Per això les estrelles poden ésser espitlleres de la benaurança. “El cel parla de la glòria de Déu i l’estelada anuncia l’obra de les seves mans” (Sl 19,2).
Quan jo em mori no pretenc pas fer cap forat nou. Demano passar pel pas de Maria. Segur que n’hi entren molts. Amb la seguretat que en aquest esboranc no hi ha pas foc.
Ignasi RIBAS i PRUNÉS
   Fins aquí el seu escrit contemplatiu com tots. Acabo enviant un agraïment a Mn. Ignasi. La parròquia que jo vaig trobar no la vaig pas inventar. Els que m’havien precedit li havien anat donant forma i a fe que la vaig trobar ben organitzada, amb una colla de gent amb una fe fonda, que cuidava la parròquia com si fos la pròpia casa. Una parròquia oberta a tots els grups del poble.
Josep ESCÓS i SARSANEDAS
Article del full parroquial del Diumenge XVI de durant l'any
17 de juliol de 2011

Cap comentari:

Publica un comentari

No es publicarà cap comentari anònim o amb contingut ofensiu.