diumenge, 31 de juliol del 2011

ELS JOVES D’ALTRES LLOCS DEL MÓN

   A Madrid, del 15 d’agost en endavant, s’hi trobaran joves cristians de tots els indrets del món. El diumenge dia 14 assistiran a Missa els que hauran pernoctat a Navarcles i quedaran astorats de veure que no hi ha cap jove (o quasi cap) que participi de la Missa del diumenge.

   És que aquí som dolents i en altres llocs més bons? No va per aquí la cosa.

   Quan hi ha una deserció quasi massiva de tots els joves no podem córrer a dir quines són les causes. Segurament el primer que hem de fer és adonar-nos del trist paper que la nostre església ha fet en les dues anteriors dictadures (la del Primo de Rivera i la del Franco). Els actuals dirigents de la societat (mestres, periodistes, polítics) estan majoritàriament marcats per aquella connivència Església-Estat i, seguint la llei del pèndol, que es dóna en tantes coses de la vida, ara toca apartar-se, fins i tot els que són amics de la parròquia. Els joves, que estan a la que salta dels canvis de la societat, de seguida s’han apuntat a l’allunyament. Això es nota fins i tot amb els infants que, a l’escola, si diuen que el diumenge han fet d’escolans, se’ls en riuen. Per això els pares que sincerament voldrien que els seus fills s’acostessin a l’església es troben amb la resistència del mateix fill. Un nen o un jove difícilment pot nedar tot sol a contracorrent.

   Però això no passa pas a tot arreu. En el títol de l’article he posar “els joves d’altres parts del món” perquè hi ha països que ha succeït justament el contrari que aquí. Els règims que han governat han estat contraris o molt contraris a l’església fins a perseguir-la (com en el cas de Mèxic i els pobles d’òrbites comunistes). Molts joves actuals d’aquests països senten l’orgull de manifestar-se cristians.

   Amb això vull dir que un llarg temps d’església massa triomfant ha tingut conseqüències nefastes pel futur que ara vivim. Probablement hi ha altres causes d’aquesta situació, però els que vivim el moment actual no tenim tan fàcil analitzar el que passa com ho podran fer d’aquí a trenta o cinquanta anys.

   I què succeirà? Ja he advertit en articles anteriors que aquests joves sense gens ni mica de formació religiosa no seran capaços de donar respostes als principals reptes de la vida enfront d’aquells altres, àrabs sobretot o també joves d’extrema dreta, que porten des de la infància un adoctrinament.

   Diran potser que són partidaris de l’Evangeli sense haver-se’l llegit mai, ja que les escoles actuals recomanaran tota mena de clàssics menys l’Evangeli. Estaran buits d’una formació elemental per entendre la civilització que ens ha vist créixer i que ha marcat els valors que defensen fins i tot els ateus de la nostra societat.

Josep ESCÓS i SARSANEDAS
Article del full parroquial del Diumenge XVIII de durant l'any
31 de juliol de 2011

diumenge, 24 de juliol del 2011

LES COMPETICIONS

   Sort que dintre de cada família no es fan competicions. Seria un desastre! L’avi i l’àvia perdrien totes les curses de córrer, els nens perdrien la competició de veure qui guanya més diners... Gràcies a Déu la gent de la mateixa fa mília són molt poc iguals i això els fa complementaris. Els aguanta l’a mor que es tenen entre ells.

   Si jutgéssim el que ens està donant la societat i els medis, els premis, sembla que només existeixen els campions (de futbol, de natació, de ciclismes, de cantants que reuneixen enormes quantitats de gents al concert...) i tots els altres que som nosaltres som uns caps de llúpia que ens limitem a adorar els grans líders que se’ns proposen. Sembla que només hem estat posats en aquest món per fer de comparses. Ja no parlo dels sous enormes que cobren aquests ídols al costat dels diners molt limitats que cobra la majoria de la població (uns per subsidi d’atur i altres per treballs sovint precaris i altres, ni que siguin funcionaris veient com els retallen els sous que semblava, fins ara, que tenien assegurats).

   Es van accentuant les diferències entre els que estan al capdamunt de tots i els que estan a baix.

   Si en aquest món hem de destinar mitja vida a adorar i venerar els que ens presenten com a guanyadors reculem al temps dels gladiadors i dels circs romans on els emperadors distreien la gent i convertien el poble en inútil. Com més venerem els triomfadors més sensació d’incapacitat tindrem nosaltres.

   Aquest mateix error de fer-nos viure de les imatges dels grans sants, l’havíem tingut a dins la nostra mateixa església quan ens proposaven homes i dones molt bons ben ornats d’unes aureoles que ens els feia inassequibles. I això ens ha fet mal perquè oblidem la nostra pròpia dignitat. Jesús lluitava contra la veneració que tenien els jueus dels profetes o dels reis quan deia als que l’escoltaven que no es quedessin amb el gran profeta Jonàs perquè aquí hi ha algú més que Jonàs (Mt 12,41) i no es quedéssin admirant el rei Salomó perquè fins les flors del camp vesteixen millor que aquell rei (Lc 12,27) i aquí hi ha algú més que el rei Salomó (Mt 12,42).

   I d’on li venia la dignitat a Jesús? Del mateix lloc d’on ens ve la nostra: Els creients la trobem en el Pare del Cel que és Pare de cadascun de nosaltres i ens reconeix a cada un pel nostre nom (Jn 10,3) i està atent a les nostres febleses a punt de rebre’ns perquè fins i tot els àngels dels més petits estan contemplant-lo cara a cara (Mt 18,10).

   La fe en el Pare del cel ens fa iguals i ens ajuda a no tenir cap mena de complexos ni per la nostra manca de forces, ni pels nostres errors. El Pare ens reconeix i ens estima tal com som. No ens cal anar darrere els ídols, les figuretes, els campions o els famosos.

Josep ESCÓS i SARSANEDAS
Article del full parroquial del Diumenge XVII de durant l'any
24 de juliol de 2011

diumenge, 17 de juliol del 2011

† MOSSÈN IGNASI RIBAS PRUNÉS

   El diumenge dia 10 de juliol ens va deixar Mn. Ignasi RIBAS PRUNÉS que fou durant set anys rector de la nostra parròquia. Va deixar rastre de la seva ànima pagesa i contemplativa de la natura amb uns escrits creatius de llenguatge. Que ho diguin els malalts que anava a visitar quan podien encetar el llenguatge dels arbres, les plantes i les flors. Se li il·lumi naven els ulls i eixamplava les grosses mans per fer evident que vivia de la contemplació de la natura.
   Vull fer-li un homenatge reproduint un dels seus escrits (de l’any 2000) on parla de la seva mort.

NEGRA NIT
La nit plana ben d’hora sobre la població. Aleshores el silenci s’imposa i tot parla de solitud. Quan tot és foscor sense lluna ni guspires de casa habitada, prenc una manta, adreço el pas carretera amunt i planto l’esquena sobre l’abrigall. Allà m’em briago amb els rajolins de llum que vessen de cada estel. Tots són vius, nets i diferents. En conjunt teixeixen una enramada immensa de coloraines. Quina munió! Quants n’hi ha? Em faria gràcia saber-ne el nombre, però què en trauria? Una xifra. És massa freda.
No. L’estelada no és una quantitat. És una meravella. És un espectacle sorprenent. És una dansa de mones que sosté la omnipotència creadora de Déu. Corprèn tanta llum tan llunyana i tan rutilant. La nit no és negra. La nit és clara i eloqüent. La nit revela la nostra petitesa i desperta la nostra admiració.
Després, ajagut de cara enlaire, em pregunto pels seus orígens. Com han aparegut aquestes aparents espurnes de claredat? No ho sé, però n’he fet la meva teoria personal.
He pensat que en un principi Déu vivia en l’única relació del Fill i de l’Esperit. Després creà l’home per acollir-lo a casa seva, però lliure (fins aquí és cert). Perquè no veiés la seva glòria, estengué un vel opac al seu entorn. L’home pelegrinà per la terra sense llum. En morir, cada just entrava al cel i feia un forat a la cortina. Cada sant era un nou esquinç. Els màrtirs feien un trau amb un deix de vermell. Els infants i les verges no deixaven rastre i els fidels confessors acolorien de blau. Nosaltres aquests estrips els anomenem estels i els veiem amb un toc de color.
Després morí el Crist i, és clar, en entrar al cel feu una bohïga espectacular: és el Sol. En pujar al cel Maria, la pubilla de la humanitat, obrí un orifici gran i benigne que és la Lluna.
Per això les estrelles poden ésser espitlleres de la benaurança. “El cel parla de la glòria de Déu i l’estelada anuncia l’obra de les seves mans” (Sl 19,2).
Quan jo em mori no pretenc pas fer cap forat nou. Demano passar pel pas de Maria. Segur que n’hi entren molts. Amb la seguretat que en aquest esboranc no hi ha pas foc.
Ignasi RIBAS i PRUNÉS
   Fins aquí el seu escrit contemplatiu com tots. Acabo enviant un agraïment a Mn. Ignasi. La parròquia que jo vaig trobar no la vaig pas inventar. Els que m’havien precedit li havien anat donant forma i a fe que la vaig trobar ben organitzada, amb una colla de gent amb una fe fonda, que cuidava la parròquia com si fos la pròpia casa. Una parròquia oberta a tots els grups del poble.
Josep ESCÓS i SARSANEDAS
Article del full parroquial del Diumenge XVI de durant l'any
17 de juliol de 2011

diumenge, 10 de juliol del 2011

EL TRANSVALS DEL SOCIALISME

   Fa uns quants anys quan algú ens explica va com els grans poderosos de la terra ens dominaven pensàvem: «Un dia o altre vindrà el “socialisme” i les coses s’equilibraran». El fracàs estrepitós del 1989 (la caiguda del mur de Berlin) va ésser l’inici d’un esfondrament que va augmentant dia a dia. Ara mateix estan lluny d’aglutinar ni tan sols els moviments de protesta dels “indignats” que, encara que repeteixen els mateixos slògans que els socialistes dient “no a les retallades” no s’identifiquen ni es volen identificar amb els partits anomenats tradicionalment socialistes. Fa uns quants anys el gran referent era Moscou i es notava una sintonia generalitzada perquè havien accentuat tant la igualdat que tots repetien els mateixos pensaments, les mateixes respostes (avortament, separacions, eutanàsia...). Era inimaginable trobar un socialista de qualsevol branca (PSUC, Iniciativa, PSC...) que tingués un pensament propi en aquestes qüestions. Els que passaven per intel·lectuals tampoc no el tenien. Però seguien essent una alternativa a l’aposta per la llibertat acaparada pels grans potentats del món, que ens fan ballar al so que ells volen. Una alternativa (la socialista) que ha aconseguit, després de l’inici de la democràcia, governar en estats, nacions (com Catalunya) i molts ajuntaments.

   Quasi tot se’n ha anat en orris i el pitjor és que l’alternativa que queda, que és la que s’anomena “llibertat” (el capitalisme o, si voleu el liberalisme) ha creat unes diferències com mai entre els que tenen molt i molt i els que no tenen gairebé res. Estem en mans de desconeguts que governen els governs. Dic desconeguts perquè, quan llegim la llista dels més rics del món (revista Forbes) no n’hem de fer cas; aquests són els que es veuen, però els vertaders amos del món estan amagats i són molt més rics i poderosos. A més, saben que no hi ha l’alternativa, que eren els diferents socialismes, amb totes les seves ramificacions... Que no se’ls veu per enlloc, i és llàstima.

   Així com els socialistes (els més radicals) es posaven per damunt de Déu i les fotografies dels seus líders omplien les façanes i els edificis (fomentant el culte a la personalitat) i amb això s’allunyaven molt de l’Evangeli oblidant que Déu està per damunt de tots nosaltres, els nous liberals (els més radicals) encara estan més lluny de l’Evangeli quan s’aparten de la recomanació de Jesús quan deia a tothom: «Si algú vol venir amb mi, que es negui a ell mateix, que prengui cada dia la seva creu i que em segueixi. Qui vulgui salvar la seva vida, la perdrà, però el qui la perdi per mi, la salvarà. Què en treu l'home de guanyar tot el món si es perd o es destrueix a ell mateix?» (Lc 9,22-25). Per això Jesús ens advertia que «[...] cal que el Fill de l'home pateixi molt. Els notables, els grans sacerdots i els mestres de la Llei l'han de rebutjar, ha de ser mort i ha de ressuscitar el tercer dia». És a dir que el “fill de l’home” (és a dir tota persona) patiria molt en mans dels potentats de cada moment quan aquests volen guanyar tot el món. És el que ha anat passant en tots els temps.

   Necessitem recuperar el valor de cada persona per damunt del guany i del diner. I això qui ho pot fer? Nosaltres? Doncs la recomanació de Jesús, després que ha fustigat els qui reuneixen tresors només per a ells mateixos (Lc 12,21), és diàfana: «No us preocupeu per la vida, pensant què menjareu, ni pel cos, pensant com us vestireu. La vida val més que el menjar, i el cos més que el vestit. Fixeu-vos en els corbs: no sembren ni seguen, no tenen rebost ni graner, i Déu els alimenta. I vosaltres valeu molt més que els ocells! Qui de vosaltres, per més que s'hi esforci, pot allargar un sol instant la seva vida?» (Lc 12,22-25). Comencem per nosaltres.

Josep ESCÓS i SARSANEDAS
Article del full parroquial del Diumenge XV de durant l'Any
10 de juliol de 2011

diumenge, 3 de juliol del 2011

EL PREU DELS ESCLAUS D’AVUI

   Aquests dies hem vist curses de motos en què els corredors han caigut estrepitosament. No hi fa res ni tampoc importa el mal que es facin; pagarem el que sigui per passar-los per quiròfan i a delectar la gent, que per això són els nostres esclaus. Només que aquests cobren tant que també són esclaus del diner. En són doblement. Aquesta setmana hem sabut d’un motí a una presó de Veneçuela (Rodeo II) en què hi ha hagut desenes de morts. Uns altres esclaus. A dins la presó hi han trobat un arsenal d’armes entrat per gent que ha cobrat molt per fer aquesta feina. Uns altres esclaus (del diner) i nosaltres d’espectadors!

   Una altra notícia és que la lliga de futbol començarà amb molts clubs de primera a punt de la suspensió de pagaments. La causa? Els fitxatges astronòmics que fan els clubs que poden; entre altres el nostre club de la Ciutat Comtal, que llueix una propaganda en la samarreta d’un país dels emirats que té molts esclaus. Ningú sembla que hi faci escarafalls. Són els esclaus dels altres.

   Esclaus els clubs en fallida, esclaus els que depenen dels diners i tots els que han caigut en alguna dependència.

   I això és pecat?

   I tant! Ens han parlat tant del pecat com una cosa lletja que, quan ens ve envoltat de diner i de prestigi, no li sabem endevinar la cara. Ens passa com a la gent del temps de Jesús que no l’entenien que, quan el volien fer rei, ell anava a cercar el silenci de la muntanya per pregar. Fugia d’un esclavatge tant per a ell com per als altres.

   Per què és pecat? Perquè ofèn Déu. Déu s’ofèn quan muntem un món en què la gent queda atrapada per una dependència; Déu s’ofèn quan aquests diners, que generosament permetem que s’aboquin per mantenir o comprar jugadors d’algun esport, els escatimem als pobres que diàriament moren de fam. Déu s’ofèn quan no ens preocupa la salut i les lesions dels esportistes amb tal que puguin tornar a competir. Déu s’ofèn quan en el nostre poble desenes de famílies han de cercar menjar a Càritas per complementar una dieta. Si passa això és perquè alguna cosa molt mal feta fan els governs i no estan en el seu lloc. Quan Càritas es converteix en la gran botiga gratuïta del poble és que alguna cosa s’està fent molt malament.

   Déu s’ofèn quan augmenten el pobres i els privilegiats són uns pocs. Contemplem Jesús identificat amb els encadenats i sofrents, pobre i insignificant posat al front dels poderosos d’aquell moment. Us imagineu aquelles escenes de Jesús (sense bossa ni sarró) que només tenia la Paraula, emmanillat davant d’Herodes, aquell que en una festa havia fet assassinar Joan Baptista (Mc 6,14-29), davant de Pilat que havia fet degollar uns galileus al mateix altar del temple (Lc 13,1-2), Jesús burlat davant de Caifàs (el gran sacerdot) que el va condemnar a mort quan Jesús li anunciava la preeminència del “fill de l’home” assegut a la dreta del Pare (Mt 26,63-65) perquè dir això significava la disminució del poder d’aquell magnífic i sumptuós temple. No costa gaire entendre per què Déu el va ressuscitar per fer palesa davant els homes la seva opció a favor d’Aquell que no va voler ésser esclau ni del diner ni dels títols d’honor ni de la covardia davant els magnats que el van condemnar.

Josep ESCÓS i SARSANEDAS
Article del full parroquial del Diumenge XIV de durant l'Any
3 de juliol de 2011