diumenge, 30 de desembre del 2012

LA FI DE L’ANY, LA FI DEL MÓN?

   Un dels recursos millors que tenen polítics, religiosos i periodistes per estacar la gent és la por. Aquests dies ja ens n’hem adonat en el món polític on escoltem advertències apocalíptiques amb les quals amenacen de fam, desgràcia i llàgrimes si es decideix alguna pretesa “deriva soberanista”. Tot és fum. Fan veure que hem de tenir por quan aquesta la tenen ells.

   Diferents esglésies periòdicament inventen una pretesa “fi del món” perquè les ovelles es quedin encongides i obedients a dintre de la cleda. Semblaria que després de tantes dates errònies desistirien de marcar-ne de noves, però no. Sempre hi ha nous incauts que s’ho creuen. Jo vaig conèixer una dona que vivia sola que tenia una habitació literalment amuntegada de llaunes de tota mena per prevenir-se de la fi del món imminent. Els seus pobres hereus no sabien què fer amb tanta llauna caducada.

   Darrerement han estat els periodistes de tota mena (radio i TV) que han inflat un pretès calendari maia que datava la fi de tot. S’han fet les conjetures més variades i tot acaba com havia d’acabar, en no res. Però, mentrestant, han deixat molta gent angoixada.

   Semblava que, en la nostra església, ens havíem alliberat de l’infern i del purgatori, però encara hi ha qui burxa amb aquests temes, com si fossin espais i no “estats” com diu el catecisme de l’església catòlica (compendi núm. 210), en comptes de predicar que estem en bones mans. També és per espantar el temorenc.

   Aquests anuncis fan forat perquè aconsegueixen atemorir els fidels i, fins i tot els que no s’ho acaben de creure, compren més diaris i miren programes televisius que parlen d’aquest tema. Els que promouen aquests anuncis maten l’esperit dels febles a base d’amenaçar-los. Saben que molta gent els creurà i aniran temorosos per la vida vigilant el que els pot passar.

   Jesús ja ens va advertir contra els que poden matar-nos l’esperit. Deia: «No tingueu por dels qui maten el cos però no poden matar l'esperit; temeu més aviat el qui pot fer que l'esperit i el cos es consumeixin a la gehenna. No es venen dos ocells per pocs diners? Doncs ni un de sol no cau a terra sense el vostre Pare». (Mt 10,28-29). Hem de tenir confiança perquè, encara que caiguem, tenim el Pare del cel al nostre costat.

   La por veritable ens ha de venir per la gent que porta un tren de vida amb molt de dispendi, perquè els recursos de la terra són limitats, mentre l’afany dels que han de posseir i posseir sembla il·limitat. L’em pobriment de la terra no serà la fi del món, sinó que produirà un augment de pobres i famolencs que, pel que sembla, ja s’està donant.

   Recordeu que el lema de Càritas d’enguany és el que diu: “Viu senzillament perquè els altres puguin viure”. Potser sí que algun dia haurem de resoldre entre nosaltres la fam dels que passen gana, perquè els governs sembla que no dominen la situació i es limiten a dominar-nos com si fossin amos [...] i mantenir-nos sota el seu poder (Mc 10,42). Van retallant les ajudes. Serà la fi d’una mena de governs i nosaltres haurem d’establir entre nosaltres mateixos l’ajuda als necessitats i ja no serà Càritas qui ho faci perquè tots serem Càritas. No serà la fi del món, sinó d’aquest món que està en mans d’uns pocs que s’han enriquit desmesuradament i dominen fins i tot els governs dels estats. Tampoc no hem de tenir por d’aquests amos amagats que juguen amb la por dels pobres i els acaben d’empobrir, perquè la història sempre ens ha deparat sorpreses i els que estan més amunt cauen estrepitosament mentre es va acomplint aquell anunci del càntic de Maria: «el Senyor derroca els poderosos del soli i exalta els humils» (Lc 1,52).

   No feu cas, doncs, de cap anunci apocalíptic, perquè el mateix llibre de l’Apocalipsi acaba amb un to d’esperança dient: «Veniu, Senyor Jesús. Que la gràcia de Jesús, el Senyor, sigui amb tothom» (Ap 22,20-21).

Josep ESCÓS i SARSANEDAS
Article del full parroquial de la Solemnitat de la Sagrada Família
30 de desembre de 2012

diumenge, 23 de desembre del 2012

NADAL ÉS LA FESTA D’HIVERN?

   Efectivament. Corria la meitat del segle IV de la nostra era quan els cristians ja no eren perseguits i començaven a manifestar-se públicament. Havien passat aproximadament tres-cents anys de la mort i resurrecció de Jesús. Cercaven un dia adient per celebrar el Naixement del Redemptor i van trobar que el millor dia era fer-lo coincidir amb una festa antiga lligada amb la natura que els romans anomenaven la “festa del naixement del sol” (Natalis solis). Ni de Jesús ni de gairebé ningú d’aquella època en tenim coneixement del dia que van néixer. No era com ara que ens apunten al registre. Van pensar: Quin dia millor que el del Natalis solis per commemorar el Naixement de Jesús!

   Per nosaltres, els cristians que, segle rere segle, seguim commemorant el Naixement de Jesús en aquest dia que en diem el NADAL la festa té un gust de tendresa: Déu se’ns ha manifestat com infant, tan feble com nosaltres mateixos. Molts de nosaltres hem passat la infància atemorits per un Déu que ens pot castigar i ai de nosaltres si pequem. Nadal ens retorna la confiança perquè Jesús ve al món sense fixar-se si som justos o pecadors. Ve a quedar-se amb nosaltres.

   Un Déu que el podem contemplar d’aquesta manera (Infant) no ens ha de fer cap por, sinó que ens infon la confiança de saber que, si ell s’ha abaixat d’aquesta manera, és perquè nosaltres sapiguem que tenim la mateixa dignitat que ell tingué i podem invocar el Pare del cel amb la mateixa senzillesa que ho pot fer un infant quan es fia dels seus pares; li podem dir a Déu “Abba, Pare”.

   Al costat del relat del naixement de Jesús en la pobresa d’un pessebre (el lloc on posen la palla perquè mengin els animals), llegim als evangelis que hi ha uns pastors, que representarien la gent senzilla que s’acosta a la família que ha tingut una criatura (Maria i Josep), uns mags que vénen de lluny guiats per la intuïció d’un estel (no cal que els astrònoms cerquin quin cometa podia haver passat en aquell temps perquè la narració és simbòlica) i tenen una gran alegria quan es troben amb l’Infant i la seva mare.

   L’escena del naixement de Jesús ve precedida de la de dues dones embarassades (Eli sabet i Maria) que es troben per ajudar-se l’u na a l’altra i s’alegren d’allò que succeirà: la vinguda d’un que salvarà el seu poble i regnarà per sempre. Aquests relats, tan entranyables per als qui creiem, es tornen uns embolics per aquells que volen llegir-los amb mirada científica.

   Quedeu-vos amb la “tendresa” de Déu que se’ns ha manifestat abaixant-se com un infant. N’hi ha prou que entenguem que no li hem de tenir por!

Josep ESCÓS i SARSANEDAS
Article del full parroquial del Diumenge IV d'Advent
23 de desembre de 2012

diumenge, 16 de desembre del 2012

QUÈ ENS APORTA EL NADAL?

   Un sacerdot dibuixant (José Luis Cortés) va fer unes vinyetes amb aquest títol: ¡Qué bueno que viniste!

   La vinguda de Jesús ha canviat el signe de moltes coses de la humanitat. Ha vingut a portar-nos una Bona Nova. Una nova manera de viure en la qual “el perdó” i la decisió de “fer-se pa per als altres” ocupa un lloc important en la vida del creient. No us confongueu rememorant pel·lícules en els quals es veu Jesús envoltat de gent (això va durar molt poc en la seva vida) o muntanyes coronades amb la imatge de Jesús com el Corcobado o el nostre Tibidabo. Jesús passava desapercebut entre els poderosos del seu moment. Si en parlaven era per eliminar-lo. En el seu temps i en el nostre els polítics no parlen ni realitzen cap altre perdó que no sigui per acabar de conquerir el que es proposen. Per això un home (Jesús) que aixecava els pobres, no confraternitzava amb els politics ni els sacerdots poderosos del seu temps, no cercava protagonisme, va quedar sol progressivament fins a morir odiat pels que més podien i abandonat covardament pels seus seguidors. En la seva mort a la creu no tenia cap incondicional. Diu l’Evangeli de Lluc que els seus ho miraven de lluny (Lc 23,49).

   Els relats del Naixement de Jesús, que no són gaire històrics, reflecteixen en la infància allò que ell va fer en la vida adulta. Diuen de l’Infant allò que serà de gran.

  • Si de gran va ésser condemnat a mort, en la infància Herodes el cerca per matar-lo.
  • Si de gran no va ésser ben acollit, en els relats de la infantesa Maria (amb Josep) no troben lloc on poder infantar un part amb una certa dignitat (el pessebre dels animals).
  • Si de gran molts tenien por en veure’l ressuscitat i l’àngel els dirà que no tinguin por, en el somni de Josep i en les paraules de l’arcàngel Gabriel escoltarem les mateixes paraules: «No tinguis por».
  • Si de gran desautoritzarà el temple i la corrupció que hi ha en aquell lloc, en la infància estarà per damunt dels sacerdots i lletrats parlant en el temple.
  • Si de gran el cec i els que el reben a Jerusalem el proclamen fill de David (que era betlemita) de petit els evangelis de Mateu i Lluc faran que neixi a Betlem.
  • Si de gran morirà en la més gran pobresa (la mort en creu era per als pobres), el seu naixement serà com el d’un immigrat acabat d’arribar; pobre, per tant.
  • Si de gran només els pobres i els senzills el reconeixen, en el pessebre seran els pastors, que vivien al ras, els que aniran a veure aquella família que acaba d’infantar.
  • Si de gran l’arribada de Jesús a Jerusalem va causar commoció als habitants de la ciutat, els mags, quan entren a la ciutat preguntant per aquell que ha nascut també causaran inquietud a la mateixa ciutat.

   Amb això vull explicar que tots el relats de la infància de Jesús no són gaire històrics però prefiguren amb molta candidesa i joia el que serà Aquell que ha vingut a canviar la vida del món.

   Per això els cristians, tot i saber que ens trobem amb unes narracions més prefigurades que històriques, celebrem totes aquestes coses: el Naixement, la vinguda dels mags amb la gran alegria que tingueren quan retrobaren l’infant amb la seva mare, l’anunci de l’àngel a Maria (que ja li diu que aquell infant que tindrà serà anomenat “Fill de Déu”) i ella respon amb aquell “tant de bo!” es realitzin aquestes paraules.

   Si el nostre poble afegeix complements que no es troben en cap evangeli com la cova, el bou i la mula, i un paisatge amb molsa, cases com les nostres i rius amb paper de plata, llums de colors i tot d’estels, vol dir que interioritza la celebració i la fa pròpia. Millor que millor, mentre no perdem de vista el missatge d’Aquell que perdonava i es feia pa al servei dels altres que era l’eix central en la vida de Jesús

Josep ESCÓS i SARSANEDAS
Article del full parroquial del Diumenge III d'Advent
16 de desembre de 2012

diumenge, 9 de desembre del 2012

LES RECOLLIDES D’ALIMENTS

   Escolteu bé: ni els rècords d’atenció a gent de Càritas ni les recollides de molts aliments no són cap èxit. Són més aviat la constatació d’un enorme fracàs dels governants. A ells sembla que ja els està bé i fins i tot afavoreixen aquesta enorme beneficència que s’està generant en la nostra societat. Fa tot l’efecte que els governs han programat aquesta desgràcia dient: «La gent d’aquest poble, si els neguem tot i els deixem sense res, se sabran espavilar; que muntin campanyes de tota mena per donar menjar a les cada vegada més nombroses famílies».

   Estan sortint articles a la premsa estrangera preguntant-se com és que no hi ha una revolta amb tanta gent sense treball i és que de moment ho aturen les grans campanyes d’aliments i els avis (i àvies) que estan fent un gran paper d’assistència als fills i néts necessitats.

   Perdoneu la meva gosadia però els que teniu el meu llibre podeu veure que en l’article que vaig escriure el 18 de març de 2001 (pàgina 102), quan ja s’entreveia la voracitat dels potentats que volen guanyar cada vegada més, em vaig aventurar a fer un pronòstic: que aquesta mà negra que domina el món s’atreviria a ficar la mà als comptes bancaris de la gent senzilla per prendre’ls els diners que hi tenen dipositats. Ho vaig encertar, perquè primer va passar a l’Argentina amb l’anomenat “corralito” i ara passa aquí amb les anomenades “preferents” que ja estan anunciant que moltes no es podran recuperar pas senceres. Han ficat la mà en els comptes bancaris dels pobres. Els polítics estan desconcertats perquè no controlen aquest enorme robatori i, de moment, no veuen altra solució que apuntalar els bancs amb enormes despeses i mirar amb bons ulls les campanyes que es munten per donar menjar a la gent. Molt trist, tot plegat, perquè Càritas i el Banc d’Aliments només haurien de donar als pocs que, per malaltia o incapacitat, han de recórrer, i encara excepcionalment, a pidolar.

   Aquesta feblesa i impotència dels governants ja es donava en temps de Jesús. Podríem recordar el que Jesús diu d’Herodes, que també era una marioneta a mans dels vertaders amos, que eren els romans. L’anomena «canya sacsejada pel vent» i «home vestit amb vestits refinats» (Mt 11,7-9). Va tenir la valentia de denunciar la feblesa d’aquest jueu polític (Herodes) que era un rei titella, que depenia del dictat del poderosos del seu temps i va demostrar la seva covardia cedint als encants d’una ballarina que li demanà el cap de Joan Baptista en una safata (Mc 6,22-28).

   Però Jesús va fer també una altra cosa: es va compadir de les multituds famolenques generant una solidaritat dins la llibertat. Quan es troba amb la multitud que errava com ovelles sense pastor (Mc 6,34) diu al jove que tenia cinc pans que es reparteixin entre la gent asseguda (Jn 6,9-11), sense exigir que els que en guardaven amagat en el sarró el traguessin a la vista i també el repartissin. Es va generar una solidaritat en la llibertat semblant a la que diu Sant Pau:

A propòsit d'això us dono aquest consell: convé que dugueu a terme la col·lecta, ja que l'any passat vau ser els primers a proposar-la i a començar-la. Ara, doncs, hauríeu d'acabar-la, perquè una ferma decisió vagi seguida de la realització plena, en la mesura de les vostres possibilitats. Al qui té bona voluntat, se li accepta allò que té; poc importa allò que no té. No seria just que, per alleujar els altres, patíssiu estretors: hi ha d'haver igualtat (2Co 8,10-13).

   Aquests ensenyaments indiquen que tan Jesús com Sant Pau van viure episodis de molta fam al seu entorn. Les campanyes actuals tenen encara un risc que hauríem d’evitar: Que els que donen es facin veure i es facin felicitar. Compte, que això està passant! Aquests ja tenen la seva recompensa (Mt 6,2).

Josep ESCÓS i SARSANEDAS
Article del full parroquial del Diumenge II d'Advent
9 de desembre de 2012

dilluns, 3 de desembre del 2012

VINDRÀ EL “FILL DE L’HOME”

   Quan llegim el llenguatge de la bíblia sovint ens tornem dualistes. Què vull dir? Que imaginem els de dalt (Jesús i els seus) i els de baix (que seríem nosaltres). I tenim la temptació de quedar-nos com arraconats davant d’un cel molt allunyat de la terra. Doncs bé aquesta manera de contemplar aquests misteris (mira que dir-los misteris…) no ens ajuda gens.

   Dic això perquè a l’Evangeli d’avui apareix una frase solemne que diu que veuran el Fill de l’Home venint en un núvol amb gran poder i majestat. Si tenim al cap que Jesús és a dalt i nosaltres a baix no entendrem aquest escrit. Doncs com l’hem de mirar?

   Molt més senzill. El Fill de l’home és Jesús i el fill de l’home som també nosaltres. Ell va proclamar que qualsevol persona, començant per ell mateix, valia més que el gran temple perquè ell seria el nou temple (Jn 2,21). Doncs aquest text de la majestat i els núvols l’hem de llegir amb la mateixa simplicitat dient que nosaltres, com ell, valem més que qualsevol temple perquè la presència de l’Esperit està en nosaltres. Per això, fent un analogia podem dir que nosaltres també som unes persones que estem al costat de Déu Pare i per tant, com ell, estem en una vida nova. Així entendreu que podem estar “drets” davant del fill de l’home (Lc 21,36) perquè valem el mateix que ell i podem fer les mateixes obres que ell va fer i també de més grans (Jn 14,12). La Carta als Colossencs diu que som ressuscitats! (Ef 3,1) i per tant no hem d’esperar l’altra vida per tenir la dignitat reial com la de Jesús. Ja la tenim ara.

   Recordareu que, quan el summe sacerdot jutja Jesús en el moment que està detingut, després de l’episodi de l’Hort de Getsemaní, li preguntà: «Tu ets el Messies, el Fill del Beneït?» Jesús li donà aquesta resposta: «Sí, sóc jo; i veureu el Fill de l'home assegut a la dreta del Totpoderós i venint amb els núvols del cel» (Mc 14,62).

   Jesús ens dóna una nova manera de presentar-nos davant Déu que consisteix en posar-nos al seu costat sabent que som estimats. Contemplem un Déu Pare que fins i tot es preocupa dels més petits (Mt 18,10) perquè si Jesús és fill de l’home que ve a salvar els que es perden (Mt 18,11).

   Vist tot això, aquesta proclamació que diu que “vindrà el Fill de l’home sobre els núvols del cel” no sols no ens ha de fer por sinó que ens ha d’infondre molta confiança. Nosaltres ens podem posar al costat de Déu i ens sentim estimats perquè ens té al seu costat. Molts pensadors actuals en diuen “autoestima”. Els creients sabem que ens ve donada i no pas per un gran esforç sinó pel que hem rebut de dalt i l’agraïm.

Josep ESCÓS i SARSANEDAS
Article del full parroquial del Diumenge I d'Advent
2 de desembre de 2012

diumenge, 25 de novembre del 2012

DEPÈN DEL COSTAT QUE T’HO MIRIS...

   Posem per cas una família que compra un pis. Paga dotze mil euros d’entrada i acorda una hipoteca de cinc-cents al mes. Al cap de quatre anys ha pagat els dotze mil més vint-i-quatre mil de les quotes. Però marit i muller perden el treball i queden a l’atur. No poden seguir pagant. L’entitat financera se’ls queda el pis i els continuarà demanant quotes cada mes perquè el deute era molt més gran.

   Aquest pis entra en subhasta i un individu el compra per trenta mil i es converteix automàticament en propietari.

   Contemplem el fet des de tres punts de vista.

  • Des de l’entitat financera: ha cobrat els dotze mil de paga i senyal més els vint-i-quatre mil de les quotes del temps que la família ara desnonada ha anat pagant, més els trenta mil de la subhasta, més el que els desnonats hauran de continuar abonant.
  • Des de l’individu que ha pujat en la subhasta: sap com entrar en aquests afers i aconsegueix el pis només per trenta mil i queda seu.
  • Des de la família hipotecada que ha abonat les dotze mil de paga i senyal més les quotes de quatre anys de bonança que són vint-i-quatre mil més: ja ha pagat més que el que valdrà el pis en la subhasta però el perd i encara haurà de continuar pagant el deute al banc.

   Quin és el problema des de la mirada cristiana? El punt de mira.

   Ni l’entitat financera, ni els governs de torn del color que siguin, ni l’individu que s’ha quedat amb avantatge un pis econòmic en una subhasta, no veuen aquesta injustícia contra el més perjudicat (el més pobre) que ha pagat més que el preu de la subhasta, i que es queda sense el pis i encara l’ha de continuar pagant. Les lleis s’han fet mirant els bancs i no pas mirant la gent senzilla.

   Nosaltres però, hem de fixar la mirada en aquell que ningú no s’atura a mirar; hem d’escoltar el seu lament quan reclama un dret davant Déu i no davant les lleis i ningú no el té en compte.

   Contemplem l’Evangeli per imbuir-nos de les mirades de Jesús:

  • Quan tothom mirava les quantioses ofrenes que la gent portava a la sala del tresor (Mc 12,41-43) i es feien tocar la trompeta perquè la gent els felicités (Mt 6,2) Jesús s’atura i fa que els seus deixebles mirin l’ofrena de la viuda pobra que ha donat del que li falta mentre els altres han donat del que els sobra.
  • Quan la gent felicitava els que havien tingut sort de rebre una ajuda quan les aigües es removien a Siloè, Jesús mira aquell que fa molts anys que no ha tingut ningú al costat (Jn 5,1-7) i ha quedat relegat entre els més marginats.

   Per això els creients en Jesucrist han de saber mirar atentament els desnonats i no pas els beneficis dels que han cobrat dues vegades el pis o dels que l’han obtingut en unes condicions avantatjoses. No ens hem de deixar enganyar per unes lleis injustes que acrediten que l’operació ha estat legal. Legal sí, però no cristiana.

   Ens cal eixugar les llàgrimes dels desposseïts i denunciar aquells que han fet unes lleis que perpetuen aquesta mena d’injustícies.

Josep ESCÓS i SARSANEDAS
Article del full parroquial del diumenge de la Festa de Jesucris, Rei de tot el món
25 de novembre de 2012

diumenge, 18 de novembre del 2012

GERMANOR: QUÈ FA EL BISBAT?

   Si no hi hagués bisbe l’hauríem d’inventar. Algú ha de coordinar l’atenció a les parròquies, als grups i als moviments. Si no hi hagués un bisbe que redistribuís els capellans passaria que les parròquies amb més recursos (humans i econòmics) triarien per a elles els millors capellans i les barriades molt més poblades es quedarien sense atenció.

   Si no hi hagués bisbat les parròquies petites amb pocs recursos econòmics mai no podrien arreglar la teulada d’una església o d’una rectoria. Això es pot fer amb la solidaritat de les parròquies més solvents del bisbat.

   Si no hi hagués bisbe, els cristians d’un bisbat funcionaríem sense cap coordinació i no tindríem relació amb els altres bisbats i menys encara amb l’església universal.

   Però què ha passat els darrers anys? Que amb l’augment de la secularització, fruit de les llibertats, hi ha hagut una gran disminució de fidels i moltes edificacions eclesiàstiques són excessives i molt difícilment adaptables. La catedral, la Seu de Manresa, per exemple, són edificis molt cars de mantenir i amb molt poc ús. Poquíssimes vegades s’omplen, però ni es poden vendre ni reduir a la meitat. Algunes parròquies també tenen edificis excessius. El mateix passa amb els museus que, si es volen mantenir amb dignitat, comporten més despeses que no pas beneficis. Això fa que els bisbats hagin de destinar temps i recursos a afers econòmics que no els correspondria i no n’hi ha per a l’església viva (reunions, grups, catequesi, bíblia…).

   Actualment, per establir les relacions del bisbe amb els feligresos o amb els capellans es fan grans cerimònies que visibilitzen la unitat però afavoreixen molt poc la subsidiarietat. Aparenten més la cort d’un rei antic que no pas el caminar d’un pastor amb les seves ovelles.

   Ja he dit que si no hi hagués bisbes i bisbats els hauríem d’inventar, però això no treu dir que la manera de relacionar-nos-hi haurà de canviar molt.

   Quan vaig estar a l’Argentina vaig tenir l’oportunitat de participar com convidat a un Congrés Internacional de Luterans de parla llatina. D’ells vaig aprendre dues coses ben diferents:

  • Per una banda estaven preocupats per la manca de pastors a les barriades pobres de les ciutats perquè els pastors, quan en faltava un en alguna església, es promovien en base al fet que la gent d’aquella parròquia anava a cercar i fer ofertes a diferents eclesiàstics que podien aspirar a aquella plaça. Ja es veu que als creients de barris més pobres els costava molt de reunir-se i fer ofertes atractives per aconseguir un pastor. Això ho constataven en el congrés i miraven de posar-hi remei perquè no tenen bisbes tan visibles com els catòlics.
  • Però també vaig aprendre una altra cosa. Em van presentar el pastor que era el cap de totes les esglésies luteranes del món (una mena de papa que llavors era un noruec) i sort que em van dir qui era perquè, ni pel comportament ni per la vestimenta, no es distingia de qualsevol altre; de fet, vaig saludar-lo amigablement. Vaig aprendre d’ells que es podien fer coordinacions amb molta més senzillesa, i no com les fem en l’església catòlica.

   Tot amb tot, ara som on som, i els que ens sentim cristians hem de fer dues coses: per una banda col·laborar pel manteniment de les nostres estructures i de les parròquies més pobres i això és el que està fent el bisbat, i per altra banda promoure que es facin els grans canvis en les relacions entre jerarques i poble, lluny de les grans cerimònies medievals que encara funcionen.

Josep ESCÓS i SARSANEDAS
Article del full parroquial del diumenge XXXIII de durant l'any
18 de novembre de 2012

diumenge, 11 de novembre del 2012

UN ALTRE FRUIT DEL CONCILI: EL PLURALISME RELIGIÓS

   El Concili Vaticà II va ésser la primera gran reunió eclesiàstica catòlica en la que hi va haver invitats protestants, ortodoxes i altres.

   El papa Joan XXIII quan els va saludar els va dir que l’esglé sia catòlica demanava perdó perquè els catòlics no havien fet prou per la unitat dels cristians. Podeu imaginar que aquest discurs els va sorprendre perquè fins llavors la nostra església sempre s’havia presentat com l’única veritable. No s’esperaven aquest gran canvi d’actitud.

   El Papa següent, que va ésser Pau VI, va insistir molt en el “diàleg” entre tots, que no consisteix a renunciar la nostra postura sinó, sobre tot, a escoltar l’altre: què diu i què pensa.

   Els que teniu memòria podeu recordar aquella imatge que va recórrer tot el món del Papa Pau VI fent l’abraçada al patriarca Atenàgoras de Constantinoble. Va ésser una abraçada memorable perquè era el primer pas visible d’un inici d’acostament entre les esglésies orientals i la catòlica.

   Fa uns quatre anys jo vaig tenir l’oportunitat d’assistir a una Missa ortodoxa a la mateixa Constantinoble i vaig poder escoltar com ells preguen pel Papa de Roma i per l’església catòlica. Crec que ho fan de manera regular.

   Ara trobem normal que les esglésies protestants i les ortodoxes tinguin temples i surtin als mitjans de comunicació, però abans del Concili Vaticà II era impensable que això fos ben vist pels catòlics. Encara he conegut persones que, de joves, anaven a tirar rocs contra les esglésies protestants de Manresa atiats per algun capellà. Com hem canviat!

   En el camp bíblic, que és el que més conec, les investigacions d’uns i altres estan al mateix nivell i, quan rebem un llibre o un article sobre un tema bíblic ja ni ens preguntem si qui l’ha escrit és catòlic, protestant o bé ortodox. Només mirem el contingut. Això, que ara es normal, abans del Concili només ho feien alguns pocs especialistes i encara estaven mal vistos per llegir escrits que no provinguessin de l’església catòlica.

   Aquest progrés del qual parlo (la naturalitat amb què ens tractem catòlics, protestants i ortodoxos) no era ni tan sols imaginable abans del Concili. És un dels grans canvis irreversibles que s’han produït i gràcies a Déu.

   No fa massa encara algú ha proclamat aquella frase que diu «Fora de l’església no hi ha salvació». És clar que és una expressió ambigua que es pot interpretar de diferents maneres però avui, amb els aires que ens vénen precisament del Concili Vaticà II, ens fa mal d’orella. Quan el Papa va reunir-se a Assís amb responsables de diferents esglésies de moltes denominacions tots vam entendre que en aquelles esglésies hi ha alguna salvació; si no, el Papa no hi hagués anat. Gestos com aquell s’han anat repetint a tots els nivells. Els que viviu a Manresa heu vist com amb tota naturalitat s’han fet trobades amb creients d’altres esglésies cristianes i amb creients d’altres religions.

Josep ESCÓS i SARSANEDAS
Article del full parroquial del diumenge XXXII de durant l'any
11 de novembre de 2012

diumenge, 4 de novembre del 2012

UN ALTRE FRUIT DEL CONCILI: LA INSTITUCIÓ HA D’ÉSSSER HOMOLOGABLE

   Encara n’estem lluny.

   Què volem dir que la institució sigui homologable? Que l’Església, sense perdre de vista la centralitat del Crist, ha de funcionar como moltes altres institucions del món. En quin sentit?

   Que no es tracta que l’Església tingui una bona persona al capdavant (el papa) i en els bisbats un bon bisbe. Es tracta que ha de canviar el sistema que podríem titllar de dictador i s’estableixin maneres d’escoltar els fidels i els sacerdots. No hi són? Ben poques. S’han fet els sínodes (ara mateix se n’ha acabat un) però són poc representatius perquè els bisbes que hi han anat han estat elegits pels altres bisbes o pel mateix Sant Pare, però la consulta al poble ha estat minsa o nul·la. El mateix Papa serà elegit pels mateixos (cardenals) que ell ha triat. La gent d’una parròquia té molt poc (o res) a dir pel que fa al rector que els tocarà quan plegui o traslladin el que tenen.

   El Concili Vaticà II va arreglar això? No, però va assentar les bases per iniciar una gran reforma que el mateix Papa Joan Pau II va voler endegar, però no ho va aconseguir. Es tracta, com he dit al començament, que la institució (l’Església) sigui homologable i que les responsabilitats siguin semblants a altres institucions que han de donar compte també dels seus errors. És possible que hi hagi més participació en les eleccions de rectors, bisbes i papa i que millorin.

   L’any passat els noticiaris ens van saciar de notícies sobre la pederàstria en capellans de segons quins països. És cert que es van destapar casos de feia molts anys enrere. Els diaris van fer la feina que la mateixa església havia d’haver fet en el seu moment. No n’hi ha prou que aquests pederastres rebin el mateix tracte que qualsevol delinqüent, sinó que hi ha el que se’n diu responsabilitat política: els que ho han amagat, ni que siguin bisbes o el mateix Sant Pare (si és que li va arribar la informació) també són responsables. No estaria malament recordar la contundència que Jesús mateix fa servir contra els que fan el mal d’amagat. Diu Jesús: «Per tant, no tingueu por de tots ells, perquè no hi ha res de secret que no s'hagi de revelar, ni res d'amagat que no s'hagi de saber. Allò que us dic en la fosca, digueu-ho a plena llum, i allò que sentiu a cau d'orella, pregoneu-ho des dels terrats». (Mt 10,26-27).

   El que vull dir ho entendreu millor amb les paraules d’un teòleg venerable que es diu Josep Maria Rovira Belloso referint-se al Concili. Diu: «Per sobre del concepte de societat perfecta l’Església és poble de Déu, Cos de Crist i temple de l’Esperit Sant. És la família de Déu i actua de manera “sinodal”, és a dir, segons els principis de la col·legialitat i la subsidiarietat» (Tret d’una conferència que va fer a la fundació Joan Maragall).

   Col·legialitat vol dir la capacitat de consultar les coses. El Concili va establir els “consells presbiterals” i “consells de pastoral” per consultar preveres i fidels sobre coses importants i fins ara funcionen a mig gas, més aviat poquet. Encara no hem après a fer-los anar.

   La subsidiarietat vol dir que el que poden fer els que estan més a prop de la gent, no ho facin els jerarques. Ja veieu com n’estem de lluny de la subsidiarietat perquè la majoria de la gent es pensa que la veu de la conferència episcopal espanyola és la veu de l’església, quan la veu de l’església l’escoltem en cada cristià que prega, escolta i opina des de la fe i la consciència.

   Jesús es fiava dels comensals del darrer sopar (probablement els deixebles i les dones i acompanyants) i els va dir: «Us ho ben asseguro: qui creu en mi, també farà les obres que jo faig, i encara en farà de més grans, perquè jo me'n vaig al Pare» (Jn 14,12). Així demostrava com confiava en els que l’havien de succeir. N’hi havia prou que creguessin perquè diu «als que creuen en mi». Per tant, tot fidel.

Josep ESCÓS i SARSANEDAS
Article del full parroquial del diumenge XXXI de durant l'any
4 de novembre de 2012

diumenge, 28 d’octubre del 2012

UN ALTRE FRUIT DEL CONCILI: L’HERMENÈUTICA

   Aclarim-ho. L’hermenèutica és la capacitat d’en tendre’ns encara que parlem llenguatges diferents. Totes les religions tenen uns llenguatges propis que normalment els seus seguidors entenden força bé.

   Però amb l’Església han passat dues coses: una, que el llenguatge que hem fet servir ha estat interpretat com si fos científic; i una altra, que els científics (no tots) no han copsat el llenguatge religiós.

   Posaré uns quants exemples.

   Quan diem “cel” o “infern” no volem pas dir un lloc, encara que molts catòlics ho imaginen així.

   Quan diem que Déu és “creador” no volem pas interpretar que Déu es va posar a fabricar peça per peça, animal per animal, home i dona, encara que molts catòlics ho imaginen així.

   Quan diem “ànima” no volem dir un mena d’esperit que vola quan el cos mor, encara que molts catòlics ho imaginen així.

   Quan diem que “Déu ha parlat” (Paraula de Déu) no volem pas dir que Déu hagi baixat i ens hagi dit alguna cosa, encara que molts catòlics ho imaginen així.

   Quan diem que en l’Eucaristia hi ha el “cos” real de Jesús no parlem amb llenguatge físic o químic com si Jesús fos allà dins el pa, encara que molts catòlics ho imaginen així.

   L’hermenèutica, de la qual parlo al començament d’aquest article, és la interpretació: quan diem això volem dir això altre. El que importa és que ens entenguem.

   En el món dels mestres hi ha una desinformació pel que fa al llenguatge religiós i, quan expliquen l’origen del món, sovint fan mofa dels mites bíblics que parlen d’un Déu que crea terra i cel i que parla amb Adam i Eva, com si aquests llenguatges fossin pretesament històrics.

   Què passa? Que no interpreten l’Odisea d’Ulisses o les proeses de Prometeu? Doncs si saben donar a cada llenguatge el seu valor per què no ho fan amb els relats que troben a la Bíblia? Però no és problema només de mestres. Alguns capellans i religioses (molts més als Estats Units que en la nostra terra) i algunes denominacions religioses fan al revés: donen valor científic al que hauria de llegir-se en clau religiosa. Llavors es produeix un xoc de trens perquè ningú no entén l’altre quan parla.

   Doncs bé, el Concili ens va insistir que ja era hora que a cada llenguatge li donéssim el valor que té. Això és l’hermenèutica. Com hem d’agrair al Concili aquest esforç d’aclariment!

   Acabo amb un exemple que el trobeu cada dia els que aneu a Missa. Quan combreguem el pa de l’Eucaristia Jesús és a dins del pa? No. A dins del pa hi ha farina i aigua amb una mínima cocció. Quan diem que en el pa que mengem hi ha el cos de Crist volem dir allò que Sant Agustí formulava d’aquesta manera: «En aquest pa veiem el que som: el cos de Crist». Això un creient que combrega ho entén la mar de bé i no en fa un problema, però no li demaneu que faci una explicació física o química. Seria un altre llenguatge.

Josep ESCÓS i SARSANEDAS
Article del full parroquial del diumenge XXX de durant l'any
28 d'octubre de 2012

diumenge, 21 d’octubre del 2012

UN FRUIT DEL CONCILI

   Aquests dies s’ha parlat molt del Concili i dels seus fruits. Molts no estareu al cas però hi ha unes quantes coses que han canviat radicalment d’abans del concili (d’ara fa cinquanta anys) amb el moment actual.

   N’enumero una: La por. Els que havien estat formats en la religió d’aquells temps relaten com majoritàriament l’ensenyament de la religió tant en família com a la parròquia anava acompanyat de la por: por a l’infern, al càstig, por a no haver fet prou obres bones. Vivíem un món de prohibicions, de coses que no es podien fer. Jo encara em trobo amb senyors i senyores de força edat que em demanen dispensa perquè els agrada el ball i m’expliquen que han ballat tota la vida sempre tement que no acabaven de fer les coses bé.

   Què va dir el Concili que encara val entre nosaltres que ens alliberi de la por? Que les joies i esperances, tristeses i angoixes dels homes d’avui, dels pobres sobretot i de tots els que sofreixen, són també les joies i les esperances, les tristeses i les angoixes dels deixebles del Crist i no hi ha res veritablement humà que no hagi de trobar eco en els seus cors (GS,1). Per tant si ballar i divertir-se dóna alegria, també ho és per als deixebles del Crist que som els que formem part de l’església. Ja no parlem de les alegries més profundes que són haver visitat un malalt o un pres, o bé haver cuidat un avi invàlid a la pròpia casa. Hi ha alegries superficials i n’hi ha de profundes però totes són obra de Déu tan sinceres com la de veure la cara d’un nadó que somriu als braços de la mare.

   Sintonitzar amb les tristeses no ens costa tant perquè hi estem inclinats fàcilment per la sintonia amb el plor o la desgràcia.

   Una altra manera de veure com no hem de tenir por és escoltar el que deia el Concili en un altre lloc: És un deure de l’església fer present i quasi visible Déu Pare i el seu Fill Encarnat tot renovant-se i purificant-se sense parar guiada per l’Esperit Sant (GS 21).

   Si hem de trobar-nos i experimentar la paternitat de Déu (Déu Pare) en la nostra mirada, no haurem de tenir por sinó molta confiança.

   Encara un darrer fragment que ens confirma aquesta mirada confiada: L’Evangeli anuncia i proclama la llibertat dels fills de Déu, bandeja tota esclavitud derivada en últim terme del pecat, té un respecte sagrat a la llibertat de consciència i a la lliure decisió i encoratja sempre a doblar tots els talents amb vista al servei de Déu i en bé dels homes, recomana, en suma, a tothom a la caritat de tots (GS 41).

   Fins i tot els que no esteu acostumats a llegir fragments dels documents de l’església trobareu que aquests que he presentat són fàcils d’entendre i us adonareu que tot ens porta a no tenir por.

   Si Déu és Pare, nosaltres som fills i lliures de consciència. Si Déu és Pare també s’alegrarà de les nostres alegries i ens acompanyarà en les nostres tristeses.

   Això mateix ho podem relatar amb paraules de l‘Evangeli: «No cau un ocell a terra sense el vostre Pare (al seu costat) [...] no tingueu por: vosaltres valeu més que tots els ocells» (Mt 10,29-31).

Josep ESCÓS i SARSANEDAS
Article del full parroquial del diumenge XXIX de durant l'any
21 d'octubre de 2012

diumenge, 14 d’octubre del 2012

JA HI TORNEM A ÉSSER! LA CONFERÈNCIA EPISCOPAL ESPANYOLA

   La Conferència Episcopal Espanyola (no el centenar de bisbes, sinó la Comissió Permanent) ha signat un document accentuant tant la unitat d’Espanya que es veu que no deu ésser catòlic el qui no s’ho creu ni ho professa. Aquest document va sortir amb quatre abstencions, segurament dels quatre bisbes catalans que hi ha en aquesta comissió.

   Hom es pregunta què té a veure la unitat d’Espanya amb l’Evangeli? Que això ho diguin els polítics en una escalada de nerviosisme ja hi comptem, però un comunicat de bisbes en temps de campanya electoral de gallecs i bascos, i de pre-cam panya electoral a Catalunya, és una manera de dir als ciutadans què han de votar; que, si no opten pels partits que tenen seu a Madrid, no són cristians. Probablement no ho volien dir, però ho han dit. Han interferit en la campanya electoral, la qual cosa és força greu.

   A cop calent els bisbes catalans (aquest cop tots els dels 10 bisbats) han fet un altre comunicat ben educat i correcte emparant totes les opcions i dient que hi pot haver església a tot arreu. Però no s’han atrevit a dir que discrepaven dels seus col·legues de les Espanyes. Aquestes galimaties (per usar el llenguatge real) accentuaran encara més la desafecció dels intel·lectuals catalans allunyats del centralisme espanyol, tan poc que els costa jugar a l’anticlericalisme i el menyspreu a les coses religioses tenyides d’espanyolisme. Es pot ésser catòlic en una Espanya unida i es pot ser catòlic en altres situacions a què la política ens condueixi.

   Fa poc vaig llegir una estadística, no sabria dir on, que deia que encara que Catalunya és la part espanyola més allunyada de l’església, l’aportació de la Declaració de la renda (la creueta per l’església) era la que més aporta a la Conferència episcopal espanyola per la senzilla raó que aquí la majoria de la gent fan aquest tràmit.

   Aquest diner per l’església fa el mateix recorregut que l’erari polític: marxa gras i torna esquifit.

   Pot ésser que ens diguin que aquesta és una de les raons de més pes perquè, si no, pensaré que els bisbes espanyols han estat triats entre els capellans que no han llegit gaire l’evangeli i no han escoltat les declaracions que Joan Pau II va fer a la ONU i a la UNESCO, ja que ambdós discursos eren d’apertura a tota mena d’opcions polítiques sempre que no es manifestessin amb violència. Quan els bascos es manifestaven amb la violència d’ETA els deien que ho podien dir sense la virulència de les armes. Ara que Catalunya ho fa d’aquesta manera pacífica, els polítics alcen el crit al cel i els bisbes espanyols treuen el Sant Crist gros.

   En les paraules i gestos de Jesús en l’Evangeli no trobem altra cosa que una acceptació de tota mena de gent unida o separada políticament. Per una banda elogia un centurió (Lc 6,9), que era dels romans que dominaven aquella terra, i, per altra, crida entre els seus deixebles uns anomenats zelotes (Lc 6,15). Se sent jueu (Mt 15,24) i alhora conversa amb una samaritana d’un poble que no es feia amb els jueus (Jn 4,7-9). Elogia un jueu complidor estricte de la llei com era Natanael (Jn 1,47), escolta uns grecs dient-los que «ha arribat l’hora del fill de l’home» (Jn 12,20-23) i elogia la fe d’una dona pagana (Mt 15,28). Com veieu Jesús resta obert a totes les opcions perquè el que li importa de veritat és cada una de les persones, sobre tot aquelles que sofreixen.

   Vull afegir una cosa: Quan jo era nen i anava a l’escola ens explicaven, en la història d’Espanya, que Sidi Ifni (antic Sahara espanyol) i Marroc eren províncies indivisibles d’Espanya. Els que teniu la meva edat ho podríeu corroborar.

Josep ESCÓS i SARSANEDAS
Article del full parroquial del diumenge XXVIII de durant l'any
14 d'octubre de 2012

diumenge, 7 d’octubre del 2012

UNA SOCIETAT DE BENEFACTORS I POBRES

   Alguna cosa hem fet malament que s’hagin d’establir tantes ajudes als pobres. Ens assemblarem a l’antiga Grècia (de tanta anomenada) que mentre a l’àgora o als liceus quatre o cinc filosofaven i parlaven de democràcia, tenien cada un al darrere un reguitzell d’esclaus.

   Avui vivim empudegats per les nostres mateixes lleis que regulen al detall tots els petits comerços i tallers fins a tal punt que qualsevol emprenedor tremola quan ha de llogar un treballador o ha d’ampliar un metre el local que li és insuficient. Les lleis només regulen els que treballen o volen treballar i no els deixen viure. Els altres (els aturats) estan en un pilot, cada vegada més engruixit, i els nostres governants no saben on desar-lo. Però són persones, són els esclaus que hi ha al darrere de cada filosofador.

   Fins ara tots els joves aspiraven a entrar de funcionaris perquè eren uns oficis amb una certa estabilitat. Si tanquen les empreses productives perquè no poden aguantar-se, ja em direu amb quins diners pagaran els funcionaris.

   Vol dir que els pensadors del sistema han muntat una roda de misèria. Només va quedant la beneficència de les entitats benèfiques, algunes de les quals es fan veure.

   Les cues de gent cada vegada són a la recerca de menjar en comptes d’albirar un treball que es presenta quasi impossible. Molts aturats que passen de quaranta-cinc ja veuen a venir que no trobaran res i es desdiuen de buscar feina.

   Malament rai si el país se sustenta pel treball de les entitats benèfiques. Encara és pitjor si el govern intervé perquè, en comptes de repartir, retalla. Més pobres i menys recursos per afrontar la crisi.

   La multitud dels aturats corre el perill d’anar al darrere de qui els prometi un paradís. Les multitud de pobres dels temps de l’Antic Testament (anawim a la bíblia) van darrere el que els promet un parell de sandàlies, per parlar amb llenguatge del profeta Amós (Am 8,6) i això, diu el profeta, que molesta tant a Déu, que «no oblidarà mai el que fan» (Am 8,7) i que mourà cels i terra per fer-nos veure que no suporta la injustícia contra aquests.

   També darrere Jesús hi anava un multitud que el seguia com ovelles sense pastor i què fa Jesús? Els instrueix llargament (Mc 6,34). El que necessita aquesta gent, abans que el pa, és que algú els expliqui quina és la seva dignitat i com el Pare del Cel els estima. I això no és retòrica.

   Entre nosaltres corre una mena d’axioma que ve a dir: «Primer s’ha de donar pa al pobre i després anunciar-li Jesucrist». Doncs no. Primer anunciar-li Jesucrist perquè recuperi la seva dignitat i les ganes d’aixecar-se. El pa ha de venir de la trobada comunitària que s’adona de les necessitats dels que viuen a prop, precisament perquè se li ha anunciat Jesucrist. I és que també els pobres, per necessitats que estiguin, quan descobreixen els que els envolten, han de començar a compartir del poc que tenen.

Josep ESCÓS i SARSANEDAS
Article del full parroquial del diumenge XXVII de durant l'any
7 d'octubre de 2012

diumenge, 30 de setembre del 2012

LA LLIBERTAT I LA MALA EDUCACIÓ

   En el darrer article vaig dir que, els que es posaven furiosos per les mofes que fan contra l’l’Islam, són fonamentalistes. Si només fossin fonamentalistes rai! Però un cop esverats maten. La temptació nostra és dir: «Culpa d’ells!».

   I nosaltres?

   Observeu una contradicció en el nostre món occidental. La nostra gent defensa la llibertat de tota mena: liberalisme sobre tot econòmic. Passa que amb aquest liberalisme els treballadors que cobren el sou mínim estan en 461,00 € amb un IVA del 21% (literalment ofegats) mentre França i Bèlgica tenen el mateix IVA però amb un salari de 1.350,00 € de promig. La llibertat en el món econòmic és mentida perquè el pobre sense recursos no és lliure i menys l’aturat.

   Però hi ha una altra llibertat que els nostres governs defensen com sagrada: la d’insultar i mofar-se de qui et doni la gana. És el cas de les caricatures i les filmacions sobre el profeta de l’Islam. Hem de posar les mateixes restriccions que quan parlàvem d’economia: els perjudicats no són lliures.

   Perquè l’apallissat econòmicament i l’insultat en matèria religiosa no són lliures?

   Perquè es necessita molt coratge a fi de no reaccionar amb violència, que és el que surt espontàniament de dintre. La força del pobre i l’insultat és la del perdó i molts no la tenen. El perdó que no consisteix a dir «deixem-ho estar», sinó a tenir un esperit fort amb què lluitar sense haver de fer mal al que te n’ha fet, però cercant mitjans perquè aquestes coses no es repeteixin. En l’econo mia molt sovint hi ha hagut sort dels sindicats que han lluitat a costat del feble, però en la religió (quan rep una forta ofensa) cal trobar gent d’espiritualitat consistent, per tant no fonamentalista, que t’aconselli amb paraules serenes. L’espiritualitat és la capacitat d’aguantar i estimar sense deixar de lluitar per aconseguir que, el que t’ha ofès, canviï d’actitud. Això no es pot exigir a tothom perquè, com he dit, cal molt coratge.

   Voldria afegir que hi ha molt mala educació i manca d’ètica quan els amos del gran capital aliats amb el poder polític fixen un salaris mínims tan baixos i deixen tanta gent a l’atur, per tant que no responen a la imatge del “fill de l’home” que anunciava Jesucrist ja que no poden viure com a persones dignes i també cal dir que els que han fet caricatures ofensives a la religió islàmica tenen molt mala educació i manca d’ètica perquè, com he dit, la majoria dels ofesos estan indefensos. Els cristians, tan febles com som, no hem de tenir por a reprovar els uns i els altres ja que no tenim pas dret a exigir que el món islàmic estigui ple de gent forta d’esperit capaç de perdonar. Tampoc no ho fem la majoria de nosaltres.

   Les nostres lleis que defensen la llibertat econòmica (el liberalisme) no són cristianes i les que defensen la llibertat d’insult i de mofa tampoc. Amb això no dic pas el que han de legislar els governs; allà ells. Només que aquestes lleis no són cristianes.

Josep ESCÓS i SARSANEDAS
Article del full parroquial del diumenge XXVI de durant l'any
30 de setembre de 2012

diumenge, 23 de setembre del 2012

ELS GERMANS MUSULMANS

   Només d’obrir un centre de culte en un poble o ciutat, s’omple d’homes que van a pregar els divendres. Per suposat molts més homes a aquesta mesquita que sumats tots els que van a les diferents esglésies catòliques de la mateixa ciutat.

   Els musulmans se senten religiosos i tenen la impressió que, els que ens diem catòlics, som en realitat ateus. No dic que sigui així sinó que ells tenen aquesta impressió.

   Una cosa semblant passa amb els nens. Mentre la majoria de les famílies heu apartat els nens i nenes de l’església (com no sigui per fer la primera comunió), els musulmans els reuneixen cada setmana donant-los una formació fonamentalista que consisteix a aprendre l’Alcorà (el seu llibre) fil per randa.

   En els països on són majoria han identificat la seva religió amb l’estat o nació. Tot és una mateixa cosa i, per això, és impensable que, als ambients on són majoritaris, un musulmà canviï de religió. Un capellà catòlic que està al Marroc deu fer una quarantena d’anys diu que mai no ha batejat cap musulmà que es passés al catolicisme. El matarien, diu; i no l’estat, sinó la mateixa família. L’església catòlica que conviu al Marroc està només al servei de diplomàtics, comerciants, subsaharians i altres que conviuen en aquell país.

   Aquesta identificació entre la religió i el país o la nació fa que la veneració del profeta (Mahoma) i del LLIBRE sigui una qüestió que ultrapassa l’Islam. És un afer polític de primer ordre. Així podem entendre millor que, quan un productor ianqui ha fet una filmació de burla contra el profeta, els musulmans ho prenen com una ofensa nacional i ataquen amb furor les ambaixades americanes com si en aquell país tot fos unitari, com passa entre ells. És conseqüència del fonamentalisme religiós.

   El perill del fonamentalisme és el mateix que el terrorisme. Són molt semblants i atractius per als qui s’hi adhereixen. Això ho ha dit el Papa actual fa molt poc: «El fonamentalisme és sempre una falsificació de la religió i va en contra de la religió. Aquesta té la missió de difondre la pau al món. ...Cada persona és una imatge de Déu i hem de respectar-nos mútuament... La violència es una falsificació del fonamentalisme». (Benet XVI en un diàleg amb els periodistes en el viatge al Líban).

   En el món catòlic passen molt sovint burles d’aquesta mena. La més forta, en el meu record, va ésser aquella pel·lícula anomenada La última tentación de Cristo que no sols presentava Jesús com enyorant una vida sexual que hauria tingut (i vinga imatges) sinó que el presentava com a col·laborador dels romans en la primera part i com un covard que deixa els seus en l’estacada en la segona. I per tant traïdor. Aquí no va passar res, com no fos la protesta d’un parell de bisbes que els mitjans van magnificar.

   Ja es va veure amb les caricatures d’ara fa uns quatre anys, que el món islàmic té una altra manera de protestar, ens agradi o no ens agradi.

Josep ESCÓS i SARSANEDAS
Article del full parroquial del diumenge XXV de durant l'any
23 de setembre de 2012

diumenge, 16 de setembre del 2012

QUÈ ÉS EL QUE MOBILITZA TANTA GENT?

   La majoria de la gent de mitjana edat en avall ha rebut una formació acadèmica primària i secundària en la qual el “pensament” va quedar relegat.

   Primer van començar fent mofa de les assignatures anomenades “ma ries”, després va perdre llocs la filosofia i la literatura. Molts dels nous analfabets escriuen correctament l’ortografia però no entenen el que llegeixen com no siguin les indicacions per fer funcionar un aparell electrònic. No han après a llegir llibres.

   Les assignatures anomenades tècniques o principals, com la matemàtica, la física i química van bandejar les de pensament i el resultat és una generació que no llegeix però sap utilitzar a la perfecció cada nou aparell de comunicació que li cau a les mans. Ara encara diuen que volen augmentar una hora les matemàtiques.

   Una generació perfectament manipulable en la què molts polítics no saben parlar i acaben els discursos, sense argument, indicant als seus incondicionals quan han de fer grans aplaudiments. Tant és que no s’hagi entès res del que deien, com no sigui que l’adversari és malèfic.

   També els assistents a un programa televisiu reben la indicació de quan han d’aplaudir i en fan cas i els diputats d’un parlament no fan servir el cap per pensar sinó que n’hi ha prou que estiguin atents al senyal que els dirà què han de votar. Els és igual si han captat o no allò del que s’està parlant. Cobren per escalfar la cadira i no per pensar, per això hi ha una reacció en contra d’ells quan diuen que amb cinc mil euros no en tenen prou.

   Dit això entendreu que una gran manifestació no indica precisament què pensa la gent sinó també qui els ha sabut moure i convèncer ja que la gent és molt manipulable.

   Molts polítics, fidels a la seva incapacitat de dir res coherent, acabada una gran manifestació faran el mateix que quan finalitzen unes eleccions: intentaran convèncer-nos que ells tenien raó i que la manifestació els la dóna. Els seus incondicionals ho celebraran i uns pocs intel·lec tuals contemplaran amb molta pena tanta poca capacitat de pensament tant pels que, a manca de capacitat de lideratge es volen convertir en sagrats (i es fan presents on hi ha gent i festes per fer-se veure), com per part dels seguidors que omplen estadis, fan l’onada quan els diuen que la facin i piquen de mans en el moment suggerit.

   Tot plegat indica que el nostre poble encara no està preparat per assolir cap mena d’independència ja que caldrien líders i pensadors que, com Jesús, en el moment que tots el volien tocar i masegar, no els permet que en facin propaganda i s’allunya a un lloc solitari. Llegim-lo:

Tota la població s'havia aplegat davant la porta. Ell va curar molts malalts que patien diverses malalties; també va treure molts dimonis i no els deixava parlar, perquè sabien qui era. De bon matí, quan encara era fosc, es va llevar, sortí, se n'anà en un lloc solitari i s'hi va quedar pregant. Simó i els seus companys es posaren a buscar-lo. Quan el van trobar li digueren: «Tothom et busca». Ell els diu: «Anem a altres llocs, als pobles veïns, a predicar-hi, que per això he vingut» (Mc 1,33-38).

   No es troben líders que, com Jesús, no van darrere la gent i sàpiguen parlar sense la recerca del protagonisme. Ells ja saben que faran el que en voldran de la majoria de la població que ha rebut una formació sense pensament.

Josep ESCÓS i SARSANEDAS
Article del full parroquial del diumenge XXIV de durant l'any
16 de setembre de 2012

diumenge, 9 de setembre del 2012

UN 11 DE SETEMBRE ESPECIAL?

   Cada any per l’11 de setembre Catalunya reivindica. Aquest any hi ha aires d’independència. Passarà alguna cosa?

   Passi el que passi, l’Església (com no sigui la castellana) no s’hi ha de posar nerviosa. Imagineu l’escenari més aconseguit. Si hi hagués la independència d’Espanya (no d’Europa) els cristians continuarien anant a Missa i els que preguen continuarien pregant. L’episcopat (els deu bisbats catalans) iniciarien relacions amb els nous governs i tindrien dificultats semblants a les que han tingut a cada canvi de govern a Madrid. S’hauria de plantejar tota una altra forma de manteniment econòmic de l’església però també la nova Generalitat tindria una forma diferent de subvencionar grups, obres i edificis. Seria qüestió de no posar-nos nerviosos. Els capellans romandríem cadascú al nostre lloc fent el que fem.

   Tots tenim molts amics a la resta d’Espanya, amistats que s’haurien de mantenir. No hi hauria cap motiu per trencar amb ells.

   La Santa Seu de Roma faria el que ha fet sempre: acomodar-se a la nova situació i no hauria de demanar permís a Madrid per fer un bisbe d’alguna de les seus catalanes, però això no es notaria pas en el primer moment.

   Com podeu imaginar, per a l’església catalana, no seria la solució de tots els mals, ni de bon tros.

   Jo penso que l’ambient enrarit anticlerical que hi ha en una part considerable de la intel·lectualitat catalana podria canviar de to si el poble s’adonés que els responsables de l’església no parlen des dels mitjans de comunicació estatals amb un ressentiment anticatalà com hem vist amb les emissores COPE i el Canal 13 de la televisió. Aquests els escoltaríem sabent que són d’un altre país i amb el temps tindrien menys audiència entre nosaltres i tampoc, a la llarga, no els importaria parlar del que no els correspon.

   Fins ara he fet una prospectiva del que pot passar. Però cal dir que en el cas que es produís el que he dit, en el primer moment ho passaríem molt malament perquè les tensions i els insults s’aguditzarien i les espoliacions dels nostres béns serien a l’ordre del dia. En cap cas no seria gens fàcil canviar una situació que porta segles de mala convivència.

   Tenim alguna il·luminació evangèlica? Home, sí. Jesús vivia en un poble dominat, empobrit, on els més pobres (que els anomenaven anawim) eren multitud. Jesús els guaria i sanava però també els parlava llargament. Convenia que no estiguessin endormiscats sinó que les paraules de Jesús eren perquè cada persona recuperés la seva dignitat. Els deia: «La teva fe t’ha salvat!».

   Els llibres del Nou Testament tenen diferents postures referents a les autoritats. Des de la carta als Romans i la de Titus que diu que ens hem de sotmetre a les autoritats (Rm 13,1; Tt 3,1) ja que devia ésser una època de bonança fins a l’Apocalipsi que titlla de bèstia l’emperador (Ap 13) que tants morts va causar entre els innocents. Vol dir que en cada moment s’ha fet una cosa o una altra segons l’opressió del poble. Per això no tenim altra guia per mirar endavant que la d’estimar amics i enemics i, sobre tot no posar-nos nerviosos. Amb tot, les denúncies de les injustícies contra el nostre poble són palesament evangèliques.

Josep ESCÓS i SARSANEDAS
Article del full parroquial del diumenge XXIII de durant l'any
9 de setembre de 2012

diumenge, 2 de setembre del 2012

ÉS TEMPS D’APROPIAR-NOS DEL MENJAR?

   La “doctrina social de l’Església” sempre ha dit, de vegades amb la boca massa petita, que el famolenc té dret a apropiar-se de menjar per poder subsistir. Els governs el podran agafar i condemnar però no és pecador davant Déu. Quedi ben clar això per començar.

   No és cap secret que cada vegada hi ha més pobres necessitats de menjar aquí i a Andalusia i també a Sudan i Etiòpia i a molts altres llocs del món.

   Posades aquestes premisses seria lògic aprovar que s’ocupin supermercats per prendre aliments i donar-los als pobres, oi?

   Però aviat ens adonem que alguna cosa falla i no pas a nivell de principis.

   Ho explicaré fent servir el llenguatge històric de les esquerres, que per altra banda sempre han estat més sensibles amb l’obrer i el pobre: el que falla és la “dictadura del proletariat”. Amb altres paraules, qui és el maco que es posa davant dels pobres amb el dret d’ocupar els supermercats i les finques? Aquest nou amo (el nou dictador del nou proletariat) de seguida rep l’aplaudiment de seguidors incondicionals. Però sobre ell i els que l’acompanyen recau una triple pregunta:

  • Quins rics han d’ésser expoliats?
  • Quins pobres han d’afavorir?
  • I qui controlarà els seus seguidors que, de pas, s’aprofitaran de productes pel seu propi interès?

   Com veieu és molta responsabilitat la que recau sobre els que s’han posat al davant. Per això és molt sà que nosaltres aprenguem a dubtar sense fer judicis ràpids. Qui dubta, senyal que és intel·ligent.

   Si mirem el que féu Moisès en temps de fam en el desert ens adonarem que era una situació semblant quan es va autoproclamar dirigent dels pobres i va comminar que ningú no guardés res per l’endemà (Ex 16,15-18). Molts no van fer cas i es van aprofitar de la situació, Què va passar? Que Moisès va haver de recórrer a la violència i en un sol dia moltíssims van quedar estesos en el desert (Nm 25,1.9). L’aven tura del desert no va reeixir i així ho va denunciar Jesús (Jn 6,58) que, en canvi, va defensar aquells famolencs que, sense que cap dirigent els conduís, anaven espigolant blat d’uns camps, que no eren el seus, per calmar la gana (Mc 2, 23-26).

   Si la cosa és així, quin serà el millor camí? Sempre és difícil aplicar receptes, però molts sabreu que les Càritas i els responsables dels ajuntaments estan desbordats de peticions de menjar.

   Cal denunciar els governs (aquest i els anteriors) que han permès que els bancs fossin els principals causants de la situació i ara seran els primers beneficiaris de les ajudes exteriors. Però com que des dels altres països ens arribarà ajut en forma de préstec s’haurà d’anar pagant a base de retallar els pobres o les seves pensions, en les prestacions d’atur, en els mitjans escatimats per atendre la salut i l’educació…

   Així els bancs, que tant impunement van fer signar molta gent gran uns papers sense advertir-los dels riscos i van convertir els dipòsits en accions de les quals ara no podran disposar-ne, aquests bancs, rebran les ajudes en forma de préstec que haurem d’anar pagant entre tots.

   Mentrestant les grans fortunes (A Espanya hi ha 16 persones que ells sols tenen aproximadament 60.000 milions) podran continuar amagant els seus diners fora del país. Assaltar un supermercat pot ésser cosa dolenta però és molt pitjor el que fa el govern amb els pobres.

Josep ESCÓS i SARSANEDAS
Article del full parroquial del diumenge XXII de durant l'any
2 de setembre de 2012

diumenge, 29 de juliol del 2012

CONFUSIÓ SOBRE EL PERDÓ

   Per escriure aquest article en segueixo un altre d’ARIEL ÀLVAREZ VALDÉS a la revista “Temas bíblicos Nº 116”.

   Cinc coses que no són perdó cristià:

  1. Pensar que perdonant fem un favor a l’enemic. No és així perquè sovint no se n’adonarà. Ens fem un favor a nosaltres mateixos. Ens alliberem d’aquest odi rancorós que rosega la nostra imaginació. El perdó ens fa més lliures. Per tant som nosaltres els que hi sortim guanyant i no pas el que ens ha ofès.
  2. Perdonar no és pas dir “aquí no ha passat res”. I tant que ha passat! Només els polítics i per raons polítiques justifiquen les enormes estafades com si no hagués passat res. Nosaltres no perdem de vista que el pecat era una ofensa a Déu mateix. Quan Jesús dóna el perdó a la dona adúltera li diu: «Vés i no pequis més», i no diu que no ha passat res.
  3. Perdonar tampoc no és oblidar. Tant és que oblidis com que no oblidis. Si oblidessis et podrien tornar a fer la mateixa ofensa. No som desmemoriats. Els que diuen: «perdono però no oblido» no han entès res. Si no ens recordéssim de les coses seríem uns inconscients. El perdó en canvi es dóna a plena consciència.
  4. No es tracta pas que les coses tornin allà on eren abans. El més probable és que no passarà això si no és en comptades ocasions. En la majoria dels casos no tornarà l’amistat. Quedaran les ferides i la malfiança ja que portem les cicatrius tota la vida en el cos i en l’esperit. Això que fem amb els nens que els forcem que es facin un petó i a tornar a jugar gairebé mai no val pels grans. Molt poques vegades tornarem les coses al lloc on eren.
  5. Tampoc no podem pretendre que l’altre es penedeixi i canviï de vida. El perdó és cosa teva i no de l’altre. Si esperéssim el penediment dependríem de l’altre (de l’enemic). Jesús crucificat demana al Pare que els perdoni i no els exigeix cap canvi de vida. Deixa en mans de Déu aquesta força de l’esperit. Ell els regala el perdó. Nosaltres també desitgem que vinguin a demanar-nos-el però mai no l’exigim. És, com he dit, una decisió nostra i lliure.

   Doncs què és perdonar?

  • És cosa teva i no de l’altre. És una decisió que tu has pres. Pots dir amb valentia: «Ho faig perquè vull». Ets fill de Déu i respons amb amor l’a mor que has rebut.
  • És demanar a Déu i alegrar-te que a l’altre li vagin bé les coses. Comences no desitjant mal a l’altre. Renuncies a la venjança i, si tens prou coratge, el pots ajudar. Això passa sovint quan el que t’ha ofès és el propi fill o filla.
  • És desitjar vivament la recuperació de l’altra persona. Tu no pots exigir la conversió de l’altre però la pots demanar, pregar i esperar. No entén res aquell que reclama que l’altre demani perdó. Sovint ha baixat tan avall que no està en condicions d’humiliar-se.
  • Tampoc no pots alliberar-lo del càstig que potser li haurà infligit algun jutge (temps de presó, multa...) perquè això no depèn de nosaltres. Lliure pel carrer o tancat en un centre qualsevol persona pot canviar de vida i això ho podem desitjar de tot cor.

Josep ESCÓS i SARSANEDAS
Article del full parroquial del diumenge XVII de durant l'any
29 de juliol de 2012

diumenge, 22 de juliol del 2012

QUI ESCOLTA LA PARAULA DE LA GENT?

   Ens trobem amb una onada d’opinió desfavorable contra els polítics. Han estat elegits però es preocupen d’a conseguir majories parlamentàries en comptes d’escoltar la gent. Així es produeix un fenomen pel qual la gent se’n desentén.

   El poble reacciona dient «ja s’ho faran» i molt fàcilment s’apunta ran a grans manifestacions contràries a qui sigui que governi.

   Amb el resultat d’unes eleccions no n’hi ha prou si després no es fa l’exercici d’escoltar el poble. Ho saben prou els alcaldes quan, sense saber per què, en unes noves eleccions, la gent busca un altre candidat.

   Amb l’església passa un fenomen pitjor. Ningú no escolta el poble. Ni els parroquians han triat el rector, ni els capellans (o la gent) han triat el bisbe, ni tampoc els bisbes han triat el Sant Pare. Tots els nomenaments han estat des de la verticalitat. La gent es desentén d’aquesta església. La veu tan llunyana que, quan parla de la religió, confon la jerarquia amb la fe com si fos una mateixa cosa. «Ja s’ho faran!».

   Per què la gent no se’n desentenia fa cent anys, com ara? Al meu entendre perquè la situació estava encara pitjor, ja que l’església tenia un excessiu poder, aliada massa sovint amb els prínceps i governants i produïa l’efecte de por. No convenia quedar-hi malament.

   Encara que l’efecte sembli el contrari avui hem guanyat molt perquè la gent, en el que es refereix a la religió, se sent deslligada i els que s’hi acosten ho fan molt més lliurament que fa cent anys per posar un exemple. Saben que no els pot passar res si s'aparten dels sagraments, si no bategen o si fan els enterraments civils i per això es poden apartar al seu aire traient de sobre unes dependències que havien tingut pares i avis. De fet s’allunyen d’aquesta mena d’església que sembla que només tingui la cara de la jerarquia. S’adonen que no són representats ni escoltats.

   Però no tot és negatiu. Ara tenim una gran possibilitat: la d’anunciar Jesucrist, donar-lo a conèixer a fi que, els que el reconeguin, trobin que val la pena reunir-se amb altres que creuen el mateix. Podem explicar, amb la Paraula, que si fem caritat és perquè hem contemplat Jesús que es fa pa per als altres, que si tenim tanta quantitat de voluntaris visitant malalts i presos és pel seguiment d’aquell que ens va dir que és benaurat el que fa aquestes coses. Tot surt, en bona part, de l’Eucaristia. Podem també, en el nivell en què està cadascú, escoltar els pobres i els desheretats i apreciar el clam dels aturats i els desnonats. El qui fa això està fent el “seguiment de Jesucrist” que no és poca cosa.

   Es troba a faltar gent integradora que faci entendre que Càritas i la Parròquia són una mateixa cosa i que els moviments obrers cristians i els bisbes responen a un mateix Jesucrist. Es troba a faltar que, aquells que saben escoltar la gent dins el món creient, siguin escoltats en els altres nivells de les jerarquies eclesials. Avui per avui lamentablement no és així i l’allunyament de molta gent és, al meu entendre, molt més un problema pedagògic que no pas pels escàndols, ja que n’hi ha hagut en tots els temps (on hi ha persones hi ha errors). En podríem dir una manca flagrant de democràcia.

Josep ESCÓS i SARSANEDAS
Article del full parroquial del diumenge XVI de durant l'any
22 de juliol de 2012

dilluns, 16 de juliol del 2012

ESTEM EN CAMÍ

   Els que esteu atents a les notícies haureu observat que sovint surten notícies del Vaticà i de vegades alarmants. No us dic pas que no us les cregueu perquè creureu el que us donarà la gana. El Vaticà no és la imitació de Jesucrist i més aviat n’està una mica lluny.

   Doncs què és?

   És un organisme coordinador de totes les activitats de l’església arreu del món. No busqueu allà aliment per a la vostra fe o esperança. Això ho trobareu en l’Evangeli i en la pregària i tampoc no us cal cap mena de Vaticà per acostar-vos a Déu. N’hi ha prou en que dos o tres us reuniu en el nom de Jesús i allà estarà enmig vostre (Mt 18,20).

   Quan algú diu que el Vaticà li ha fet perdre la fe em fa l’efecte que no ha entès res, perquè la fe no ens ve ni dels capellans, ni dels bisbes, ni del Papa sinó de Jesucrist directament. Alguns ens hi poden ajudar i de fet ho deuen fer, però el que serveix a taula no té per què ésser el cuiner. I el capellà serveix el Pa i la Paraula.

   Així per què serveixen el Vaticà, els bisbats i les parròquies? Per coordinar-nos, de manera que ens puguem adonar que, la mateixa fe que tenen els rwandesos, és idèntica a la nostra; i la del Japó o la de l’Argentina, per posar exemples de llocs ben oposats.

   Els que som responsables de les parròquies coordinem, convoquem, muntem grups per conèixer l’Evangeli, reunim els que visiten els malalts o presos, però no fem créixer gaire la fe de la gent. Més aviat som una mena de recol·lectors que apleguem molta gent que ha trobat la fe i l’amor a la parròquia en la pròpia família, en alguna catequesi o en la pràctica de la Missa dominical. I si preguem pel Papa és perquè no defalleixi en la tasca de fer de tots els creients una sola església. En moltes ocasions ens interessa el que pugui escriure ell o el bisbe per la seva mirada més universal que la nostra en el petit lloc on ens trobem, però el fonament de tot plegat no són ells sinó que sempre és l’Evangeli de Jesucrist.

   Sovint ens trobem amb alguna persona que no coneixíem i que ens dóna un exemple de fe per la seva pràctica cristiana o per la seva pregària i nosaltres no ens consta haver fet res. Passa el mateix que Jesús diu en l’Evangeli: «Amb el Regne de Déu passa com quan un home sembra la llavor a la terra: tant si dorm com si està despert, de nit i de dia, la llavor germina i creix, sense que ell sàpiga com. La terra, tota sola, dóna fruit: primer brins, després espigues, i finalment blat granat dins les espigues. I així que el gra és a punt, aquell home fa córrer la falç, perquè ha arribat el temps de la sega.» (Mc 4,26-29). Són persones que han trobat la fe sense que nosaltres sapiguem com. L’organització de l’església serveix per reconèixer on hi ha creients en Jesucrist en qualsevol racó del món. Imagineu que aneu al Perú i voleu trobar on hi ha els cristians. Un camí molt ràpid és preguntar on fan misses dominicals. Allà hi trobareu creients en Jesucrist.

   He començat l’article dient que “estem en camí” i això és el que Jesús encomana als seus deixebles: res de manar. Els envia a curar, a alliberar dels esperits malignes i a anunciar la Bona Nova. No els caldrà altra cosa que les sandàlies i el bastó perquè estaran en camí (Mc 6,7-13).

Josep ESCÓS i SARSANEDAS
Article del full parroquial del diumenge XV de durant l'any
15 de juliol de 2012

diumenge, 8 de juliol del 2012

EL JOC CONVERTIT EN ÍDOL

   Si arriben a construir un gran complex de jocs als voltants de Barcelona o de Madrid no us imagineu pas com un Portaventura en el que hi ha tota mena de diversions. Aneu a Las Vegas, als Estats Units, i us en fareu càrrec. Jo no hi he estat, però m’ho han explicat.

   Tot el muntatge (grans edificacions,llums, restaurants… no té altra finalitat que la de facilitar que la gent destini la major part del temps al joc de tota mena: ruleta, maquinetes…

   No hi haurà altra cosa que distregui l’atenció. Si hi ha habitacions serà per poder-se llevar ben d’hora i anar als jocs. Si hi ha restaurants facilitaran menjars ràpids per no oblidar que la finalitat d’ésser en aquell enorme recinte (com una ciutat mitjana) és la de jugar i jugar.

   Em recorda la pitjor època dels talibans a l’Afga nistan en la qual la religió (feta a la manera dels dirigents) és tant important que els nens no poden ni cantar ni jugar amb estels enlairats, els dirigents religiosos suprimeixen les competicions esportives de tota mena, les dones han d’anar tapades i acompanyades i si no ho fan se les ha d’assotar per no distreure els homes de les seves grans obligacions: la divinitat islàmica (feta a la seva manera) i les pràctiques religioses ho omplen tot. No hi ha res més. A una hora determinada es paralitza la ciutat afganesa per fer la gran i multitudinària pregària pública.

   Doncs si als voltants de Barcelona s’instal·la el gran complex serà només per jugar i per res més que jugar. És la veneració a aquesta nova divinitat: EL JOC. Res de cines, ni tampoc festes amb aigua o muntanyes russes ni cap diversió per a la canalla… Tot altre complement serà només per animar a jugar i jugar ben fort.

   Serà un monument a una divinitat que ja l’honorem molt als voltants del Nadal fent reportatges i reportatges als qui els ha tocat la loteria però amagant aquells agraciats en anys anteriors que podrien explicar-nos que no els ha produït cap gran avantatge a part de barallar-se amb la família i fer unes despeses inútils en cotxes que gasten molt o amb vivendes que no saben com mantenir. La divinitat de la loteria omple les planes dels diaris i televi sions per Nadal i ara la nova divinitat del joc construirà un metacentre només per aconseguir adoradors incondicionals.

   Tant la divinitat del diner com la de la di versió són insaciables, com ho són les venjances sàdiques que, al cap de poc d’haver-les realitzat, ja tens ganes de tornar-hi. No hi ha vida perdurable sinó efímera per al qui adora aquesta divinitat.

   Si això dóna tan poc profit per què es fomenta? Home, ara tindran on encaminar els passatgers de les desenes de creuers que atraquen al port de Barcelona. Amb el nou Eurovegas (o com el vulguin anomenar) ja tindran cap on encaminar els turistes que fins ara s’entretenien mirant la Sagrada Família i altres obres de Gaudí o bé pujaven a la muntanya de Montserrat. Ara els podrem dir: «Ompliu la butxaca i aneu a la ciutat del joc». No en trauran cap profit perquè el joc no aprofita (ja he dit que és insaciable) però s’ho passaran bomba veient que estan transgredint al costat d’uns altres milers de conciutadans que també transgredeixen. I, sortint amb la butxaca buida, podran dir que ha estat molt divertit.

   No és gens difícil endevinar que aquestes divinitats no alimenten l’ànima, ja que allò que obté vida perdurable és saber convertir el propi cos en aliment per als altres, que és com dir: el que viu estimant. És el que Jesús en diu l’aliment que ve del cel (Jn 6,50-51). Però per fer això no cal cap ciutat del joc organitzat ja que n’hi ha prou amb l’esperit i la veritat (Jn 4,24).

Josep ESCÓS i SARSANEDAS
Article del full parroquial del diumenge XIV de durant l'any
8 de juliol de 2012

diumenge, 1 de juliol del 2012

EL RESCAT DELS HOMES

   La nostra societat és propensa a rescatar gent que s’ha perdut. És bonic veure com hi ha una preocupació per la restitució de la salut d’un cantant que s’està ofegant en el món de l’alcohol o de la droga o la d’un futbolista d’elit que ha contret una greu malaltia. D’això en tenim exemples recents i molt bé. Aquesta actitud troba l’aprovació del comú dels mortals. Els nostres governants, en canvi, estan més per rescatar les seves mateixes institucions com la banca o els calaixos escurats dels seus eraris. Per fer això necessiten que entre tots hi posem més diners. No ens diuen que ho pagarem nosaltres sinó que fan servir eufemismes com l’apujament de l’IVA (que el paguem tots) o l’augment dels impostos dels que treballen i fan rendir el diner amb els seu negoci o treball.

   En canvi quan una família, home i dona, han perdut el treball (aquests són els pobres) i no poden amb les hipoteques, els nostres governs miren cap un altre cantó i ni se’ls acut que aquests s’han de rescatar. Indirectament els “tiren” a les institucions de caritat pública.

   D’aquí a no gaires anys aquesta gent arribarà a l’edat de la jubilació sense haver pogut cotitzar perquè, amb el ritme actual, els governs encara estaran rescatant banques i perdonant els deutes del diner negre que està amagat i encara miraran cap a un altre cantó. Qui rescatarà aquests nous ancians que no hauran pogut cotitzar?

   Amb altres paraules, mentre estem d’acord en rescatar els famosos, perdonem els rics, apuntalem els edificis (econòmics, és clar) que els incompetents han deixat caure i no hi ha cap projecte de rescat pels pobres que d’aquí a dos dies seran ancians sense el temps de cotització. Però hi ha un cosa pitjor: tampoc no rescatem els immigrants que hem cridat que vinguessin quan els necessitaven i ara els tractem com si ells fossin els culpables de les nostres incompetències.

   Aquest no es només un problema econòmic sinó que és un problema teològic. Mirant-ho des de la fe i contemplant Déu com a Pare, com li explicarem que volem salvar entitats econòmiques i tant ens fa de les persones? Com entendríem que un pare de família volgués salvar la seva segona vivenda mentre als fills i a la dona no els arriba per menjar?

   Mirant-ho des del prisma creient (molts dels lectors d’aquest article en sou) trobareu algun lloc de l’Evangeli que Jesús volgués salvar una institució? Maleeix aquell temple que s’havia convertit en una cova de lladres (Mc 11,17). Ho diu als caps de les institucions del seu temps. I més endavant afegirà una maledicció: que no en quedarà pedra sobre pedra (Lc 21,6). S’enfada, i fort, amb aquells que posen cargues feixugues a sobre les espatlles dels pobres dient-los: «Ai de vosaltres també, mestres de la Llei, que feu portar a la gent càrregues insuportables, però vosaltres no les toqueu ni amb un sol dit!» (Lc 11,46) i, sobre tot, anuncia quina és la finalitat de la seva vida i la dels que creiem en ell quan diu que «el Fill de l'home no ha vingut a ser servit, sinó a servir i a donar la seva vida com a rescat per a tothom.» (Mc 11,45). Jesús va venir a rescatar persones i va demanar als apòstols que es convertissin en pescadors (rescatadors) d’homes (Mc 1,17).

   O parlem així o l’Església no és la de Jesucrist.

Josep ESCÓS i SARSANEDAS
Article del full parroquial del diumenge XIII de durant l'any
1 de juliol de 2012

diumenge, 24 de juny del 2012

LA CONFUSIÓ SOBRE EL PERDÓ

   Hi ha hagut una trobada memorable entre un afectat per la tragèdia d’Hipercor i un dels autors de l’atemptat amb bombes que van causar grans desperfectes i morts en aquell establiment. Aquest encontre, segons ens relaten els diaris, va ésser cordial i l’imputat per l’atemptat sembla que mostrà abastament el seu penediment. Va reconèixer que s’havien equivocat i va escoltar de boca de l’afectat les tristes conseqüències d’aquella acció terrorista.

   El que fa riure és que alguns periodistes afegeixen que l’home «no va demanar perdó».

   A veure. Entenem-nos d’una vegada.

   Demanar perdó no vol dir de cap manera la redempció del càstig per la culpa. El pecat és una cosa i la culpa és una altra. Amb altres paraules encara que ja tingui el perdó (que el dóna Déu i no nosaltres) haurà de complir el temps de condemna que depèn de jutges i governants.

   Perdonar vol dir redimir la persona i el perdó es regala i es celebra quan algú ha entrat en la seva òrbita. Quan el Fill pròdig s’adona que s’ha abaixat fins a pasturar porcs ja està perdonat perquè ha fet l’inici de la redempció. Igualment quan el membre d’ETA s’adona que es va equivocar i diu que «quan em miro a mi mateix no em reconec» ja està perdonat. Vull dir que ja està en camí de redempció. Es pot recuperar com a persona, que d’això es tracta. Ja està en l’òrbita del perdó. No li cal demanar-lo, perquè ja el té.

   Si ell demanés una reducció de la pena no seria pas un perdó sinó el que l’església antiga en deia “indulgències” i que ara ningú no sap què volien dir. La “indulgència” la podria donar un jutge, el consell de ministres o algun eximi governant i, abans, algun representant de l’església. Era una reducció del càstig. De fet les presons tenen allò que s’anomena “el tercer grau” on els que han comportat una conducta adequada poden començar a sortir i trobar-se amb la família o iniciar una vida laboral fora del centre. Es tracta de la reducció del càstig imposat inicialment.

   El perdó, en canvi, és un concepte teològic que vol dir que la persona comença una nova manera de veure les coses i això passa per la conversió. És com dir: «abans jo veia les coses d’una manera i ara les veig d’una altra».

   Les indulgències són morals perquè quan es donen unes condicions determinades redueixen els càstig i no vénen de Déu sinó dels homes. Ara mateix en tenim un exemple quan el nostre govern promet un tracte especial a aquells que tenen diner negre i l’han anat a amagar a paradisos fiscals. No hi ha perdó, perquè segurament els que ho han fet no n’estan pas penedits, sinó que hi ha un tracte per raons polítiques. Només hi ha indulgència. El perdó és una altra cosa. Se n’haurien de penedir.

   Tornem a l’Evangeli per entendre’ns millor. Quan el publicà va al temple i prega donant-se cops al pit dient que és un pecador ja està rebent el perdó i així ho diu Jesús (Lc 18,14) perquè es converteix i s’adona que la seva vida no anava per bon camí. És un perdó davant Déu i no dels homes perquè segurament en sortir els fariseus el continuarien menyspreant.

   L’exemple més paradigmàtic pels creients és el del crucificat que va rebre el càstig severíssim dictat pels tribunals humans. No pas perquè hagués pecat sinó perquè el van considerar culpable (la culpa) d’haver trencat lleis com les del dissabte o d’ésser amic de Déu, de qui es considerava fill. Mireu com l’autor de la carta als hebreus sap distingir les coses dient: Tinguem la mirada fixa en Jesús, el qui ens ha de guiar pel camí de la fe i el qui la porta a la plenitud. Ell, per arribar a la felicitat que li era proposada, va suportar el suplici de la creu, sense fer cas de la vergonya que havia de passar, i està assegut a la dreta del tron de Déu (He 12,2). Si Jesús està a la dreta de Déu no ha pecat i en canvi va rebre un terrible càstig per la culpa que li van encolomar.

Josep ESCÓS i SARSANEDAS
Article del full parroquial de la Festa de Sant Juan Baptista
24 de juny de 2012