dilluns, 30 de març del 2015

RAONS DE LA CONDEMNA A MORT DE JESÚS

La imatge del Sant Crist (Jesús crucificat) és emblemàtica. La creu és un senyal per als cristians. Per què? Per les raons de la seva mort.
Jesús va anar a Jerusalem on no hi vivia habitualment perquè residia en una altra regió: va anar on hi havia el temple (l'únic del món jueu). Era el centre de decisions de tota mena:
  • Religioses: Perquè allà dictaminaven qui era pecador i qui no n'era i com s'havia de fer per recuperar-se del pecat o de la impuresa.
  • De les decisions sanitàries: A manca d'hospitals o manicomis dictaven des del temple qui havia de viure fora de la ciutat, qui havia de vestir-se de malalt i, per tant, de pecador.
  • De les decisions educatives: És on es donava el títol de doctor o de mestre per ensenyar. Especificaven qui havia d'ensenyar i qui podia i qui no podia ser ensenyat.
  • Centre del control racista: Fins el punt de detallar el vestit que havia de portar cada persona d'acord amb la puresa de la raça que tenia o si era d’una altra ètnia.
  • Era també el centre econòmic més important del país: La sala del tresor feia de banca que guardava el diner, els objectes preciosos de les famílies adinerades i ho tenien tot a l'exposició (quasi a la veneració) de tot el poble. A més, la mateixa construcció del temple era escandalosament desafiant per l'or, la plata, les parets de marbre i la qualitat de la fusta de cedre. Això vol dir que en temps de Jesús els rics anaven tots al temple, ni que fos per veure si, a “la sala del tresor”, encara es guardava allò que ells hi tenien dipositat.
Els responsables del temple ja feia mesos i mesos que enviaven espies on era Jesús (a Galilea, al nord del país) per analitzar el que feia i el que predicava (Mc 7,1), i li recriminaven cada vegada que ell trencava una llei emanada del temple, i observaven com:
  • Jesús perdonava els pecats sense fer les ofrenes corresponents al temple.
  • Parlava de Déu dient que se'l podia trobar a qualsevol lloc i no únicament (com ells deien) darrera la cortina del lloc més Sant del temple.
  • Tocava malalts per guarir-los quan era expressament prohibit fer-ho perquè havien estat declarats impurs.
  • Ensenyava sense títol i ensenyava a tota mena de gent i no només als que la llei indicava que podien ésser ensenyats.
  • Veien astorats com feia elogis d'alguns pagans (gent que no era de raça pura i per tant no podien mai ésser elogiats).
  • I s'escandalitzaven d'escoltar com Jesús deia que el diner no calia donar-lo al temple, sinó als pares necessitats o als pobres i que el diner guardat era una corrupció.
Jesús va a la boca del llop: al mateix temple que ell ha atacat. Expulsa compradors i venedors de xais i vedells i als canvistes de la moneda "sagrada". Amb aquesta mercaderia es comprava el perdó del pecat i de les impureses, els títols de sanitat, el prestigi d'ésser anomenat benefactor, i, si convenia, la mateixa puresa de raça. Aquests privilegis no arribaven a les "butxaques" de la gent pobre del país, que eren majoria: "els pobres de la terra". Així el temple esdevenia un centre de discriminació i no un lloc per a tots, ni per pregar. Ja no era la "casa del Pare" (Mc 11,17; Jn 2,16).
No és estrany que quan Jesús estarà penjat a la Creu els seus adversaris, cofois de veure'l humiliat, li recriminen aquestes tres coses:
  • Que volia destruir el temple.
  • Que volia salvar els altres.
  • Que confiava en Déu. (Mt 27,40-42).
Josep ESCÓS i SARSANEDAS
Article del full parroquial del Diumenge de Rams
29 de març de 2015

diumenge, 22 de març del 2015

MOLTA CORRUPCIÓ I DESIGUALTAT

Ja fa dies que els treballadors públics, sobre tot els dels centres sanitaris, es manifesten contra les retallades. La pregunta és si hi a o no hi ha recursos.
Comparem amb un altre país: Suècia.
  • Un treballador de la SEAT paga un 75% més d’impostos que un treballador de la VOLVO.
  • En canvi aquest país té un 25% de la població en treballs públics (sanitat, ensenyament, policia...) mentre el nostre hi té el 9%. Ells recapten molt menys i aprofiten molt millor els diners.
On van a parar aquests diners de més que no arriben per pagar els treballadors públics? Vol dir que molts diners (molts!!!) es queden pel camí i no arriben per satisfer les necessitats públiques bàsiques del nostre país. Això és la corrupció. Aquí està. Aquestes dades les he copiades d’una publicació anomenada “Papers” de Cristianisme i justícia (suplement de quadern núm. 178).
Si retrocedim al temps de Jesús veiem que la corrupció encara era més accentuada. Vol dir que va bé veure què diu i què fa Jesús enfront la corrupció del seu entorn.
Em fixaré en dues coses: Per una banda fa la denúncia i per altra banda es posa al costat dels marginats com un marginat més.
  • La denúncia: el llenguatge de Jesús contra la riquesa és molt dur. Al jove ric li suggereix que vengui el que té i ho doni als pobres (Mc 10,17-21). En la paràbola dels treballadors de la vinya acusa als grans sacerdots que s’han fet amos del temple com si fossin déus matant el fill per apoderar-se dels guanys i guals que els vinyaters (Mc 12,1-8) i ho diu de tal manera que els grans sacerdots van entendre que anava per ells (Mc 12,12). Avisa als rics que se’ls podriran les riqueses. També fa un anatema contra els que amunteguen riqueses i els diu: «No amuntegueu tresors aquí a la terra, on les arnes i els corcs els fan malbé i els lladres entren i els roben. Reuniu tresors al cel, on ni les arnes ni els corcs no els fan malbé i els lladres no entren ni els roben» (Mt 6,19-20).
  • Segona cosa que fa Jesús: la seva mateixa vida es posada al costat dels pobres i menyspreats de la societat. Mai no el veiem en connivència amb els sacerdots (els totpoderosos del temple) ni amb Herodes, el rei Jueu. És acusat de tenir els seguidors més desgraciats. Diuen els fariseus que només creuen en Jesús aquesta gentussa que ignora la llei i mereix la condemna (Jn 7,47-49). I encara una imatge que la posem per tot arreu: Un crucificat entre els més pobres i esclaus, impotent, sofrent i burlat.
Els que creiem en aquest ens sentim empesos a fer com ell i a denunciar, sense por, les causes de tanta desigualtat.
Josep ESCÓS i SARSANEDAS
Article del full parroquial del diumenge V de Quaresma
22 de març de 2015

diumenge, 15 de març del 2015

TOTHOM TÉ ALGUNA COSA BONA O MOLT BONA

Tothom té alguna cosa bona o molt bona, però n’hi ha que s’entesten a dissimular-ho. Molta gent viu amargada pel tracte que rep dels qui té al voltant: pares, avis, encarregats del treball o veïns. El més fàcil, i això ho fem tots, és adonar-nos dels defectes i anar-nos lamentant i sovint parlar-ne amb els amics. Quasi tots tenim rarament la capacitat de veure les coses bones que estan amagades en els altres que ens envolten, i el periodisme en general fa molta llàstima perquè imiten aquella revista desgraciada que es deia “El Caso” en la qual hi apareixien tots els morts, assassinats, robatoris…
Jo us invito a contemplar un fet de l’Evangeli sorprenent. Com que no és molt conegut el transcric:
Un fariseu va invitar Jesús a menjar amb ell. Jesús entrà a casa del fariseu i es posà a taula. Hi havia al poble una dona que era una pecadora. Quan va saber que Jesús era a taula a casa del fariseu, hi anà amb una ampolleta d'alabastre plena de perfum i es quedà plorant als peus de Jesús, darrere d'ell. Li mullava els peus amb les llàgrimes, els hi eixugava amb els cabells, els hi besava i els hi ungia amb perfum. El fariseu que havia convidat Jesús, en veure això, pensà: «Si aquest fos profeta, sabria qui és aquesta dona que el toca i quina mena de vida porta: és una pecadora». Jesús li digué: «Simó, t'haig de dir una cosa». Ell li respongué: «Digues, mestre». «Dos homes devien diners a un prestador: l'un li devia cinc-cents denaris, i l'altre, cinquanta. Com que no tenien res per a pagar, els va perdonar el deute a tots dos. Quin d'ells et sembla que l'estimarà més?». Simó li contestà: «Suposo que aquell a qui ha perdonat el deute més gran». Jesús li diu: «Has respost correctament». Llavors es girà cap a la dona i digué a Simó: «Veus aquesta dona? Quan he entrat a casa teva, tu no m'has donat aigua per a rentar-me els peus; ella, en canvi, me'ls ha rentat amb les llàgrimes i me'ls ha eixugat amb els cabells. Tu no m'has rebut amb un bes; ella, en canvi, d'ençà que he entrat, no ha parat de besar-me els peus. Tu no m'has ungit el cap amb oli; ella, en canvi, m'ha ungit els peus amb perfum. Així, doncs, t'asseguro que els seus molts pecats li han estat perdonats: per això ella estima molt. Aquell a qui poc és perdonat, estima poc». Després digué a la dona: «Els teus pecats et són perdonats». Els qui eren a taula amb ell començaren a pensar: «Qui és aquest que fins i tot perdona pecats?». Jesús digué encara a la dona: «La teva fe t'ha salvat. Vés-te'n en pau» (Lluc 7,36).
Jesús sorprèn remarcant allò que els altres no havien vist: la dona ha estimat i això és el més important.
Hi ha grups de creients que es reuneixen periòdicament i aprenen a fer el que ells en diuen “Quadern de vida”. Consisteix a trobar cada dia alguna cosa bona d’alguna persona i escriure-la mirant de trobar també algun fet o paraula evangèlica que ho corrobori. Els que fan això aprenen a contemplar les persones en allò de bo que tenen i s’adonen que hi ha més bondat del que sembla.
Josep ESCÓS i SARSANEDAS
Article del full parroquial del diumenge IV de Quaresma
15 de març de 2015

diumenge, 8 de març del 2015

L’AUSTERITAT

Durant la Segona Guerra Mundial, en els moments més crítics per als aliats, una exemplar Simone Weil, que treballava en les oficines de la resistència francesa a Londres, es va autoimposar, en senyal de solidaritat, prendre la petita i exigua ració de menjar que ells feien arribar als membres de la resistència a l’interior de la França ocupada. Un fort sentiment de solidaritat va fer que aquesta extraordinària dona assumís aquest grau d’autoexigència. Això podia haver influït en la seva mort de tuberculosi accelerada per una exigua alimentació.
De la mateixa manera vam veure com Mahatma Ghandi mai no va fer excessos en el menjar, de manera que portava una frugal alimentació semblant a la del comú dels hindús del seu poble.
No ho proposo com a norma de vida, perquè tots tenim els nostres límits i la nostra salut, però em trenca l’ànima quan després que una persona ha vingut a cercar menjar a Càritas i se li donen productes que pot guardar al rebost (farina, sucre, oli, llet, galetes, llaunes de sardina o semblants...) em demana uns pocs euros per comprar pa del dia ja que no en té ni per això. Jo, com la majoria dels que generosament feu aportacions a Càritas, dono del que em sobra de manera que, un cop he fet un acte de generositat en favor dels necessitats, continuo menjant el que menjaria i comprant el que compraria. Dic això perquè no em puc pas posar com a model.
La quantitat excessiva de gent que demana menjar fa pensar que alguna cosa han fet molt malament les administracions polítiques perquè s’arribi a una situació que quasi és insostenible. Mentre escoltem els resultats anuals de les grans empreses (sovint subvencionades llargament per diners de l’Estat que han sortit de les butxaques del poble) pensem que no hi deu haver govern capaç d’equilibrar aquestes injustes situacions. A la fi els mateixos pobres han de fer de suport als pobres amb petites donacions (moltes per cert) complint allò que Jesús recomana al jove que tenia cinc pans i als seus deixebles: «Doneu-los vosaltres mateixos de menjar» (Mc 6,37).
Això ha passat en tots els temps ja que rarament un ric dóna res, si no és per fer-se propaganda o per treure’s de sobre el que té en excés en el seu rebost (o en el seus diners no declarats).
Ara que estem en temps de quaresma, que és el temps de preparació a la Pasqua, és un moment idoni per parlar de l’austeritat. Els nostres avis eren molt respectuosos a guardar els dejunis i abstinències que prescrivia l’església. Han canviat els temps, però el valor de portar una vida austera encara l’hem de lloar.
Sant Pau, escrivint als cristians de la ciutat de Filips, els recomana que no converteixin en déu el seu ventre. Diu així:
«Us ho he dit sovint i ara ho repeteixo amb llàgrimes als ulls: molts viuen com a enemics de la creu de Crist. La seva fi serà la perdició, el seu déu és el ventre, i posen la seva glòria en les parts vergonyoses. Tot el que aprecien són coses terrenals» (Fil 3,18-19).
En els canvis que ha sofert l’església sembla com si la penitència i l’austeritat hagin de desaparèixer. No és pas així. El que desapareix és aquella obligatorietat que era imposada per les jerarquies eclesiàstiques (dejunis i abstinències), però l’austeritat encara és un valor per aquell que és capaç de practicar-la. Cadascú se l’ha d’exigir i, si no arribem a tant, reconèixer el valor dels que la practiquen.
Josep ESCÓS i SARSANEDAS
Article del full parroquial del diumenge III de Quaresma
8 de març de 2015

dilluns, 2 de març del 2015

LA CREU I EL FRACÀS DE JESÚS

L’article de la setmana passada acabava deixant un mal regust de boca. Tot acaba en fracàs?
Ho explico partint del que s’haurà de demanar als que demanin el bateig ja de grans.
Cada vegada ens trobarem més amb adults que es volen fer cristians i no precisament perquè vinguin d’altres religions, sinó senzillament perquè no han estat batejats.
Què els demanarem?
Evidentment els suggerirem que facin una iniciació, però hi ha un punt cabdal que han d’assimilar: Que Jesús morí en el fracàs de la creu i que Déu el va ressuscitar.
Ressuscitar no vol pas dir tornar a una vida com la nostra, que és mortal, altra vegada. Això seria revivificar.
Quan diem que “Aquell mateix fracassat i mort en creu, que pot mostrar les ferides de les mans i el costat als deixebles (Jn 20,27), ha ressuscitat”, estem fent un acte de fe en l’Esperit del mateix Déu que n’ha donat testimoni.
Els testimonis que asseguren que el van “veure” ressuscitat coincideixen a dir-nos que els va donar una gran pau quan els saludava dient: «Pau a vosaltres» (Jn 20,19), que van adonar-se que, lluny de tota venjança o retret, els perdonava i els animava a perdonar els altres (Jn 20,22-23) i que els citava les antigues Escriptures (Lc 24,27) per dir-los que tot el que havia passat ja ho havien predit els profetes a fi que entenguessin que el sofriment d’un portava la salvació a molts d’altres. Recordeu com Isaïes deia:
«El meu servent, després del que ha sofert la seva ànima, veurà la llum i se'n saciarà; ell, que és just, farà justos tots els altres, perquè ha pres damunt seu les culpes d'ells. Per això els hi dono tots en possessió, i tindrà per botí una multitud, perquè s'ha despullat de la pròpia vida fins a la mort i ha estat comptat entre els malfactors. Ell ha portat damunt seu els pecats de tots i ha intercedit per les seves infidelitats» (Is 53,10-12).
D’aquesta manera el fracàs de Jesús en la creu va resultar el punt de partida dels que ens diem cristians. Els que creiem en Ell podem dir, com Sant Pau, que no ens n’avergonyim, que prediquem un Messies crucificat (1Co 1,21-23) i que la saviesa d’Aquell Jesús és més sàvia que la saviesa del món. Així ens convertim en seguidors d’Aquell que, triant els més pobres, arraconats i menyspreats de la seva societat, va pagar-ne les conseqüències ja que els més poderosos van decidir eliminar-lo de la manera més humiliant possible.
Per això he dit que els que (de grans) es volen batejar, si creuen en aquest Jesús, seran benvinguts a l’Església on hi som els que hem optat per Ell, encara que la nostra vida tingui molts defectes i siguem pecadors, com molt sovint la societat ens retreu. Per això, ni tan sols els exigirem que tinguin una conducta exemplar. Encara que, de fet, els recomanarem que es converteixin en seguidors d’aquest Jesús en el qual han cregut.
Aquesta centralitat de la creu i la resurrecció els servirà per contemplar la seva pròpia vida plena de creus i d’aixecaments.
Comprendreu que aquest article és políticament incorrecte, ja que cap partit gosarà recomanar això als seus votants.
Josep ESCÓS i SARSANEDAS
Article del full parroquial del diumenge II de Quaresma
1 de març de 2015