ENCARA SOBRE EL PAPA

   La setmana passada vaig acabar dient que les grans trobades donaven sentit de cos i que el poble, si no les té, se les inventa. Això val tant per la Missa del diumenge com per la visita del Papa o com per les grans trobades esportives en els estadis. Molta gent necessita trobar-se enmig de multituds. Vegeu com exemple la gent apretada a La Patum o als "encierros" de Pamplona.

   Als cristians que només participen d'una petita eucaristia o de les Misses del seu grup els manca una part del seu cos (el Cos de Crist, vull dir) i es poden convertir molt fàcilment en cristians amargats i gens ecumènics.

   Fixeu-vos com a les parròquies hi ha un grup important de gent a qui només se'ls veu per la Festa Major, en la visita del bisbe o en algun acte de Setmana Santa, que són els dies que hi ha més gent.

   Per això, diguin el que diguin els diaris i les televisions (sobre les despeses del viatge, sobre la pederàstia en algunes persones d’església o altres acusacions que es trauran de la màniga) la gent senzilla anirà entusiasmada a rebre el Papa i no es mourà de la televisió per seguir-ne els moviments. S'evidenciarà un trencament ancestral entre el poble i els mitjans comunicatius que hauran anunciat desventures.

   Per això la incomoditat de molts cristians (que són una minoria però molt significativa) per aquesta visita no ha d'ésser per la trobada multitudinària, que el poble senzill la necessita, sinó per les similituds medievals de l'ornamentació, i pel distanciament del Papa amb els fidels, envoltat de diferents corones (de cardenals, d'arquebisbes, de bisbes i de preveres).

   Torno a repetir que el Papa no és Jesucrist ni l'hem de contemplar com a tal, ja que Jesucrist el trobem en cada persona, en cada eucaristia i en el rostre dels pobres. Justament el Jesucrist que més venerem és la imatge del crucificat (sense prestigi, sense poder i sense privilegis) mot allunyat del que veurem en aquestes concentracions multitudinàries que vindran.

   Posaré un símil esportiu. Uns jugadors de futbol, per bé que ho facin, tindrien uns pocs espectadors si no hi hagués uns directius que han construït estadis, han creat penyes de seguidors, han connectat amb els mitjans televisius, han fet una enorme propaganda... Sense els directius no s'omplirien els estadis ni crearien el "sentit de cos" entre els afeccionats. No demaneu que els directius xutin bé la pilota. Doncs tampoc no demaneu que el Papa i els bisbes siguin perfectes imitadors de Jesucrist, que per això preguem per ells en cada Missa, i demanem que Déu els ajudi en la tasca gens fàcil que tenen encomanada, ja que és molt difícil ésser alhora papa o bisbe i un Sant Francesc d'Assís. Tampoc cap de nosaltres no es pot posar com exemple. Som testimonis de la fe i del missatge, i poca cosa més.

   Em sembla que aquests criteris poden ésser útils a tots aquells que es posaran molt nerviosos per la vinguda del Papa a Barcelona.

Josep ESCÓS i SARSANEDAS
Article del full parroquial del Diumenge XXVI de Durant l'Any
26 de setembre de 2010

LA VISITA DEL PAPA

   Per què hi ha tan enrenou en algun sector dels catòlics quan es parla de la visita del papa?
Distingim i ens entendrem. Els que no són catòlics tenen tot el dret a criticar i amb contundència, no pas per les despeses, sinó pel fet que, al menys algunes, seran pagades entre tots. Saben que no els passarà res per haver censurat amb força perquè no ens hi tornarem.

   Però també hi ha un sector no molt nombrós de catòlics (els que en diríem d'esquerres) que es volen mantenir dins l'església i parlaran amb amargor de la manera com es farà aquesta recepció. Aquests són pocs, però faran molt soroll.

   Donaré uns criteris que em sembla que poden servir sense posicionar-me d'un cantó o de l'altre.

   Primer de tot, el Papa no és Jesucrist, ni tampoc el Vaticà no és l'Evangeli. La presència real de Jesucrist es donarà amb la mateixa plenitud en la Missa solemne que farà Benet XVI a la Sda. Família de Barcelona que en l'Eucaristia que celebrarà un capellanet amb quatre assistents en qualsevol barriada de la ciutat. Vol dir que a qui es vulgui trobar amb Jesucrist no li caldrà anar a la basílica, que serà consagrada aquell dia. Els paràmetres són uns altres.

   L'Evangeli pur, sense una església que el sostingués, no hauria aguantat ni cent anys ni tampoc ens hauria arribat sense els següents elements:

• Per una banda, és clar, pels sants i santes i pels màrtirs de tots els temps, però ells sols no ho haguessin aconseguit, perquè els poderosos els haurien eclipsat com havia passat anteriorment amb tots els pobres sacrificats.
• Pels grans pensadors (Agustí, Irineu, Lleó el Gran, Tomàs d'Aquino, Ranher...) sense els quals no tindríem manera de poder-nos presentar amb els intel·lectuals del moment. Gràcies a ells avui tenim un cos de doctrina molt acceptable i perdurable (ja que els llibres bíblics són de poca qualitat literària i massa allunyats en el temps). Això no obsta que cada generació haurà de descobrir nous teòlegs perquè el temps va canviant.
• Però també hi ha l'organització que s'ha donat en la mateixa església, bastant independent dels estats i dels nobles (que sempre ha costat molt) basada en el papa com a punt d'unió dels bisbes del món i de cada bisbe que, amb la seva comunitat, palesa el cos de Crist (Alter Christus) en aquell lloc concret. La manera d'organizar-se ha variat molt en el temps, des dels començaments sense temples, amb trobades familiars, passant per l'Edat Mitjana en la qual l'església va ésser l'única cohesió entre els pobles d'Europa, l'Edat Moderna amb totes les embestides racionalistes i l'actual en la qual ja es veu que s'hauran de fer grans canvis.

   Vull dir que la trobada amb el Papa a Barcelona (o a Roma els que hi van) no és una conversa amb Jesucrist, sinó la manifestació de la unió que hi ha entre els catòlics d'arreu del món ja que ell és el punt d'unió (si voleu en podeu dir polític).

   També els àrabs es troben a milers entorn de la pedra negra i no els critiquem i els països de l'entorn socialista han fet grans manifestacions sobre tot ens els primers de maig famosos (Rússia, Albània, Cuba...) i nosaltres ens trobem a milers entorn d'un estadi de futbol sense criticar la injustícia de veure que cada un dels jugadors té un sou que és deu vegades més que el que l'Estat espanyol ha enviat al Paquistà. Per què en empassem aquest galàpet? Perquè tots necessitem grans trobades de cohesió.

Josep ESCÓS i SARSANEDAS
Article del full parroquial del Diumenge XXV de Durant l'Any
19 de setembre de 2010

EL PREU DE LA VISITA DEL PAPA

   S'ha aixecat una gran polseguera perquè els anglesos cobraran una quantitat a cada catòlic que assisteixi a la cerimònia del Papa. Les mateixes fonts han dit que menys mal que a Barcelona no es cobrarà res per la visita.

   Per què a Barcelona serà gratis? De despeses n'hi haurà moltes, perquè hi ha el viatge, els acompanyants, la vigilància (ja sabem que altres papes ha sofert atemptats), l'escenografia, la megafonia... Qui ho pagarà? Si no ho paguem els catòlics que l'anem a veure, algú altre traurà diners de les seves arques, oi?

   Els espanyols i els catalans som tan macos que ens refiem que els governs (estatal, autonòmic i municipal) es faran càrrec de les despeses? És clar que l'església hi posarà la seva part, però encara vivim de la protecció de l'estat. No trobeu estrany si dic que m'agradaria que els catòlics paguéssim al menys una bona part d'aquest viatge. Això ens ajudaria a tenir idees més clares perquè no s'hi val a predicar per una banda la separació entre l'església i l'estat, per altra banda criticar el cost d'un viatge com aquest i a sobre protestar si el catòlic ha de pagar alguna cosa. No serà pas menys cristià el que no hi vagi.

   El debat dels diners de l'Església encara no ha arribat a les tertúlies d'un cristià senzill i, quan en sents parlar, t'adones que vivim de tòpics. Encara vivim com criatures que ens ho donen tot pagat i podem criticar les riqueses d'un temple, d'un museu o del Vaticà sense tenir els números reals a la mà.

   Tant a la nostra parròquia com al bisbat estem fent un esforç de transparència publicant periòdicament l'estat de comptes. Segurament molts no coneixen els comptes del bisbat que té feina a pagar els sous dels capellans i a penes pot ajudar la restauració de parròquies de pobles petits. És clar que té la catedral i el museu però encara que es posés en venda ningú no ho compraria perquè són equipaments destinats precisament a aquest ús, que s'han de mantenir, i la conservació d'un edifici gran val molts diners. Recordeu el que ens va costar la teulada a la nostra parròquia.

   Torno a parlar del viatge del Papa. Evidentment, valdrà molts diners, com ho val l'escenografia de qualsevol cantant, o l'apertura del camp Nou per fer alguna mena d'actes, o el viatge de qualsevol polític, ni que sigui dintre del nostre mateix país.

   En tot cas el debat haurà d'ésser preguntar-nos quins avantatges o inconvenients comporta la visita del papa a un país com el nostre. D'això en parlaré en l'article de la setmana que ve.

Josep ESCÓS i SARSANEDAS
Article del full parroquial del Diumenge XXIV de Durant l'Any
12 de setembre de 2010

CONFIRMACIONS

   La presència de Jesucrist en la nostra comunitat (i en la de Mura o Sant Fruitós) la tenim de manera especial en cada Celebració Eucarística (les Misses) mentre siguin fetes amb comunió amb el bisbe del nostre territori, en aquest cas el de Vic. Hi ha la presència de Crist en les lectures de la Paraula de Déu, en el Pa que mengem (la Sagrada Forma) i en la mateixa Comunitat sobre la qual recitem més d'una vegada en cada Missa: "El Senyor sigui amb vosaltres".

   Si ja tenim la presència real del Crist entre nosaltres quina cosa hi afegeix la vinguda del Senyor Bisbe a la parròquia sigui per les confirmacions sigui per les visites pastorals?

   Ell, sense les diferents comunitats diocesanes, no seria pas "l'Altre Crist" a la terra i nosaltres (les diverses comunitats del bisbat) sense ell, tampoc.

   Quan ell ve "confirma" el lligam que hi ha entre nosaltres i ell i ens posa en contacte amb tots els altres bisbes del món. Qualsevol bisbe no ho és només d'un territori (el de Vic, en el nostre cas) sinó que, amb el col·legi de bisbes, és bisbe de tot el món i mai no es podrà desentendre del que passa al Paquistà o a Rwanda ni tampoc del que succeeix als catòlics del Japó o d'Argentina. El nostre bisbe (sigui quin sigui) és la cara visible de la nostra sol·licitud per totes les esglésies, com deia Sant Fruitós poc abans de rebre la corona del martiri a Tarragona.

   Per això, quan visita una parròquia, no ve només per administrar el sagrament de la Confirmació com ho farà el dia 10 de setembre, sinó que la seva presència ens recorda que no solament creiem en el Crist, sinó que tots nosaltres, mentre formem part de la comunitat diocesana, també som corresponsables de l'evangelització de tot el món. La salvació no és cosa entre cada un de nosaltres i Déu. Si fos així oblidaríem que el Creador és Pare de tots i per tant tots els homes i dones del món són germans nostres.

   Quan ens vénen equatorians o africans i entren a l'església a pregar amb nosaltres no tenim pas cap dubte que formen part d'una mateixa església estesa per tot el món i trobem ben normal que combreguin del mateix pa i escoltin la mateixa paraula de Déu. Si han rebut el baptisme i la confirmació en el país d'on procedeixen no els preguntarem pas el color de la cara del bisbe o del capellà que els la va administrar perquè sabem que aquells capellans i bisbes estan en comunió amb nosaltres.

   El sagrament de la Confirmació que rebran uns pocs i que molta gent de la nostra parròquia no ha rebut mai, seria un dels senyals de la nostra comunió amb l'església universal. És un vertader contrasentit que molts cristians del nostre poble mai no hagin "confirmat" la seva pertinença a l'església de tot el món i la veneració al bisbe de la nostra diòcesi que, amb la seva presència, crea aquest lligam.

Josep ESCÓS i SARSANEDAS
Article del full parroquial del Diumenge XXIII de Durant l'Any
5 de setembre de 2010