LES TRES T: TEULADA, TERRA I TREBALL

Llegint un document del Papa Francesc ens trobem amb un llenguatge que, per una banda s’entén molt i per altra banda no hi estàvem acostumats. Estem parlant dels drets que ha de tenir tota persona que habita en aquest món. El mateix papa ha creat un dicasteri (una mena de ministeri del Vaticà) que l’anomena “Desenvolupament humà integral” presidit pel Cardenal Turkson. Això és una novetat perquè els altres dicasteris del Vaticà fins ara eren per afers molt més interns de la mateixa església, com la litúrgia, la defensa de la fe o la teologia, les missions, o també els que parlaven dels preveres i dels bisbes... El Desenvolupament integral passa per fomentar, defensar i promoure les tres T per a tota persona que habita en el món. Això ho ha de fer el Vaticà? Això ho hem de fer tots els que creiem en la dignitat de cada una de les persones humanes perquè totes tenen la mateixa dignitat de fills i filles de Déu.

Quines són les tres T?

• Teulada: Tota persona té dret a aixoplugar-se. El nostre cos no està preparat per viure permanentment a l’aire lliure i ens cal casa i vestit. Això és el que reivindiquen els que treballen a favor dels refugiats, perquè tinguin un habitacle per estar protegits tant del fred i la calor i alhora un espai d’intimitat, un lloc on viure amb els familiars (o amb la tribu allà on l’espai familiar sigui un xic més ample).
• Terra: La terra és de tots però els diferents Estats ens n’hem apropiat bastint fronteres de defensa. Ens vam alegrar molt quan la URSS va eliminar el teló d’acer (tot i que el teló era metafòric) pensat que entràvem en una nova època de la humanitat i no va durar gens. El nostre mateix país ha creat uns murs (aquests reals) a Ceuta i Melilla i els EUU n’estan construint de nous amb Mèxic (Mèxic també en té amb Guatemala) i els països de l’Est estan impedint el pas a base de noves muralles, si més no posant-hi soldats. Ens hem apropiat d’espais que haurien de ser per a tots els homes i dones i hem dit que som els amos. Hem oblidat que un dia els nostres avantpassats els van ocupar i se’ls va permetre fer-ho. La principal funció dels exèrcits ara és marcar bé les fronteres.
• Treball: Encara que els governs prometen que el treball tornarà a valer per a tothom ja sabem que ens menteixen perquè cada nova màquina o robot que s’inventa pren la feia a una colla de treballadors. I això, ho sabem tots, anirà en augment. Per altra banda, les noves lleis faciliten l’acomiadament fins i tot dels que porten anys treballant. Si parlem de “renda bàsica per a tothom” també topem amb un problema: com es farà per incentivar que la gent busqui treball si ja té una renda bàsica? Hi haurà qui es conformarà amb els mínims i sobreviurà com podrà. La nostra constitució diu que és un dret que tots tenim (el del treball) i n’estem ben lluny, ja que som el país dels entorns europeus que més atur arrossega. Haurem de fer servir la imaginació perquè entitats públiques, estatals i privades retornin el dret del treball a aquells que pretenen tenir-lo, si més no embellint les ciutats i els pobles a canvi de la renda bàsica. Si no ho fem així desapareixerà la capacitat imaginativa de molta gent.

Van sorgint, per altra banda, moltes iniciatives caritatives i noves ONGs on s’hi apunta més gent jove que en èpoques passades. Aquestes organitzacions semblen insignificants però no ho són. Van obrint noves iniciatives i nous camins per afavorir la gent que estan mancats de les tres T, que no tenen teulada perquè els han destruït la casa (amb les guerres o desgràcies naturals), no tenen terra perquè emigren sense nord d’un lloc a l’altre, i no tenen treball perquè on arriben hom els mira amb desconfiança com si vinguessin a prendre’ls els llocs de treball. Amb la baixa natalitat que hi ha al nostre país segur que haurem de demanar que vingui per favor gent d’altres llocs. Els que estan ficats en aquestes iniciatives són col·laboradors de l’obra del Creador.

Josep ESCÓS i SARSANEDAS
Article del full parroquial del diumenge IV de Quaresma
26 de març de 2017

EL DÉU DE JESÚS, EL DÉU DE JACOB, EL NOSTRE DÉU

L’Evangeli d’avui dóna matèria per fer un comentari molt actual. És el de la samaritana. Corria la veu entre els fariseus que Jesús batejava més i feia més deixebles que Joan (Jn 4,1). S’adona que aquell bateig de Joan (que ell va continuar per poc temps) no va pas pel camí encertat. Ha de cercar una altra manera de trobar-se amb Déu sense aquell baptisme i pensa a recuperar el Déu d’Abraham, d’Isaac i de Jacob, un Déu que estimava gratuïtament i que es posava a caminar al costat d’aquells patriarques. Pensa que el pou de Jacob és el lloc adequat. Te set (set d’aigua i set de la nova aigua) i, quan es troba amb la samaritana no parla d’un pou sinó d’una font. Ell intueix que el Déu de Jacob ens omple de l’aigua de la vida i aquesta aigua a no l’hem d’anar a buscar lluny (ni al temple de Jerusalem ni al de Garitzim) sinó en el nostre interior. És el que en diem l’Esperit de Déu en el nostre interior.

Així entendrem la conversa que té amb la samaritana. Mentre Jesús busca una font (la font del pou de Jacob) que és una imatge del Déu gratuït que tenia Abraham, Isaac i Jacob, la samaritana diu que la recerca de Déu és un pou perquè ella imagina que cal anar-lo a buscar en els temples (el de Jerusalem o el de Garitzim). Jesús li diu que l’aigua que ella busca la trobarà en els seu interior i no en els temples, perquè la font (que és l’Esperit de Déu) la tenim ja a dintre i n’hi ha per a nosaltres i per calmar la set dels altres. La samaritana no entén que Déu ja es present en el seu interior i va preocupada per les normes i les lleis (el poal per treure aigua). Tampoc no entén que Jesús pugui parlar-li (tu a tu) amb tota naturalitat (una nova manera de mirar les dones que tenia Jesús) i també veu com Jesús no té els prejudicis contra els samaritans. L’aigua de la vida és per a tothom, per a les dones i per als samaritans. No sols no té prejudicis, sinó que li demana a ella l’aigua, precisament a ella, que ni ella mateix sabia que en tenia en el seu interior. Tanta aigua (l’Esperit de Déu) que fins i tot brolla.

El canvi que Jesús proposa és radical perquè, amb la nova mirada de Déu, no calen ni els temples com intermediaris ni els rituals per trobar-lo ja que «els vertaders adoradors adoraran el Pare en Esperit i veritat».

Per això anima la dona que ella mateixa es vegi capacitada d’anunciar la Bona Nova a la gent del seu poble (de Samaria) i que els molts marits que ha tingut (llegiu intents de recerca en diferents sectes o religions) no l’han portada enlloc. Ara ella ja se sentirà plena de vida com per dir als seus conciutadans que era Jesús el que estava cercant i els samaritans cregueren en la paraula de la dona de primer i després ells, directament, escoltant Jesús, es van refermar en la nova manera de creure en el Déu que es feia present en esperit i veritat en cadascun d’ells.

En aquell moment Jesús trenca la barrera que hi havia entre jueus i samaritans i obre horitzons, de tal manera que tots nosaltres, ara també, podem venerar el Déu que està en el nostre Esperit i no necessita temples. De petits (en el catecisme) ja ens han dit que els temples només son llocs per reunir-nos, perquè els vertaders temples de Déu som nosaltres.

Josep ESCÓS i SARSANEDAS
Article del full parroquial del diumenge III de Quaresma
19 de març de 2017

TRES MIRADES DE LA CRISI DEL PAÍS

Com podeu comprovar en molta premsa escrita i televisiva alguns diuen que anem bé i altres que no.

Vegem els criteris d’uns i altres. Em baso en un article de González Faus sobre aquest tema que publica la revista Iglesia viva, núm. 268 (any 2016).

El primer és l’informe dels empresaris (CEOE). Els preocupa resoldre el problema estructural que, segons ells, és el creixement de l‘economia. Sembla que no els importin els mitjans per fer que l’economia creixi. Sabem que quan es reparteix malament amb els més pobres creix el guany dels altres (és el creixement de l’economia). Per aquests viaranys ha anat la reforma laboral en curs. Un altre element que els empresaris troben a faltar per anar millor és la flexibilització. Aquesta recepta és bona quan afecta a les màquines o a la productivitat dels animals. Però quan afecta a les persones arriba a graus inhumans. Finalment l’informe descuida els impostos indirectes que són els que carreguen, sobre tot, en els més pobres (l’impost a tot el que compra, com el menjar, útils…).

El segon és l’informe del Banc d’Espanya. Què troben a faltar aquests altres? Que els bancs rendeixin sense cap atenció als altres factors humans. L’informe dóna la impressió que els bancs no són un servei, sinó un negoci, i cal que rendeixin. Quan parlen dels “costos” posen l’empleat al mateix nivell que una màquina. Ha de rendir. Com que descuiden que són serveis, cada vegada cobren més pels serveis prestats (en diuen “comissions”). Passen del “servei” a la “usura”. El poder econòmic els ha corromput com havia passat a la mateixa església quan havia tingut poder. El seu objectiu és cercar el màxim de beneficis sense sentit social.

El tercer informe és l’informe de Càritas-FOESSA (Fomento de Estudios Sociales y de Sociología Aplicada). Aquest informe contempla la crisi des d’una perspectiva global, no com els altres dos que ho miren només des del seu punt de vista. Parteix de la base que la crisi no és neutral. Entre el 2009 i el 2015 la desigualtat ha crescut: reducció de les rendes mitjanes i enfonsament de les rendes dels més pobres. El forat és tan gran (vol dir que els pobres han quedat molt i molt marginats) que, amb la tímida recuperació actual, es trigarien set anys a tenir treball la majoria de la gent, però amb una reducció de salaris que ja s’està donant que, tot i treballar, a molts no els arribarà per viure. Diu l’informe que avançarem cap a una Espanya de diferents velocitats, igual que passa al món (segons Forbes) que 62 famílies tenen (elles soles) el que té la resta de la humanitat.

Passa que els exclosos (els que ara no tenen res) passaran a ésser explotats perquè tindran treballs precaris i feina a sobreviure (com està passant amb els que troben treballs actualment, que no els arriba per tenir una vida digna).

Diu també que els impostos indirectes graven moltíssim els pobres. Els impostos indirectes és el que es carrega a cada menjar o objectes que comprem, els carburants… Sembla (segons aquest informe) que, en el futur, hem de comptar amb períodes de crisi i tímides recuperacions. Ara ja és mentida que la millor política és la de donar treball, perquè molts salaris esdevenen insuficients. S’haurà de pensar en una “renda bàsica universal” que consistiria a fer el mateix que les famílies (en les que encara que alguns no treballin la renda és per tots i tots poden tenir diners a la butxaca perquè se’ls reparteixen).

Tot plegat, aquests estudis ens recorden el que ja diu el Papa Francesc: «Aquesta economia mata».

Josep ESCÓS i SARSANEDAS
Article del full parroquial del diumenge II de Quaresma
12 de març de 2017

EL SOFRIMENT DELS ALTRES

Massa sovint diem pecat del que no ho és, fixant-nos sobre tot en allò que en podríem dir faltes i massa sovint ens falta la referència per poder mesurar els nostres actes.

Quina era l’obsessió de Jesús? El sofriment dels altres. No li preocupava gaire si algú havia faltat contra el temple o contra la llei. Hi ha una dita de Jesús que no és pas apòcrifa perquè està en alguns evangelis dels primers temps i que les actuals traduccions no han reproduït (llàstima) que diu el següent:

Aquell mateix dia veient un que treballava en dissabte li digué: «Home, si certament saps el que fas, ets feliç, però si ho desconeixes ets un maleït i prevaricador de la llei» (Lc 6,4 en el còdex Beza).

Jesús ja estava d’acord amb el compliment de les lleis establertes però prioritzava la consciència (és a dir, que la gent reflexionés el que estava fent) perquè li importaven més altres coses, com és el sofriment de la gent. Només cal fer un repàs de la seva activitat amb els malalts, amb els marginats (dones sobre tot), amb els estrangers (com la cananea), amb el centurió romà que tenia el criat malalt… Sempre el movia preferentment la compassió.

Ara nosaltres, els que volem ésser seguidors del Mestre, hem de fer el mateix i per preguntar-nos si el que estem fent ofèn Déu o no diguem: faig patir algú?, em poso d’esquena al sofriment dels altres? Segurament no és pas una guia del tot universal, però és molt útil per adequar la nostra vida al pensament del Crist.

Posem per exemple: la carnestolta és pecat? No pas si no ocasiones cap sofriment (sobre tot moral) a ningú, per tant gaudeix-la. Robar és pecat? Des dels temps dels Sants Pares (que eren els intel·lectuals dels primers temps de l’església) s’ha dit qui pren coses per necessitat no peca encara que, si els governs l’enxampen el castigaran, però les agafa per necessitat, just el que necessita i causa el mínim perjudici a qui els les ha preses. No és pas el mateix que robar als rics (a l’estil de Curro Jiménez) perquè tenen molt. Aquest és un principi erroni, massa sovint invocat, que no és pas cristià, encara que popularment és ben vist. El criteri és veure el sofriment de l’altre. A la llei antiga d’Israel hi havia un apartat que deia:

Si passes vora la vinya d'un altre, pots menjar tot el raïm que vulguis fins a saciar-te; però no t'enduguis res dins el cistell. Igualment, si passes pel sembrat d'un altre, pots arrencar espigues amb la mà; però no seguis amb la falç res del seu sembrat (Dt 23,25).

Els grans pecats de la nostra societat són aquells que ocasionen els grans sofriments: els que són la causa de les deportacions, morts, la fabricació de nous armaments, els que han muntat uns sistemes de guanys que exclouen una massa immensa de gent condemnada a viure en la pobresa, l’atur o també els que marginen milers de persones convertint-les en sobrers (els que sobren, els que no sabem què fer amb ells), que estan detinguts en camps de refugiats, moren en pasteres i ningú no els vol com si fossin més delinqüents que nosaltres…

La redempció ha de venir per l’amor: estimar el que està sofrint i posar-nos al seu costat. Quan passem per la vida sense adonar-nos del que ho passa malament, encara que no en siguem conscients, estem pecant contra l’evangeli de Jesús. Si en som conscients ja trobarem la manera de posar-nos al seu costat, que no sempre serà, ni de bo tros, fer-los una caritat.

Josep ESCÓS i SARSANEDAS
Article del full parroquial del diumenge I de Quaresma
5 de març de 2017