diumenge, 31 de desembre del 2017

COM ES TERGIVERSA UNA NOTÍCIA

Enguany Ucraïna ha establert celebrar dues vegades el que fem nosaltres per Nadal.

  • Fins ara, com que depenien molt de la Rússia ortodoxa, celebraven com a gran festa el dia 6 de gener. En canvi no feien la festa que nosaltres en diem Nadal.
  • A partir d’ara faran dues festes (nosaltres diríem que faran dos Nadals). Un com nosaltres el 25 de desembre i un altre, com els ortodoxos, el 6 de gener.

Aquesta decisió, com podeu entendre, te una dimensió religiosa i política alhora perquè ara l’ànima ucraïnesa mira cap a occident però encara depèn de l’ortodòxia de Moscou.

Com han donat la notícia les emissores més nostrades?

Han dit que això s’ha fet per donar una alegria als nens amb dues festes. Amb aquesta lleugeresa s’han estalviat dir el que els costa tant de dir en aquestes festes nadalenques, la vinguda i la manifestació de Jesús.

  • Per una banda el 6 de gener (que nosaltres en dient la festa dels Reis) és, per a les esglésies ortodoxes, l’esclat de la vinguda de Jesús que uns mags van reconèixer (i manifestar).
  • Per altra banda per a occident (que som nosaltres) el 25 de desembre és el dia consensuat per celebrar el naixement de Jesús i la seva vinguda al món.

Ja veieu com canvia una notícia donada d’una manera o d’una altra.

Això també passa aquí amb el Nadal i la manera de fer-lo saber. Imagineu-vos que ve un estranger que desconeix les nostres tradicions i no en sap la història. Posa la ràdio i la TV. S’informarà que, en aquestes festes, fem “cagar un munt de tiós”, que mengem torrons, que posem caganers a tort i a dret (no entendrà per què), però si no troba algú que l’orienti, desconeixerà l’origen de tot això, és a dir, l’arrel religiosa del poble que celebra el naixement de Nostre Senyor Jesucrist.

Tot depèn de com es dóna la notícia i on es posa l’accent. En comptes d’informar, desinformem. Aquesta és la trista realitat.

Si mirem des de l’aspecte polític com es tergiversa una notícia, la desinformació encara és més accentuada. Fixeu-vos com els mateixos que han infós l’odi contra la nostra terra amb campanyes organitzades i “meses” petitòries per tota Espanya, ara prenen les grans manifestacions identitàries com a promoció d’odi contra ells. I els mateixos jutges (venuts) es posen al seu costat.

Josep ESCÓS i SARSANEDAS
Article del full parroquial del diumenge de la Sagrada Família
31 de desembre de 2017


Per manipular eficaçment la gent, cal fer creure a tots que ningú els manipula

John Kenneth Galbraith (1908-2006)
Economista estatunidenc

dilluns, 25 de desembre del 2017

QUIN DIA VA NÉIXER JESÚS?

No ho sabem i segurament mai no ho sabrem.

En aquell temps no hi havia cap mena de registre, com no fos el record del dia que havia nascut l’emperador.

Si ens fixem en molts noms dels romans veurem que sovint els posaven un nom ordinal: Primus (primer), Tertius (tercer), Quintus… Però això dona molt poca informació.

En canvi tot el mon cristià celebrarà el 25 de desembre com a data presumpta del naixement de Jesús. Que va passar?

Entre la vinguda de Jesús (en podríem dir l’any zero, si comptem que ara estem al 2017) fins a la època de l’Emperador Constantí pels anys 350, els cristians formaven petits grups (cada vegada més nombrosos), però eren irrellevants en la societat i, de tant en tant, perseguits. Per tant, no sabem dels romans en quines dates celebraven les seves festes.

Torno a explicar el que va passar en l’època de l’Emperador Constantí. Va passar que els cristians que estaven més o menys en la clandestinitat van ésser reconeguts i fins i tot l’Emperador va reunir els bisbes que fins llavors no havien tingut altres honors que l’estima de les comunitats de creients. Va ésser en aquest moment que van cercar una data per celebrar el naixement de Jesús (300 anys abans aproximadament).

Per aquells anys se celebrava el que avui en diem “Solstici d’hivern” (la nit més llarga) i el canvi del moviment del sol en deien “Natalis solis” que vol dir el naixement del sol. Els cristians d’aquell moment van pensar que era talment un dia molt adequat per celebrar el naixement de Jesús.

Llegint els evangelis que parlen de pastors, de mags, i del naixement en un pessebre, van pensar que tot això devia ésser hivern, però ni ells ho sabien ni ho sabem nosaltres.

La data que per un parell de dies coincideix amb el solstici d’hivern va ésser acceptada per molts pobles i encara avui la celebrem.

La història dels pastors, el portal i els reis té més d’auca que d’història, però són elements simpàtics que avui també celebrem.

Josep ESCÓS i SARSANEDAS
Article del full parroquial del diumenge de IV d'Advent
24 de desembre de 2017

diumenge, 17 de desembre del 2017

ELS DOMINADORS DE TOTS ELS TEMPS

Hi ha tres coses que acostumen a anar juntes:

Els que dominen famílies, pobles i nacions. Aquests poden ésser polítics, religiosos, esportistes, periodistes… Sempre imposant a l’altra gent el que han de fer. Normalment quan més dominen més se’ls nota la manca del sentit de la compassió, ja que per imposar el que volen arriben a fer accions brutals contra els que ells consideren els seus súbdits, ho siguin o no ho siguin. En el món polític ho hem vist abastament, però també trobaríem exemples entre empresaris per qüestions econòmiques, entre esportistes per imposar-se els uns als altres i també entre els religiosos (bisbes, rectors…) que no s’escapen d’aquestes actituds. Tot plegat és l’oblit d’aquell manament de l’amor als altres que Jesús predica i practica en l’Evangeli (Jn 19,12).

Una segona cosa són els que cerquen privilegis. El privilegi més visible consisteix a amassar fortunes, sense fer-ne ús a favor de ningú (com seria donar treball creant empreses). No és estrany que aquests també siguin dominadors, perquè massa sovint tot va lligat (és allò que diem “llops amb llops no es mosseguen”). Com diu Khalil Gibran en el seu llibre El Profeta, aquest tipus de persones guanyen diners només amb paraules i no amb el treball. Els privilegis poden ésser econòmics (ja he dit que cerquen amassar diners o posseir magnífiques mansions o aconseguir favors sense haver de fer cua enlloc). Tot ho han de tenir fàcil, com diu el temptador «Que les pedres es tornin pa» (Mt 4,1-3). No els cal agrair res a ningú.

Hi ha una tercera cosa lligada amb les anteriors: la recerca del prestigi. Aquests reben lloances i aplaudiments arreu on van i es munten convencions i festivals per lloar-los. L’Evangeli, a aquests dominadors, els recrimina que «es fan dir benefactors» (Lc 22,25b). Tant que sembla, però en realitat els manca la llibertat, ja que són esclaus d’ells mateixos i del seu propi jo. Aquests s’elogien els uns als altres, així els ho recrimina el Senyor (Jn 5,44).

Josep ESCÓS i SARSANEDAS
Article del full parroquial del diumenge de III d'Advent
17 de desembre de 2017

diumenge, 10 de desembre del 2017

EXPECTATIVES DELS POBLES

Els creients celebrem cada any el temps d’expectativa del Nadal. Però som pocs. Molt aviat tot l’ambient que ens envolta, entre estels de Nadal i botigues il·luminades, ens porta a entrar en aquesta societat que ens invita a consumir tota mena de productes.

Ja en temps de l’Evangeli se’ns diu que «un poble que viu a les fosques ha vist una gran llum» (Mt 4,16), citant el profeta Isaïes (Is 9,1). Fins i tot els grups més oprimits per dictadors estan somniant que la seva situació pot canviar. Per això hi ha l’evocació de personatges que poden ser salvadors i, com a tals, són invocats.

Això ens passa avui en les nostres societats que, de vegades, l’expectativa és l’espera d’unes eleccions que poden canviar el panorama o la fi d’un dictador.

No podem pensar ni imaginar que, els que creiem en la vinguda de Jesús, som millors que altres per allò que esperem. Totes les expectatives són saludables perquè això és el que tenim els humans: som capaços d’imaginar un món millor i acomplim aquella benaurança que diu «Feliços els que treballen a favor de la justícia perquè seran saciats» (Mt.5, 9).

És bo tenir un somni, una utopia. És allò que Jesús en diu el Regne del Cel; encara que sembla llunyà i de vegades difícil o molt difícil d’aconseguir, però hi és, com diu la paràbola de la llavor que creix tota sola (Mc, 4, 26-29).

Si llegiu el llibre de l’Apocalipsi (segurament necessitareu una mica de guia) veureu que va repetint expectatives i tristes realitats. Les realitats són les del seu temps (per se cu cions, moltíssims morts, guerra i fam) mentre que les expectatives són dir a tots aquests que pateixen que Déu ho està veient, que ja des del començament ha seleccionat tots aquells que s’han de salvar «que són una multitud immensa impossible de comptar» (Ap 7,9).

Aquest llibre, que també s’anomena Revelació, ens revela un final utòpic que dibuixa com una ciutat en la qual no hi haurà ni llàgrimes, ni por, en la qual no caldrà que hi hagi cap temple perquè Déu mateix omplirà la ciutat amb la seva resplendor (Ap 22,3-5).

Acabo dient que és bo que cada poble tingui expectatives, ni que sigui polítiques i econòmiques. Són uns somnis que empenyen a la lluita i a l’esforç. Només cal que sempre hi hagi gent que no perdi l’esperança i aquesta és la tasca dels creients perquè l’esperança hi és en tot, tant en la religió, com en l’economia, en la política, en la mateixa família… perquè Déu és en totes aquestes realitats, com deia Santa Teresa de Jesús: «hasta entre los pucheros anda Dios».

Josep ESCÓS i SARSANEDAS
Article del full parroquial del diumenge de II d'Advent
10 de desembre de 2017


Jo crec que encara no és massa tard per construir una utopia que ens permeti compartir la terra

Gabriel García Márquez (1927-2014)
Escriptor colombià

diumenge, 3 de desembre del 2017

EL DESENCÍS

Tant en família, com en economia, religió i, no cal dir en política, sovint patim el desencís. Les coses no han sortit de cap manera com ens les esperàvem. Ben al contrari. No hi ha solament perdedors sinó que, els que en podríem dir triomfadors, es mofen obertament dels que han perdut.

Tenim la temptació de pregar amb el salm aquell que diu:

És que Déu no se n'hauria adonat, ell que coneix els secrets del cor? És per tu que anem morint tot el dia i ens tenen com anyells duts a matar. Desperta't, Senyor! Per què dorms? Desvetlla't, no ens rebutgis per sempre. Per què ens amagues la mirada i oblides el dolor que ens oprimeix? (Ps 44,22-25).

O també aquell altre que diu:

Ha de menjar amb llàgrimes el pa, ha de beure a glops els seus plors. Ens has deixat a les disputes dels veïns; els enemics es riuen de nosaltres. Déu de l'univers, renova'ns, fes-nos veure la claror de la teva mirada i serem salvats (Ps 80,6-8).

És en aquest moment on els creients hi tenim una gran tasca a fer. Per això creiem en l’esperança.

La mateixa que el caminant infonia als deixebles d’Emmaús quan ho donaven tot per perdut, quan també s’adonaven que les mateixes autoritats religioses havien apagat aquella llum que pocs dies abans tenien els deixebles pensant que, amb Jesús, es restauraria el regne d’Israel (Mc 10,35-40) i ells podrien asseure’s l’un a la dreta i l’altre a l’esquerra del seu tron.

Res de res.

Molts reviuen aquella sensació dels israelites al desert que, després d’un munt d’anys travessant-lo, veuen que la terra promesa és aparentment inassolible, i que els habitants del terreny on ells han d’anar a viure són com gegants invencibles. Els exploradors que havien anat a veure la terra deien al seu retorn:

Començaren a fer córrer entre els israelites rumors desfavorables sobre la terra que havien explorat. Els deien: «El país que hem recorregut per explorar-lo és un país que devora els seus propis habitants. Tota la gent que hi hem vist és de gran estatura; fins i tot hi hem vist descendents de la raça dels anaquites, una raça de gegants. Al seu costat semblàvem llagostes, i aquesta és també la impressió que ells tenien de nosaltres» (Nm 13,32-33).

Repeteixo que és en aquesta situació on els creients, tinguem o no tinguem raó en les nostres opcions, tenim una gran tasca a fer: fer reviure l’esperança i dibuixar una utopia sense límits precisos però decidida. La mateixa que, quan pugem segons quina muntanya que, aparentment, després d’un llarg ascens ens sembla que ja veiem el cim i diem «ja es veu, ja hi som!», després d’una llarga estona el cim encara es veu més enllà, però, tot i haver-nos equivocat, seguim caminant i animem els altres que no defalleixin.

El temps previ al Nadal que en diem l’ADVENT, que comencem aquests dies, és precisament rememorar que el Senyor torna (advé), ens acompanya i camina amb nosaltres per renovar l’esperança perquè no ens passi com aquells deixebles que donaven per perduda tota sortida.

Josep ESCÓS i SARSANEDAS
Article del full parroquial del diumenge II d'Advent
3 de desembre de 2017


Viu millor el pobre dotat d'esperança que el ric sense ella

Ramon Llull (1235-1315)
Filòsof i escriptor català