DE LES RELÍQUIES A L’EUCARISTIA

   No sabria dir en quins segles anteriors la veneració de les relíquies era molt important quan cada poble tenia l’honor de posseir les de tal sant o les d’aquell altre sant. Tots els altars consagrats (els de pedra o les ares) contenen relíquies dels sants i, en el moment que es consagrava un altar, s’escrivia un document dient a qui pertanyien aquelles relíquies. Em sembla que encerto en dir-vos que els primers cristians perseguits i martiritzats eren enterrats en catacumbes i la petita comunitat es reunia fent servir d’altar la tomba d’aquell màrtir. Més endavant, la veneració de les relíquies va ésser origen de grans peregrinacions a Terra Santa, Roma i a Compostela. Diuen les cròniques que quan Francesc d’Assís s’estava morint el traslladaren de Cortona a Perusa i anava custodiat per dos soldats a fi d’acreditar, si queia mort, a quin dels pobles pertanyien les relíquies d’aquell que tothom ja tenia per sant. I ell se n’adonà! Això passava el 1226.

   Hi ha moltes tradicions semblants en les quals es deia que, si mentre traslladaven les relíquies d’un sant, la urna es feia especialment pesada els portadors entenien que havia de romandre en aquell lloc. Aquesta és, com ara, la tradició referent a les relíquies de Sant Valentí: diu que arribant al Pont de Cabrianes es tornaren tan feixugues que no podien avançar i en aquell moment es posaren a tocar les campanes de Sant Benet. Ho interpretaren com un senyal del cel dient-los on volia reposar els sant. Preneu això com a tradició i no com a història.

   Navarcles va manifestar l’honor de posseir aquesta urna (era al monestir de Sant Benet) i el 1690 el consistori, juntament amb el rector, van declarar Sant Valentí segon patró de la població. El primer patró és la Mare de Déu Assumpta tal com ho indica la imatge que tenim a l’altar major.

   El món ha canviat molt en pocs anys i la veneració per les “relíquies” és més forta que mai, només que avui són: pilotes signades per futbolistes, samarretes, el cotxe d’una pel·lí cula, el vestit d’una reina el dia de tal festivitat... A manca de relíquies, molts s’han de conformar a haver tocat la mà d’un polític o d’un esportista mentre passava entre multituds. La gent no ha canviat gaire. Només ha canviat el subjecte del qual en cerquem les relíquies.

   Les relíquies en elles mateixes no són res. Són icones que ens ajuden a recordar aquell esportista, aquell artista o aquell sant. Una cosa semblant a les fotos dels nostres pares i avis que, encara que ja no hi són, les posem en llocs preeminents de la casa.

   Molt millor que les relíquies, els cristians tenim l’Eucaristia: la presència de Jesús en el pa eucarístic, que és molt més que una icona; és un pa que alimenta i ens uneix. Els que mengem aquest pa sabem que formem part d’una mateix cos.

   A més a més, l’eucaristia és un signe de compassió i no de poder. Dic de compassió perquè el pa partit ens anima a pensar en els necessitats. A diferència de les relíquies que només les té el qui les ha aconseguides, el pa de l’Eucaristia és present en qualsevol comunitat cristiana, en el barri més pobre o el llogaret més llunyà. La presència de Crist ens uneix a tots. Ningú no pot dir que aquesta relíquia només la tenim nosaltres. Hem d’agrair que la primera comunitat cristiana ens parlés de l’Ascensió, que era una manera de dir que Jesús no era de qui en posseís alguna relíquia (ja que amb l’ascensió ningú no en cercaria els ossos, les relíquies), sinó que era de tots els que ens partim el pa.

Josep ESCÓS i SARSANEDAS
Article del full parroquial del diumenge III de durant l'any
27 de gener de 2013

ELS POLÍTICS TENSEN LA CORDA

   Vivim i viurem en els propers temps uns moments especialment complicats. Els polítics de tots els colors tensen la corda, que és com una goma elàstica que, quan sembla que ja no es pot estirar més, encara la tensen més. El pobre votant està desconcertat per les amenaces que rep de cada banda. «Ai si votes independentisme!», «Ai si votes el contrari!». El gran objectiu d’a questa mena de polítics és fer-nos venir por. Espantar-nos.

   Com que de vida només en tenim una hem de saber viure-la en pau interior. Voteu lliurement el que millor us sembli perquè, si ara paguem impostos, vingui la situació que vingui, en continuarem pagant. Les amenaces, quan ha passat un temps, només fan riure. Tot sembla indicar que la situació de pobresa generalitzada anirà en augment però estarem molt lluny de la misèria del pobles del tercer món.

   Quina va ésser la reacció de Jesús enfront els polítics?

   Davant d’Herodes Jesús va demostrar palesament que no li tenia pas cap mena de por. Llegiu aquest relat de l’Evangeli de Lluc:

En aquell mateix moment, alguns fariseus es van acostar a Jesús i li digueren: «Vés-te'n d'aquí, que Herodes et vol matar.» Ell els respongué: «Aneu a dir a aquella guineu: “Avui i demà trec dimonis i curo malalts, i el tercer dia arribaré al terme. Però cal que avui, demà i demà passat vagi fent el meu camí, perquè no convé que un profeta mori fora de Jerusalem”» (Lc 13,31-33).

   Segons m’han explicat entesos en les escriptures la paraula “guineu” significava en aquell moment “covard”. No li té por.

   En una altra ocasió, Jesús, ja pres, és portat davant d’Herodes i torna a demostrar-li que no té cap por. És un nou relat ben significatiu:

Pilat, en sentir això, preguntà si aquell home era galileu. Quan va saber que pertanyia a la jurisdicció d'Herodes, que també es trobava aquells dies a Jerusalem, li va enviar Jesús. Herodes es va alegrar molt de veure'l. Feia temps que ho desitjava, perquè sentia a parlar d'ell i esperava veure-li fer algun prodigi. L'anà interrogant llargament, però Jesús no li contestà res. Els grans sacerdots i els mestres de la Llei, que també hi eren presents, l'acusaven amb força. Finalment, Herodes, amb la seva tropa, el menyspreà i, per escarnir-lo, li va posar un vestit llampant i el tornà a enviar a Pilat. Aquell mateix dia, Herodes i Pilat, que abans estaven renyits, es reconciliaren (Lc 23,6-12).

   Tampoc no li té por.

   Trobareu estrany que els polítics, que tenen certament el poder de fer-nos mal, tremolin més que nosaltres. Sempre van envoltats de policies que els vigilen i no són lliures d’anar on vulguin. Fins i tot els que han fet molts diners saben que qualsevol dia, per una denúncia, els poden perdre i quedar humiliats davant del poble com a malversadors dels fons públics. Viuen amb una pau més precària que la majoria de la gent.

   Pensant amb nosaltres recordem que la por no serveix per a res i per això Jesús mirava enlaire (com dient a Déu: «jo segueixo endavant») i deia als seus: «No tingueu por, petit ramat, que el vostre Pare es complau a donar-vos el Regne» (Lc 12,32).

Josep ESCÓS i SARSANEDAS
Article del full parroquial del diumenge II de durant l'any
20 de gener de 2013

L’ESGLÉSIA TÉ CAPACITAT PER PARLAR D’ECONOMIA?

   El Papa Pius XII quan feia discursos parlava de tot. De medecina amb els metges, d’enginyeria amb els enginyers... Va venir Joan XXIII i humilment reconeixia que no entenia de tot, i parlava de Jesucrist a totes les audiències. També sabia dir que fessin un petó els seus nens en arribar a casa de part del Papa. Parlava de Jesús i estimava la gent.

   Una cosa semblant passa ara amb l’economia. Els bisbes diuen que és massa complicada per parlar-ne. I callen. Però no saben fer un petó i una protesta a favor de la família que té els membres amb atur o situar-se decididament al costat dels desnonats. En realitat, sembla que els fa por parlar de Jesucrist i estimar la gent. Quan hi ha tant gent lacerada per la crisi, l’església potser no sabrà donar receptes (encara que en dóna en un tema tan complicat com la bioètica), però es pot posar al costat dels que sofreixen i fer allò que era una constant en l’evangeli: posar-se sempre, com Jesús, al costat del que sofria, tant si era pecador com si era jueu o estranger. Aquesta postura va ésser tan entenedora que els opressors del seu moment es van donar per assabentats (Mc 12,12) i decidiren eliminar-lo.

   Ja sabem que no és tan fàcil jutjar segons quines postures. Conten que el dictador Idi Amin va anar a Roma i va ésser rebut pel Papa (Pau VI), però també conten que li va dir que si no el rebia moririen dos missioners a Uganda.

   En aquest cas la pressió venia per raons vitals (hi anava la vida de missioners), però massa sovint les pressions perquè els bisbes callin vénen per raons econòmiques, i en això hi ha molt a dir, com podeu imaginar.

   De fet, es troben a faltar unes paraules no sols de compassió envers els aturats, els desnonats, els afectats per aquestes crisis, sinó també d’exigència sobre els governants perquè, a l’hora de destinar recursos tinguin compassió (com Jesús) i no callin quan algun ministre diu frases com «Sabemos lo que tenemos que hacer y lo haremos», que està a les antípodes del tarannà democràtic que esperaríem d’ells perquè, encara que no som entesos per donar receptes, sí que som una mica entesos en humanitat i els podríem dir que una mica dels recursos que destinen a salvar entitats bancàries els podrien posar per pal·liar els efectes nefastos de la recessió entre els desnonats, els aturats i tots aquells que viuen sense esperança.

   A més a més, no s’ha d’ésser gaire savi per entendre que, a base de deixar la majoria de gent sense res a mercè de les entitats benèfiques, l’estat tampoc no tindrà d’on recaptar impostos. Recordeu el que deia Henry Ford: «Si els nostres treballadors tenen un sou adequat, amb els seus diners compraran els cotxes que nosaltres produïm». Ara passa a l’inrevés perquè ja em diran qui és el savi que ha inventat una societat en la qual la gent va quedant (amb retallades) sense recursos. Quin altre futur s’espera com no sigui la misèria sobre la misèria. Quin futur li espera al govern sense on poder recaptar?

Josep ESCÓS i SARSANEDAS
Article del full parroquial de la diada del Baptisme del Senyor
13 de gener de 2013

LA DIGNITAT DEL VENÇUT

   Lluís Maria Xirinacs (que després va tenir una mort incerta i de la qual no n’hem rebut prou aclariments) quan era detingut a la garjola pels seus actes molt nacionalistes, es passava el dia agraint als carcellers el tracte rebut. Això els desconcertava perquè el que vol un vencedor és veure el vençut maleint o burlant-se de tot el que pot. El que trepitja el cap d’algú vol convèncer-se que hi havia raó de sobres per sotmetre aquell indesitjable. Per això la millor manera de cercar l’alliberament és mantenir-se digne en la captivitat.

   Vull posar l’exemple del nostre poble. Quan veig programes televisius de burla dels polítics ( i no cal dir també de la religió) i obres teatrals de paròdies, em revolto perquè són unes renúncies a la dignitat. No mereixem la llibertat com a poble. Estem donant raó als que diuen que el nostre poble, tot sol, no sabria subsistir. Què més volen els estats centralistes i opressors que veure’ns rebolcats amb programes de molta audiència i de molt baixa qualitat que tenen per eix el sarcasme i la paròdia! Si fem teatre, que sigui digne, i no ens hem de deixar endur pel miratge de l’audiència. El poble embrutit assisteix i s’apunta als programes bruts. O no heu observat que, quan a la televisió hi ha personatges que s’insulten entre ells, teniu la temptació de retenir el programa?

   Si volem ésser un poble digne hem de prendre models de dignitat com el de Pau Casals que feia música ben feta. Aquesta és la millor manera de reivindicar la llibertat d’un poble.

   Poden servir d’exemple també els models de Jesús i Pau empresonats.

   Jesús detingut davant Annàs o Caifàs, o davant Pilat, va mantenir la dignitat de les respostes; camí de la creu, l’atenció a les dones que ploraven (Lc 23,27-28); i crucificat, paraules de perdó i de dignitat envers els que el ridiculitzaven i li volien treure la dignitat. No ho van aconseguir, de tal manera que el cap dels executors, un centurió romà, reconegué aquella enteresa dient: «Vertaderament aquest home era innocent» (Lc 23,47).

   Pau també dóna un exemple de dignitat quan, tancat a la presó, li salten de les mans els grillons per un terratrèmol (?). Quan va veure que l’escarceller es volia treure la vida per por del càstig que tindria si se li escapaven els retinguts, Pau li va dir que no fes cap disbarat. El va tractar amb amor (Ac 16,26-28). El de Pau i el de Jesús són exemples de qui no s’ha embrutit quan ha estat sotmès. Contemplant-los, entenem per on ha d’anar la nostra llibertat.

   No hem de fer com els nens de col·legi que, quan són castigats, es tornen malparlats, guixen parets i fan gestos ofensius envers els que els ha infligit aquella penitència que han d’acomplir. Acaben de donar la raó als superiors o dominadors.

Josep ESCÓS i SARSANEDAS
Article del full parroquial de la Festa de l'Epifania del Senyor
6 de gener de 2013