diumenge, 23 d’abril del 2017

JESÚS QÜESTIONA EL MÓN QUE L’ENVOLTA

La Resurrecció i l’Ascensió de Jesús qüestionen el món religiós, i la seva Passió i Mort qüestionen el món injust del seu voltant.

1.- La Resurrecció i l’Ascensió. Com hem d’agrair als primers cristians que no s’aturessin a venerar les relíquies de Jesús! Això, pel que sembla, es va començar a donar en temps de Constantí, uns dos-cents o tres-cents anys més tard quan els bisbes començaren a rebre els honors de l’emperador. Els primers cristians se centraven en la presència del Crist en les seves trobades en què es repartien el pa i feien que l’aliment arribés també a qui el podia haver de menester. Se centraven també en el record d’aquell Jesús que havia desaparegut (la tomba era buida) i havia anat amb el Pare (Ascensió) i recordaven, això sí, les seves paraules. No els calia cercar els seus rastres perquè no n’havia deixats. El tenien present cada vegada que dos o tres es reunien en el seu nom (Mt 18,20). Avui dia lamentem com els rastres dels famosos són venerats tant si es tracta d’una pilota signada per un jugador, com d’un vestit que un artista portava en tal film… Això, que també passa en l’àmbit religiós (les relíquies) ens pot destorbar molt, perquè no ens permet veure la presència del Senyor en les comunitats reunides que pensen com se situaran en la societat donant testimoni d’aquell que ens ha estimat. Els primers cristians vivien a la intempèrie, sense relíquies (la tomba era buida) i sense poder tocar el Senyor que havia pujat i encara estava amb el Pare per l’Ascensió (Jn 20,17).

2.- La seva passió i mort. Sembla que en cap altra època de la història els seguidors de Jesús han estat tan massacrats i morts com en la nostra. Darrerament tenim l’exemple d’Egipte i Orient Mig. En el temps del nazisme també passava, però els creients eren massacrats juntament amb jueus, gitanos i altres persones d’ètnies no pas àries; i en els pitjors temps de les multitudinàries deportacions a Sibèria també eren enviats juntament amb qualsevol que fos sospitós de dissident dels règims comunistes.

Per què els cristians són el punt de mira de tanta persecució? Perquè els que són conseqüents, que sovint són pocs, però molt significatius, posen (com Jesús) en qüestió la realitat en què vivim, una realitat violenta, cruel, en què s’imposa la llei del més fort en front dels dèbils i els que no són ningú en la nostra societat i als quals es carrega tot el farcell. La bellesa, el fervor i la devoció de les litúrgies i les confraries sagrades que ens recorden la passió del Senyor ens poden enganyar i fins i tot poden fer plorar, però de veritat ens recorden la passió dels seguidors pobres, humils i massacrats als quals, pel fet d’ésser creients en Jesucrist, els passen aquestes coses? Aquestes cerimònies posen en qüestió la realitat en què viuen milions d’éssers humans? Ens recorden que Jesús va acabar en fracàs?

En aquest article havia d’haver començat al revés (per la passió i la mort) però m’ha semblat que era bo recordar que la Resurrecció i l’Ascensió ens situen en el buit perquè ni tenim les relíquies, ni el podem tocar. Ell està amb el Pare i nosaltres fem el seu memorial en les trobades de les nostres comunitats.

Josep ESCÓS i SARSANEDAS
Article del full parroquial del Diumenge II de Pasqua
23 d'abril de 2017

dilluns, 17 d’abril del 2017

JESÚS NO ERA PAS UN SUÏCIDA

He d’agrair a José Antonio Pagola les idees d’aquest article que escric.

Traieu-vos de sobre aquelles estampetes en què Jesús estima i abraça la creu. Ni ell ni ningú no volia la creu: era una eina de tortura espantosa prou divulgada pels romans contra els seus opositors. Tampoc no buscava el martiri. No tenia res de masoquista aquell que no suportava veure com els més desheretats sofrien sigui per gana, sigui per exclusió de la societat, sigui per malaltia incurable o sigui per estar en pecat que, en aquell moment, significava no ésser admesos ni en el poble i havien de posar-se sovint al marge dels camins. Si feia aquestes coses era per la fidelitat al projecte de Déu que va mantenir des del bateig del Jordà. Predicava el Regne, que era un món feliç per a tots. Ja sabia que els profetes (els que parlen del projecte de Déu Pare) havien estat perseguits pel seus pobles (Lc 4,24). Tenia al davant el que li havia passat a Joan Baptista. Sabia que podia anar a la mort i s’havia escapat diverses vegades del linxament, però no es feia pas enrere, ni tampoc no modificava el seu missatge a favor dels últims. Segurament s’hauria estalviat la mort si hagués callat i, sobre tot, si no hagués fet aquelles recriminacions que ofenien els que tenien el poder en el temple i en el sanedrí (que eren alhora legisladors i jutges). No ho va fer i preferí l’execució que trair la seva consciència per fidelitat al projecte de Déu que va predicar des del començament. Va aprendre i aguantar un clima d’inseguretat, conflictes i contínues acusacions. Dia a dia persistia anunciant clarament el seu missatge amb unes paraules que fins els més senzills les entenien (Mt,11-25). Això ho feia no sols en els poblets allunyats de la Galilea sinó també a la boca del llop, és a dir a la mateixa esplanada del temple. Res no l’aturava, ni els mateixos deixebles que el volien dissuadir (Mt 16-22) conscients del perill que comportava aquella manera de parlar.

Morirà com el més pobre, com un exclòs acollint fins i tot els indesitjables i perdonant uns i altres. La seva mort va ésser una icona del que havia estat la seva vida: una confiança total en Déu que no exclou ningú del seu perdó, tant que fa exclamar un centurió que estava al comandament dels que l’executaven, ple d’admiració: «Verdaderament aquest home era innocent» (Lc 23,47).

Encara que mor com el més pobre i menyspreat, la seva mort segella per sempre la seva fe en un Déu que volia la salvació de tots els que han estat i estan oprimits. Així ho van entendre els deixebles dels primers temps que van creure en la resurrecció.

Quan fem el mateix que ell feia i ens hi assemblem, també nosaltres som ressuscitats i aprenem a mirar les coses des d’un altre prisma. Diu la carta als Colossencs:

Ja que heu ressuscitat amb Crist, cerqueu allò que és de dalt, on hi ha el Crist assegut a la dreta de Déu. Poseu el cor en allò que és de dalt, no en allò que és de la terra. Vosaltres vau morir, i la vostra vida està amagada en Déu juntament amb el Crist. Quan apareixerà el Crist, que és la vostra vida, també vosaltres apareixereu amb ell plens de glòria (Col 3,1-4).

Josep ESCÓS i SARSANEDAS
Article del full parroquial del Diumenge de Pasqua
16 d'abril de 2017

diumenge, 9 d’abril del 2017

L’ECONOMIA (TAL COM ESTÀ) MATA

Aquesta frase tan contundent no és pas meva. És del Papa Francesc. Mata per dues raons:

  1. Els que més diners fan no treballen
  2. I als que més treballen no els arriba per acabar el mes. Sense comptar una gran quantitat de gent que són exclosos o descartats, aquells que no compten ni per treballar ni per menjar.

Tornem-hi:

  1. Els que fan més diners no treballen. És un sistema pervers en el qual gairebé tots hi estem apuntats. El que té diners, perquè els han guanyat els pares o per una loteria o per la raó que sigui els inverteix en usura (en diuen interessos). En guanya sense haver de fer res. Només calcula on més rendiran sense importar-li el més mínim d’on li ve el guany. Pot venir d’una explotació infantil en algun altre país, o d’un acomiadament massiu de famílies… tant se val. Els diners tot sols guanyen, i ja n’hi ha prou. El més probable és que, quan més rendeixin, més tenen les mans tacades de sang o de suor.

La gran economia s’assembla molt a aquest tipus d’ocupes (no tots fan el mateix) que amb el preu d’un pany, un martell i un tornavís, es fan amos d’una casa d’altri i a l’endemà se la venen, com si fos seva, lliurant la nova clau a un que cerca pis. Negoci rodó. Han fet diners només amb paraules.

Això, que a molts ens sembla execrable, és molt semblant al que han fet els que més tenen. Primer han acumulat diners i després ens els venen com si fos un producte. El resultat és el mateix: es guanyen la vida amb paraules, sense treballar.

  1. A molts dels que més treballen, sobre tot els que últimament han entrat al mercat del treball, no els arriba per completar el mes. Ja no esmento els que no han trobat treball sigui per malaltia, sigui per l’atur, sigui pel menyspreu (aquests darrers són els “sobrants”). Per això podem dir que l’economia (tal com la tenim muntada) mata. Si tot això no acaba amb un bany de sang és perquè hi ha molta solidaritat entre les famílies.

Davant de tot això ens sentim molt petits, incapaços de respondre, perquè qui som nosaltres per enfrontar-nos amb els grans? Doncs som responsables de la nostra administració i de la relació que tenim amb els que ens envolten.

Com veieu l’arrel de l’economia que mata és que tanta gent (els que poden i tenen més) guanyen diners només amb paraules: són els interessos dels préstecs que es converteixen en usura.

En el judaisme, els islàmics i a la primera església hi ha paraules molt dures per parlar de la usura que molt aviat es converteix en l’aprofitament de la necessitat de l’altre per l’enriquiment propi. Trobem a l’Antic Testament frases com aquestes:

Presta sense usura i sense cobrar interessos, defuig de fer-se còmplice de la injustícia i dóna sentències justes en els plets (Ez 8,18).

I aquesta altra:

El qui oprimeix els pobres i els indigents, roba, no restitueix les penyores als deutors, posa la confiança en els ídols repugnants, cosa abominable, presta a usura i cobra interessos, aquest fill no viurà pas: certament morirà, perquè ha comès totes aquestes abominacions i ell mateix serà responsable de la seva mort (Ez 18,12-13).

Si això no ens interpel·la és que hem perdut el sentit del pecat i trobem tan natural aquest sistema que, si poguéssim, faríem el mateix.

Josep ESCÓS i SARSANEDAS
Article del full parroquial del Diumenge de Rams
9 d'abril de 2017

dimecres, 5 d’abril del 2017

ELS ATEMPTATS: NOSALTRES NO TENIM CAP CULPA?

Cada vegada que hi ha un atemptat una mica bèstia, com els de Londres, Brussel·les, París… la gent del carrer, esgarrifada, es pregunta com es pot arribar a una salvatjada d’aquesta mena. I n’hi ha per preguntar-s’ho. Però ningú (o casi ningú) no es pregunta què hem fet els occidentals en aquells països ni quina part de culpa hi tenim.

Primer de tot, nosaltres tendim a identificar-los a tots com islàmics igual com ells ens identifiquen a tots nosaltres com a cristians. Gran error nostre i d’ells. Podem fer-nos més preguntes: qui els ha armat? Quantes vegades han vist els occidentals (nosaltres) ara a favor d’uns, ara a favor dels altres? Els demanem que renunciïn a grans armaments molt letals, però occident no hi renuncia. No és pas estrany que es radicalitzin i captin joves i noies desitjosos d’aventures amb algunes promeses (econòmiques i espirituals) que després podran o no podran acomplir.

Nosaltres, enlluernats per la rigidesa amb què practiquen la Sària i horroritzats pels assassinats que cometen al pobles que han anat envaint, pensem que ells són dolents i nosaltres bons. No ens fixem com veuen ells la nostra societat en la deriva llibertària i amb el culte al plaer que és una de les divinitats que avui gairebé ningú no s’atreveix a denunciar. Quan ells veuen els vestits de les nostres noies a l’estiu pensen que totes són prostitutes. Així ho manifesten.

No ens val dir que els que han fet grans atemptats són gent tocada de l’ala. No és pas ben bé així, sinó que són representatius d’una societat que ens rebutja.

Al començament de l’Evangeli de Marc hi ha un episodi significatiu en aquest sentit. En diem l’endimoniat de la sinagoga. Quan la gent ha sentit la primera predicació de Jesús a la sinagoga aviat s’adona que el projecte que ell porta xoca de front amb el judaisme que ells han estat practicant fins ara (lleis i més lleis) i s’adonen també que això suposarà un gran canvi que no seria pas acceptat pels dirigents del judaisme. Surt un home de la sinagoga que sembla boig (li diuen endimoniat) i amb veu alta s’enfronta amb Jesús. És una mena de boig portaveu del poble. Diu el que els altres no gosen dir i s’enfronta a Jesús per la nova doctrina que canviarà totes les coses. Li diu: «Per què et fiques amb nosaltres, Jesús de Natzaret? Has vingut a destruir-nos? Ja sé prou qui ets: el Sant de Déu!» (Mc 1,24). És un home radicalitzat semblant als d’avui que si tenen un arma als dits o un cotxe per atropellar gent es posaran a fer disbarats. Podríem dir que són els portaveus del poble (del seu poble, és clar). Són il·luminats pensant que tenen tota la raó, tan il·luminats com nosaltres que també pensem que tenim tota la raó.

Tot plegat vull dir que poques vegades ens posem a pensar del costat de l’altre i ens adonaríem de la quantitat de greuges que els hem fet. Molts han hagut de fugir dels seus pobles per les nostres mateixes bombes (efectes col·laterals).

També a l’Evangeli llegim com Jesús es posà a la pell dels oprimits i diu que en veure les multituds, se'n compadí, perquè estaven malmenades i abatudes, com ovelles sense pastor (Mt 9,36). Vol dir que s’adonà del molt que havia sofert la pobra gent. Es posava en la pell de l’altre que és el que a nosaltres ens costa tant de fer.

Josep ESCÓS i SARSANEDAS
Article del full parroquial del diumenge V de Quaresma
2 d'abril de 2017