diumenge, 24 d’abril del 2011

LA CONDICIÓ DE POBRES I LA CONDICIÓ DE RICS

   Encara que ho trobeu estrany els rics no són els que tenen diners. Si mai hi ha una inflació (que vol dir que el diner perd valor) els que reben són els pobres perquè els rics no en tenen en efectiu ni tampoc al banc. Són els amos dels bancs, de les propietats i de les empreses. No els afecta la inflació perquè aquesta només és per prendre (robar) diner als pobres.

   Si tenir o no tenir diners no indica qui són els pobres, com es coneix els que en són?

   Molt fàcil. Mireu el Gran Pobre que nosaltres venerem: El Crist crucificat.

   Té les grans condicions de pobresa que són les següents:

  • No té cap privilegi perquè d’haver-lo tingut algú hauria intercedit per retardar l’execució. No té res, ni tan sols els vestits que se’ls han repartit entre els que fan la feina bruta de clavar-lo a la creu. No ha tingut possibilitat de defensar-se en el judici.
  • Els pobres d’avui són els que tenen més probabilitats s’ésser espoliats i, reben les patacades de les inflacions i de les herències. Els rics ja troben maneres de no perdre perquè tenen uns assessors que els van indicant els passos a seguir i els recursos que són molts.
  • El Crucificat no té cap poder. Ni tan sols es pot moure, clavat com està a la creu. L’únic poder que té és el de donar-se encara més. Quan li van preguntar els jueus quin poder tenia (Jn 6,30) els va contestar: «Jo sóc el pa». Pot fer-se pa i pot perdonar. Sempre pots donar una mica més que el que t’han pres.
  • Els pobres d’avui són els que més poden donar encara que hagin estat espoliats. Jesús ja deia: «Doneu i se us donarà. Us abocaran a la falda una mesura atapeïda, sacsejada i curulla fins a vessar» (Lc 6,38).
  • El crucificat no té cap prestigi. Diu la carta als Hebreus que va sofrir un oprobi expulsat fora de la porta de la ciutat (He 13,12-13). Burlat per tots els que passaven i pels més magnats de la societat.
  • Avui, quan veiem i escoltem entre nosaltres els elogis que reben els grans esportistes, els cuiners, els artistes ja podem deduir que són rics (tan és que estiguin arruïnats). Quan la societat es tira contra algú i aquest rep insults per tot arreu és pobre, encara que sigui de dretes i encara que tingui diners al banc. El prestigi i el desprestigi són els senyals per conèixer els vertaders pobres.

   Si escoltem les paraules de Jesús ens adonarem que parla amb molta duresa contra els rics però ell mateix en va ésser una víctima. Si aquests es van tirar amb tanta força contra ell fins a donar-li aquella mort ignominiosa és perquè la denúncia fa mal. La nostra societat va inventant sistemes per enderrocar els poderosos però sempre acabem igual, que els que els han enderrocat es tornen, en dos dies, tan poderosos i impresentables com els que havien estat abatuts.

   Queda prou clar el que fa Jesús: la denúncia. Aquesta fa més mal al poderós que no pas la revolta perquè la revolució massa sovint acaba posant al poder un nou ric i privilegiat que tindrà molt aviat els mateixos defectes que l’enderrocat.

   La denúncia por ésser de paraula, com ho feia Jesús (Lc 6,24-26), o també fent-se pobre, però pobre autèntic com he dit abans. Això és així perquè els rics poden molt contra els pobres que ells han espoliat ja que els poden acabar d’exprimir, però mai no poden res contra aquell que s’ha fet pobre per opció (Mt 5,1-12). Aquest és el ressuscitat i n’hi ha molts en els nostres carrers. Són aquells que poden dir com Sant Pau: «N'estic cert: ni la mort ni la vida, ni els àngels ni les potències, ni el present ni el futur, ni els poders, ni el món de dalt ni el de sota, ni res de l'univers creat no ens podrà separar de l'amor de Déu que s'ha manifestat en Jesucrist, Senyor nostre» (Rm 8,35-39). Els que no tenen por.

Josep ESCÓS i SARSANEDAS
Article del full parroquial del Diumenge de Pasqua
24 d'abril de 2011

diumenge, 17 d’abril del 2011

ELS RELATS DE LA CREU I DE LA RESURRECCIÓ

   Sembla que cap historiador del temps dels romans va entreveure la força que havia de tenir el cristianisme amb el temps.
   Sembla també que la rapidesa amb què els grans sacerdots i els notables del poble van eliminar Jesús en el moment que van témer que aquella doctrina tindria urpes per penetrar en el poble, els va deixar bastant tranquils. Ja es van assegurar que l’eliminació no fos només amb la mort, sinó també amb la humiliació i el desprestigi. El mateix que van fer els nazis, que no sols mataven la gent sinó que els treien la dignitat humana de manera que només sobrevivien alguns “pilotes” i espavilats col·laboradors. Els més dignes morien.
   En la majoria de les societats les persones que fan nosa, abans de treure-les de circulació, són desprestigiades acusant-les de tota mena de falsedats a fi que el poble, en el moment que siguin condemnats, accepti la fi de d’aquests opositors com a normal i no se’n parli més.
   Passada la mort de Jesús tot va tornar a la normalitat a Palestina i els pocs que van creure en ell es trobaven d’amagat sense deixar d’anar i complir amb les obligacions de tot jueu (el sàbat, el temple, els rituals...). Un historiador jueu d’aquell temps que es deia Flavius Josefus no ens ha deixat gairebé res d’es pe cial referent al cristianisme naixent i res sobre la resurrecció.
   Què va passar? Que desconcertats per aquella mort en creu, els que continuaven creient en Ell es sentien seduïts per aquell missatge de perdó (això era i és encara una novetat), per aquelles paraules de Jesús amb les quals els parlava del Pare de tots i per l’Esperit que sentien en el seu interior.
   Aquests creients en l’Evangeli no van pas sorprendre els seus conciutadans jueus. Tot seguia la normalitat fins que alguns no-jueus es van interessar per la doctrina de Jesús i pels seu seguiment. La primera persecució fou, sobre tot, racista perquè molts jueus no acceptaven que altres, que no eren de la seva nissaga, també entressin al ramat dels creients en Jesús. Precisament va ésser a Antioquia, lluny de Jerusalem, on els seguidors de Jesús, que eren jueus i pagans tots junts, van començar a anomenar-se “cristians”.
   Poc a poc van anar trobant paraules i fórmules per dir a tothom allò que havien experimentat per dir que aquell Jesús els havia seduït parlant-los de la pau i del perdó i no fomentant-los cap mena de rancor contra els que l’havien condemnat, negat o traït.
   Primer va ésser Sant Pau que deia que, havent conegut Jesús, ell «havia passat a ésser d’un altre» (Rm 7,4) i que ja res ni altra cosa li interessava sinó la descoberta de Jesús (Fl 3,10), després va ésser l’Evangelista Marc que convertia el desconcert de la tomba buida en un senyal d’una nova vida; també l’Evangelista Mateu afegia la gran alegria que experimentaven els creients (Mt 28,8) i l’Evangelista Lluc ens ajudava a contemplar-lo ascendit al cel a la dreta del Pare (Lc 24,50). L’Evangelista Joan (el deixeble estimat) no sols veu la tomba buida, sinó que el contempla deslligat (Jn 20,3-8) i capaç de posar-se al mig dels deixebles amb les portes tancades (Jn 20,19) o bé a la vora del llac esperant aquells pescadors amb el pa i el peix a la brasa (Jn 21,9).
   Nosaltres avui cantem moltes “al·leluies” en temps de Pasqua, però les primeres comunitats no les van cantar fins passats molts anys, en temps de l’autor de l’Apocalipsi (Ap 19,1-8).
   Tot amb tot som uns afortunats perquè podem pregar amb les paraules i experiències que els primers cristians ens han ofert dels del començament i les que els creients han anat afegint al llarg del temps.
Josep ESCÓS i SARSANEDAS
Article del full parroquial del Diumenge de Rams
17 d'abril de 2011

ELS RELATS DE LA CREU I DE LA RESURRECCIÓ

   Sembla que cap historiador del temps dels romans va entreveure la força que havia de tenir el cristianisme amb el temps.

   Sembla també que la rapidesa amb què els grans sacerdots i els notables del poble van eliminar Jesús en el moment que van témer que aquella doctrina tindria urpes per penetrar en el poble, els va deixar bastant tranquils. Ja es van assegurar que l’eliminació no fos només amb la mort, sinó també amb la humiliació i el desprestigi. El mateix que van fer els nazis, que no sols mataven la gent sinó que els treien la dignitat humana de manera que només sobrevivien alguns “pilotes” i espavilats col·laboradors. Els més dignes morien.

   En la majoria de les societats les persones que fan nosa, abans de treure-les de circulació, són desprestigiades acusant-les de tota mena de falsedats a fi que el poble, en el moment que siguin condemnats, accepti la fi de d’aquests opositors com a normal i no se’n parli més.

   Passada la mort de Jesús tot va tornar a la normalitat a Palestina i els pocs que van creure en ell es trobaven d’amagat sense deixar d’anar i complir amb les obligacions de tot jueu (el sàbat, el temple, els rituals...). Un historiador jueu d’aquell temps que es deia Flavius Josefus no ens ha deixat gairebé res d’es pe cial referent al cristianisme naixent i res sobre la resurrecció.

   Què va passar? Que desconcertats per aquella mort en creu, els que continuaven creient en Ell es sentien seduïts per aquell missatge de perdó (això era i és encara una novetat), per aquelles paraules de Jesús amb les quals els parlava del Pare de tots i per l’Esperit que sentien en el seu interior.

   Aquests creients en l’Evangeli no van pas sorprendre els seus conciutadans jueus. Tot seguia la normalitat fins que alguns no-jueus es van interessar per la doctrina de Jesús i pels seu seguiment. La primera persecució fou, sobre tot, racista perquè molts jueus no acceptaven que altres, que no eren de la seva nissaga, també entressin al ramat dels creients en Jesús. Precisament va ésser a Antioquia, lluny de Jerusalem, on els seguidors de Jesús, que eren jueus i pagans tots junts, van començar a anomenar-se “cristians”.

   Poc a poc van anar trobant paraules i fórmules per dir a tothom allò que havien experimentat per dir que aquell Jesús els havia seduït parlant-los de la pau i del perdó i no fomentant-los cap mena de rancor contra els que l’havien condemnat, negat o traït.

   Primer va ésser Sant Pau que deia que, havent conegut Jesús, ell «havia passat a ésser d’un altre» (Rm 7,4) i que ja res ni altra cosa li interessava sinó la descoberta de Jesús (Fl 3,10), després va ésser l’Evangelista Marc que convertia el desconcert de la tomba buida en un senyal d’una nova vida; també l’Evangelista Mateu afegia la gran alegria que experimentaven els creients (Mt 28,8) i l’Evangelista Lluc ens ajudava a contemplar-lo ascendit al cel a la dreta del Pare (Lc 24,50). L’Evangelista Joan (el deixeble estimat) no sols veu la tomba buida, sinó que el contempla deslligat (Jn 20,3-8) i capaç de posar-se al mig dels deixebles amb les portes tancades (Jn 20,19) o bé a la vora del llac esperant aquells pescadors amb el pa i el peix a la brasa (Jn 21,9).

   Nosaltres avui cantem moltes “al·leluies” en temps de Pasqua, però les primeres comunitats no les van cantar fins passats molts anys, en temps de l’autor de l’Apocalipsi (Ap 19,1-8).

   Tot amb tot som uns afortunats perquè podem pregar amb les paraules i experiències que els primers cristians ens han ofert dels del començament i les que els creients han anat afegint al llarg del temps.

Josep ESCÓS i SARSANEDAS
Article del full parroquial del Diumenge de Rams
17 d'abril de 2011

diumenge, 10 d’abril del 2011

ELS QUE ENS DOMINEN

   Mai no hi havia hagut tanta diferència entre rics i pobres. Segons Diaz de Salazar el 1% més ric té el 40 % dels actius mundials i el 2% té més del 50%. I el 50% més pobre del món només té l’1% de la riquesa global (Revista Iglesia viva núm. 244). Això ens passa quan dominen en el món els països que anomenem demòcrates. Unes democràcies molt afeblides, perquè veiem que hi ha polítics clarament corruptes i els seus pobles els tornen a triar sigui per la manipulació del vot sigui perquè els que els voten (cada un dels que vota) no reflexionen sinó que es confien al partit que els proposa aquests personatges.

   El problema que plantejo no és dels països pobres i petits com Costa d’Ivori on aquesta mateixa setmana hi ha hagut 800 morts pels enfrontaments entre els dos que pretenen tenir majoria per governar.

   Parlo dels països més avançats com el nostre, que cada dia deixen al carrer més gent sense treball, sobre tot entre els joves. Es van creant unes desigualtats com no les havia hagudes entre els que tenen treball i cobren uns sous raonables (amb tots els problemes que hi ha en les empreses) i els que no tenen ni treball ni cap remuneració per l’atur, perquè se’ls ha acabat la prestació.

   Estem en mans d’uns desconeguts que manipulen el món al seu albir.

   Sense voler i espontàniament donem la culpa a les empreses o als polítics que són els que veiem. Ni les unes ni els altres poden fer gaire res contra aquells que l’Apocalipsi en diu “els destructors de la terra” (Ap 11,19) i Jesús en deia el “príncep d’aquest món”. Manen sense que se’ls vegi.

   Quines armes tenim?

   Al revés del que ens pot semblar les nostres armes no són ni el poder ni el prestigi ni el privilegi, perquè si les fem servir com pretenia el temptador en el desert (Mt 4,1-11) ens tornaríem com ells i ens posaríem al costat dels “dominadors d’aquest món”.

   Jesús fa servir unes altres armes molt més eficaces que passen per “agafar la pròpia creu i seguir-lo” després de “renunciar a nosaltres mateixos” (Mc 8,34).

   Això sembla deixar-nos trepitjar, oi? Doncs no, perquè el que cal és no tenir por. El pobre no té cap mena de força quan es creu que no val res i quan els poderosos han aconseguit que tingui por. De Jesús aprenem una postura inequívoca sobre dues coses: el diner i el coratge.

  • El «diner és enganyós» (Lc 16,11); «no podem servir alhora a Déu i al diner» (Lc 16 13); els fariseus, que eren amics del diner, es reien de Jesús (Lc 6,14) i sobre tot la paràbola del ric i Llàtzer (Lc 16,19-31) en la qual Jesús condemna sense paliatius aquell que havia acumulat sense adonar-se del pobre que menjava les engrunes que li queien de la taula.
  • I, sobre la por, contemplem com Jesús davant un món (el seu) tan injust com el nostre va viure amb llibertat sense bossa, ni sarró, ni sandàlies (Lc 10,4); sense cap poder per lluitar contra els poderosos. Jesús, amb les seves paraules (la paraula és pobra) va provocar que els magnats del seu temps, tant els del temple, com els grans sacerdots, els del imperi romà (com el governador), els reis (com Herodes) coincidissin en la necessitat d’eliminar-lo (Jn 11,49-50). No els tenia por i la seva aposta, sense poder, sense prestigi i sense privilegi, va ésser evidentment eficaç i molts l’han seguit. Avui encara ens escoltem la veu del ressuscitat que està en el nostre interior. Però per captar-la, cal fer un canvi radical de mentalitat: el que en l’evangeli se’n diu “la conversió”.

Josep ESCÓS i SARSANEDAS
Article del full parroquial del Diumenge V de Quaresma
10 d'abril de 2011

diumenge, 3 d’abril del 2011

ELS MERCENARIS DE LÍBIA

   Quan ens informen del declivi de les forces de l’exèrcit de Gadafi no ens diuen quines són les noves víctimes.

   Les primeres eren la gent del seu mateix poble atacada amb tota mena d’artefactes militars (artefactes que serveixen per matar) i tot anava tan bé que semblava que seria un passeig triomfal.

   Però la cosa ha canviat (només ho constato sense fer cap judici, al menys de moment) quan la unió d’una quants països ha decidit intervenir (diuen que per evitar els morts de la població civil).

   Amb el canvi, els que queden atrapats i caçats com conills són els partidaris del Coronel. Els uns engabiats dins els tancs envoltats de rebels i altres conduint cisternes de combustible, que són els “blancs” més fàcils d’encertar per la foguerada que emetran. Sabeu qui són aquests soldats atrapats com rates a la ratera mentre intenten la retirada? Libis? No pas. Són els “mercenaris” d’altres països més pobres, sovint subsaharians, que els van prometre “l’oro i el moro” per enrolar-se a l’exèrcit i ara, en la retirada, els situen en els llocs estratègics; vull dir en el lloc on més fàcilment poden morir o caure presoners dels que anomenem “rebels”.

   Per tant, en la derrota dels soldats de Gadafi no queden pas estesos i morts a terra en llocs desconeguts els seus partidaris i fanàtics i menys encara els oficials de l’exèrcit, sinó aquests pobrissons que havien anat a la guerra enlluernats per uns salaris molt superiors als que tenien en els seus lloc d’origen. Justament aquests, als quals no els va ni els ve la guerra ni tampoc saben contra qui lluiten, són les víctimes principals. Per tant, hem d’estar atents a les notícies i quan ens diguin que una colla de soldats han quedat atrapats (morts o presoners) pels rebels penseu que no són els generals ni els oficials, sinó aquests pobrets mercenaris ubicats en llocs on fàcilment es poden convertir en “blanc” de l’enemic. Si cauen presoners poden donar gràcies al seu Déu, perquè, de caure ferits, qui s’interessarà a guarir-los? I si moren, ni ells ni els familiars no sabran quina mena de causa defensaven. Són els perseguits a causa de la justícia (Mt 5,10) dels que ens parla el sermó de la muntanya de l’Evangeli de Mateu.

   Quan Jesús va ésser crucificat, els que van fer la feina bruta (els que li clavaven els claus...) eren també mercenaris, perquè els romans quan havien de dominar un poble hi deixaven uns pocs oficials i amb els diners que treien del poble contractaven mercenaris dels pobles veïns, això sí, tots vestits amb l’uniforme dels romans.

   Què diu Jesús que ho poguessin sentir aquells assalariats que el martiritzaven? Diu: «Pare, perdona’ls que no saben el que fan» (Lc 23,34) . Realment tampoc no sabien que aquell desconegut Jesús no era ni de bon tros, un enemic a batre. Treballaven assalariats.

Josep ESCÓS i SARSANEDAS
Article del full parroquial del Diumenge IV de Quaresma
3 d'abril de 2011