diumenge, 25 de setembre del 2011

LA CONFIRMACIÓ

   Haureu notat com els batejos han disminuït, les primeres comunions són menys que abans i que a penes es fa cap casament per l’església. Algunes persones es preocupen molt per aquestes davallades. La Confirmació és un d’aquests sagraments que fa temps que disminueix i, sobre tot és, pels que hi arriben, la fi de la seva assistència a algun acte eclesial.

   El primer que cal dir és que cal no posar-nos nerviosos quan veiem que aquest moviment no és només del nostre poble sinó molt general en les nostres contrades. Hauran de passar uns quants anys per poder-ho mirar serenament.

   Això passa arreu del món? Ja sabeu que no. Quan vàrem veure els milions de joves a la gran trobada de Madrid amb el Papa era una manera de dir al nostre poble que no a tot arreu fan com nosaltres. Hi ha molts països emergents en els quals molta gent es fa cristiana. Per citar-ne dos: Corea del Sud i la gran Xina.

   Segurament darrere meu (nostre) vindrà una nova generació de capellans que seran més exigents i faran el que és lògic en una situació normal: que els que no han estat confirmats ni podran casar-se per l’església ni tampoc podran fer de padrins de bateig. Això segur que vindrà perquè, amb el temps, en el món de llibertats que tot just estem encetant haurem d’aprendre a decidir-nos per una cosa o altra. Perquè les llibertats no consisteixen a fer el que vulguem, sinó a prendre postura per pertànyer a aquesta religió, a una altra o a cap.

   El que està passant en el món econòmic és un signe del que ens passarà en el cultural i religiós Molts ajuntaments i famílies han fet despeses i hipoteques pensant que el diner seria il·limitat. Era el món de la llibertat. No havien pres postura, sinó que anaven tirant de la mamella. S’ha acabat tot de cop i veiem víctimes per tot arreu.

   Una cosa semblant va passar en el món de la droga fa uns trenta anys. Tot era permès i ens vam cansar d’enterrar joves. Molts dels que han sobreviscut han quedat com inutilitzats i incapaços de fer cap feina estable. Avui, com a mínim, sabem els riscos que comporten les llibertats en el consum de les drogues. Avui sabem que cal prendre postura en la vida.

   Doncs tot això també passarà en el món de la Religió, només que ens costarà molt perquè l’hem presa com un autoservei. No l’hem fonamentat en el coneixement de Jesucrist, que és la base. Ara molta gent ha descobert que pot triar i fer lliurement el que vol. Els responsables de les parròquies hem hagut d’aprendre a no manar, sinó només a oferir.

   No tardarà a passar que, contemplant gent afiliada a altres religions, algunes molt sectàries, ens preguntarem si la nostra església no tenia allò que cercàvem en altres llocs. I alguns (probablement només alguns) optaran per tornar a la religió de la infància. Llavors serà normal “confirmar-se”, que vol dir que prendran l’opció madura. Seran cristians perquè de grans ho han decidit però allò que és fonamental, que és el coneixement de Jesucrist i el seu seguiment, serà el vertader full de ruta. En el seguiment de Jesucrist hi va inclòs l’amor als altres, especialment els més pobres i necessitats.

Josep ESCÓS i SARSANEDAS
Article del full parroquial del Diumenge XXVI de durant l'any
25 de setembre de 2011

diumenge, 18 de setembre del 2011

ELS MANIFESTOS A FAVOR DE LA LLENGUA

   Parlo d’aquest tema perquè també toca a la religió i la vida cristiana.

   Us aniria bé saber que el Rei Carles III que, la majoria de la gent el coneix pel conyac de sobretaula, va exercir un control tan fort de les impremtes de Catalunya que va aconseguir que no s’edités cap catecisme en català. De manera que en aquell temps en què tothom (absolutament tothom) parlava el català, els nens havien d’aprendre la doctrina cristiana en castellà. Era el temps de la universitat de Cervera on hi havia una d’aquestes poques impremtes.

   He dit això perquè us adoneu que la cosa ve de lluny. Es tractava d’un projecte a llarg termini per anar eliminant la nostra llengua.

   Del nostre record tots els que van estudiar (primària, secundària i universitat) entre els anys d’acabada la guerra civil i els seixanta-setanta van rebre totes les assignatures en castellà i tampoc no hi havia, en cap escola, l’assignatura de llengua catalana. Els que, com jo, vam viure aquest període havíem d’aprendre el català fora de l’horari escolar. La meva mare, en canvi, que pel novembre hauria fet els cent anys, com que va tenir la infància en temps de la primera república escrivia correctament el català que era llengua en la qual fou escolaritzada.

   Al començament he dit que era un problema que afecta a la religió. Per què? Perquè vivim la història d’una llarga imposició. Un domini que per altra banda també és econòmic però no tinc dades per transmetre-les.

   Quina és la postura d’un cristià davant aquestes imposicions?

   Primerament, no és veritat que s’impedeixi al nen aprendre el castellà, perquè a més de les assignatures de llengua castellana, que s’imparteixen evidentment en aquella llengua, el nen disposa de 95 canals de televisió dels quals només 7 o 8 són en català. Les emissores de ràdio no tant, però aneu canviant d’emissora i veureu que només una de cada quatre és en català. Els cines, la propaganda de tota mena... No es nega a cap nen la possibilitat de parlar i aprendre bé la llengua castellana diguin el que diguin els meus amics de les Castelles que es lamenten del nostre imperialisme. Fins i tot la TV 13, que és de l’episcopat, se suma a les protestes contra el català. Corre la brama que als nens a Catalunya no se’ls ensenya castellà i sabeu de sobres que és mentida.

   Per altra banda totes les noves tecnologies ens empenyen a tornar-nos anglòfons (i els joves més que ningú) i l’anglès acabarà imposant-se.

   Però des del cristianisme encara tenim una altra obligació que és la d’estimar tothom i també els que ens volen imposar càrregues i obligacions que només miren els interessos del seu imperialisme. Els hem d’estimar com vam acabar estimant els romans que ens van imposar una llengua, la llatina, que no tenia res a veure amb les que es parlaven en les nostres contrades.

   Tots els països s’han format amb imposicions i hem d’acabar estimant-nos. La qual cosa no impedeixi de defensar el que és nostre i de fer-ho amb contundència i, per fer això, no ens cal pas fomentar cap mena d’odi ni contra els castellans ni contra els anglesos.

Josep ESCÓS i SARSANEDAS
Article del full parroquial del Diumenge XXV de durant l'any
18 de setembre de 2011

diumenge, 11 de setembre del 2011

COM NOSALTRES PERDONEM…

   Tots els grans conflictes acaben o bé aniquilant l’adversari fins a destrossar-lo o bé perdonant. El mateix passa amb les famílies on massa sovint hom hi veu una manca de grandesa d’ànim quan, després d’una confrontació, dos germans resten enemistats per anys i anys. De vegades no respecten ni la mort del germà.

   Com es fa per tenir una mirada cristiana en aquests casos? Doncs senzillament no cal preguntar-nos qui té la raó perquè estem tan ofuscats que no ens adonem de la raó de l’altre.

   Però si no ens preguntem qui té la raó no hi ha diàleg possible? Doncs sí que n’hi ha. La pregunta que un cristià hauria de fer quan hi ha un familiar o un amic amb qui hi ha hagut un problema és aquesta altra:

   Què vol Déu per a Ell i què vol Déu per als seus? Què ets capaç tu de donar?

   Si som capaços de posar Déu mateix per testimoni de les nostres desavinences la mirada s’il·lumina i tot es veu d’una altra manera.

   Hi ha en l’Evangeli un fet molt significatiu que ens pot servir per entendre això. Un paralític està ajagut des de fa trenta-vuit anys a la vora de l‘anomenada “piscina de Bet-zata”. Jesús li diu: «Vols curar-te?». Ell li contesta que ningú no l’ajuda i, quan es remouen les aigües, un altre li ha passat al davant. La resposta inesperada de Jesús és: «Aixeca’t, pren la teva llitera i camina» (Jn 5,1-8). Val a dir que aquella “llitera” que devia ésser com una màrfega, no pesa tant com sembla i que aquell home no sols podia caminar sinó també endur-se a coll allò que el tenia lligat. Així quedava lliure i alliberat.

   Per entendre aquest episodi imagineu que el que Jesús demana no és “pren la llitera i carregar-te-la al coll” sinó “pren els teus “traumes” i carregar-te’ls a l’esquena per poder caminar lliurement”.

   Ho diré amb un llenguatge més directe. Si tens un trauma o un disgust per la baralla que vas tenir amb el teu familiar o amic, imagina’t que Déu mateix et demana que te’l carreguis a l’esquena i caminis perquè, si ho mires bé, no n’hi havia per tant. Els traumes i conflictes, mirats des de nosaltres, sembla que pesin molt, però si és la paraula de Jesús la que t’invita a posar-te’ls a l’esquena t’a-dones que no eren tan pesats. Cal no fer-nos la pregunta de “què et deu l’al-tre?”, sinó “què pots donar tu?” perquè l’essència de la moral cristiana és la capacitat de donar. Ets capaç de donar (Lc 6,38) i això porta la pau a tu i a tots els teus.

   Es tracta de posar el centre de la nostra atenció en el que Déu vol i no pas en el que nosaltres veiem i ens pensem.

   Mirat així entendrem també millor aquesta paràbola que se’ns proposa en la litúrgia d’aquest diumenge. Diu que un gran senyor va perdonar a un dels seus súbdits una enorme quantitat i que aquest, en sortir, no perdonava a un dels companys, servent com ell, una petita quantitat. Què li diu el Senyor? «Si jo t’havia perdonat una gran quantitat no podies tu perdonar al teu germà una quantitat molt inferior?» (Mt 18,21-35). Se’ns reclama que donem del que ens han donat i que perdonem del que ens han perdonat.

Josep ESCÓS i SARSANEDAS
Article del full parroquial del Diumenge XXIV de durant l'any
11 de setembre de 2011

diumenge, 4 de setembre del 2011

ENTORN A LA VISITA DEL PAPA

   La nostra parròquia va acollir quaranta-dos joves de Tolosa de Llenguadoc (francesos). La meitat van dormir en un poliesportiu de l’escola verda i l’altra meitat per les cases. No sé si encerto fent un balanç altament positiu mirant la convivència, els voluntaris i la Missa del diumenge en la qual van participar junt amb nosaltres. Al menys ells van marxar demostrant molt agraïment. Una trobada d’aquestes característiques sempre comporta enriquir-nos amb la visió i els costums de l’altre. Això també val per la macro-trobada que es va fer a Madrid.

   Un altre element altament positiu de la gran trobada va ésser l’alegria que es respirava. En els ambients abarrotats de joves, sense la degradació de l’alcohol, es respira una gran joia i aquesta no va ésser cap excepció. Encara un altre de positiu era la imatge d’unitat de tota l’església que es palpava veient creients de totes les parts del món formant un sol cor i una sola veu.

   També vull remarcar algun element negatiu.

   Un element negatiu a nivell mediàtic (i sobre tot en les emissores més nostrades) va ésser la confusió en la paraula “laic”. Una cosa és que es fessin manifestacions contra el Papa perfectament legítimes en un estat de dret i una altra que fossin “laiques”. Quan diem que un ajuntament és laic ningú no pensa que sigui anticatòlic i tampoc ho és una escola “laica”. Aquelles manifestacions eren anticatòliques o antipapa (i legítimes) però no pas laiques. No confonguem paraules. Alguns dels manifestants contraris ni tan sols anaven contra l’església, sinó contra aquella imatge d’església que es manifestava allí. Quina? La que (al meu entendre, és clar) promovia una excessiva veneració del Papa que, envoltat de centenars de bisbes, els ofuscava de manera que semblava que hi havia una sola paraula i que aquest únic que parlava fos el mateix Jesucrist. El Crist som tots i el Papa ens coordina però sabem i creiem que Jesucrist està del tot present en cada una de les petites comunitats que preguen a l’entorn d’una Eucaristia.

   Aquella grandiosa veneració pel Papa només es pot donar quan l’església està en connivència amb totes les autoritats totalitàries que ja els va bé un líder religiós d’aquestes característiques al costat de prínceps, reis i governants.

   Tot amb tot l’Església no hauria pas durat al llarg dels segles sense una ferma i estreta organització.

   Si qui hagués vingut fos el mateix Jesucrist s’hauria posat al costat d’uns altres, de molts il·legals i aturats i els mateixos principals del poble probablement l’hau-rien evitat. Moltes multituds seguidores de Jesucrist s’haurien d’haver enfrontat amb els antiavalots.

   Amb això vull dir que moltes de les manifestacions contra la visita del Papa no eren ni tan sols laiques, sinó que podien procedir de grups cristians legítimament inconformistes. El que no s’ha d’aprovar és l’ambient maleducat d’algunes d’aquestes.

Josep ESCÓS i SARSANEDAS
Article del full parroquial del Diumenge XXIII de durant l'any
4 de setembre de 2011