diumenge, 28 d’abril del 2013

EL MANAMENT DE L’AMOR

   Les alternatives polítiques, sindicals i ecologistes que se’ns ofereixen han de servir certament per millorar el bon govern que tant necessitem (polítiques), per millorar la convivència entre treballadors, empresaris i per rescatar aturats (sindicals) i per respectar la terra que ens acull (ecologistes). Però, per als que ens ho mirem des de la perspectiva cristiana hi ha una cosa per damunt de tota això: l’amor a totes les persones sense exclusió.

   Quan escoltem programes polítics tant els de la dreta com els de l’esquerra, massa sovint ens temem que no volen salvar tothom perquè, o bé exclouen els petits, o bé els altres.

   També, quan escoltem programes sindicals i propostes de vagues o manifestacions, evidentment que volen rescatar els treballadors i aturats del mal tracte que reben i això s’ha de felicitar, però ens queda el dubte de si volen salvar tothom.

   El mateix dubte ens ve quan llegim programes per salvar la terra o determinats animals (que és una bona cosa).

   Sempre ens queda l’ai al cor perquè algun estament (en el qual hi ha persones) queda exclòs dels seus plantejaments.

   Els cristians tenim una alternativa aquests grups? Cap ni una, encara que hi hagi partits que es declaren d’ideologia cristiana. El cristià, enmig d’aquest món convuls, no es distingirà pas per ésser bona persona (hi ha moltes bones persones a tot arreu i sort que hi siguin, i no sempre són cristians) sinó que es coneixerà que hi és perquè intentarà que no es perdi de vista, en el grup on està militant, que Déu és Pare de tots i no vol l’exclusió de ningú. Déu, com a Pare de tots, també vol salvar ianquis i empresaris, poderosos i malvats. Estimar tots aquests no vol pas dir deixar que segueixen destruint treball o la terra i humiliant els petits i febles. Estimar-los vol dir creure que poden canviar. No és pas destruint a uns que hem de salvar els altres com fan dos batallons de formigues quan troben un mateix botí. En aquesta lluita d’insectes guanya el més fort o el més nombrós, però la lluita sempre és “a veure qui pot més”.

   Si el cristià es decanta pels més petits i febles no és pas perquè siguin els millors, sinó perquè la lluita és massa sovint desigual i les lleis han estat fetes pels que poden més, i cal preservar el feble.

   En el fons, no fem altra cosa que seguir Jesús que, per una banda cridava poderosos com els cobradors de l’impost romà (Mc 12,13-14) o també anava a menjar a casa d’un fariseu (Lc 7,36), però molt més sovint s’aturava on hi havia els més arraconats com els paralítics (Jn 5,1-6) o cecs (Jn 9,1-3) que a sobre de la malaltia eren tinguts per pecadors, s’aturava a elogiar les viudes (Mc 12,41-44) que sembla que era l’estament més empobrit... També proclamava, en el sermó de la muntanya, que els pobres i els que lluitaven per un món més just eren benaurats.

   Ja he dit que el cristianisme no té una alternativa política, sindical o ecologista. Hem de posar-nos al costat dels que hi estan lluitant. El cristià, sigui quina sigui la seva pobra vida (sovint amb pecat), anirà recordant, allà on sigui, que Déu és Pare de tots i vol que «tots els homes se salvin i arribin al coneixement de la veritat» (1Tm 2,3-4), preferentment els més petits, però sense eliminar ningú (tampoc els destructors de la terra o de les persones).

Josep ESCÓS i SARSANEDAS
Article del full parroquial del Diumenge V de Pasqua
28 d'abril de 2013

diumenge, 21 d’abril del 2013

VIVIM EN TENSIÓ, PERÒ AMB ESPERANÇA

   Sempre vivim en tensió. Només els gats i els gossos, que no saben què els pot faltar i què els pot passar, dormen hores i hores. Nosaltres vivim en tensió. Els polítics ara es troben amb manifestacions a les mateixes portes de la seva vivenda. Els aturats, sense saber què faran demà. Els avis, tot i rebre poca o molta pensió, preocupats per la salut que se’ls va deteriorant; els pares sense entendre cap on van els seu fills, i els que tenen treball sovint sotmesos a uns horaris i esclavatges per part dels que els han donat la feina; els empresaris també viuen amb tensió perquè la peça o màquina que fabriquen avui no saben si demà ja haurà estat superada per la feina d’un ordinador; els comerciants sovint tenen stocs de materials que mai més no podran vendre perquè hauran estat superats per uns altres d’última generació.

   Aquesta tensió es una desgràcia? De cap manera. És el que ha fet progressar la nissaga humana. Obliga a pensar i rectificar a cada moment.

   La tensió a què ens trobem sotmesos és la font d’esperança que no tenen els animals (que no canvien ni progressaran mai ja que només es van adaptant a poc a poc). Ens obliga a vigilar per anar triant a cada moment allò que és millor i corregir els errors.

   Una poesia de l’Àngela Sibila ens pot il·luminar el camí. Diu així:

Sense saber bé el que espero
no em vull cansar d’esperar,
car esperar és la joia
que sols vós podeu donar.

Sense saber bé el que espero
no em vull cansar d’esperar,
car vull acceptar amb joia
el que vós em vulgueu dar.

Si perdia l’esperança
no podria respirar;
l’esperança és el pulmó
i l’alè del cos humà.

Sense saber bé el que espero
no em vull cansar d’esperar.

Àngela Sibila (agost del 1986)

   Els cristians no som pas millors que els altres, però aportem aquest punt d’esperança perquè creiem en la resurrecció, que no és només la de Crist sinó la de tots nosaltres. Tots ens podem aixecar perquè tenim l’Esperit Sant en el nostre interior.

   També l’església catòlica ha de viure en tensió contínuament. Per una banda tenim la responsabilitat de donar el missatge de Jesús tal com l’hem rebut, i per altra hem de reconèixer massa sovint els nostres errors i pecats. Això no impedeix que tossudament anunciem la bellesa de la bona nova de Jesucrist. Els nostres errors i pecats en obliguen a rectificar. I així ha d’ésser.

Josep ESCÓS i SARSANEDAS
Article del full parroquial del Diumenge IV de Pasqua
21 d'abril de 2013

diumenge, 14 d’abril del 2013

OLOR D’OVELLES – OLOR D’ENCENS

   El nou bisbe de Roma, Francesc, ens sorprèn amb metàfores i paraules que surten del perfeccionisme al que estàvem acostumats. L’altre dia parlant a capellans (i bisbes?) va dir que, si eren pastors, havien de fer “olor d’ovelles”.

   I quina és actualment l’olor d’ovelles? Per una banda saber escoltar els abatuts que, cansats de cercar feina, han desistit pensant que és una tasca impossible per a ells. No sols no troben feina, sinó que saben que els tocarà una minsa jubilació per no haver cotitzat els darrers vint o trenta anys. Sentir l’olor és compadir-se d’aquesta gent enganyada, perquè es van hipotecar amb un pis que ara, sense treball, no el poden pagar i veuen que perdran pis i diners, perquè probablement hauran de continuar pagant.

   També és olor d’ovelles compadir-se dels milers i milers de soldats perfectament organitzats de Corea del Nord que ja han perdut la capacitat de prendre cap decisió pel seu compte i saben que els altres familiars seus no tenen ni el més mínim per menjar.

   En el nostre país els creients ens trobem immersos en un ambient (dic ambient, no pas lluita) en què parlar del Déu que estimem no troba cap mena d’eco i sobre tot no interessa a una part important de la població. Som també ovelles en el desert que, al mateix temps, tenim l’obligació d’estimar tots els altres, fins i tots els que ens menyspreen.

   I també qui havia de dir que, a casa nostra, tantes famílies haurien d’acudir a institucions de caritat a cercar menjar (no els arriba ni per menjar)? Una felicitació a tots els que se’n preocupen. Es posen en la pell de les ovelles més febles del ramat.

   En canvi massa sovint, quan escoltem alguns programes religiosos (no tots, naturalment) ens adonem que fan olor d’encens, allunyats de la realitat que ens toca viure. No només per les celebracions en què es parla d’un Déu Totpoderós que sembla que no s’adona de les afliccions del poble, sinó també perquè el llenguatge moralitzador (amb el qual es renya la gent pel que fa) recorda més un Déu Jutge que un Déu Pare. Es l’olor d’encens.

   El Déu de Jesucrist l’empenyia a trobar, en el seu temps, l’olor de les ovelles, i això es palesava quan es posava al costat dels que sofrien, fos qui fos qui patís. Jesús feia olor d’ovella quan no li importava fer-se amic d’un publicà que recaptava impostos per a l’odiat emperador (Mc 2,13-17), o s’aturava davant d’una vídua que tothom veia com castigada per Déu en perdre el seu únic fill (Lc 7,11-16). Aquest Jesús es compadia d’un centurió romà que era el més eximi representant dels dominadors, quan aquest home, entristit, li suplicava pel criat malalt (Mt 85-13) i Jesús es lamentava d’un paralitzat que des de feia trenta-vuit anys estava postrat al costat d’un estany a la Porta de les Ovelles de Jerusalem. Aquest darrer devia fer olor d’ovella de veritat perquè, si estava a “la porta de les ovelles” el terra estaria ple de cagallons (Jn 5,1-8).

   Quan Jesús va fer aquesta opció sabia que es quedaria sol perquè la gent, a la curta, s’interessa més per qui mana i posa ordre a la societat que no pas per qui es posa al costat dels indigents.

   Jesús va fer una opció clara i definida.

   Els que el volem seguir hauríem d’intentar caminar pel mateix camí i reconèixer que massa sovint ens hem equivocat fent només olor d’encens.

Josep ESCÓS i SARSANEDAS
Article del full parroquial del Diumenge III de Pasqua
14 d'abril de 2013

diumenge, 7 d’abril del 2013

ES POT TENIR ESPERANÇA AMB TANTA CRISI?

   Deia un diari aquesta setmana que una mestra de València ensenyava que s’havien d’estimar els violadors. Naturalment el periòdic arremetia contra aquesta ensenyant. El camí de l’amor semblarà una ximpleria i en canvi és un camí de solució.

   Deixeu-me posar un altre exemple:

Un missioner del Sudan del Sud va estar empresonat diferents vegades. Empresonat i nerviós va passar divuit dies escoltat per un policia. No aconseguia resar. Després d’uns dies –diu, «em vaig calmar i vaig dir al de la metralladora que em conduïa d’ací d’allà: “Mira, jo ja m’he calmat i serem amics. Si necessites res demana-m’ho i si puc t’ajudaré”» (La contra de la Vanguàrdia del 31 març 2009).

   Els dos testimonis van pel mateix cantó: el feble dóna una mà al fort. Molt de compte que quan dic “estimar el violador” no vull pas dir deixar que hi torni. Estimar és desitjar-li tota mena de béns i pregar Déu que l’il·lumini perquè aconsegueixi un canvi de vida.

   La crisi la resoldran els febles i ja se’n veuen els signes de canvi que ningú no els podrà aturar.

   Els febles, com les formigues, són multitud i poden manifestar-se. No cal fer mal a ningú per fer una manifestació perquè oblidaríem el manament de l’amor...

   Quan una colla de joves es negaven a fer el servei militar semblava que feien un brindis al sol però la cosa va augmentar en nombre, i els parlaments se’n van fer ressò suprimint el servei militar obligatori. Qui ho havia de dir!

   Quan unes quantes dones vestides de violeta i esgrimint pancartes reclamaven els drets de les dones, qui podia pensar que en pocs anys les lleis de la nostra societat les anirien equiparant amb els homes? D’acord que encara falta molt, però el camí està començat.

   Quan va sortir el moviment dels “indignats” molts van dir: «aquests no van enlloc», però el moviment ha fet forat. El mateix passa amb els que remouen les lleis que permeten desnonaments. Els que es mobilitzen per aquesta causa són cada dia més i els governs ja comencen a amenaçar-los (com és costum cada vegada que surt un bolet com aquest). La força del dèbil és l’Èxode (ajuntar multituds capaces de passar gana i set al desert per salvar la pell) i la creu perquè l’actitud no violenta, si ets capaç de continuar estimant-los (Lc 23,34), és alliberadora encara que et torturin, no només pel que s’hi troba i lluita, sinó per a tots els altres que se’n beneficien.

   En el llibre del Fets dels Apòstols hi ha un exemple que ens pot servir. Molts grecs (que no eren jueus, per tant) van voler seguir la doctrina de Jesús acostant-se a la predicació dels apòstols. Però es van trobar amb dos obstacles importants: un, que eren els més pobres, sobre tot les seves viudes (Ac 6,1); i un altre, que els jueus no acceptaven que seguissin el camí dels apòstols al marge del judaisme. I què va passar? Que els jueus van lapidar el que més se significava que era Esteve i els altres, cames ajudeu-me, van escapar-se per Judea i Samaria (Ac 8,2). El seu Èxode passà per Fenícia, Xipre i finalment Antioquia (Ac 11,19). Al cap d’un temps es van girar les truites i els pobres eren els de Jerusalem. Doncs bé, aquells que havien estat perseguits van fer una col·lecta per ajudar els pobres de Judea, els mateixos que els havien perseguit (Ac 11,27-29).

   Al final el feble allibera el fort caigut.

Josep ESCÓS i SARSANEDAS
Article del full parroquial del Diumenge II de Pasqua
7 d'abril de 2013