diumenge, 29 de novembre del 2015

DÉU ES FA COM UN DE NOSALTRES

De la vinguda de Jesús al món en diem l'Encarnació, que traduït en paraules més nostres i senzilles volem dir que es fa com un de nosaltres (es fa carn).

I això quina importància té per a nosaltres? Doncs que no sols es pot compadir de nosaltres perquè ha sofert com els més pobres i humiliats (He 5,8) en la seva Passió i Mort, sinó que trenca aquell malefici que encara avui pesa sobre molta gent que consisteix a pensar que Déu està molt lluny i nosaltres un xic abandonats i sols. Jesús, amb el seu naixement, inaugura una nova manera de relacionar-nos amb Déu ja que el tenim entre nosaltres i, amb la seva creu, ens ha obert un camí nou pel qual podem transitar tots i arribar fins a Déu mateix amb tota confiança, com diu la carta als Hebreus (He 10,19-20).

El Nadal que s'acosta és la festa de Déu Pare, que ha volgut acostar-se a nosaltres i ens ha donat dues coses:

  • Una, el Fill que és el Crist
  • i una altra, la condició de fills a tots nosaltres (Ga 4,5).

En el conjunt de la vida de Jesús es manifestaran aquestes dues coses: quan ens acostarem a Setmana Santa contemplarem l'abaixament de Jesús que mort humiliat en la creu que ha sofert i viscut com els més humiliats; i, quan arribarà la Pentecosta i l'Ascensió ens congratularem que el mateix Esperit de Jesús estigui en tots nosaltres i que siguem ascendits, com ell, al costat del Pare (Ascensió) perquè on ha arribat el cap hi podem accedir tots.

Aquests dies ens preparem per l'inici de tota aquesta obra de Déu en nosaltres. Tot comença amb el Nadal.

Quan venerarem l'Infant acabat de néixer o admirarem el relat simbòlic dels pobres pastors, que el reconeixen posat en les palles d'un pessebre, celebrarem que l'obra de Déu en nosaltres ha començat. L'alegria del Nadal és conseqüència d'una nova mirada d'un Déu que no ha volgut quedar amagat de nosaltres. Déu s'ha fet, en Jesús, com un de nosaltres. Ja he dit que d'això en diem Encarnació (s'ha fet carn/home). Déu es fa home/dona i nosaltres ens fem déus (Jn 10,33-34). Ha baixat fins el més baix perquè nosaltres pugem amb ell.

Quan assimilem aquesta nova manera de veure els homes/dones també donarem importància a cada persona, per petita que sigui, que, com cada un de nosaltres, està al costat de Déu mateix i patirem quan els vegem patir, plorarem quan els vegem plorar i els mirarem com a "fills de Déu" tal com diuen les "benaurances" (Mt 5,1-12).

Tot això comença amb el Nadal.

Josep ESCÓS i SARSANEDAS
Article del full parroquial del diumenge I d'Advent
29 de novembre de 2015


El Cristianisme podria arribar a ser bo, si algú intentés practicar-lo.

George Bernard Shaw (1856-1950)
Escriptor irlandès

diumenge, 22 de novembre del 2015

NO ÉS PAS L'HORA DE LA VENJANÇA

Molts dels nostres governants, no gaire coneixedors de l'Evangeli, proclamen, després dels atemptats de París, que «ara és l'hora de la venjança!».

Ja es va cometre un error enorme, després de l'atemptat contra les torres bessones de NY, que va consistir en identificar culpables precipitadament i promoure unes guerres de les que encara en paguem les conseqüències.

No. Ara no és l'hora de la venjança encara que alguns ja l'han començat, sinó de la reflexió.

  • Primer punt de reflexió: Això que ha passat a París només un dia, ho pateixen els sirians i els afganesos quasi cada setmana i nosaltres ens ho miràvem de lluny dient: «Pobra gent!»
  • Segon punt de reflexió: D'on han tret els armaments aquesta gent si no és de les nostres indústries armamentístiques? El nostre país (i França també) són grans productors d'armaments cada vegada més sofisticats. I els els venem.
  • Tercer punt de reflexió: No confonguem l'Estat Islàmic amb la religió islàmica. Aquests no són pas representatius d'una pregària que els porta a matar. Fixeu-vos com han tirat bombes també a Mesquites dels que ells consideren que no són prou radicals. Vol dir que no tenen gaire respecte a la pregària, tampoc amb la dels seus. Ells també es poden equivocar dient que els nostres avions bombarders són cristians. Oi que no lliga? Tampoc no podem dir el mateix d'ells.
  • Quart punt de reflexió: El món islàmic no forma un tot compacte ni de bon tros. Molts d'ells estan desconcertats perquè no tots beuen de la font de l'Alcorà (el seu llibre sagrat) sinó que com alguns dels nostres liturgistes i canonistes, se'n van per les branques a base de normes i normes que no entren en el cor de les persones. A Manresa mateix tenim islàmics (senegalesos) que no van a la mesquita ni la senten pròpia. El que tenen alguns en comú (en els nostres països, no pas en tots els seus) és una vestimenta que més o menys els identifica i unes normes en el menjar, sobre tot el temps del Ramadà.
  • Cinquè punt de reflexió: com que no tenen cap autoritat mundial religiosa, la reflexió sobre la seva religió és pràcticament nul·la i, contra el que puguem pensar, els imams que ens envien no han rebut cap formació religiosa sinó nomes unes normes referents al menjar, al vestir... i una ordre per fer-les complir.
  • Sisè punt de reflexió: Per què comprem el petroli a les nacions que sabem que subvencionen (de part d'ells) aquesta guerra? Per què portem l'emblema d'aquest mateixos productors i mecenes en les samarretes dels nostres principals equips esportius?
  • Setè punt de reflexió: Aquest només val pels que creieu en el Déu de Jesucrist. Els seguidors de l'Evangeli, amb tots els nostres defectes, hem cregut en la misericòrdia i el perdó i fins els nostres governs, una mica empapats d'aquesta fe, han suprimit, en els nostres àmbits, la pena de mort. Si l'hem suprimit, no és lògic que la reimplantem enviant (i bombardejant) amb armaments perquè es matin lluny de les nostres fronteres. Hem d'esser conseqüents i si no creiem en la pena de mort per nosaltres, tampoc no l'hem de voler per als altres.

Per totes aquestes reflexions em sembla que hem d'aturar-nos a pensar evitant les venjances que no són evangèliques i contemplant el nostre esperit per veure fins a quin punt estem imbuïts d'aquella "misericòrdia" que ens identifica amb el Déu de Jesucrist que diu:

«Sigueu misericordiosos com ho és el vostre Pare. No judiqueu, i no sereu judicats; no condemneu, i no sereu condemnats; perdoneu, i sereu perdonats» (Lc 6,36-37)

Josep ESCÓS i SARSANEDAS
Article del full parroquial del diumenge de Crist Rei
22 de novembre de 2015

diumenge, 15 de novembre del 2015

RENÉ GIRARD

Aquesta setmana ha mort René Girard, un intel·lectual francès marginat pels intel·lectuals francesos per la seva professió cristiana. Ha mort als EEUU. Ara els francesos el reconeixen (quan fou mort el combregaren).

Que va aportar al pensament? Una diàfana denúncia de la manipulació de les masses populars que, per satisfer-se, necessiten víctimes visibles. Això d'acusar uns culpables dels mals de tots ho fan tots els dictadors, acusant un personatge determinat i carregant-li tots els mals. La majoria de la gent queda satisfeta amb l'enderrocament d'aquesta víctima de la qual ja no se'n parlarà més. Però, ai las! El poble no en té prou i molt aviat s'ha de cercar una altra i una altra víctima perquè la fam de sang de la fera popular no en té mai prou. Per això, massa sovint sentireu que els periodistes (lacais, la majoria) cerquen culpables i ens els ensenyen molt abans que els jutges dictaminin. Així donen carn a la fera que, com diu l'esmentat René Girard, mai no queda satisfeta. Anem sempre trepitjant arbres caiguts.

Però aquest pensador ens dóna una mirada nova del sacrifici de Jesús. Com tants altres, la multitud del seu temps demanava la seva mort (una mort pública i sàdica) però al revés del que passa habitualment (que la gent dóna per mort el que han condemnat) els seus seguidors van fer tot el contrari i primer uns, després altres, el van contemplar ressuscitat i aquell que havia d'haver estat oblidat i enterrat es converteix, com diu Pere en el primer discurs, en la pedra fonamental (Ac 4,11), aquella pedra de la qual els paletes havien prescindit. Diu també Pere:

A aquest Jesús, doncs, Déu l'ha ressuscitat; tots nosaltres en som testimonis. La dreta de Déu l'ha enaltit, i ell ha rebut del Pare l'Esperit Sant promès, i ara l'ha donat amb abundància: això és el que vosaltres veieu i sentiu (Ac 2,32-33).

Amb la resurrecció de Jesús, diu aquest autor, les multituds i els governs (civils i eclesiàstics) que les atiaven, van quedar desconcertats. No els va servir humiliar Jesús, ni tampoc va anar bé l'intent d'enterrar-lo. Satan, que en el llenguatge bíblic és el qui atia les multituds per devorar les víctimes que se'ls posen al davant, va quedar definitivament vençut. Amb paraules simbòliques, Jesús mateix havia predit aquesta victòria sorprenent contra el diable; quan els setanta-dos deixebles tornen de l'enviament diu:

Els setanta-dos van tornar plens d'alegria i deien: «Senyor, fins els dimonis se'ns sotmeten pel poder del teu nom.» Jesús els digué: «Jo veia Satanàs que queia del cel com un llamp. Us he donat poder de trepitjar serps i escorpins i de vèncer tota la potència de l'enemic, i res no us farà mal» (Lc 10,17-19).

La major part del periodisme actual no ha entès res de tot això perquè cada dia ens presenta multituds alienades darrere esportistes, cantants i aclamant els dirigents d'un determinat partit polític. I passa el que ha de passar: el poble va a la recerca de víctimes: esportistes o cantants caiguts en desgràcia i no quedarà mai satisfet, com diu René Girard. L'èxit dels primers cristians es va manifestar en unes trobades discretes a les cases, on es partien el pa, perdonaven, ajudaven els necessitats, recordaven el Crist i sortien joiosos de la trobada i no cercaven culpables.

Josep ESCÓS i SARSANEDAS
Article del full parroquial del diumenge XXXIII de durant l'any
15 de novembre de 2015


Si creus allò que t'agrada de l'Evangeli, però refuses allò que no t'agrada d'ell, no creus en l'Evangeli sinó en tu mateix.

Sant Agustí (354-430)
Bisbe i filòsof

dilluns, 9 de novembre del 2015

JESÚS INSOLENT PREDICANT LES BENAURANCES

He de confessar que l'esquema del que escriuré l'he captat de José Antonio Pagola.

En el discurs de les benaurances (Mt 5,1-12) Jesús parla amb un llenguatge

  • provocatiu ja que la gent sent que parla d'un tema que va contra la majoria,
  • original ja que ningú no havia parlat així fins al moment
  • i inconfusible perquè sovint ni els mateixos seguidors s'han atrevit a tant.

Li surt de dins i vol dir-nos que, en el cor de Déu, hi ha com a molt principal la mirada sobre els darrers. S'identifica amb la "compassió de Déu".

No és pas un il·lús perquè la situació dels marginats del seu temps era sovint desesperant.

  • Mentre s'adona que les famílies dels poblets van perdent les terres perquè no es poden defensar dels terratinents i es queden sense recursos perquè els pressionen per cobrar els deutes, exclama: Feliços els pobres, els que estan sense res, els que no són ningú, perquè d'ells és el Regne de Déu. Val a dir que Déu es complau a contemplar-los i se'ls estima.
  • Mentre constata la desnutrició, sobre tot de dones i nens, diu: Feliços els qui ara passeu fam perquè Déu us vol veure saciats.
  • Quan veu plorar els camperols perquè els terratinents se'ls emporten les millors collites crida: Feliços els qui ara ploreu perquè Déu us vol veure rient.

Ja he dit que Jesús és realista i sap que cap d'aquestes coses s'acompleix en aquell moment. Proclama la dignitat de les víctimes dels excessos. És insolent perquè està enaltint aquells que no interessen a ningú i afirma rotundament que aquests realment interessen a Déu.

També ens diu que si nosaltres vivim d'esquena als desgraciats, als oblidats i als sobrants no rebrem la benedicció de Déu.

No caiguem en la temptació d'organitzar ajudes a favor dels pobres perquè, fent-t'ho així, ells queden a baix i nosaltres a dalt. Tampoc no es tracta d'empobrir-nos de tal manera que, per ajudar els altres, passem estretor. Cal que hi hagi igualtat (2Co 8,13). Només els podem ajudar si nosaltres ens esforcem per fer-nos iguals a ells.

  • Ens diu que ens fem pobres com ho són ells així entrem en el Regne de Déu.
  • Que plorem quan coneixem el motiu del seu plor; com ells.
  • Que siguem humils com ho són ells.
  • Que ens indignem per les injustícies, que puguem dir com Déu mateix: «He vist l'opressió del meu poble» (Ex 3,7) i, per tant nosaltres, fem el mateix en veure la seva situació.
  • Que siguem compassius amb ells, tal com ells són compassius amb els altres pobres d'ells mateixos.
  • Que treballem per la pau com ho fa tot aquell que vol reconciliar els germans (també amb els opressors).
  • Ens diu finalment que, si fem aquestes coses, no serà estrany que siguem perseguits per la justícia com ho han estat ells.

Es tracta de mirar els pobres des de nosaltres mateixos, així entendrem aquest llenguatge provocatiu i una mica insolent de Jesús quan es va trobar a la muntanya, envoltat de deixebles i de molta altra gent, i va proclamar un camí de salvació per al món, que comença per veure com nosaltres ens situem al costat dels febles i oprimits.

Josep ESCÓS i SARSANEDAS
Article del full parroquial del diumenge XXXII de durant l'any
8 de novembre de 2015

dilluns, 2 de novembre del 2015

L'OBLID DE LES VÍCTIMES

Quan llegim l'Evangeli veiem un Jesús proper a tota mena de sofriments siguin de pobres, siguin de rics, siguin de jueus o de pagans. Això arriba a tant que, quan ell, portant forçadament la creu que li causarà el més gran sofriment i humiliació, s'atura a veure les dones que el compadeixen els parla donant-los consol. L'eix fonamental de les seves accions i de la seva doctrina consisteix a acostar-se a tota mena de víctimes (de la pobresa, de l'exclusió, de la mort d'un ésser estimat, i dels marginats per aquelles lleis que els convertien en pecadors).

Per això la gent del seu temps se sorprenia de Jesús dient que no s'havia vist mai res igual (Mc 2,12).

Els seguidors de Jesús (sobre tot la mateixa església) molt sovint han estat la imatge d'aquesta compassió i, al llarg del temps, hem vist moltes associacions i persones creients en la cura i el servei dels malalts, empestats, leprosos, esclaus, famolencs, orfes, prostitutes, refugiats, víctimes de mil guerres…

Molta gent formada en la falda del cristianisme (escoles, processons, pastorets, catecismes...) ha heretat aquesta compassió, però també s'ha produït una desviació que ha amagat el rostre veritable de Jesucrist.

La desviació consisteix a haver dramatitzat excessivament la qüestió de la culpa i s'ha oblidat allò que és més fonamental com és la descoberta i l'acompanyament del sofriment de la gent. Ja he dit que l'església, al llarg dels segles ha creat i animat moltes associacions i grups a favor dels que sofreixen, però la majoria dels que llegireu aquest article haureu de reconèixer que vam rebre una formació religiosa en la qual havíeu d'estar molt més atents en la culpa (de la qual en deien pecat).

Si només ens fixem en la culpa podem viure tranquil·lament en les seguretats i n'hi ha prou que en diguem penitència d'unes pregàries que pal·lien les nostres deficiències.
Però si ho mirem des del pecat no podem viure en les nostres seguretats mentre no mirem el rostre de les víctimes. Per què? Perquè, si som creients, no ens podem escapar d'aquelles paraules de Jesús que deia: «Tenia fam i em vareu donar de menjar, era foraster i em vareu acollir...» (Mt 25,31).

Siguem més concrets: En el drama enorme dels refugiats no serveix de res cercar culpables i el que cal és veure fins on nosaltres i el nostre poble estem preparats per rebre'n i quants. En el drama dels refugiats no podem fer el que ara estan fent els estats de la nostra Europa dient que acolliran els refugiats polítics i no els que en són per la fam, com si aquests darrers no fossin persones.

Tampoc no podem tenir la consciència gens tranquil·la perquè:

els refugiats per qüestions polítiques ho són perquè els nostres mateixos països han venut armes i han comprat carburants als grans protectors d'aquesta guerra (Aràbia i Qatar) que, amb les quantitats enormes de diners que tenen, subvencionen els nous califats que avancen cada dia en territori;

i els refugiats per qüestió de fam ho són perquè, sobre tot a l'Àfrica, nosaltres, els occidentals, ens hem apropiat de les seves fonts de riquesa: cafè, mines de metalls preciosos, fusta abundant, cacau... i els prometem un miserable 0'07% que gairebé cap país no arriba a enviar.

Per això uns i altres (refugiats polítics i els de la fam) requereixen la nostra atenció compassiva i ens hem d'indignar pel seu patiment com ho feia el Jesús que llegim a l'Evangeli, que veia les multituds com ovelles sense pastor (Mt 9,36).

Josep ESCÓS i SARSANEDAS
Article del full parroquial del diumenge de Tots Sants
1 de novembre de 2015