diumenge, 28 de setembre del 2014

SOM ESCLAUS

    Bona part dels problemes que promouen les revoltes dels pobles són les riqueses que acumulen els amos de la hisenda d’un país com és el nostre. Els diners que escatimen a unes comunitats, als aturats, als dependents i els que exigeixen als treballadors (un treballador a Espanya paga un 75% més que el que paga un treballador a Suècia segons un document de cristianisme i justícia) van a parar a les butxaques dels grans empresaris. Però tots aquests no són més lliures, sinó més esclaus. Això ens pot sorprendre, perquè massa sovint pensem que les riqueses ens farien més lliures.
    Llegiu aquest text extret de “La Celestina” de Fernando de Rojas, escrit al final del s.XV:
“Té millor dormir el pobre que no el que ha de guardar amb sol·licitud allò que amb treball va guanyar i amb dolor ha de deixar. El meu amic no serà simulat, el del ric si. Jo sóc estimat per la meva persona, el ric per la seva hisenda: mai no escolta cap veritat, tots li parlen amb afalacs al gust del seu paladar. Les riqueses no fan ric sinó més ocupat, no fan senyor, sinó serf. Més són els posseïts per les riqueses que els que les posseeixen.”
    Quina devia ésser l’actitud de Jesús en front de les riqueses?, ho podem endevinar escoltant el que deien els fariseus que el seguien per veure què deia. Diu l’evangeli que els fariseus, que eren amics dels diners, van sentir tot això i es reien de Jesús (Lc 16,14).
    Aquesta actitud dels fariseus mereix una reprovació contundent de Jesús que els diu tot seguit:
«Vosaltres sou els qui davant la gent us feu passar per justos, però Déu coneix els vostres cors: allò que és admirat entre els homes, és detestable als ulls de Déu» (Lc 16,15).
    Aquesta actitud en front de les riqueses ha de fer-se més evident en el nostre país on el 0,0035 % de la població controla el 80% del producte interior brut (PIB) segons la mateixa font que he esmentat abans. La desproporció entre els uns i els altres és la més palesa de tota la comunitat europea. A aquests els hem de denunciar i recordar-los això que digué Jesús, que la seva actitud és detestable als ulls de Déu.
    Però tots plegats tenim un problema i és que la majoria de nosaltres no som més rics perquè no ens n’hem sortit i, si tinguéssim les fortunes que altres posseeixen, faríem molt probablement el mateix que ells. Vol dir que no som pobres en l’esperit com en parla amb elogi l’evangeli de Mateu dient: «Feliços els pobres en l’esperit perquè d’ells és el regne del cel» (Mt 5,3) sinó que molts de nosaltres som rics en l’esperit i patim del mateix mal que els que s’aprofiten del nostre treball, del nostre atur i de les nostres mancances. Vol dir que si es produeix un gran canvi polític al nostre país, probablement les desproporcions econòmiques continuaran planant sobre nosaltres amb uns nous rics, com ha passat a Rússia després dels grans canvis polítics que s’han donat.
    Una altra cosa és la recuperació de la identitat (llengua, respecte al poble, costums...) que probablement aniria molt millor.
Josep ESCÓS i SARSANEDAS
Article del full parroquial del diumenge XXVI de durant l'any
28 de setembre de 2014

diumenge, 21 de setembre del 2014

NERVIOSISME PEL QUE POT PASSAR

   El nerviosisme dels pobres és l’arma dels polítics malèfics. És una arma dominadora per fer el que es vol dels pobrissons que, espantats, es pleguen a acceptar el que volen els que manen: tenir-los sotmesos.
   L’arma del pobre és la denúncia que no sempre la fa el més necessitat sinó que la fan els estudiants, els partits radicalitzats o algun valent que ja ha perdut la por. El món sempre funciona d’aquesta manera perquè generalment els més apallissats no tenen veu ni ànims per fer les denúncies i perillen de fer revoltes esverades que al final es tiren contra ells mateixos.
   Però el pobre encara té una altra arma, que és el vot. Aquest, com que és secret, el pot exercir tranquil·lament quan li permeten. Poques coses espanten tant als polítics com la pèrdua de vots que va acompanyada d’una pèrdua de poder.
   Si llegim l’Evangeli veurem que aquella era una altra època i era impensable que algun dia la gent podria votar però la denúncia era possible de dues maneres: una, amb aglomeracions de gent darrere Joan el Baptista o darrera Jesús mateix (una multitud sempre alerta els que manen i per això procuren fer-s’hi presents); una altra, amb la paraula com feia el Baptista, perdonant els pecats amb l’agua del riu Jordà (Mt 3,5), sense costos econòmics (per tant sense les despeses costoses del temple) i també advertint Herodes que feia molt mal fet de conviure amb la dona del seu germà (M 6,18). Li va costar la vida ja que, per això, el van decapitar.
   També Jesús va tenir la valentia de fer denúncies. Ja n’esmentava una en el full de la setmana passada. Avui recordaré una altra de les denúncies de Jesús que va contra els que van fent prèdiques messiàniques que resulten fal·laces. Diu Jesús:
«En aquell moment, si algú us deia: "El Messies és aquí" o "És allà", no us ho cregueu. Perquè sortiran falsos messies i falsos profetes, que faran grans senyals i prodigis per enganyar, si fos possible, també els elegits. Us ho he dit per endavant. Per tant, si us deien: "És al desert", no hi aneu; i si us deien: "És en un lloc amagat", no us ho cregueu» (Mt 24,23-26).
   Tant Jesús com Joan Baptista denunciaven i eliminaven la por de la gent i treien el nerviosisme. Això explica com tant l’un com l’altre van rebre un càstig severíssim (de capitació de Joan i crucifixió de Jesús) no perquè estimessin el sofriment, sinó perquè estimaven la gent i els alliberaven amb la denúncia. Eliminaven la por dels pobres.
   Avui es fan moltes denúncies i algunes són mentida, però cal dir als que les fan que no defalleixin si poden certificar que allò que diuen és veritat i no ho fan per afavorir un partit determinat, perquè son alliberadores.
Josep ESCÓS i SARSANEDAS
Article del full parroquial del diumenge XXV de durant l'any
21 de setembre de 2014

diumenge, 14 de setembre del 2014

LA IGUALTAT A LA BAIXA

   Els partits d’esquerres reclamen i insisteixen en la IGUALTAT. És el frontispici que podrien posar en el lloc on el partits tenen la seva seu.
   Però vull dir una cosa: us heu fixat que molts del fills d’immigrants andalusos i que ara viuen a Catalunya queden sorpresos quan van a veure la parentela? No hi ha igualtat perquè mentre uns, a Andalusia, cobren dos sous i tenen la casa millor que els seus cosins que són a la nostra terra, els d’ací, si estan aturats amb prou feines cobren ni tan sols el dret de l’atur si han passat ja els temps en què hi tenien dret. Aquells han aconseguit una igualtat a la dels “senyoritos”. Aquest estiu he estat amb capellans rectors de parròquies d’Andalusia i han dit que les seves parròquies comencen a fer campanyes per evitar que tanta gent, sense donar cop, estiguin vivint de bar en bar i puguin fruir de bona casa i bon cotxe per desplaçar-se. Les mateixes parròquies s’adonen que això no pot anar així. Aquesta seria la igualtat a l’alça (tots vivint com reis) que és perjudicial no tan sols pels qui s’ho miren de lluny sinó també pels mateixos que aprenen a viure sense ésser productius.
   La igualtat a la baixa és aquella en què tots saben que la vida és dura i cal l’esforç de cada dia. No es tracta de viure com els que tenen molt sinó de no permetre que aquests visquin de manera desproporcionadament luxosa. Ja el profeta Amós els havia fustigat quan deia:
Us ajaieu en llits de marfil, us estireu en els vostres divans, mengeu els anyells més tendres i els vedells engreixats en estables. Improviseu cants al so de l'arpa i, com David, inventeu instruments nous. Beveu el vi en grans copes i us perfumeu amb les essències més fines, però no us fa pena el desastre que amenaça les tribus de Josep. Per això vosaltres sereu els primers en les files dels deportats: així s'haurà acabat l'orgia dels vividors! El Senyor, Déu sobirà, ha fet aquest jurament: «Ho dic jo, el Senyor, Déu de l'univers: detesto l'orgull del regne d'Israel, odio els seus palaus, i posaré en mans dels seus enemics la capital amb tot el que hi ha dins» (Am 6,4-8).
   La igualtat a l’alça seria pretendre que tots féssim com els potentats del temps d’Amòs que s’ajeien en llits de marfil i menjaven els anyells més grassos. Això només s’aconsegueix amb revoltes, amb l’agravant que els que les guanyen, al cap de poc, fan allò que tant criticaven dels que els han precedit.
   La igualtat a la baixa seria aquella que fustiga els abusos dels rics i dels poderosos, que impedeix el frau fiscal dels que tenen molt, i que no permet que uns quants es posin molt per damunt dels més pobres. Hi ha dues armes: la denúncia i el vot. La millor arma és la denúncia encara que faci mal; i una altra és la de no deixar-se engalipar per aquells partits que, si guanyen, es posaran al costat dels que ja tenen i faran unes lleis per afavorir els seus interessos. Cal no votar-los.
   Mireu amb quina energia Jesús denuncia els que s’aprofitaven de la situació.
Jesús, instruint la gent, deia: «Aneu amb compte amb els mestres de la Llei. Els agrada de passejar-se amb llargues vestidures, que la gent els saludi a les places i que els facin ocupar els seients d'honor a les sinagogues i els primers llocs en els banquets. Devoren els béns de les viudes i fan veure que preguen llargament. Per això aquests seran judicats amb més rigor» (Mc 12,38-40).
   Com veieu Jesús no invita que els pobres facin com aquells, sinó que els denuncia en el lloc on més mal els pot fer (a l’esplanada del temple) i davant d’un gran auditori ja que molta gent se l’escoltava de bon grat (Mc12,37).
Josep ESCÓS i SARSANEDAS
Article del full parroquial de la festa de l'Exaltació de la Santa Creu
14 de setembre de 2014

divendres, 5 de setembre del 2014

SOM INSENSIBLES

    Aquest final d'estiu hem escoltat notícies que esgarrifen: milers de morts a Nigèria (amb un sol dia 200) incloent-hi les esglésies cristianes cremades, centenars de noies segrestades que, pel testimoni de les que s'han escapat, les obliguen a practicar l'Islam o se les venen com esclaves; desenes de milers de desplaçats a Síria i Iraq, altres filmats mentre els passegen mig despullats, i morts després a trets (els seus cossos estesos a terra com un macabre espectacle del sacrifici en honor dels vencedors). Destrueixen els temples, mesquites o llocs de pregària que no siguin de la seva denominació islàmica (no cal dir els d'altres religions). Cristians decapitats o crucificats (ja hi tornem!).
    La futura generació (els nostres fills i néts) ens preguntaran com és que nosaltres, mentre passava això al món, ens arreplegàvem als grans estadis per veure espectacles anomenats esports patrocinats pels mateixos que paguen i fan fort l'Estat islàmic del qual he parlat al començament, el que fa les destrosses humanes i de temples! Parlo de Qatar i dels Emirats. Heu vist o no heu vist les samarretes dels dos equips més potents del nostre país? Desenes de milers de seguidors patrocinen aquests noms portant les samarretes a l'estadi o pel carrer. En part també ho paguem nosaltres amb les factures del carburant dels nostres cotxes.
    Saturats de futbol no reaccionem.
    Què farem quan sapiguem que els àrabs fracassats al nostre país (no pas tots ni de bon tros) s'estan radicalitzant per anar allà de voluntaris a engruixir les victòries que les seves emissores proclamen contra tots els que no són com ells?
    No he dit res de nou ja que ni que sigui en espais reduïts dels diaris, tot se sap.
   Però no reaccionem. Ens hem tornat insensibles. Fem com aquell ric epuló de l'Evangeli que no s'adonava del pobre que menjava les engrunes que queien de la taula (Lc 16,,19-31) i que és jutjat precisament per la seva insensibilitat. Li diu Abraham al ric que es lamentava en el país dels morts: «Entre nosaltres i vosaltres hi ha oberta una fossa tan immensa, que ningú, per més que vulgui, no pot travessar d'aquí on som cap a vosaltres, ni d'on sou vosaltres cap aquí». (Lc 16,26). És la mateixa fossa que hi ha entre nosaltres i tots aquells que pateixen perquè no som capaços de veure el seu sofriment. Ens hem tornat insensibles.
    Només ens interessa saber si ha tocat de prop alguns dels nostres. Ja ens tocarà quan sapiguem que algun dels nostres veïns ha anat de voluntari a aquesta guerra. Si això es produeix vol dir que ja fa temps que ho estan preparant.
Josep ESCÓS i SARSANEDAS
Article del full parroquial del diumenge XXIII de durant l'any
7 de setembre de 2014