L’ESPERIT DE JESÚS EN EL NADAL

Quan l’àngel, dret a la dreta de l’altar del santuari, s’apareix a Zacaries li diu:

«No tinguis por, Zacaries: la teva súplica ha estat escoltada. Elisabet, la teva muller, et donarà un fill, i li posaràs el nom de Joan. En tindràs una gran joia, i molts s'alegraran del seu naixement. Serà gran als ulls del Senyor; no beurà vi ni altres begudes alcohòliques i quedarà ple de l'Esperit Sant ja des de les entranyes de la mare. Conduirà molts israelites cap al Senyor, el seu Déu. Anirà al davant del Senyor amb l'esperit i el poder d'Elies: farà que els pares es reconciliïn de cor amb els fills i portarà els rebels pels camins dels justos. Així prepararà per al Senyor un poble ben disposat» (Lc 1,13-17).

He subratllat les dues vegades que parla de l’Esperit.

Quina novetat hi ha en aquest episodi? que l’Esperit de Déu no està empresonat a dins del sagrari ni al darrere la Cortina Sagrada. Estarà, com li diu l’àngel, en el fill que tindrà Zacaries, que serà Joan el Baptista.

El mateix àngel (Gabriel) apareix a Maria i li diu una cosa semblant:

L'àngel li respongué: «L'Esperit Sant vindrà sobre teu i el poder de l'Altíssim et cobrirà amb la seva ombra; per això el fruit que naixerà serà sant i l'anomenaran Fill de Déu (Lc 1,35).

Què vol dir això de l’Esperit de Déu, l’Esperit de Maria o l’Esperit de Jesús?

És el mateix que quan diem que tenim un esperit fort o que tenim l’Esperit de Déu en el nostre interior? Doncs sí. Una resposta molt senzilla és que els cristians tenim el mateix esperit que l’altra gent i el mateix amor que molts no creients que admirem.

La diferència no està en el que tenim, sinó en el fonament.

Si hem contemplat l’amor que ha tingut Jesucrist als seus deixebles, als pobres, als últims d’aquella societat en la qual vivia, ens adonem que hem rebut molt d’ell i guardem i contemplem l’amor amb què ens ha estimat com un do, de manera que, quan estimem els altres, en realitat estem retornant el que abans hem rebut nosaltres. Aquest és el fonament.

El mateix podem dir de l’Esperit i de la pau. Quan reconeixem que tenim un Esperit que ens fa forts sabem que és el mateix Esperit de Jesús que està en el nostre interior.

I quan donem la pau desitjant que els vagin bé les coses, estem escampant una pau que abans hem rebut nosaltres.

Amb altres paraules, que els cristians no som ni millors ni pitjors que l’altra gent. En realitat hi ha molts no creients que són millors i els ho hem de reconèixer. Els cristians hauríem de saber explicar que donem del que ens han donat, estimem del que ens han estimat, repartim una pau que algú ens ha posat en el nostre interior.

Acabo amb un fragment de la primera carta de Pere, que és un llibre de la Bíblia, que diu:

Reconegueu en els vostres cors el Crist com a Senyor; estigueu sempre a punt per a donar una resposta a tothom qui us demani raó de la vostra esperança. Però feu-ho suaument i amb respecte, mantenint la rectitud de consciència. Així quedaran confosos els qui ara us calumnien, els qui us difamen per la vostra recta manera de viure com a cristians (1Pe 3,15-16).

BON NADAL i que l’Esperit de Jesús estigui amb vosaltres!

Josep ESCÓS i SARSANEDAS
Article del full parroquial del diumenge de Nadal
25 de desembre de 2016

EL PASSAT, EL PRESENT I EL FUTUR

Nosaltres som capaços de parlar del passat com si fos present, per això celebrem els aniversaris tant els de naixement com els de les efemèrides de qualsevol institució. Refem el passat com si fos present en tots els àmbits de la nostra vida. No és gens estrany que, quan arriba el Nadal no parlem en passat sinó en present. En comptes de dir que fa dos mil anys i escaig va néixer un Nen diem, en una de les antífones d’aquesta diada: «Avui ens ha nascut el Salvador que és el Messies, el Senyor». Això és així perquè convertim el passat en present de la mateixa manera que uns fills, en les noces d’argent del casament dels pares, recuperen fotos anteriors, fan àlbums i reviuen la joia d’aquell dia que els pares es van casar, encara que ells encara no hi eren.

D’aquesta manera d’actuar no en diem “fer memòria”, sinó que en diem “memorial”.

El mateix fem amb el futur: contemplem el futur com a present. Quan una mare porta una criatura en braços o en el cotxet, li parla com si l’infant ja fos gran i li diu: «ara anirem a comprar això o allò i el papa estarà molt content». La mare continua parlant amb el nadó obviant una realitat, i és que el nen encara no parla ni contesta. Doncs en el que fa a la nostra fe, fem el mateix: «Esperem el vostre retorn. Veniu, Senyor Jesús». No diem que “ressuscitarem”, sinó que “ja som ressuscitats”. No diem que el Senyor retornarà, sinó que ja és enmig de nosaltres vivent.

Aquests llenguatges són simbòlics? Evidentment. Són enganys? No. El que esdevindria un engany seria dir-li a la mare que parla amb el seu nadó: «Senyora, no li parli que el nen és massa petit per entendre res». I Això no ho farem perquè ens situem en un llenguatge transcendent. Un llenguatge que va més enllà del passat i més ençà del futur. Vivim el present contemplant el que ha passat i encara passa i avançant-nos al futur que ja és aquí.

Aquests dies de Nadal són un clar exemple d’aquesta manera de mirar el que ens diuen els evangelis del naixement de Jesús. No commemorem un naixement d’un personatge important, sinó que en fem el “memorial”. Com aquells pastors de llavors, avui anem a fer-li ofrenes; com els mags, venim de lluny per retrobar-nos amb l’Infant; com Maria, contemplem la bellesa del Nen; i com Josep, ens quedem acompanyant-lo amb el nostre silenci i acceptació.

Aquesta és la pràctica dels pessebres: posar el naixement de Jesús en un context actual com són les cases, el rierol, i una cova que cada pessebrista s’inventa la manera de fer-la més original. Si llegiu els evangelis veureu que enlloc parla d’una cova, ni del bou, ni tampoc de la mula. Només diu que van posar el nen en una menjadora (d’animals, se suposa). Això és històric? Difícilment, perquè els evangelistes, vuitanta anys més tard (quan ho van escriure) van fer el mateix que nosaltres; van parlar d’un passat de la infància com si fos present, mantenint allò que és principal: la contemplació de Jesús nascut enmig dels pobres com un do de Déu allunyat dels palaus, dels reis i dels prínceps. Un missatge ben clar: aquest Jesús havia nascut com els pobres i refugiats d’aquest món i havia estat reconegut per uns pastors que l’evangelista Lluc (sembla que era d’Àsia Menor) els presenta com a presents en l’indret del naixement. Lluc no sabia pas com eren els pastors dels entorns de Betlem.

Josep ESCÓS i SARSANEDAS
Article del full parroquial del diumenge IV d'Advent
18 de desembre de 2016

ELS DINERS I LES RIFES

Què val una estona de companyia amb un malalt amic? Quan ha de pagar un nen perquè la mare li doni la llet, l’alimenti, el renti i li posi uns vestits ben macos? No es paga amb diners.

Aquests dies de Nadal (i una mica tot l’any) ens veiem inundats d’ofertes de rifes i loteries per una banda i de felicitacions als guanyadors de les grans rifes per l’altra.

Què és el diner? Un deute, que abans era real: el gran banc tenia un dipòsit d’or o d’argent i la moneda era un fragment (un pes, una pesseta) que te la pagarien si l’anaves a buscar. Avui tot és de mentida. Ningú, cap govern, cap banca mundial no és capaç de respondre amb res el valor dels diners que duen les llibretes que tenim.

Amb el deute que diu el banc de l’estat, nosaltres anem a comprar patates, llegums o una moto. Amb fragments d’aquest deute fictici cobrem per haver treballat o paguem un operari que ens arregla la casa.

Això que sembla tan fràgil ho hem convertit en un déu. Adorem el diner i, els que en tenen molt estan per damunt dels estats i dels governs. Però és un déu molt feble ja que té els peus de fang i qualsevol dia els que el posseeixen i dictaminen el curs del món diran, com va passar a l’Argentina, que els que hi tenim deu, ara només són cinc i no tindrem on reclamar.

Així resulta que les coses que realment valen: acompanyar un malalts, alimentar o vestir un nen… no les podem convertir en deute. No es poden convertir en diners. L'amor al diner és l'arrel de tots els mals (1Tim 6,2).

Els que acumulen aquells altres deutes (que en diem diners) s’han fet amos de la societat fins al punt que el treball d’un operari ja no s’amida per les obres que surten de les seves mans, sinó pel rendiment, de manera que un treballador (que és una persona) val quan el que produeix dóna riquesa al que l’ha contractat. Moltes màquines són més apreciades i respectades que els obrers, perquè produeixen riquesa.

S’estan creant moltes coses que no necessitem i la propaganda ens les fa desitjables. Per què? Perquè el que les fabrica no s’ha preguntat si serviran o no, sinó que s’ha preguntat si rendiran diners ni que siguin virtuals (com tots els que veiem per les caixes quan només s’apunten en una llibreta). Així les nostres societats malgasten temps en produir riquesa fictícia (com la de les grans loteries o la dels múltiples productes de bellesa).

Un exemple que ens pot fer entendre això: quan diuen que la reforma laboral ha anat molt bé només es refereixen a les xifres macroeconòmiques que no han alimentat els que més ho necessitaven i han reduït el salari de la majoria dels treballadors. Tot està en funció del rendiment i no del producte (que de vegades no serveix ni tampoc no es necessitava) i menys de les necessitats de les persones.

Una defensa de la societat davant aquest problema és crear bancs d’aliments, recolzar la recollida de coses necessàries, apuntar-se a Càritas i a moltes altres organitzacions que no fan córrer el diner sinó que funcionen amb voluntariat.

Josep ESCÓS i SARSANEDAS
Article del full parroquial del diumenge III d'Advent
11 de desembre de 2016

Els diners són una nova forma d'esclavitud, que només es distingeix de l'antiga pel fet que és impersonal, que no hi ha una relació humana entre amo i esclau.

Leon Tolstoi (1828-1910)
Escriptor rus

EL MINUT DE SILENCI

El minut de silenci s’ha introduït a la nostra societat però quasi sempre es fa quan el difunt és important en el poder (la política), en els privilegis (afortunats en els diners o en les possessions) o en el prestigi (persones mediàtiques, sobretot en l’esport i en el l’art de tota mena). Vol dir que en principi és una mica injust, ja que els pobres i els anònims queden exclosos. No en fem pels morts en les pasteres, encara que siguin centenars.

Sovint esmento la meva infància perquè hi ha gestos entranyables que s’han perdut. Quan passava un enterrament tots els homes s’aturaven un moment i es descobrien el cap i en la nostra escola ens deien que havíem de mirar amb respecte un enterrament. No ens descobríem el cap perquè la canalla no portàvem capell de cap mena.

Dic això perquè el minut de silenci o el respecte s’ha de fer amb tothom. Els creients tenim una oportunitat d’aprofitar aquest minut, que és la pregària, i aquesta no es nega a ningú. Si el que acaba de morir és una persona excel·lent els creients intentem recordar aquelles coses bones que hem rebut d’ella i en donem gràcies a Déu. Si la persona és malèfica i ha perjudicat molta gent, els creients tenim el costum de pregar per ella, a fi que Déu se’n compadeixi i rebi el perdó encara que no l’hagi merescut. Per alguna cosa creiem en “la comunió dels sants” que recitem al final del “crec en un Déu”, que equival a creure que la nostra pregària i les nostres accions poden beneficiar els altres.

El llibre “El arte de bendecir” de Pradervand remarca que un bon pensament enviat a un altre té molta més eficàcia del que ens imaginem i insisteix que hem de beneir tota mena de gent que ens trobem pel carrer i també els malalts quan passem prop d’un hospital i els presos quan algú ens esmenta una presó (o passem no gaire lluny). Creiem que un malalt pot ajudar amb el seu bon pensament a aquell que el visita i que un pres pot ésser més lliure entre reixes que molts que, pel carrer, estan atrapats en el seu prestigi o el poder. Per això els creients no hem de negar a ningú el pensament bo (que en podríem dir teledirigit) sigui per admirar el que ha fet i agrair-ho, sigui per implorar que Déu no li tingui en compte el mal que hagi fet i l’aculli entre els elegits.

Tant de bo sabéssim administrar amb generositat els nostres silencis que sovint els podem destinar a la contemplació, a tota mena de contemplació. Admirem la natura, les persones tant els petits com els vells. Contemplem la bondat dels que ens han ajudat, la vida d’aquells que han rebut beneficis nostres, contemplem la natura i, els que ens hem avesat a llegir la Paraula de Déu, ens aturem a escoltar en el nostre interior paraules del Senyor que ens han estat particularment colpidores o ens han fet reflexionar.

Tota persona té un racó bo de la seva vida que, en un moment o altre, pot descobrir i admirar. Tota persona mereix de nosaltres un moment de silenci i una pregària de benedicció. Nosaltres podem beneir. I tant que ho podem fer! Recordem aquell episodi de contemplació de la persona quan Jesús, a casa d’un fariseu, veu com una dona plora als seus peus i eixuga les llàgrimes amb els cabells. Mentre els altres pensaven en el seu interior com és que es deixava tocar d’aquesta manera els proposa la petita paràbola del perdó i diu: «Veus aquesta dona? ... Ha estimat molt, per això se li ha perdonat molt» (Lc 7,36-50). Va ésser el seu minut de silenci contemplant el costat bo d’aquella dona.

Josep ESCÓS i SARSANEDAS
Article del full parroquial del diumenge II d'Advent
4 de desembre de 2016

LA DEMOCRÀCIA ECONÒMICA

Que lluny que estem de la democràcia econòmica! Sense aquesta, mai no hi haurà una democràcia política. En què consistiria la democràcia econòmica? Molt fàcil: mirem una família; els diners es gasten segons les necessitats de cadascú i quan hi ha una crisi es troben els de la família i en parlen. Quan hi ha un de casa que ha comès un error i ha de pagar una quantiosa multa en parlen en família a veure què hi pot posar cada un fins a completar el preu que s’ha de pagar.

Neix un nen. En aquest moment és el més feble. Ningú no dubta que l’economia va per al petit i la mare deixa el temps que calgui de treballar per poder donar de mamar al petitó de la casa. Els altres de la casa no ho posen en dubte.

Es posa malalt o té un accident un de casa (quan dic casa vull parlar de la família per tant hi entren també tiets i cosins). Uns i altres pregunten: us falta res?

Aquesta democràcia econòmica és practicada per moltes famílies, sobre tot quan surt un cas de necessitat. No es tracta de votar, sinó de poder opinar i entendre perquè els diners es destinen a un o a l’altre. Les votacions són el recurs últim perquè no ens tirem els plats pel cap. La democràcia econòmica entra en funcionament quan, en família, es plantegen els problemes que van sorgint: el noi que estudia i el preu dels viatges per anar a l’institut o a la universitat, l’atenció al fill o la filla deficient que requerirà moltes visites mèdiques...

Recordo un home que, quan va tenir la tercera filla, aquesta va néixer amb un peu més curt que l’altre. Aquell home que, fins llavors treballava, guanyava el pa i es desentenia dels problemes petits de la casa va canviar la vida i, mentre la dona anava d’un metge a l’altre i feia guàrdia a les habitacions de l’hospital on anaven fent operacions a la cama de la petita, l’home preparava i servia el sopar a les dues nenes una mica més grans, rentava i estenia la roba i escombrava la casa i em deia: «lo que es una madre». Aquesta família havia entès el que és la democràcia econòmica. N’hi havia prou a exposar els problemes i no calia fer la cerimònia de les votacions (que ens semblen el súmmum de la democràcia).

En la nostra societat passa el mateix. Els nostres diaris posen en relleu les dictadures d’alguns països llatinoamericans o de la mateixa Rússia i obliden les dictadures del diner en les quals uns pocs (que no estan de brocs) han acumulat unes enormes quantitats i no els passarà pel cap consultar-nos si el món sencer ha de continuar en les seves mans. I menys ens demanaran la nostra opinió. Només podem votar polítics i no podem opinar sobre la manera de distribuir els diners en el món com si fos una família en la qual als que més necessiten més se’ls dóna.

Què diu Jesús del diner? Moltes coses, i molt radicals! A l’home ric que pregunta pel Regne del cel li diu que vagi i vengui el que té i ho doni als pobres (Lc 18,22) i quan escolta que Zaqueu dóna la meitat del que guanya i que es guardarà d’estafar ningú proclama que «també és fill d’Abraham» (Lc 19,1-10).

Sense democràcia econòmica no hi haurà democràcia política. La política sense la econòmica és de fireta.

Josep ESCÓS i SARSANEDAS
Article del full parroquial del diumenge I d'Advent
27 de novembre de 2016

QUIN ÉS EL REIALME DE CRIST?

Els nostres reis van sempre envoltats de vigilants que alerten de qualsevol que pretengui acostar-s’hi. Els seus peus trepitgen catifes i mai no han d’obrir les portes dels seus vehicles ja que sempre hi ha algú que els estalvia qualsevol moviment. La gent s’hi acosta i els que arriben tan sols a veure’ls se senten afortunats de manera que arribant a casa diuen: «l’he pogut veure de molt a prop». Aquest no és pas el reialme del Crist, ni de bon tros. Aquell (el dels nostres reis) és un reialme esplendorós d’algú que està envoltat de masses que l’aclamen; aquest, en canvi, és un reialme diferent.

Al començament dels anys cinquanta hi hagué el “Congrés Eucarístic a Barcelona” i jo, de nen, vaig veure la magna processó amb una custòdia esplendorosa que tenia als seus peus un cardenal amb actitud orant. La reacció nostra, en aquell moment, va ésser poder dir: «L’he vist i ha passat molt a la vora». Aquella grandiositat no ens va deixar veure dues coses que enaltien realment la presència de Crist en la ciutat. Una, que es van acabar les penes de mort amb judicis sumaríssims; i una altra, que es va construir un complex gran de cases que encara ara anomenem “les vivendes del Congrés”. Ens vam quedar amb allò que no era: i no vam veure res més els que (com jo mateix) érem simples espectadors.

Si anem a l’Evangeli, dues vegades que trobem Jesús envoltat de multituds no tenen res a veure amb aquesta mena de reialme:

• Un cop diu que Jesús estava tan envoltat de gent que (a ell i als seus) no li quedava ni temps per menjar. Bolcat a ensenyar i parlar amb la gent, es descuidava d’ell mateix (Mc 6,30-33).
• L’altra vegada que Jesús entra com a rei a la vora de Jerusalem és aclamat només pels que “el precedien i el seguien”, lluny de la ciutat; però, quan va arribar a la ciutat, va ésser mal rebut. El text original diu que Jerusalem va tenir un seïsme ja que la gent de la ciutat es van inquietar molt (Mt 21,10) per l’arribada d’aquell que malparlava del temple dient que era una cova de lladres (Mc 11,17).

No és gens estrany que aquesta mateixa gent de Jerusalem, pocs dies més tard, cridessin clamant que aquell home fos crucificat, ja que tota la ciutat (venedors d’animals, sacerdots, els que llogaven pisos anomenats cenacles, canviadors de moneda…) vivia dels pelegrins que venien d’arreu a contemplar el magnífic temple. No el volien com a rei.

Els que els seguien (deixebles) només van adonar-se del vertader reialme de Jesús, el Crist, quan el veieren crucificat, no abans.

• A l‘Evangeli de Joan el deixeble que hi ha al peu de la creu s’adona de qui és quan exclama: «El que ho veié en dóna testimoni i el seu testimoni és digne de crèdit» (Jn 19,35).
• Pere, esmentant la seva mort en creu, ho diu amb aquestes altres paraules: «Aquest Jesús Déu l’ha ressuscitat i tots nosaltres en som testimonis. Déu l’ha enaltit i ell ha rebut del Pare l’Esperit Sant promès» (Ac 2,33).
• Pau en la seva carta als Corintis ho expressa d’aquesta altra manera: «Mentre era amb vosaltres vaig decidir de no conèixer res més que Jesucrist i encara crucificat» (1Co 2,2).

Com veieu, des dels primers temps, el que va convèncer els apòstols de la reialesa de Crist va ésser la seva humiliació i escarni de la creu i no pas el seguiment de les multituds que va durar poc (Jn 6,66).

Ara nosaltres som privilegiats perquè, si som creients, sabem que el veiem en el pobre, en el despullat, en el malalt i el presoner i en el refugiat perquè tot el que fem amb un d’aquests ho fem amb Jesús mateix (Mt 25,40).

Josep ESCÓS i SARSANEDAS
Article del full parroquial del diumenge de la Solemnitat de Jesucrist, rei de tot el món
20 de novembre de 2016

CANVIS I RESISTÈNCIA ALS CANVIS

Quan l’Església manava i podia imposar el seu criteri fins i tot als governs tenia molta més gent. Per això hi ha avui qui pensa que hem de tornar a allò d’abans. Hi ha qui pensa que cal tornar al poder, al prestigi i als privilegis. Afortunadament (no tothom pensa així) allò no tornarà.

El canvi que es produeix és de tal magnitud que no tindrà marxa enrere.

Què és el que canvia? El model. Anem cap a una església “mare”, o com diu el Papa Francesc cap a un hospital de campanya, que ha de tenir entranyes de misericòrdia disposada a discernir, acompanyar i acollir tota aquella gent que sofreix i necessita qui l’escolti.

Això què comporta? Doncs que la seva feina no és condemnar, sinó acollir i no excloure ningú. Caldrà una religió que proposi i no pas que imposi; una església que anunciarà el missatge sense amagar res, de manera que ningú no pugui dir que hi ha coses que no s’entenen; perdonarà sense repudiar cap mena de pecador. Tots som pecadors. Referent a la moral sexual (adulteri, postura sobre el matrimoni…) l’església haurà de reconèixer que la doctrina que ha arribat a la gent no és pas un reflex del que Jesús predicava i feia quan veiem l’actitud que ell prenia amb les persones fràgils com la samaritana (Jn 4) o la dona adúltera (Jn 8) i veient com es feia proper a aquesta gent més feble.

Si l’església va per aquest camí tindrà menys persones que la seguiran? Efectivament, perquè a la gran massa els agrada que algú mani amb certa autoritat, per això estem en un canvi de model que comportarà que la gent que necessita algú que mani i dirigeixi buscaran en les altres mil ofertes que dóna la societat actual.

Es tracta d’imitar més de prop Jesucrist tant pel que Ell feia com pel que Ell predicava. Veure com acollia una viuda que portava a enterrar l’únic fill (Lc 7,11-17), menjava a casa de gent tinguda per pecadora (Lc 15,1-2), es posava al costat d’una dona que només volia tocar-li la borla del vestit (Mc 5,25-34) o es compadia de les dones que ploraven mentre ell era portat a la creu (Lc 23,27-31).

Aquest nou model no és una postura més covarda, sinó tot el contrari: més valenta, perquè no tindrem les grans cerimònies, sinó un aspre camí que, igual com va passar en temps de Jesús, la societat que governa ens deixarà de banda. Digueu a la majoria dels dirigents de la banca o dels partits polítics que han de perdonar i veureu com es mofaran d’aquesta proposta.

El gran repte que es proposa a l’església actual és el que el Papa Francesc ens diu: «Sigueu misericordiosos». Cal fonamentar l’església actual amb el coneixement de Jesucrist, amb el seguiment de Jesucrist i no tenir por de quedar insignificants en la societat actual.

Josep ESCÓS i SARSANEDAS
Article del full parroquial del diumenge XXXII de durant l'any
6 de novembre de 2016

Ameu aquesta Església, romaneu en aquesta Església, sigueu vosaltres aquesta Església.

Sant Agustí (354-430)
Bisbe i filòsof

RESURRECCIÓ - INCINERACIÓ

Anem confosos si pensem que la resurrecció hagués de consistir a tornar a refer els ossos, tornar-los a omplir de carn i (insuflats per Déu) que tornessin a reviure. Aquest és el relat que trobem en el profeta Ezequiel quan diu:

Llavors vaig veure que es cobrien amb tendons, els creixia la carn i es revestien de pell pel damunt, però (encara) no tenien esperit de vida (Ez 37,8).

Aquesta profecia és simbòlica i ho diu el mateix profeta d’aquesta manera:

Llavors ell em digué: «Aquests ossos, fill d'home, són tot el poble d'Israel. Ells van dient: “Els nostres ossos ja són secs, hem perdut l'esperança; per a nosaltres, tot s'ha acabat”» (Ex 37,11).

El profeta volia animar la gent dient-los que encara que es pensaven que ja eren morts podien tornar a la vida.

La resurrecció, doncs, no consisteix a recuperar els elements ossis ni càrnics. És una altra cosa que té molt a veure amb allò que diu el Pare del fill pròdig quan ha tornat el fill:

«Porteu el vedell gras i mateu-lo, mengem i celebrem-ho, perquè aquest fill meu era mort i ha tornat a la vida, estava perdut i l'hem retrobat.» I es posaren a celebrar-ho (Lc 15,23-24).

En paraules d’avui en diríem la recuperació de la persona. El fill perdut ha tornat a la vida.

Per això l’enterrament o la incineració no tenen res a veure amb la resurrecció. Si un cos incinerat no pogués ressuscitar tampoc no ho podria fer el gran Sant Fruitós que va ésser cremat a l’amfiteatre de Tarragona. Si parlem de Sant Fruitós que té la vida en Déu ho diem perquè ens està donant vida a nosaltres i creiem que està en Déu. La vida que ens dóna a nosaltres és la resurrecció.

Així doncs la incineració està prohibida? No. Cap document dels que han sortir darrerament parla de prohibició. Parlen del respecte que ens han de merèixer els difunts tant en el lloc on dipositarem les seves cendres com en la comunicació a la família del que n’hem fet de manera que ningú no pensi que els hem menyspreat.

Quan els diaris o les imatges televisives ens diuen que l’església prohibeix la incineració ens estan mentint, perquè massa sovint passa que els periodistes posen titulars a una notícia sense haver-se-la llegida. Un diari copia de l’altre sense contrastar si el que ha sentit o ha llegit és veritat o mentida.

Hi ha moltes maneres de tractar amb respecte les restes dels difunts, i una d’elles és que tota la família i els amics sàpiguen què se n’ha fet.

Un cop esdevinguda la mort és el moment de posar la mirada enlaire i recordar el difunt amb amor.

El document, no del Papa sinó d’un cardenal de la congracio per la doctrina de la fe (Müller), diu així:

La preocupación específica de este documento se refiere a la conservación de las cenizas sin olvidar que la Iglesia recomienda vivamente que se conserve la piadosa costumbre de sepultar los cuerpos de los difuntos. Aunque la cremación no está prohibida a no ser que haya sido elegida por motivos contrarios a la fe cristiana.

Instrucción Ad resurgendum cum Christo
acerca de la sepultura de los difuntos
y la conservación de las cenizas en caso de cremación

Josep ESCÓS i SARSANEDAS
Article del full parroquial del diumenge XXXII de durant l'any
6 de novembre de 2016

El cos humà no és més que aparença, i amaga la nostra realitat. La realitat és l'ànima.

Victor Hugo (1802-1885)
Novel·lista francès

CANVIS DE GOVERN

Probablement quan rebreu aquest full ja estarà resolt (de moment) el problema del govern d'Espanya. Què farà l'església? Jo no sóc cap bon analista, però puc dir que si mirem la història de les nacions veiem com l'Església, sempre amb una mica de retard, s'adequa a qualsevol mena de procés tant si és dictatorial com si és més democràtic.

Dic això perquè està fora de lloc pensar que l'església es posarà a favor del govern de les espanyes o a favor de qualsevol mena de ruptura. Farà probablement com ha fet habitualment, que és acomodar-se amb el que surti.

Recordeu que, quan Cuba va tenir el bloqueig de molts estats del món, l'Església va mantenir (i encara manté) nunciatura i representació diplomàtica a l'Illa de Fidel i, quan el Papa Francesc ha volgut trobar-se amb el patriarca de Moscou, ha acceptat fer l'encontre en la Cuba actual. Remarquem el gran paper de l'Església en la relació entre Cuba i els EEUU. Però que ningú no invoqui l'església per dir que Espanya és "una i indivisible" perquè només trobarà la resposta d'algun cardenal que no sap on balla i, a l'inrevés, quan algun altre vulgui emparar-se en l'església per recolzar la independència tampoc no trobarà punts d'apuntalament en aquesta institució.

Això vol dir que els cristians tranquil·lament es posin del cantó que els sembli millor. Tot amb tot, documents oficials de l'església sempre han optat per l'autodeterminació dels pobles. A la pràctica es posarà a veure venir. Ja he dit que, a la pràctica, l'església es posaria al costat d'un possible desmembrament del nostre país (si és que es donava) perquè no deixarà de posar bisbes als nostres bisbats. Si es donés el cas, no hauria de fer tants equilibris a l'hora de triar gent per a les jerarquies del nostre poble. Podrà fer bisbes a gent ben arrelada a la nostra terra, com sovint no passat.

Si amb el nou govern de l'Estat espanyol hi ha un fort tancament a parlar amb el nostre país com ha passat amb els actuals governants, l'Església probablement farà el que ha fet fins ara, que és nedar i guardar la roba i tampoc no farà cap manifestació pro espanyolista (que en altres temps havia fet).

Tot plegat vull dir que els cristians no hem de tenir por de fer unes opcions o unes altres, perquè els que són creients i practicants continuaran perseverant i, si falten capellans, no serà pas culpa de cap situació política, sinó de nosaltres mateixos, que no n'hem sabut més.

Josep ESCÓS i SARSANEDAS
Article del full parroquial del diumenge XXXI de durant l'any
30 d'octubre de 2016

DOMUND

Aquest cap de setmana commemorem la diada del DOMUND. Molts dels que teniu alguns anys havíeu fet col·lectes amb figuretes de negrets que demanaven deu cèntims. És època passada i que no torni.

Com que hem conegut molts missioners que han anat a l'Àfrica o Amèrica ara sabem que la tasca de la majoria dels missioners, a més de batejos o casaments, consisteix en "aixecar" la gent més deprimida posant els fonaments que canviaran la societat. I això ho fan en nom de Jesucrist.

A l'Àfrica una missió comença amb un espai per celebrar la Missa però, mica en mica, es va edificant una església, un centre mèdic, que sovint acaba amb ambulatori o hospital en el que els nadius, de primer, reben les atencions per les seves malalties, però al costat del mateix centre es crea, del no-res, una escola d'infermeria en la que els alumnes s'iniciaran en els coneixements sanitaris i continuaran a la universitat. Al cap d'uns anys allà on hi ha hagut uns missioners hi veureu metges i infermers del mateix país, capellans joves que són els escolans que han anat al seminari i mestres perquè una de les característiques de la Missió és començar per una escola, també per als pobres, que recupera l'idioma propi i promou primer l'ensenyament bàsic, després secundari i més tard alguns aniran a la universitat. Això tan bonic que explico moltes vegades no es ben rebut per les autoritats que, quan poden, nacionalitzen ambulatoris i escoles i incauten els centres de promoció femenina que sovint han creat les religioses. Nacionalitzen escoles i ambulatoris, no per fer un ensenyament millor, sinó per seleccionar alumnes (generalment per excloure els pobres).

Per què les autoritats es posen en contra d'aquesta acció? Molt senzill, perquè quan s'ha promogut gent de la classe dominada convertint-los en metges, mestres o capellans, puja una generació de competidors que, en una situació democràtica, tindran els vots de la majoria a la que pertanyen.

Els missioners als pobles d'Amèrica fan coses semblants si la regió és poblada pels indígenes. Però a Amèrica del Sud, sobre tot en centres urbans, hi ha societats molt semblants a les europees. En aquest cas el missioner té molt més la tasca de presentar el Missatge de Jesús ampliant estudis bíblics o teològics i promovent capellans del mateix país. Però també hi ha grans injustícies en aquests països sobre tot entre els més pobres. Molts missioners han tingut el valor de denunciar injustícies i promoure els que les poden també denunciar. Així va sorgir l'anomenada teologia del Tercer Món que va posar tan nerviosos els governants de diferents països que van decidir fer una eliminació massiva (a l'Argentina entre 30 i 40 mil assassinats) de tot aquell creient que, en nom del Regne, obria els ulls a la gent.

Com veieu el DOMUND ajuda els missioners i missioneres, capellans, religiosos i laics que, en nom de Jesucrist (perquè aquesta és la Missió), promouen en cada país allò que més els pot fer créixer.

Josep ESCÓS i SARSANEDAS
Article del full parroquial del diumenge XXX de durant l'any
23 d'octubre de 2016

Només una vida dedicada als altres mereix ser viscuda.

Albert Einstein (1879-1955)
Científic alemany nacionalitzat estatunidenc

PINTADES CONTRA L'ISLAM

Un nen marroquí pregunta al mossèn parlant de l'edifici de l'església: «Això és teu?». El Mossèn li va respondre «Meu, no. És de l'església». El nen replicà: «Quan jo seré gran això serà nostre». Ja es veu que no li va sortir d'ell, sinó de l'escola islàmica i dels seus mateixos pares que el van educant. Això no m'ho he pas inventat. El fet és real.

Això serà així? Jo no sóc profeta i, a més a més, el món canvia molt. Hi ha una realitat que li dóna una part de raó al nen. És que tots ells (els islàmics) pugen educats i formats en l'ambient religiós mentre que la nostra societat educa els nostres nens en la tècnica, en la gastronomia i sovint en la tergiversació de la història referent a la Bíblia i a la mateixa església. Per tant, segurament el nen marroquí té una part de raó ja que els nostres nens, ja adults, no necessitaran cap església perquè han pujat allunyats d'ella, i en canvi, els islàmics requeriran llocs de culte. Què millor que aprofitar els que ja estan construïts!

No ho dic pas per fer apologètica de la religió (que vol dir defensar-la), sinó per constatar un fet que ja es veu venir. Només cal tenir dos ulls a la cara.

Els nostres nens reben tota mena d'informació i, sense que ells se n'adonin, veneren uns altres déus. Fixeu-vos en les samarretes que porten, sovint adoradores d'algun ídol de futbol (canviant cada pocs anys, això sí), També els veiem participant de grans concursos en els quals hi ha valors ètics, com els "súpers" que han de lluitar contra un "mal educat" destructor de la societat. Però és una ètica sense fonament que, igual com passa amb els ídols de l'esport, anirà canviant. Només heu de veure com la societat hongaresa ha votat en contra dels refugiats i m'agradaria veure què voten els nostres el dia que en vinguin de veritat si no hi ha fonament ètic i han estat educats en l'adoració dels ídols canviants i en l'exaltació d'aquells que han fet fortunes només amb la sort de les loteries i rifes.

En el nostre poble (Navarcles) ja apareixen pintades contra l'Islam. No seria cap mala cosa que les nostres autoritats les esborressin tan aviat com apareguin.

I què fan els mahometans? Fan pinya vestint els seus hàbits més cridaners (el vel de les dones, el vestit llarg dels homes, el solideu… i darrerament el vestit integral per anar a la platja les dones). Són defenses identitàries contra un rebuig de societat que ells comencen a palpar. Una altra defensa és l'assistència massiva a les seves mesquites i l'obligatorietat de formar-se els nens en els seus catecismes. Si això ens posa nerviosos és que no tenim defenses.

El pitjor que podem fer és tornar-nos intransigents, perquè muntaríem una guerra on no n'hi havia.

Hi ha algun remei per a tot això? Em quedaré sol si dic que cal una formació religiosa de la nostra societat perquè la violència vindrà sobretot de la ignorància. Un ignorant es torna violent perquè no té defenses interiors. Dic formació, no adoctrinament, que és molt diferent.

Sempre acostumo a donar-vos alguna cita evangèlica en els meus articles. Quan Jesús es troba amb una multitud esgarriada com ovelles sense pastor, què fa? Els dóna pa? No, primer els instrueix llargament. Llegim-ho:

Els apòstols es reuniren amb Jesús i li van explicar tot el que havien fet i ensenyat. Ell els diu: «Veniu ara vosaltres sols en un lloc despoblat i reposeu una mica». Perquè hi havia tanta gent que anava i venia, que no els quedava temps ni de menjar. Se n'anaren, doncs, amb la barca tots sols cap a un lloc despoblat. Però els veieren marxar i molts ho van saber; de totes les poblacions van córrer a peu fins allà i van arribar-hi abans que ells. Quan Jesús desembarcà, veié una gran gentada i se'n compadí, perquè eren com ovelles sense pastor; i es posà a instruir-los llargament (Mc 6,30-34).

Primer la formació, és a dir, primer fonamenta què han de pensar, que és la presentació del Pare que ens estima i vol que ens estimem. Després ve el repartiment del pa.

Josep ESCÓS i SARSANEDAS
Article del full parroquial del diumenge XXIX de durant l'any
16 d'octubre de 2016

Moltes vegades les coses no se li donen a qui més les mereix, sinó al que sap demanar-les amb insistència.

Arthur Schopenhauer (1788-1860)
filòsof alemany

LA DEMOCRÀCIA VERSUS LA RECONCILIACIÓ

Dues males notícies, totes dues avalades democràticament:

• Una que Colòmbia ha rebutjat democràticament l'enorme esforç de les converses de pau que feia llarga temporada tenien el govern i les forces de les guerrilles (disposades a canviar).
• Una altra mala notícia ens ve d'Hongria que han votat que "no" a la quota de refugiats que la comunitat europea els assigna. També ho han dit democràticament, és a dir, demanant el vot al poble (que ha respost amb molt poc percentatge).

Què ens fa reflexionar el resultat d'aquestes consultes democràtiques? Que la democràcia no és un Déu sinó una manera d'establir uns governs més o menys consensuats perquè no ens matem els uns altres.

Què hi ha per damunt de les consultes democràtiques? Doncs la fe i les conviccions de cada persona que, si convé, ens podem rebel·lar i dir que no estem d'acord en allò que està establert per més que ho hagi votat una majoria de gent.

Sant Pau, en la Segona Carta als Corintis ens diu als creients que la reconciliació és la gran obra de Crist a la terra. Per què? Perquè primer ho ha fet Déu amb nosaltres. Aquesta és la que Pau anomena la "justícia salvadora" (la que ens salva).

Llegim un fragment de la segona carta de Pau als cristians de Corint:

Tot això és obra de Déu, que ens ha reconciliat amb ell mateix per Crist i ens ha confiat a nosaltres aquest servei de la reconciliació. Efectivament, Déu, en Crist, reconciliava el món amb ell mateix, no tenint-li més en compte els seus pecats, i a nosaltres ens ha encomanat l'anunci de la reconciliació. Per tant, som ambaixadors de Crist, i Déu mateix us exhorta a través nostre. Us ho demanem en nom de Crist: reconcilieu-vos amb Déu! Al qui no havia experimentat el pecat, Déu, per nosaltres, li va carregar el pecat, perquè gràcies a ell experimentéssim la seva justícia salvadora (2 Co 5,18-21).

Per què la democràcia no és un déu? Perquè és molt manipulable per part dels que tenen a les seves mans els mitjans de comunicació i perquè tots nosaltres estem molt influïts per les bones o males experiències que hem tingut. Per això és tan important que hi hagi unes raons que estan per damunt de la nostra experiència: si us hi fixeu, Sant Pau diu que primer hem estat reconciliats nosaltres i, quan acceptem el servei de la reconciliació, donem del que hem rebut. Primer hem estat perdonats (reconciliats) nosaltres i, quan perdonem, retornem el que ens han donat. Això només és experiència quan ens hem aturat a contemplar el que tenim i tot el que hem rebut.

Un colombià retreia als guerrillers que ara volen la pau, que li havien matat quatre de la seva família i un altre colombià podria reclamar que les forces de la seguretat n'havien matat tants d'altres. La reconciliació, com el perdó, no surt del nostre interior, sinó que prové, com he dit, de la nostra capacitat de contemplar i de perdonar. I, pel que fa a la gent d'Hongria, vetar els refugiats és el més fàcil per no perdre els nostres privilegis però, amb una Europa tan moguda com ha estat en els darrers segles, quants de nosaltres podem dir que no som fills de refugiats? Si som aquí és perquè algú va acollir els nostres pares, avis o besavis.

Ja la primera església de Jerusalem va tenir un conflicte semblant quan uns grecs (que no eren jueus) van fer-se seguidors de Jesús. Hi va haver una gran protesta que va culminar amb la mort d'Esteve. Segurament si la primera comunitat ho hagués posat a votació la majoria més jueva democràticament hagués dit que no. De fet van acceptar les viudes dels grecs després de reunir-se en la pregària (Ac 6,1-3).

Josep ESCÓS i SARSANEDAS
Article del full parroquial del diumenge XXVIII de durant l'any
9 d'octubre de 2016

ELS ACORDS DE PAU

Mentre en una ciutat tallen l'aigua i maten a centenars, mentre els destrueixen les cases, uns senyors asseguts en taules ben servides i, quan treballen, amb un ordinador al davant, debaten el que ells anomenen "acords de pau". Sort que no els sentim parlar perquè sentiríem coses com aquesta: «Qui ens pagarà el cost de les armes que els hem venut?». Alhora ens esgarrifaríem de les mentides que diuen culpant a d'altres de les destruccions que s'estan fent mentre parlen i conversen i allarguen les negociacions. Encara hi ha una cosa molt pitjor: el menyspreu dels interlocutors envers els éssers humans.

De la mateixa manera que els grans clubs de futbol o d'esports d'elit parlen dels jugadors com si fossin vaques que es poden comprar i vendre segons el rendiment (econòmic) els mal anomenats constructors de la pau també tracten els refugiats i els morts en funció del guany o la pèrdua que ocasionen en els propis països.

Quan les grans cadenes promocionen la foto d'un nen arrossegat a la platja o d'una mare plorant els seus fills, aquestes imatges són esquetxos d'un gran serial i encara serveixen per anar-nos distraient i per no dir-nos el que realment estan parlant quan fan aquestes reunions que en diuen converses de pau.

Els veritables acords de pau només els pot fer la gent senzilla, capaç de perdonar. Perdonar no vol pas dir "deixem-ho estar", no. Perdonar vol dir fer els possibles perquè aquell poble enfonsat i humiliat que també t'ha fet mal a tu, pugui recobrar la seva identitat; vol dir també que aquell que t'ha ofès (ni que sigui tirant bombes i destruint la teva casa) sigui objecte del teu amor. Recordeu aquelles memorables paraules de Martin Luter King, el líder negre assassinat dels Estats Units que deia:

Als enemics més rancuniosos, els diem:

A la vostra capacitat d'infligir sofriment oposarem la nostra de suportar el sofriment. A la vostra força física respondrem amb la força de les nostres ànimes. Feu-nos el que vulgueu i continuarem estimant-vos… Tireu bombes a casa nostra i esglaieu els nostres fills i us estimarem encara… Però estigueu segurs que us durem a a l'esgotament per la nostra capacitat de sofrir. Un dia guanyarem la llibertat però no serà solament per a nosaltres. Llançarem als vostres cors i a les vostres consciències una crida tal que us haurem atret mentrestant, i la victòria nostra serà una doble victòria.

(La força d'estimar. Aymà S A editora. pl. 76)

Els acords de les grans potències poden arribar a aturar les armes però no fan res que no sigui per al propi profit. Es preguntaran en secret: «què els demanarem a canvi d'aturar les armes?», «quins recursos podrem gestionar per treure'n un bon benefici?», «quines reconstruccions podem fer amb diners de les ajudes internacionals?».

Veieu la diferència entre una pau i l'altra?

Josep ESCÓS i SARSANEDAS
Article del full parroquial del diumenge XXVII de durant l'any
2 d'octubre de 2016

Els cinc enemics de la pau que viuen entre nosaltres són: por, avarícia, enveja, odi i orgull. Elimineu-los i tindreu pau permanent.

Francesco Petrarca (1304-1374)
Poeta italià

ELS POPULISMES VAN A L'ALÇA

Què volem dir quan diem "populismes"? Segons el papa Francesc son populismes «quan el poble es comporta com una massa arrossegada per les forces dominants» (EG 220). És a dir, quan al poble ja li està bé que un de sol pensi i faci decantar l'onada. Això val per les dretes que en aquest moment van augmentant en vots d'elecció en elecció, sobre tot al pobles del nord d'Europa, i també val per les esquerres ja que els països més tirans de les esquerres (Corea del Nord, per exemple) no tenen en compte en cap moment res del que la gent pugui dir ni opinar.

Es dóna que quan més oprimit i estomacat estigui el poble, més gent permet que els altres el dominin. Per això no sempre una concentració de multitud significa ànsia de llibertat. Sovint són gent que, com xaiets, van responent allò que els que dicten les seves conductes els van fent d'apuntadors.

Constatem que avui perden adeptes els partits que han obert les fronteres per acollir gent que han hagut d'emigrar a d'altres països, sigui per persecució, sigui per la fam o per les guerres. Aquesta gent emigrada generalment són pobrissons que un dia poden aixecar el cap i identificar-se amb tots nosaltres. Uns pocs (un percentatge molt ínfim) poden ésser gent indesitjable i fins i tot terroristes camuflats. Però, es que no ha gent indesitjable entre els nostres conciutadans nascuts aquí?

Si contemplem els evangelis i els relats que ens han arribat de Jesús veurem com, al començament de la seva predicació, quan encara no el coneixen, van anar darrere d'ell buscant algú que els anés dictant el que havien de fer. Però quan van veure que Jesús predicava i es posava al davant dient-los que cal fer-se pa per als altres (Jn 6,35), el van abandonar de manera estrepitosa (Jn 6,60.66) i el van deixar sol. Una altra multitud, aquesta vegada dels benestants de Jerusalem (els que vivien del temple, de les ofrenes i de les festes multitudinàries) van comprovar que Jesús no era gens partidari de les ofrenes, que eren animals sovint grossos per sacrificar a l'altar; deia: «el que jo vull és amor i no ofrenes» (Mt 9,13). Ni tampoc era partidari dels donatius molt visibles; deia també: «Quan facis almoina no ho anunciïs a toc de trompeta com fan els hipòcrites a les sinagogues» (Mt 6,2). Atiada pels organitzadors de la societat, aquella multitud, la de Jerusalem, la que vivia de les peregrinacions, que eren els turistes religiosos, que portaven ofrenes de qualsevol lloc del món, va clamar demanant que el crucifiquessin.

Els dos casos són semblants. O bé una multitud que cerca uns dictadors que els diguin el que ha de fer (i Jesús no es presta a aquest joc) o bé una altra multitud, la de Jerusalem, que escolta els que manaven en la societat que deien que, amb la predicació d'aquell home, la gent es quedaria sense la font de recursos.

Quan la gent aplaudeix i vota un polític populista es conforma amb les engrunes que els reparteix i es creu les promeses que no complirà, i li perdonen. Per això, entre els partits més populistes es donen més casos de corrupció, ja que la gent que els vota no ho té gaire o gens en consideració. Què els prometen a canvi? Per una banda els asseguren que, si governen ells, deslliuraran el poble d'emigrants, i per altra banda fan una atenció detallada d'alguns pobres de la població.

Si renunciem als emigrants reneguem dels nostres pares, avis i besavis que van venir a aquesta terra a la recerca de pa i van ésser acollits pels avantpassats que els van donar treball i amistat.

Josep ESCÓS i SARSANEDAS
Article del full parroquial del diumenge XXVI de durant l'any
25 de setembre de 2016

SE'NS ACABEN LES DECISIONS ARBITRÀRIES

Fa una colla d'anys va morir un gran teòleg anomenat Karl Rahner (era del temps del concili Vaticà II). Havia pronosticat una cosa que cada vegada és més evident: que a l'església se li han acabat les decisions arbitràries. Deia que si fem un canvi ja no ens valdrà dir que seguim les directrius del concili o del Dret Canònic o perquè les normes litúrgiques ho estableixen d'aquesta manera. En aquest cas els cristians fidels s'havien de conformar pensant que el mossèn ja sap el que s'ha de fer. Aquest teòleg que he esmentat va pronosticar que arriba un temps en què haurem de saber explicar per què fem un canvi amb unes paraules que la gent ens entengui. No tan sols ho va pronosticar sinó que ensenyava així (era un professor) perquè creia que ja era hora que les coses funcionessin de manera diferent. Gràcies a Déu aquest temps ja va arribant. Serà un temps en què, per manca de capellans, la gent creient d'un poble, hauran de veure com fan les coses i el consell que ells decideixin serà el que valdrà. El canvi s'haurà de notar perquè els pobles no dependran tant del capellà de torn sinó dels grups i les persones actives que hi hagi al voltant de la parròquia.

Tot plegat sembla que és una pèrdua de seguretats i, efectivament és així, però hi haurà un guany que és la iniciativa de la gent i el fet que la pràctica religiosa estarà molt més a prop del que interessa a la gent.

Ja sabem que capellans i bisbes sovint no són pas millors que l'altra gent. Això ha estat sempre així, per això no hauran d'ésser els que manin, sinó els que sàpiguen coordinar la tasca que s'està fent, que és molt diferent.

Rahner ho explica amb un exemple: és com un club d'escacs. Quan fan competicions, el qui decideix on han d'anar, el que busca recursos per comprar taulers i lloc per fer la competició no és pas el que sap més de jugar. Els directius saben de què va el joc, però sovint no són, ni de bon tros, els que millor juguen. Són directius, però realment són servidors del club. Això és el que han d'acabar essent els membres de la jerarquia de l'església: servidors dels creients. Ja ho diuen, ja, però en realitat no ho són. Al menys de moment.

Josep ESCÓS i SARSANEDAS
Article del full parroquial del diumenge XXV de durant l'any
18 de setembre de 2016

El cristià del futur o serà un 'místic', és a dir, una persona que ha experimentat alguna cosa, o no serà cristià.

Karl Rahner (1904-1984)
Teòleg jesuïta alemany

ENTRE LA SEGURETAT I LA LLIBERTAT

Un ateu em deia que nosaltres els creients tenim una seguretat. Això és el que ell creia. No és veritat. No tenim cap seguretat!

Doncs què ens dóna la fe? Una llum per saber cap on anem o cap on hauríem d'anar. Però res no ens treu dels nostres errors i les nostres febleses.

Si creiem en el Déu de Jesucrist reconeixem que hem estat estimats. Per Jesús? Si, però també per molta gent que ens han conduït fins on hem arribat i han fet que siguem el que som. No creiem en "valors" que no són més que idees: la pau, l'amor, la consciència universal, la seguretat, la solidaritat... Aquests valors no ens han estimat i poden fomentar uns principis inestables com parodiava un dels germans Marx: «si voleu en tinc uns altres». La fe és personal, és a dir: adonar-nos que hi ha persones que ens han estimat. No podem pas canviar les persones que ens han estimat per unes altres. La fe comporta agraïment. A qui? A aquests i a Déu de qui procedeix tot do perfecte que ve de dalt (Jm 1,17).

Si canviem la fe en el Déu de Jesús per altres déus, com el diner, la seguretat o l'individualisme ens trobarem sense res perquè aquestes marques no ens estimen, només ens distorsionen, ens esclavitzen i ens empenyen a tres coses:

• A voler tenir més, si el que cerquem és posseir diners o propietats i progressar en l'economia.
• A estar més segurs, que només ho aconseguirem acceptant perdre llibertat a base de molta més vigilància policial i tota mena de controls.
• Al nostre individualisme, que és cercar allò que ens convé a nosaltres repetint aquella trista frase dels que estan a l'extrema dreta que diu: «Primer nosaltres i els nostres».

Amb altres paraules, acabarem amb el nihilisme (no hi ha res que valgui res).

En resum, que perdem la llibertat sigui per l'afany de posseir cada vegada més, sigui per acceptar que tinguem controls com mai no havíem tingut o sigui perquè ens mirem tant a nosaltres mateixos que ja no som capaços de veure els necessitats.

Només quan la fe va lligada a les persones que ens han estimat i que hem d'estimar, ens fa lliures perquè l'agraïment envers els que ens han estimat no té límits i la descoberta de les necessitats dels més pobres sempre pot ampliar-se. Si no tenim cap fe que ens faci mirar els altres acabarem, com està passant, adorant els isquiotibials i el pubis d'alguns grans jugadors.

Aquestes reflexions ens poden ajudar a veure el que cerquem l'ONCE DE SETEMBRE.

La independència és només una idea. La independència és una senyora que no ens ha estimat i no sabem quina cara tindrà. Si la demanem no és pas per ella mateixa, sinó per donar al nostre poble les coses que li han estat arrabassades, per demostrar que estimem la nostra gent.

Que ningú no s'enganyi perquè, si s'assoleix la independència, sorgiran tot seguit nous partits que, com els actuals, voldran limitar les nostres seguretats, tindran afany de poder i de diner i fomentaran el "xauvinisme" que és l'amor exagerat a la nostra terra com a única.

Repeteixo que és important tornar al nostre poble aquelles coses que li han estat arrabassades i estimar la gent, sobre tot els que han quedat desposseïts de quasi tot. Això últim no va inclòs amb el "pack" de la independència i li hem d'afegir nosaltres amb la nostra lucidesa (amb la nostra fe).

Els que creiem en el Déu de Jesucrist agraïm tot el que anem rebent (Mt 11,25) i veiem el rostre dels necessitats com el del mateix Crist, «tot allò que feu a un d'aquests petits a mi m'ho feu» (Mt 25,40).

Josep ESCÓS i SARSANEDAS
Article del full parroquial del diumenge XXIV de durant l'any
11 de setembre de 2016

COMENÇANT PELS MÉS POBRES

Us sorprendrà si dic que una bona part de l'auge dels partits d'extrema dreta del Nord d'Europa es deu al fet que molts dels vots que reben són per la política social a favor dels més pobres. No m'ho invento. Segurament ho trobareu estrany perquè uns partits de dretes com els que hi ha al nostre país han desemparat els pobres i estan preparant un futur sense esperança perquè si es permeten els salaris que s'estan autoritzant, amb quins diners de cotitzacions es pagaran les pensions en el futur? Parlo dels partits d'extrema dreta d'Europa, no dels nostres. Molts altres partits parlen dels "més pobres" però només son paraules: o bé no veiem mai que vagin a visitar malalts, residents o presons o bé, quan han governat, no han pensat en ells. Pitjor encara quan es van honorant els uns al altres i es donen els títols de benefactors i surten als diaris com a persones caritatives.

Recordeu allò que deia Jesús:

«Com podeu creure, vosaltres que accepteu honors els uns dels altres però no cerqueu la glòria que ve del Déu únic?» (Jn 5,44).

O allò altre quan recrimina als poderosos que es fan dir benefactors.

«Els reis de les nacions les dominen com si en fossin amos, i els qui tenen poder damunt d'elles es fan dir benefactors» (Lc 22,25).

He dit al començament que els partits d'extrema dreta d'Europa atenen més els pobres. Citaré un fragment d'un article de González Faus que diu el següent:

Trobem aquests partits a Alemanya, França, Polònia, Àustria (amb un 36% dels vots)... Però la sorpresa és que aquests són socialment més avançats que les nostres presumptes esquerres. Lepen recull reivindicacions que Hollande havia desestimat, Hongria és un dels països més igualitaris d'Europa i el nou govern polonès ha establert un salari mínim per hora i una assignació per cada fill finançada amb els impostos als bancs i a les grans superfícies i manté la jubilació als 65 anys (Revista Iglesia Viva, núm. 266, pàg. 80).

Cal afegir també que les extremes dretes són molt racistes (recordeu allò de "primer nosaltres i els nostres").

Segons el mateix autor que he citat, la Revolució francesa va ésser una revolta burgesa amb escàs interès social. Més preocupada per l'anticapitalisme i l'anticlericalisme va oblidar els condemnats de la societat. Segons ell, també diu que Karl Marx va recuperar la justícia social, però els grans moviments comunistes estalinistes i la revolució russa van deixar l'esquerra descafeïnada i adulterada. El que se'n diu esquerres de plàstic.

La nostra església en tots els temps ha tingut orfenats, escoles per a pobres (no totes), campaments per a la joventut, residències i una gran opció caritativa (Càritas) però, encara ara, està donant una imatge d'un poder que no té, amb unes cerimònies ampul·loses, sobre tot les que ens ofereix la televisió en les grans celebracions.

En resum, que ni la mateixa església, ni els partits, ni les entitats financeres, ni el món de l'esport no s'acosten als més pobres (amb algunes excepcions, és clar).

Uns i altres oblidem que segons l'Evangeli haurien d'ésser els primers i descuidem aquella insistència de Jesús que preferia els més petits i pobres perquè «us asseguro que en el cel els seus àngels veuen constantment cara a cara el meu Pare celestial» (Mt 18,10). Us invitaria a llegir l'Evangeli (un fragment cada dia) per descobrir quina és la actitud de Jesús enfront els més pobres i com Ell mateix es posava el darrer de tots rentant els peus dels seus deixebles. Al poc de fer-ho reconeixereu que no sabíeu que l'Evangeli deia aquestes coses.

Josep ESCÓS i SARSANEDAS
Article del full parroquial del diumenge XXIII de durant l'any
4 de setembre de 2016

ADDICTES AL PODER

EL FULL PARROQUIAL FA VACANCES TOT EL MES D'AGOST, QUE JA TOCA. AIXÍ QUE, A REVEURE!!! FINS AL SETEMBRE...
BON ESTIU A TOTHOM!!

Gandhi afirmava: «El món és prou gran per a satisfer les necessitats de tots, però sempre serà massa petit per a l'avarícia d'alguns».

Un país com el nostre que, comparat amb molts de l'Orient Mitjà, és força equilibrat, està produint una quantitat enorme de pobres, mentre llegim astorats que els que més tenen van augmentant les seves rendes. Els que tenen pocs diners ja no poden posar-los als bancs perquè, si no hi dipositen grans quantitats, aquestes entitats no els els guarden sinó que els els prenen. Això és el que en podríem dir a nivell nacional o estatal, perquè a nivell mundial és molt pitjor (i no cal fiar-se de la revista Forbes que ens dóna una llisteta dels més rics perquè els que en són realment estan amagats). En canvi, els que han quedat empobrits els trobem cada dia fins i tot si ens fixem amb molts que tenen treball (precari, és clar) ja que sovint els paguen malament i no saben si demà trobaran oberta la porta de l'empresa o si haurà hagut de baixar la persiana. Els poders fàctics que obliguen a tancar empreses i acomiadar treballadors són una mica invisibles. En comptes de fer servir el cap per pensar es valen de les màquines (grans ordinadors) que compren, venen i es desprenen d'accions segons unes ordres preestablertes. Són les que enfonsen o aixequen les empreses petites i les grans. Tenen l'avantatge que no veuen el treballador, ni la nevera buida dels exclosos del sistema, aquells que el Papa Francesc en diu "els sobrants".

Vivim en un món més deshumanitzat que en altres temps i en el que la vida de la persona compta poc o molt poc.

Els nostres diaris destinen pàgines i pàgines a onze morts que hi ha hagut en un supermercat d'Alemanya i posen en lletra petita els 80 que hi ha hagut els mateixos dies a Bagdad. La vida dels altres compta poc, com va comptar poc la de Jesús per a Caifàs (el summe sacerdot) en una reunió en la qual es parlava d'ell:

Però un d'ells, Caifàs, que aquell any era el gran sacerdot, els digué: «Vosaltres no enteneu res. No us adoneu que val més que un sol home mori pel poble, i no pas que es perdi tot el poble?» (Jn 11,49-50).

L'Evangeli que escoltareu (o llegireu) aquest diumenge és una desautorització amb tota regla dels que acumulen diners per tenir-los i amplien els graners perquè n'hi càpiguen més. Jesús ens invita a fer com aquell que es fa deixeble d'ell, que fa com aquell cap de casa que del seu tresor (tresor en grec és un cistell ple de coses) en va traient coses noves i velles (Mt 13, 52).

Jesús contraposa el qui dóna, que és deixeble del Regne, amb el qui acumula, que ja és mort en vida.

Josep ESCÓS i SARSANEDAS
Article del full parroquial del diumenge XVIII de durant l'any
31 de juliol de 2016

La riquesa és un poder usurpat per la minoria per obligar la majoria a treballar en el seu profit.

Percy Bysshe Shelley (1792-1822)
Poeta britànic

LES COSES I LES PERSONES SAGRADES

Imagineu que es cala foc a una església i a dintre hi ha un nen i el sagrari. No dubtaríem gens a rescatar primer el nen, perquè el més sagrat de tot són les persones, que som fills de Déu. I el sagrari? El rescatarem si, per fer-ho, no s'hi juga la integritat de cap persona.

Què fa Jesús? Dóna prioritat a les persones. Li diu a la samaritana que per adorar Déu no cal ni el temple de Jerusalem ni tampoc el de Garitzim, ja que els vertaders adoradors ho fan en el seu interior «en esperit i veritat» (Jn 4,23). No necessitaran cap temple sagrat.

En una altra ocasió se li acostà un que el volia seguir i Jesús l'adverteix que «les guineus tenen caus i els ocells nius però el fill de l'home no té on reposar el cap» (Mt 8,20). Dit amb altres paraules, el lloc sagrat no és aquí o allà, sinó el mateix "fill de l'home" que està contínuament fent camí. En el nostre país anem sobrats de temples (llocs sagrats) i hem de destinar moltes energies per mantenir-los o bé els hem de deixar que quedin obsolets amb una pregària una vegada de tant en tant i de vegades ni això. Vol dir que els temples, també els que han estat consagrats amb un gran ritual, són lloc sagrats per un temps (fins que la situació canviï de tal manera que ja no s'hagin de fer servir). En canvi, totes les persones, sobre tot els petits (Mt 18,10) i els pobres (cecs, paralitzats, viudes, forasters…) són sempre sagrats, tal com digué per resposta Jesús quan el cap de la sinagoga reclamava la sacralitat del dissabte per damunt de la salut d'una pobra dona que no podia "mirar enlaire". Va dir que aquella dona també era "filla d'Abraham" (Lc 13,10-17).

Nosaltres correm el perill de confondre els objectes sagrats amb la qualitat del material que les sustenta (un calze, una patena…). Sobre això Jesús té una resposta contundent. Diu:

«Vosaltres, mestres de la Llei i fariseus hipòcrites, que purifiqueu per fora copes i plats mentre per dins els teniu plens de rapacitat i cobdícia! Fariseu cec, purifica primer la copa per dintre, i així també el defora serà pur» (Mt 23,25-26).

En l'Evangeli de Lluc ho diu d'aquesta altra manera:

El Senyor li digué: «Vosaltres, els fariseus, purifiqueu per fora copes i plats, però per dins sou plens de rapacitat i dolenteria. Insensats! El qui ha fet el defora, ¿no ha fet també el dedins? Doneu com a almoina allò que hi ha a les copes i als plats, i llavors sí que tot us quedarà purificat» (Lc 11,39-41).

I el pa consagrat? El pa és per menjar, per tant el més sagrat és el comensal, aquell que el menjarà i, mentre el menja, "combregarà amb el cos de Crist" (Crist som tots), val a dir que qui menja d'aquest pa es trobarà unit amb tots els que combreguen del mateix pa en aquesta capella o temple i arreu del món. El pa consagrat és alguna cosa més que un símbol, ja que crea unitat; la unitat de les persones que el menjaran. Sempre hem de fixar l'atenció en les persones, que són "fills de Déu" i destinataris d'aquest aliment.

Tot plegat ho podem dir amb paraules més senzilles: quan algú es fa pa per als altres i deixa que el mosseguin per mantenir la pau en la família és ja una persona consagrada i, si és creient, l'aliment eucarístic li ajudarà a fer aquesta ofrena pròpia en favor dels altres. Com Jesús, que va dir que es feia pa a favor dels altres.

Josep ESCÓS i SARSANEDAS
Article del full parroquial del diumenge XVII de durant l'any
24 de juliol de 2016

Si ajudo a una sola persona a tenir esperança, no hauré viscut en va.

Martin Luther King (1929-1968)
Religiós estatunidenc