diumenge, 17 de novembre del 2013

ELS DRONS

   Semblava que amb la progressiva abolició de la pena de mort el món estava donant passos cap a la dignificació de la persona. Molts països ja havien pres consciència que ningú no hauria d’ésser condemnat sense un judici (sovint injust, però judici).

   En l’article anterior lamentava que ens han pres la intimitat però vaig quedar curt. També ens han pres la immunitat.

   Per què? Perquè han inventat uns avions no tripulats i manipulats des de lluny. Són simplement màquines de matar que amb la precisió electrònica de l’actualitat poden encertar un objectiu i destruir-lo. Però resulta que els objectius són persones i no instal·lacions militars. Amb els nous mètodes d’espionatge (ja vaig dir que hem perdut la intimitat) van seguint l’individu elegit i el poden matar amb certa precisió. Les màquines són tontes i no saben si al costat d’aquell hi ha criatures o altres éssers no buscats, ni tampoc no sap si el que cerquen és un altre que s’ha camuflat. Els DRONS localitzen, disparen i maten.

   El perill de perjudicar altres persones ja fa immorals aquestes màquines però no heu pensat que tornem a la bàrbara costum del linxament que era un acte ancestral que consistia a matar algú sense previ judici i sense opció a la defensa? Per això s’han creat els tribunals de justícia tant els locals com els nacionals i internacionals.

   Tant com lamentem aquella negra història del nostre poble pels anys trenta i quaranta del segle passat on els uns mataven a les cunetes de les carreteres i al costat dels cementiris sense previ judici als que eren tingut per feixistes i els altres feien paròdies de judicis i eliminaven els acusats d’esquerrans al Camp de la Bóta o en llocs encara ignorats. Allò era abominable perquè les víctimes no havien tingut cap garantia de defensa. Avui la majoria de la nostra població (els que saben una mica d’història) lamenten aquells fets i reclamen que no tornin a passar.

   En canvi llegim, inconscients, als diaris, que un DRON ha eliminat un terrorista a no sé quin país i quedem tan frescos sense adonar-nos que tornem a la barbàrie de les morts sense garanties. Ja és discutible la pena de mort, doncs encara ho és més si aquesta s’executa sense que els inculpats tinguin una mínima opció de defensa.

   Als creients en Jesucrist que som sensibles a l’amor del Pare ens poden servir aquelles paraules entranyables que diuen que no caurà cap ocellet sense que el Pare del cel ho permeti (Mt 10,29).

Josep ESCÓS i SARSANEDAS
Article del full parroquial del diumenge XXXIII de durant l'any
17 de novembre de 2013

dimecres, 13 de novembre del 2013

ENS HAN PRES LA INTIMITAT

   Quan George Orwell va escriure la novel·la que va titular “1984” pretenia endevinar el futur i sembla que la va encertar. En aquella novel·la l’Estat espiava totes les converses de la gent i filmava tots els gestos de cada una de les persones, fins i tot a dintre de les cases, de manera que els espies oficials triaven uns determinats personatges i els seguien per controlar els seus moviments tant quan estaven a casa com al carrer. Això, que semblava una utopia fa uns seixanta anys quan va sortir la primera edició de l’esmentada novel·la, avui és realitat. Ens han pres la intimitat. Fins i tot amb el mòbil apagat (sempre que tingui la bateria carregada) poden escoltar qualsevol de les nostres converses. Segurament que només tenim un recurs: aprendre a viure en silenci i, si hem de dir alguna cosa, sapiguem que pot ser escoltada.

   Els nostres governs fan veure que s’escandalitzen quan s’ha sabut que les grans potències emmagatzemen milions de trucades (ells ja ho sabien) i l’única cosa que fan és lamentar que els nostres recursos no siguin tan extensius com els seus perquè si poguessin farien el mateix. Ara sembla que es posaran d’acord a sumar tecnologies, que vol dir espiar-nos encara més.

   Els que havíeu anat al catecisme en altres temps recordareu com se’ns deia que Déu ho veu tot i no se li escapa res. No sé si és veritat o no perquè qui sóc jo per saber qui és i com és Déu. El que sí estic segur és que el Déu de Jesucrist, en el que crec, vol «que tots els homes se salvin» i també vol que «tinguem vida i la tinguem amb abundància» (Jn 10,10). Amb aquesta premissa no tinc cap por si és que el Creador està pendent de tot el que faig. També crec que «Déu mateix ens ha ensenyat d’estimar-nos els uns als altres» (1Te 4,9).

   No hem de confondre aquesta fe en Déu amb la d’un superman que baixarà per auxiliar el dèbil quan està en perill. Això és el que creien els dramaturgs de l’antiga Grècia (Sòfocles, Eurípides i Èsquil) quan inventaren allò que ells en deien “deus ex màquina” que volia dir que l’heroi de les seves representacions, quan semblava que no tenia escapatòria, se salvava amb una corda i unes politges (les màquines) que l’alliberaven aixecant-lo i posant-lo enlaire lluny de les mans dels que li volien mal. Aquest tampoc no es el Déu de Jesucrist. El Déu de Jesucrist potser ens espia o no ens espia, no ho sé; però estic confiat que ens estima i ens ensenya a estimar.

Josep ESCÓS i SARSANEDAS
Article del full parroquial del diumenge XXXII de durant l'any
10 de novembre de 2013

diumenge, 3 de novembre del 2013

LES VÍCTIMES DEL TERRORISME

   Quan algú reclama els drets de les víctimes del terrorisme ha de vigilar què diu.

   Tota víctima té dret a la nostra compassió i a la nostra consideració. També les víctimes de les tortures dels estaments armats i les de l’atur (famílies condemnades a sobreviure sense treball ni subvenció). Si retrocedim a la guerra i postguerra trobem innombrables afusellats, uns a les cunetes i altres al Camp de la Bóta i la suma dels desapareguts sembla que encara és més gran.

   Totes aquestes víctimes són semblants i la majoria eren sants innocents (tant els d’un cantó com els de l’altre). Però què passa? Allò que en català diem: “No et fiïs mai d’una cuca ferida”. Les víctimes de tots aquests ventalls d’assassins i els seus familiars no han d’ésser els que dictin les lleis. Per què? Senzillament perquè tindrien regust de venjança i, si no, mireu les darreres manifestacions que s’han fet a Madrid en què ningú no reclama la recuperació de les persones sinó només la venjança. La presó és una mala recepta.

   Les presons rarament recuperen les persones i menys encara les que hi porten més de 4 o 5 anys. Quan algú reclama molts anys de presó per a un individu l’està condemnant a mort. Quan surti, si surt, no servirà per a res més que per sumar-se a la classe passiva del nostre país. I si no surt, algú sap el que costa el manteniment de les presons a l’erari públic? Un dineral per intern. En aquest moment som el país de la comunitat europea (no del món) que tenim més presos i més llargues condemnes. Tots els diners que els governs estalvien retallant educació, cultura, joventut... els hauran d’invertir en l’augment de la policia i en l’ampliació de les presons.

   Torno al començament de l’article amb una pregunta: com és que aquests que es manifesten demanant llargues penes, només les demanen per a uns delictes que els afecten a ells i no pels delictes que afecten als pobres? No hauríem d’empresonar els que han deixat a l’atur milions de persones? No us sembla que hi ha massa bandera espanyola en la manifestació i que el que realment busquen és la preeminència d’un determinat estat de coses? No hi veieu un regust de venjança, no precisament contra els presos que han comès delictes, sinó contra tot un poble que no pensa ni parla com ells (en aquest cas el poble basc)?

   Ens poden servir les paraules de pau i de perdó que el ressuscitat va dir en la primera aparició als deixebles reunits i en les quals no hi ha cap mena de regust de venjança contra aquells que el van condemnar injustament. No sols els perdona sinó que els dóna el poder de perdonar (Jn 20,19-23) ja que aquest és el millor camí per aconseguir la reconciliació.

   Que ningú no es confongui: perdonar no vol dir treure’ls immediatament de la presó ni tampoc dir “deixem-ho estar”. El veritable perdó cerca la recuperació de la persona i, amb manifestacions d’aquesta mena reclamant l’allargament dels dies de condemna ben segur que no es cerca cap mena de recuperació de les persones. Ja he dit que tenen el regust de venjança.

   El que no desitgi la recuperació de la persona hauria de borrar-se del cristianisme. Us imagineu que el crucificat en comptes de dir: «Pare, perdona’ls» hagués dit: «Pare, que els tanquin a la presó tota la vida»?

Josep ESCÓS i SARSANEDAS
Article del full parroquial del diumenge XXXI de durant l'any
3 de novembre de 2013