diumenge, 29 de setembre del 2013

HEM EMPOBRIT ELS POBRES

   Com és que al nostre país s’han empobrit tant els pobres?

   Com és que la diferència entre els que cobren més i els que cobren menys sigui la més alta de la Comunitat Europea, segons he llegit en algun lloc? A Alemanya, que tant admirem, no hi ha pas aquestes diferències. Les instal·lacions de l’aeroport de Berlín són de bon tros més senzilles que les nostres de Barcelona (ja no parlo de Madrid). Nosaltres hem invertit diners allà on ja n’hi ha.

   Per servir els benestants els amos del nostre món han optat per deixar els pobres sense treball i subsidiar-los. Les persones subsidiades fan igual que els animals domèstics, que viuen mentre els dónes menjar, però en el moment que no els el serveixes no se’l saben buscar. Les persones de llarga temporada sense treball, si no entren en el món de la delinqüència, no seran pas prou valentes per fer una revolta. Per sort, el món dels estudiants, de tant en tant, encapçala moviments socials.

   Hi ha massa joves que ja han desistit de cercar feina i s’han tancat a viure amb els mínims. Mengen del que els donen els seus pares o recullen el que reparteixen algunes entitats benèfiques. Això només és un pedaç.

   Encara que els que ens governen ens diuen que el país s’està recuperant, la veritat serà que a ells els va bé mentre el nombre d’aturats augmenta.

   Els que participàreu de la Missa del diumenge dia 22 passat vàreu poder escoltar el clam del profeta Amós que deia:

Vosaltres dieu: "¿Quan haurà passat la festa de la lluna nova per a poder vendre queviures? ¿Quan haurà passat el repòs del dissabte per a poder obrir els graners? Vendrem amb mesures més petites i pesarem les peces de plata amb pesos més grossos, farem trampa amb les balances. Vendrem el rebuig i tot! Amb aquells diners comprarem esclaus, o bé adquirirem un pobre per un parell de sandàlies." Jo, el Senyor, orgull de Jacob, juro que no oblidaré mai això que feu! En veure-ho, la terra tremolarà i estaran de dol tots els seus habitants. La terra creixerà, tota ella, com el Nil; s'agitarà i s'abaixarà com el riu d'Egipte. Aquell dia, apagaré el sol al mig del cel, en ple dia s'enfosquirà la terra. Ho dic jo, el Senyor (Am 8,5-9)

   Llegiu amb calma el text anterior i veureu com en aquell temps passava el que succeeix avui, que els que dominaven la situació podien enganyar impunement.

   Ja diu l’Evangeli en la paràbola del ric Epuló (Lc 16,19-31) que, entre pobres i rics, hi ha una rasa tal que els uns no veuen els altres i tampoc no poden passar d’un cantó a l’altre. Però Déu i Abraham estan del cantó del pobre i l’Epuló és acusat de no haver vist aquell que només menjava de les engrunes que queien de la taula.

Josep ESCÓS i SARSANEDAS
Article del full parroquial del diumenge XXVI de durant l'any
29 de setembre de 2013

diumenge, 22 de setembre del 2013

LA HIPOTÈTICA INDEPENDÈNCIA I L’ESGLÉSIA

   No ens fem il·lusions.

   Si per una banda actualment la major part dels actius de l’església (capellans, gent de moviments, mestres d’escoles catòliques...) estan bastant inclinats a favor d’una hipotètica independència, a l’hora de la veritat, si es dóna el cas, l’esglé sia patirà força.

   Per què?

  • Primer de tot per la història. No és cap secret que el conjunt de les forces dominants, que són l’episcopat espanyol (no de les forces vives de grups i parròquies que són unes altres) ha estat a favor del centralisme espanyol, sigui explícitament, sigui amb el silenci condescendent. Només cal citar actualment les emissores anticatalanes que tothom sap que tenen el vist i plau de la jerarquia de Madrid i el silenci dels d’aquí (cito de manera especial el “canal 13” i la “COPE”). També hi podem afegir la història anterior, sobre tot els temps de connivència de tota l’Església jeràrquica castellana amb Miguel Primo de Rivera (des del 1914 fins el 1931) i amb Franco (des del 1939 fins a la seva mort). Queda en l’inconscient del nostre poble un remanent anticlerical de llarga durada que s’accentuarà a la més petita. No és gens estrany que aquesta postura dura contra l’església sigui més accentuada a Catalunya que a la resta de l’estat.
  • Un altre motiu és que un estat una mica independent tindria una relació diferent amb el Vaticà. L’actual concordat seria revisat i passaríem a una situació semblant a la francesa. El nou govern no donaria cap subvenció a l’església però hauria de respondre molt més que ara en el manteniment dels monuments i en el recolzament de grups de tota mena (com es fa amb les activitats similars de la societat civil). Això comportaria un temps provisional de molta precarietat mentre uns i altres no s’acomodessin a la nova singladura, que induiria a molts eclesiàstics (capellans i laics) a tornar-se contraris a la nova situació.
  • La conferència episcopal catalana s’hauria de remodelar perquè l’estat espanyol i la “Iglesia española” reclamarien la partició de la diòcesi de Tortosa (extirpant tot el que no pertany als límits de Catalunya) i això requereix temps. Evidentment que no hi hauria canvis automàtics de bisbes perquè l’església sempre fa els canvis a poc a poc. Ens podem preguntar si els actuals entendrien la nova situació. No podem generalitzar.

   Quina era la postura de Jesús?

   No podem comparar el seu temps amb el nostre, perquè Jesús era conscient que una revolta o una separació dels jueus amb els romans que dominaven hauria portat molts morts, com realment va passar al voltant dels anys 70. Per això va dir que els jueus havien de mirar el propi temple que era més dominador que els mateixos romans i s’havia convertit en una cova de lladres (Mc 11,17c). Vull dir que els creients hauríem de fer la reforma primer de tot a dins de casa nostra (la nostra església) fugint de la recerca d’honors o favors i sabent reconèixer els errors comesos. Haurem de començar per casa i respectar la situació política que resulti.

Josep ESCÓS i SARSANEDAS
Article del full parroquial del diumenge XXV de durant l'any
22 de setembre de 2013

diumenge, 15 de setembre del 2013

LA NOSTRA TERRA

   La nostra terra i la nostra llengua, en el món, som minoritàries. També ho era el poble d’Israel i la llengua que ells parlaven (que era l’arameu) i la que feien servir per a la pregària en les sinagogues (que era l’hebreu).

   Quan els nostres avantpassats han recopilat els llibres sagrats en què hi veiem la Paraula de Déu (la Bíblia) han recollit escrits majoritàriament en llengües poc parlades i insignificants en el món i avui és un llibre venerat per tots els creients i respectat per tots els científics de la llengua (els literats). Paraules de Jesús tant significatives com les que va dir a la filla de Jaire «talita qum» (noia aixeca’t) o les que va pronunciar a la creu «Eli, Eli, lamma sabactani» (Déu meu, Déu meu, per què m’has abandonat?) ens han arribat en la llengua que ell parlava.

   Cada llengua no és solament una manera d’expressar-se. És també la manifestació de l’ànima i de l’esperit de la gent i de la terra que la parla. No val a dir que, si amb el castellà ja ens entenem, no cal protegir altres idiomes, perquè és una manera de negar l’ànima i l’esperit d’un poble. Amb els plans d’estudis actuals, d’aquí a un temps tothom aprendrà anglès i cap espanyol no estaria pas d’acord a dir que, si ja ens entenem amb aquest idioma, no cal que es protegeixi el castellà.

   En el temps de la dictadura, la meva infància, els polítics que venien (tots forans) menjaven pa amb tomàquet i bevien amb porró i pensaven que així ens feien contents. Llavors el nostre poble estava molt indefens perquè havien mort o s’havien exiliat molts dirigents del poble i els que havien salvat la vida tenien molta por per les represàlies (d’afusellaments) i els feien la “gara- gara”.

   Tot amb tot, la llengua es va mantenir viva, encara que tota (absolutament tota) l’escola s’havia de fer en llengua “espanyola”.

   Al començament he dit que la llengua que parlaven els jueus en temps de Jesús era l’arameu i, amb aquest idioma, ell va pronunciar els discursos com les benaurances o les paràboles. Déu es va revelar amb l’idioma minoritari d’un poble petit. Els seguidors de Jesús es van anar adaptant als diferents llocs fent que aquell missatge arribés i es fes entenedor a qualsevol indret. Sant Pau, que no havia conegut Jesús, era de llengua grega, però deia que qualsevol llengua i situació era vàlida per anunciar l’Evangeli: «Des d'ara ja no hi ha grec ni jueu, circumcís ni incircumcís, bàrbar ni escita, esclau ni lliure; només hi ha el Crist, que ho és tot i és en tots» (Col 3,11). Respectava totes les terres i totes les situacions fent-se com ells. Deia: «M'he fet jueu amb els jueus per guanyar els jueus; tot i no estar sotmès a la Llei, he viscut amb els qui hi estan sotmesos com si jo també hi estigués, per guanyar-los a tots ells» (1Co 9,20).

   Aquests dies, amb ocasió de la Via Catalana de l’11 de setembre, molta gent del nostre poble s’ha manifestat en defensa de la dignitat i de la llengua que parlem. Tenim el mateix dret que tenien els jueus que parlaven arameu de proclamar que Déu s’havia manifestat amb la seva llengua parlada per poca gent (si es compara amb el món d’aquell moment).

   He escrit això perquè la gent no pensi que les reivindicacions del nostre poble i de la nostra llengua són un afer només polític. Es tracta de defensar l’ànima i l’esperit del nostre poble amb els mateixos drets que va tenir el poble d’Israel, també poble petit en el concert de les nacions d’aquell moment.

Josep ESCÓS i SARSANEDAS
Article del full parroquial del diumenge XXIV de durant l'any
15 de setembre de 2013

diumenge, 8 de setembre del 2013

NO A LA GUERRA


   Els que volen prendre una postura referent al que està succeint a Síria no ho tenen gens fàcil. Si diuen “no a la guerra” deixen sense resposta un assassinat massiu d’innocents amb gasos letals. Si diuen “sí a la guerra” no els val replicar que serà un atac puntual, perquè moriran molts més que els que van morir pel gas i a més els països atacats col·locaran la gent més pobra i desgraciada on més perill d’atac hi ha, de manera que no moriran soldats sinó aquests innocents que no saben qui fa la guerra ni tampoc els va ni els ve aquest conflicte.

   Quan escric això encara no hi ha hagut cap moviment militar, però si molta por i pànic pel que pot passar.

   Admetre que hi ha d’haver resposta és tornar a proposar la llei del talió (aquella que deia “ull per ull” i “dent per dent”) que Jesús va abolir definitivament dient:

«Ja sabeu que es va dir: “Ull per ull, i dent per dent”. Doncs jo us dic: No us hi torneu, contra el qui us fa mal. Si algú et pega a la galta dreta, para-li també l'altra. Al qui et vulgui posar un plet per quedar-se el teu vestit, dóna-li també el mantell. Si algú t'obliga a portar una càrrega durant un quilòmetre, acompanya'l dos quilòmetres. Dóna a qui et demana; no et desentenguis del qui et vol manllevar. Ja sabeu que es va dir: “Estima els altres, però no estimis els enemics”. Doncs jo us dic: Estimeu els vostres enemics, pregueu pels qui us persegueixen. Així sereu fills del vostre Pare del cel, que fa sortir el sol sobre bons i dolents i fa ploure sobre justos i injustos». (Mt 5,38-45).

   Al nostre país, com que ja fa més de setanta anys que no hi ha hagut cap guerra, li passa allò que explicava el gran humanista Erasme de Rotterdam, que deia: "Dulce bellum inexpertis" (que vol dir “que bonica és la guerra per al qui no l’ha viscuda, per als inexperts”). Ens ho mirem des de lluny i pensem que ja veurem l’espectacle per la TV. Ens assemblem a aquests joves (i no tan joves) que llueixen emblemes nazis i esvàstiques en la seva indumentària i es posarien de cor al darrere la creu gamada pensant que, trepitjant la gent amb una bona bota, es farien els amos del món. Ningú no els ha dit que el final de la guerra va ésser un desastre per als uns i per als altres? I no es tractava com ara de 1.500 morts, sinó d’uns quants milions, de totes les bandes.

   Aquests darrers dies els informatius ens han sadollat d’imatges de morts (grans i criatures) i els que administren aquests mitjans es posicionen, amb intenció declarada, en contra del país que ha produït aquesta aniquilació de persones. Fa molta ràbia veure-les, però es tracta només d’una petita part d’aquesta enorme espiral de violència amb desenes de milers de morts de les dues bandes que no ens han ensenyat. Tampoc no ens han mostrat quins països han fabricat les armes (segur que el nostre hi està embolicat) ni ens han dit que els governants d’aquests estats tenen ganes que els artefactes funcionin per veure si van bé i que algú els pagui la tramesa.

   Ho diré ras i curt: ens menteixen molt per tot arreu i tenim poques defenses per saber qui ens diu la veritat.

   Diré el “no a la guerra” amb una paràbola. Quan una família decideix matar un de l’altra per venjar un assassinat tots pensem que la cosa s’ha d’aturar. Sort que els veïns tenen més seny que els governs dels estats i les nacions.

   La guerra no és l’últim recurs, sinó que no ha d’ésser cap recurs.

Josep ESCÓS i SARSANEDAS
Article del full parroquial del diumenge XXIII de durant l'any
8 de setembre de 2013

dilluns, 2 de setembre del 2013

EL POC VALOR DE LA VIDA HUMANA



   Quan jo era nen, sense que nosaltres ens n’assabentéssim, es va produir tot l'episodi dels camps de concentració amb el resultat de milions de morts. Pocs anys més tard la Rússia comunista va eliminar uns altres milions en les deportacions a Sibèria. Tampoc no ens arribaven les notícies fins molts més anys més tard. Encara hi ha gent a qui sembla que aquest segon fet no hagi succeït. Uns quan anys després a l'orient llunyà es va produir un altre atemptat amb resultat de milions de persones eliminades pel règim de Pol Pot, a Cambotja. D'aquest ja en vam començar a tenir notícies (em refereixo al gran públic que rep la informació sobre tot per la TV). És el que els entra pels ulls. Ens arribaven les notícies però pensàvem «pobra gent!».

   Encara hi ha hagut més episodis, l'un més esgarrifós que l'altre: recordareu Sèrbia Hercegovina, Rwanda, Afganistan, Líbia, Egipte, Síria... Ens arriba la noticia però quedem aturats. Semblaria que, un cop informats, hauríem de reaccionar. Doncs no. Ens distreuen fent-nos comprar samarretes dels nostres equips de futbol, omplint festivals multitudinaris, mentre ens rellisquen les morts de germans nostres, només perquè són de països apartats de nosaltres. No ens treuen pas el son. Encara estem lluny d'un món de germans en què el Déu de la vida ens pogués preguntar: «On és el teu germà Abel?» (Gn 4,9). Si som germans, el plor del pare veient el germà mort, ens hauria d'entendrir.

   Els governants dels estats més poderosos o bé són cínics o bé van retardant respostes ja que els morts, amb una mica de temps, ja no fan pudor i no cal tocar-los. Tan de bo els fills i néts de la nostra generació un dia ens interpel·lessin dient-nos: «Com és que no vàreu fer res per impedir un nombre tan gran d'assassinats?». No els podrem contestar que no ens arribaven les notícies, com passava en temps dels nazis, perquè tenim tota la informació que volem.

   Ja em direu amb quina força de l'esperit hem de reaccionar si no tenim davant dels ulls el Déu de Jesucrist que «vol que tots els homes se salvin» (1Tm 2,4), «no vol que es perdi cap dels que m'heu donat» (Jn 17,12) i vol que anem a cercar l'ovella esgarriada encara que sigui una sola i «no vol que es perdi ni un d'aquests petits» (Mt 18,12-14).

   Un cop expulsat Déu de l'horitzó, no tenim arguments per defensar els milers de morts que es continuen produint.

   Si diem que defensem la vida de la gent en nom de "la humanitat" (així amb genèric) ens podem preguntar qui és aquesta senyora? Si diem en nom de la pàtria (quina? la catalana, l'espanyola o l'europea?) cap no té força per defensar la vida dels altres. Fa tan riure com quan els soldats juraven la bandera. Precisament les pàtries s'han convertit en déus als quals els oferim sacrificis humans.

   Mentrestant continuarem mirant amb ulls de llàstima el reguitzell de morts de l'actual Síria. Pobrets!

Josep ESCÓS i SARSANEDAS
Article del full parroquial del diumenge XXII de durant l'any
1 de setembre de 2013