LA DEMOCRÀCIA ECONÒMICA

Que lluny que estem de la democràcia econòmica! Sense aquesta, mai no hi haurà una democràcia política. En què consistiria la democràcia econòmica? Molt fàcil: mirem una família; els diners es gasten segons les necessitats de cadascú i quan hi ha una crisi es troben els de la família i en parlen. Quan hi ha un de casa que ha comès un error i ha de pagar una quantiosa multa en parlen en família a veure què hi pot posar cada un fins a completar el preu que s’ha de pagar.

Neix un nen. En aquest moment és el més feble. Ningú no dubta que l’economia va per al petit i la mare deixa el temps que calgui de treballar per poder donar de mamar al petitó de la casa. Els altres de la casa no ho posen en dubte.

Es posa malalt o té un accident un de casa (quan dic casa vull parlar de la família per tant hi entren també tiets i cosins). Uns i altres pregunten: us falta res?

Aquesta democràcia econòmica és practicada per moltes famílies, sobre tot quan surt un cas de necessitat. No es tracta de votar, sinó de poder opinar i entendre perquè els diners es destinen a un o a l’altre. Les votacions són el recurs últim perquè no ens tirem els plats pel cap. La democràcia econòmica entra en funcionament quan, en família, es plantegen els problemes que van sorgint: el noi que estudia i el preu dels viatges per anar a l’institut o a la universitat, l’atenció al fill o la filla deficient que requerirà moltes visites mèdiques...

Recordo un home que, quan va tenir la tercera filla, aquesta va néixer amb un peu més curt que l’altre. Aquell home que, fins llavors treballava, guanyava el pa i es desentenia dels problemes petits de la casa va canviar la vida i, mentre la dona anava d’un metge a l’altre i feia guàrdia a les habitacions de l’hospital on anaven fent operacions a la cama de la petita, l’home preparava i servia el sopar a les dues nenes una mica més grans, rentava i estenia la roba i escombrava la casa i em deia: «lo que es una madre». Aquesta família havia entès el que és la democràcia econòmica. N’hi havia prou a exposar els problemes i no calia fer la cerimònia de les votacions (que ens semblen el súmmum de la democràcia).

En la nostra societat passa el mateix. Els nostres diaris posen en relleu les dictadures d’alguns països llatinoamericans o de la mateixa Rússia i obliden les dictadures del diner en les quals uns pocs (que no estan de brocs) han acumulat unes enormes quantitats i no els passarà pel cap consultar-nos si el món sencer ha de continuar en les seves mans. I menys ens demanaran la nostra opinió. Només podem votar polítics i no podem opinar sobre la manera de distribuir els diners en el món com si fos una família en la qual als que més necessiten més se’ls dóna.

Què diu Jesús del diner? Moltes coses, i molt radicals! A l’home ric que pregunta pel Regne del cel li diu que vagi i vengui el que té i ho doni als pobres (Lc 18,22) i quan escolta que Zaqueu dóna la meitat del que guanya i que es guardarà d’estafar ningú proclama que «també és fill d’Abraham» (Lc 19,1-10).

Sense democràcia econòmica no hi haurà democràcia política. La política sense la econòmica és de fireta.

Josep ESCÓS i SARSANEDAS
Article del full parroquial del diumenge I d'Advent
27 de novembre de 2016

QUIN ÉS EL REIALME DE CRIST?

Els nostres reis van sempre envoltats de vigilants que alerten de qualsevol que pretengui acostar-s’hi. Els seus peus trepitgen catifes i mai no han d’obrir les portes dels seus vehicles ja que sempre hi ha algú que els estalvia qualsevol moviment. La gent s’hi acosta i els que arriben tan sols a veure’ls se senten afortunats de manera que arribant a casa diuen: «l’he pogut veure de molt a prop». Aquest no és pas el reialme del Crist, ni de bon tros. Aquell (el dels nostres reis) és un reialme esplendorós d’algú que està envoltat de masses que l’aclamen; aquest, en canvi, és un reialme diferent.

Al començament dels anys cinquanta hi hagué el “Congrés Eucarístic a Barcelona” i jo, de nen, vaig veure la magna processó amb una custòdia esplendorosa que tenia als seus peus un cardenal amb actitud orant. La reacció nostra, en aquell moment, va ésser poder dir: «L’he vist i ha passat molt a la vora». Aquella grandiositat no ens va deixar veure dues coses que enaltien realment la presència de Crist en la ciutat. Una, que es van acabar les penes de mort amb judicis sumaríssims; i una altra, que es va construir un complex gran de cases que encara ara anomenem “les vivendes del Congrés”. Ens vam quedar amb allò que no era: i no vam veure res més els que (com jo mateix) érem simples espectadors.

Si anem a l’Evangeli, dues vegades que trobem Jesús envoltat de multituds no tenen res a veure amb aquesta mena de reialme:

• Un cop diu que Jesús estava tan envoltat de gent que (a ell i als seus) no li quedava ni temps per menjar. Bolcat a ensenyar i parlar amb la gent, es descuidava d’ell mateix (Mc 6,30-33).
• L’altra vegada que Jesús entra com a rei a la vora de Jerusalem és aclamat només pels que “el precedien i el seguien”, lluny de la ciutat; però, quan va arribar a la ciutat, va ésser mal rebut. El text original diu que Jerusalem va tenir un seïsme ja que la gent de la ciutat es van inquietar molt (Mt 21,10) per l’arribada d’aquell que malparlava del temple dient que era una cova de lladres (Mc 11,17).

No és gens estrany que aquesta mateixa gent de Jerusalem, pocs dies més tard, cridessin clamant que aquell home fos crucificat, ja que tota la ciutat (venedors d’animals, sacerdots, els que llogaven pisos anomenats cenacles, canviadors de moneda…) vivia dels pelegrins que venien d’arreu a contemplar el magnífic temple. No el volien com a rei.

Els que els seguien (deixebles) només van adonar-se del vertader reialme de Jesús, el Crist, quan el veieren crucificat, no abans.

• A l‘Evangeli de Joan el deixeble que hi ha al peu de la creu s’adona de qui és quan exclama: «El que ho veié en dóna testimoni i el seu testimoni és digne de crèdit» (Jn 19,35).
• Pere, esmentant la seva mort en creu, ho diu amb aquestes altres paraules: «Aquest Jesús Déu l’ha ressuscitat i tots nosaltres en som testimonis. Déu l’ha enaltit i ell ha rebut del Pare l’Esperit Sant promès» (Ac 2,33).
• Pau en la seva carta als Corintis ho expressa d’aquesta altra manera: «Mentre era amb vosaltres vaig decidir de no conèixer res més que Jesucrist i encara crucificat» (1Co 2,2).

Com veieu, des dels primers temps, el que va convèncer els apòstols de la reialesa de Crist va ésser la seva humiliació i escarni de la creu i no pas el seguiment de les multituds que va durar poc (Jn 6,66).

Ara nosaltres som privilegiats perquè, si som creients, sabem que el veiem en el pobre, en el despullat, en el malalt i el presoner i en el refugiat perquè tot el que fem amb un d’aquests ho fem amb Jesús mateix (Mt 25,40).

Josep ESCÓS i SARSANEDAS
Article del full parroquial del diumenge de la Solemnitat de Jesucrist, rei de tot el món
20 de novembre de 2016

CANVIS I RESISTÈNCIA ALS CANVIS

Quan l’Església manava i podia imposar el seu criteri fins i tot als governs tenia molta més gent. Per això hi ha avui qui pensa que hem de tornar a allò d’abans. Hi ha qui pensa que cal tornar al poder, al prestigi i als privilegis. Afortunadament (no tothom pensa així) allò no tornarà.

El canvi que es produeix és de tal magnitud que no tindrà marxa enrere.

Què és el que canvia? El model. Anem cap a una església “mare”, o com diu el Papa Francesc cap a un hospital de campanya, que ha de tenir entranyes de misericòrdia disposada a discernir, acompanyar i acollir tota aquella gent que sofreix i necessita qui l’escolti.

Això què comporta? Doncs que la seva feina no és condemnar, sinó acollir i no excloure ningú. Caldrà una religió que proposi i no pas que imposi; una església que anunciarà el missatge sense amagar res, de manera que ningú no pugui dir que hi ha coses que no s’entenen; perdonarà sense repudiar cap mena de pecador. Tots som pecadors. Referent a la moral sexual (adulteri, postura sobre el matrimoni…) l’església haurà de reconèixer que la doctrina que ha arribat a la gent no és pas un reflex del que Jesús predicava i feia quan veiem l’actitud que ell prenia amb les persones fràgils com la samaritana (Jn 4) o la dona adúltera (Jn 8) i veient com es feia proper a aquesta gent més feble.

Si l’església va per aquest camí tindrà menys persones que la seguiran? Efectivament, perquè a la gran massa els agrada que algú mani amb certa autoritat, per això estem en un canvi de model que comportarà que la gent que necessita algú que mani i dirigeixi buscaran en les altres mil ofertes que dóna la societat actual.

Es tracta d’imitar més de prop Jesucrist tant pel que Ell feia com pel que Ell predicava. Veure com acollia una viuda que portava a enterrar l’únic fill (Lc 7,11-17), menjava a casa de gent tinguda per pecadora (Lc 15,1-2), es posava al costat d’una dona que només volia tocar-li la borla del vestit (Mc 5,25-34) o es compadia de les dones que ploraven mentre ell era portat a la creu (Lc 23,27-31).

Aquest nou model no és una postura més covarda, sinó tot el contrari: més valenta, perquè no tindrem les grans cerimònies, sinó un aspre camí que, igual com va passar en temps de Jesús, la societat que governa ens deixarà de banda. Digueu a la majoria dels dirigents de la banca o dels partits polítics que han de perdonar i veureu com es mofaran d’aquesta proposta.

El gran repte que es proposa a l’església actual és el que el Papa Francesc ens diu: «Sigueu misericordiosos». Cal fonamentar l’església actual amb el coneixement de Jesucrist, amb el seguiment de Jesucrist i no tenir por de quedar insignificants en la societat actual.

Josep ESCÓS i SARSANEDAS
Article del full parroquial del diumenge XXXII de durant l'any
6 de novembre de 2016

Ameu aquesta Església, romaneu en aquesta Església, sigueu vosaltres aquesta Església.

Sant Agustí (354-430)
Bisbe i filòsof

RESURRECCIÓ - INCINERACIÓ

Anem confosos si pensem que la resurrecció hagués de consistir a tornar a refer els ossos, tornar-los a omplir de carn i (insuflats per Déu) que tornessin a reviure. Aquest és el relat que trobem en el profeta Ezequiel quan diu:

Llavors vaig veure que es cobrien amb tendons, els creixia la carn i es revestien de pell pel damunt, però (encara) no tenien esperit de vida (Ez 37,8).

Aquesta profecia és simbòlica i ho diu el mateix profeta d’aquesta manera:

Llavors ell em digué: «Aquests ossos, fill d'home, són tot el poble d'Israel. Ells van dient: “Els nostres ossos ja són secs, hem perdut l'esperança; per a nosaltres, tot s'ha acabat”» (Ex 37,11).

El profeta volia animar la gent dient-los que encara que es pensaven que ja eren morts podien tornar a la vida.

La resurrecció, doncs, no consisteix a recuperar els elements ossis ni càrnics. És una altra cosa que té molt a veure amb allò que diu el Pare del fill pròdig quan ha tornat el fill:

«Porteu el vedell gras i mateu-lo, mengem i celebrem-ho, perquè aquest fill meu era mort i ha tornat a la vida, estava perdut i l'hem retrobat.» I es posaren a celebrar-ho (Lc 15,23-24).

En paraules d’avui en diríem la recuperació de la persona. El fill perdut ha tornat a la vida.

Per això l’enterrament o la incineració no tenen res a veure amb la resurrecció. Si un cos incinerat no pogués ressuscitar tampoc no ho podria fer el gran Sant Fruitós que va ésser cremat a l’amfiteatre de Tarragona. Si parlem de Sant Fruitós que té la vida en Déu ho diem perquè ens està donant vida a nosaltres i creiem que està en Déu. La vida que ens dóna a nosaltres és la resurrecció.

Així doncs la incineració està prohibida? No. Cap document dels que han sortir darrerament parla de prohibició. Parlen del respecte que ens han de merèixer els difunts tant en el lloc on dipositarem les seves cendres com en la comunicació a la família del que n’hem fet de manera que ningú no pensi que els hem menyspreat.

Quan els diaris o les imatges televisives ens diuen que l’església prohibeix la incineració ens estan mentint, perquè massa sovint passa que els periodistes posen titulars a una notícia sense haver-se-la llegida. Un diari copia de l’altre sense contrastar si el que ha sentit o ha llegit és veritat o mentida.

Hi ha moltes maneres de tractar amb respecte les restes dels difunts, i una d’elles és que tota la família i els amics sàpiguen què se n’ha fet.

Un cop esdevinguda la mort és el moment de posar la mirada enlaire i recordar el difunt amb amor.

El document, no del Papa sinó d’un cardenal de la congracio per la doctrina de la fe (Müller), diu així:

La preocupación específica de este documento se refiere a la conservación de las cenizas sin olvidar que la Iglesia recomienda vivamente que se conserve la piadosa costumbre de sepultar los cuerpos de los difuntos. Aunque la cremación no está prohibida a no ser que haya sido elegida por motivos contrarios a la fe cristiana.

Instrucción Ad resurgendum cum Christo
acerca de la sepultura de los difuntos
y la conservación de las cenizas en caso de cremación

Josep ESCÓS i SARSANEDAS
Article del full parroquial del diumenge XXXII de durant l'any
6 de novembre de 2016

El cos humà no és més que aparença, i amaga la nostra realitat. La realitat és l'ànima.

Victor Hugo (1802-1885)
Novel·lista francès