SOM MINORIA

    No trobeu estrany si us dic de bona font que aquest any hi ha hagut 133 atacs contra centres de culte cristians a Europa (Zènit). No parlo de Nigèria on els han destruït del tot, ni tampoc dels llocs on l’Estat Islàmic ha penetrat a l’Orient Mitjà, on han fet tota mena de bestieses no sols amb els llocs de culte eliminats i cremats sinó també amb la gent que han assassinat, segrestat i violat o els han fet fugir. Parlem d’Europa.

    Això és un mal? Pels que hem de creure amb la creu del Senyor és una oportunitat. De què? De fer-nos càrrec d’una vegada que som minoria i que ésser cristians no és el més normal del món com havia estat fins no fa tant, sinó que és una opció que no serà gaire acceptada. No us estranyeu si dic que a Jesús li va passar el mateix i pitjor.

    Per això és tan important que els que ens considerem cristians coneguem quin és el fonament de la vostra fe i rebem una formació adequada sigui amb la lectura de l’Evangeli sigui amb alguna instància formativa (Grups, cursets...).

    Posem per cas que a Navarcles es bastís una Mesquita. Sabeu quina seria la proporció d’homes que hi practicarien? Vuitanta-cinc homes islàmics per cada home cristià que assisteix a les celebracions de l’església. La proporció de dones seria una mica diferent però amb majoria relativa islàmica. Som minoria.

    Avui per avui els atacs contra els centres islàmics no s’han donat en el nostre país encara que hi ha hagut molta oposició al fet que se’n construeixin. I Déu vulgui que la violència no comenci perquè entraríem en una voràgine de venjances que no se sap com s’aturaria. Veient les coses que passen avui, no trobareu gens estrany que en segles anteriors es produís la reconquesta i sortissin les ordres trinitàries i mercedàries per anar a rescatar captius de l’Islam. També és cert que en aquelles èpoques hi va haver bona entesa entre els savis musulmans i cristians (unes minories) però a nivell popular la cosa anava a maldades amb ràtzies temibles com la d’Almansur a Barcelona o a Manresa.

    Ara tenim l’avantatge de poder mirar les coses amb perspectiva veient el que ha passat en segles anteriors i coneixent més allò que sembla estrany: el cristianisme fa nosa i no pel poder que ha tingut (que ha estat real) sinó per la capacitat crítica enfront les injustícies.

    A veure si hi ha cap empresa una mica important que, per felicitar el Nadal, faci servir el nom de Jesús. Se’n guardaran. Ara estem on havíem d’haver estat, en minoria. A quina empresa li agrada que parlem de perdó i de compassió envers els més desafavorits? O que li diguem que tenim els ulls posats en el que Déu vol de nosaltres i no pas en el lucre?

    Per a nosaltres, els cristians que llegireu aquestes ratlles (molts lectors no en són pas) l’ADVENIMENT DE JESÚS ÉS LA RAÓ DE LA NOSTRA ESPERANÇA.

Josep ESCÓS i SARSANEDAS
Article del full parroquial del diumenge de la festa de la Sagrada Família
28 de desembre de 2014

JESÚS I ELS PRIMERS CRISTIANS

    Aquest dies de Nadal envoltats de llums, pessebres i estels dels mags, seduïts pels torrons, neules, cava i capons i embrutits amb les loteries (per compartir?) i els caganers, sovint descuidem allò que per als cristians és el principal: l’Adveniment de Jesús.

    Ometem el nom de Jesús que, per als primers cristians era la raó de les seves reunions. Aquests, seduïts per ell, contemplaven les seus gestos i les seves paraules, s’identificaven amb la seva vida, mort i resurrecció i sentien que aquest Jesús donava sentit a la seva vida. Ell els donava força per “aixecar-se” i mantenir-se drets en mig d’un món tan aliè com el nostre.

    Quan parlem del Naixement de Jesús ho fem alhora en passat i en present, de manera que diem “avui ens ha nascut el Crist” perquè la seva irrupció en el món encara és una sorpresa avui.

    Va venir i encara ve, va predicar i encara predica, va morir i encara és mort i va ressuscitar i encara és ressuscitat.

    El contemplem naixent entre els pobres i els emigrats com molts infants d’avui, escoltem una predicació mal rebuda per les autoritats del seu temps, com avui, lamentem la mort fruit del seu compromís com avui tants lluitadors per les llibertats i rebem la seva resurrecció com esperó perquè nosaltres també ens aixequem sense por en mig del món que ens toca viure. Ens adonem que Ell forma part de la nostra existència, que vivim la seva vida, que compartim el mateix anhel de Justícia (Mt 5,6) que tenia Ell, donat que enyorem un món millor que ell anomenava “el Regne de Déu” (Lc 17,20-21).

    Científicament no podem precisar el dia ni el lloc on va néixer però si que podem celebrar que hagi vingut com un regal de Déu per la humanitat. Amb el seu naixement celebrem la festa de Déu Pare que ha volgut donar-nos el Fill perquè tots fóssim igualment Fills de Déu. Passa igual quan neix un infant que només el mirem fascinats però felicitem els pares que l’han portat al món.

    Com els primers cristians vivim seduïts per aquest Jesús que està en mig nostre i és vida de la nostra vida i diem com sant Pau a la carta als Filipencs que, des de que hem conegut el Crist tots les altres atraccions ens semblen sobreres o coses perdudes comparades amb el coneixement de Jesucrist (Fil 3,7-8).

    Que poca cosa és el Nadal si no mencionem el nom de Jesús que li ha donat la vida!

Josep ESCÓS i SARSANEDAS
Article del full parroquial del diumenge IV d'Advent
21 de desembre de 2014

ELS CREIENTS NO HEM D’ESTAR LLIGATS

    La formació i pràctica cristiana que hem rebut de petits ens lligava a unes pràctiques (anar a Missa, fer uns dejunis, la indissolubilitat del matrimoni, el respecte als llocs sagrats...) de manera que semblava que aquestes eren el centre de la nostra fe. Havíem arribat a tenir por de no complir-les pel càstig que podíem rebre. Les pràctiques ajuden, certament, com pot ajudar la regla d’un convent per conviure d’una determinada manera. Però la fe és una altra cosa i qui la troba entra en un món de llibertat.

    Per entendre’ns, si algú et pregunta si tens fe no facis càlculs, perquè no tenen res a veure. Pregunta’t només si has rebut beneficis o ajudes, si has tingut la companyia d’alguna altra persona que et reconeix. Això és la fe, i aquesta mena de fe no et lliga a res més, com no sigui l’agraïment.

    I la fe en Déu? És el mateix. No augmenta amb les pràctiques religioses per exigents que siguin. La fe en Déu és el reconeixement del que has rebut, de l’Evangeli que has tingut als dits i has pogut llegir, de la bellesa de Jesucrist que està atent als cecs, coixos, forasters, viudes... que eren els marginats del seu temps i que no té cap por de criticar amb molta duresa aquell temple que encara feia més esclava la gent. Aquesta valenta postura li va costar l’animadversió dels potentats del seu moment que van decidir eliminar-lo. El que reconeix la vida d’aquest home, no està lligat a res que no sigui l’admiració i l’agraïment. En comptes de sentir-te com presoner d’una religió, et sents molt més lliure perquè, si ets agraït, no tens cap altra obligació que la que t’imposes tu mateix per retornar una mica del que has rebut. A qui? Probablement als altres que es troben més mancats i estan al teu costat. Els donaràs perquè tu has rebut molt. I ho faràs lliurement.

    Si ets creient en Jesucrist i et decideixes a estimar més els altres és perquè t’has adonat que tu has estat estimat primer (1Jn 4,10), si et compadeixes dels necessitats que tens a la vora és per fer-te deixeble lliure d’Aquell que feia el mateix amb els marginats del seu temps. Sempre són respostes lliures que no han de complicar-te amb cap angoixa.

    S’hauria d’acabar el temps en què els creients van com afligits pel carrer preocupats per si no han complert tot allò que està manat. Aquests estan lligats i aquesta cadena no els serveix de gaire. En la carta als Colossencs hi ha unes paraules que ens poden ajudar a entendre el que he dit:

«Que ningú no us imposi res en qüestió de menjar o beure, o en matèria de festes, llunes noves o dissabtes. Totes aquestes coses només són l'ombra de la realitat que havia de venir, és a dir, de Crist. ... Tot això són doctrines i prescripcions humanes sobre coses que es consumeixen amb l'ús. Tenen l'aparença de normes plenes de saviesa, derivades de la religiositat, la devoció i l'ascesi corporal, però de fet no tenen cap valor i només serveixen per a satisfer la pròpia arrogància» (Col 2,16-23).

Josep ESCÓS i SARSANEDAS
Article del full parroquial del diumenge III d'Advent
14 de desembre de 2014

LES GRANS RECAPTES

    Quan una entitat potent, com TV3 amb les “maratons” o una altra amb el “Recapte d’Aliments” fan una campanya per aconseguir diners o aliments, com que tenen molta anomenada i els mitjans li van a favor, recullen quantitat de diners o d’aliments segons el que hagin demanat. Aquests mètodes són propis del nostre poble, que comença a tenir experiència en mobilitzacions d’aquesta mena.

    Amb això s’aconsegueixen dues coses molt remarcables: una, que es recull molt, i sovint moltes necessitats queden satisfetes perquè s’ha recollit quantitat i el repartiment sembla que es fa amb serietat; una altra, que pel sol fet de mobilitzar i conscienciar la gent vers un problema determinat, es fa una gran denúncia a les administracions estatals i autonòmiques perquè aquesta mena de feina, sobre tot la que es refereix al menjar que arribi per a tothom, els tocaria a ells fer-la i no a la societat.

    Però hi ha unes qüestions que cal posar sobre la taula. La primera és aquesta mena d’afany de dir i repetir que s’ha recollit més que l’any anterior, que és una mena de concurs per veure qui és més maco que desmereix la finalitat desviant l’atenció cap els organitzadors. Però hi ha una altra qüestió, que és saber qui ha escoltat els pobres? Si haguéssim de definir una escala de valors, el principal de tot, hauria d’ésser escoltar el pobre. Els que ho fan no tenen gairebé cap audiència i les campanyes televisives ens poden enganyar presentant-nos uns pobres determinats que fan caure la llagrimeta i els han triat perquè faran commoure la gent. Per això, al costat d’un gran recapte hi hauria d’haver uns contemplatius que destinen el temps a parlar amb els necessitats. Una feina que no es pot comptabilitzar com les tones de menjar o quantitats de diner. Si només es reparteix, les persones queden en segon terme. Encara hi ha una altra qüestió: la propaganda gratuïta que fem a les grans empreses de consum alimentari que, a sobre del profit que els ve de la venda de molts més productes, queden com uns benefactors sense haver donat ni cinc. Això ens hauria de fer pensar. Vol dir que no estem del tot encertats.

    Per això jo personalment desconfio força d’aquests grans recaptes que, encara que els aliments aniran a parar als necessitats, sens dubte, obliden allò que hauria d’ésser prioritari: escoltar el que té necessitat.

    Els ajuntaments tenen els seus mecanismes d’assistència social i se’ls ha de felicitar, però resulten insuficients per la quantitat de gent necessitada, i es troba a faltar algú que destini molt temps gratuït al costat dels que ho passen més malament.

    Si no tenim en compte aquestes coses haurem de recordar aquelles paraules del Senyor que ens diu:

«Quan facis almoina, mira que la mà esquerra no sàpiga què fa la dreta, perquè el teu gest quedi amagat, i el teu Pare, que veu el que és amagat, t'ho recompensarà. I quan pregueu, no sigueu com els hipòcrites, que els agrada de posar-se drets i pregar a les sinagogues i a les cantonades de les places perquè tothom els vegi. Us asseguro que ja tenen la seva recompensa» (Mt 6,3-5).

Josep ESCÓS i SARSANEDAS
Article del full parroquial del diumenge II d'Advent
7 de desembre de 2014

HAN HAGUT DE MORIR DOS OCCIDENTALS

    Un missioner de la República Centroafricana, Juan José Aguirre, en unes pàgines a la revista “Catalunya Cristiana” lamenta que els cristians d’aquell país ho han perdut tot. Diu: «Ens ho han robat tot llevat la fe». Lamenta que els occidentals no reaccionem ni amb la malaltia de l’ebola ni tampoc amb els saquejos, morts, violacions dels grups radicals contra els cristians.

    Us imagineu que uns cristians cremessin una mesquita en algun lloc del món, com i de quina manera els diaris acusarien la barbàrie dels creients en Jesucrist! I tindrien raó. Però en les vexacions contra el poble africà i contra els cristians no reaccionem.

    Si hem de fer cas de l’article de fons de Josep Lluís Serra Llansana a la mateixa revista, diu que cada cinc minuts assassinen un cristià en el món pel fet d’ésser-ne.

    Què tindrà la fe en Jesucrist que sigui el blanc dels atacs dels radicals islàmics i també el punt d’indiferència per part d’uns grups molt significatius del nostre poble?

    Quan la fe en Jesucrist es porta amb alguna mena de radicalitat, sense obligar ningú, posa en evidència els que cerquen interessos. En canvi quan els creients es pleguen a les exigències dels més poderosos l’església és respectada i fins i tot manipulada.

    Aquí hi ha un problema de fons perquè, mentre en el nostre país la religió, sovint confosa amb la jerarquia, gaudia de molts privilegis al costat dels diferents governants de torn, els atacs hi eren però no arribaven a la majoria de la gent. Sempre eren grups extremistes minoritaris. Precisament ara, que l’església va perdent l’aureola que tenia, rep les crítiques del que ha fet i esguerrat de l’Edat Mitjana cap aquí. Sovint coses certes, però que repercuteixen en la indiferència envers els perseguits de diferents països tant a l’Orient Mitjà com a l’Africa subsahariana. Passem dels que sofreixen tant si són cristians perseguits com si són malalts o possibles infectats de la malaltia. Ells l’han de suportar, sense mitjans per aturar-la. En canvi, quan hi ha hagut algun occidental infectat l’acollim en hospitals preparats expressament, amb personal que cerca tenir totes les garanties, exagerant la vestimenta interplanetària quan alguna càmera de TV vol fer-los un reportatge.

    Els africans més pobres són doblement burlats per nosaltres amb la nostra indiferència: ni ens preocupa la seva malaltia maleïda ni ens preocupa que siguin assassinats a centenars o que les noies hagin estat capturades.

    Heu pensat d’on surten les armes dels que els ataquen? Us heu preguntat per què els nostres governs són tan insensibles? És que potser les seves armes són el nostre negoci? No val la resposta que les armes són venudes en mercats de confiança perquè, quan estan al mercat, les pot comprar i vendre qualsevol que tingui diners. No hi ha mercats de confiança quan el que s’hi juga són grans quantitats de diners.

Josep ESCÓS i SARSANEDAS
Article del full parroquial del diumenge I d'Advent
30 de novembre de 2014

MIRAR CAP A FORA, MIRAR CAP A DINS

    Quan un grup, de la mena que sigui (polític, religiós, educatiu...) entra en crisi, té la temptació de mirar cap a dins i fer reunions i reunions per veure quins problemes interns tenen. Això passa ara a l’esglé sia. Hi ha integrants que pensen com hem de fer millor la Missa, com hem de finançar-nos, com hem d’afavorir les vocacions. Tots són problemes interns que no interessen als de fora, aquells que hauríem d’escoltar i posar-nos al seu costat. Els que estan en aquesta preocupació intraeclesial descuiden allò que és principal: com hem de mirar el món que ens envolta? Els falta mirar cap a fora i veure els problemes dels pobres i el seu entorn: la manca de treball, l’escàndol del liberalisme econòmic, la corrupció (també la nostra), la manca de sostre (la gent que no té on viure i els que han rebut el decret de desnonament...), els que han de fer cua per rebre menjar. I veure també el rostre dels que pateixen aquestes conseqüències. Cal mirar-los.

    Si féssim això últim la nostra pobra església caminaria per les sendes del “Mestre” que s’aturava on hi havia cecs, paralitzats, estrangers mal vistos, viudes menyspreades, leprosos exclosos que havien de viure a la vora dels camins... És impensable seguir Jesucrist en la seva contemplació i en la mirada que tenia posada en el Pare sense comprovar com s’aturava davant de qualsevol persona que sofria, plorava o no tenia el que necessitava per menjar. Ell va donar la màxima importància al manament de l’amor als altres com a segon manament i lligat al primer d’estimar Déu sobre tot dient:

«El primer manament és: Escolta, Israel: el Senyor és el nostre Déu, el Senyor és l'únic. Estima el Senyor, el teu Déu, amb tot el cor, amb tota l'ànima, amb tot el pensament i amb totes les forces. El segon és aquest: Estima els altres com a tu mateix. No hi ha cap manament més gran que aquests» (Mc 12,29-31).

    L’amor a Déu, que era el primer i principal, el lligava amb l’amor als altres i això ho manifestava amb el que feia.

    Poques vegades trobem a l’evangeli que Jesús s’aturi a parlar dels problemes del propi grup com no fos per dir-los que van massa cansats i han de reposar una mica (Mc 6,31) o per dir-los que deixin de banda les seves ambicions d’ésser el primer o el segon ja que el que vol entrar en el “regne” s’ha de fer el servidor de tots (Mc 10,42-45).

    Ara mateix alguns creients parlen als pobres i s’acosten a ells sense fer allò que en diem “beneficiència” i denuncien que els sous estan perdent capacitat adquisitiva, que una família determinada és obligada a deixar el pis per falta de pagament. Aquests que fan això es converteixen en “servidors dels pobres i dels desnonats” i són els que compleixen l’Evangeli. Quan es troben amb uns altres que estan fent el mateix s’adonen que uns i altres responen a l’enviament de l’Esperit igual com Jesús també responia (Lc 4,16-19): ja són església vertadera. Ja trobaran la manera de reunir-se i contemplar per tal de no apartar-se de la voluntat del Pare que vol que «tots els homes se salvin i arribin al coneixement de la veritat» (1Tm 2,4).

Josep ESCÓS i SARSANEDAS
Article del full parroquial de la festivitat de Jesucris, Rei de tot el món
23 de novembre de 2014

NO PERDEM EL SOMRIURE

    Conforme ens fem grans i anem coneixent els problemes de la política, els embolics de les famílies, les mentides dels governants... correm la temptació de viure amb amargura. Quan tenim un objectiu per aconseguir quasi sempre resulta molt més difícil del que pensàvem que seria i correm el risc de desanimar-nos. Pensem erròniament que els temps passats eren millors perquè no coneixem la història passada plena de morts i traïcions.

    Tant en el pla personal com en el de la família i els amics hem de fer com el que va en bicicleta, que li toca pedalar si no vol que l’aparell se li aturi. Hem de fer com quan conduïm un cotxe que, si algú t’avança, tu ja l’havies vist venir i tranquil·lament el deixes passar.

    De vida només en tenim una i cal que la gaudim. Jesús ens dóna un antídot que serveix per tot aquell que creu. Diu:

«No tinguis por, petit ramat, que el vostre Pare es complau a donar-vos el Regne. Veneu els vostres béns i doneu els diners com a almoina. Procureu-vos bosses que no es facin malbé, reuniu-vos al cel un tresor que no s'acabi; allà, els lladres no s'hi acosten, ni les arnes no destrossen res. Perquè on teniu el tresor, hi tindreu el cor. Estigueu a punt, amb el cos cenyit i els llums encesos. Feu com els criats que esperen quan tornarà el seu amo de la festa de noces, per obrir la porta tan bon punt arribi i truqui. Feliços aquells servents que l'amo, quan arribi, trobi vetllant! Us asseguro que se cenyirà, els farà seure a taula i es posarà a servir-los» (Lc 12,32-37).

    Tenim una raó per no posar-nos nerviosos, que és l’amor del nostre Pare del cel que està per nosaltres. Aquesta és la raó de la nostra joia. Per alguna cosa creiem en la mort i resurrecció del Senyor, que és també la nostra mort i resurrecció. Val a dir que no perdem l’esperança.

    En temps de convulsions polítiques com les que vivim en el nostre petit país no hem de perdre ni l’alegria ni la pau interior. Això no s’aconsegueix parlant amb ironia dels que ens volen emmordassar o són molt contraris a nosaltres perquè la ironia és com un dard enverinat que, si l’altre el rep, es veu amb el dret de tornar-te’n un altre, també ple de verí i entrem en la malèfica roda de la “llei del talió” de la que costa molt de sortir-ne. El final d’aquesta llei de tornar mal per mal sol ésser que el darrer a picar és el més fort. Per això Jesús mateix deia que per superar la llei del talió calia estimar els enemics dient: «No tornis mal per mal» (Mt 5,38-39).

    No oblideu que els creients som (hem d’ésser) anunciadors de la joia de viure. Un anunci que el Papa actual té molt interès a recordar-nos. Per això hem d’ésser com infants que si bé semblen inconscients del món que els envolta transmeten alegria a tots els que estem al seu voltant. Nosaltres, com infants, transmetem joia tot i ésser conscients d’aquest món que ens envolta.

Josep ESCÓS i SARSANEDAS
Article del full parroquial del Diumenge XXXIII de durant l'any
16 de novembre de 2014

NO CONFONGUEM L’ESGLÉSIA AMB LA JERARQUIA

      Ni tampoc confonguem els cristians amb els que van a Missa.

   En una parròquia hi ha diferents cercles: un és el dels que es troben setmanalment en la Missa; un altre cercle és el de molts que són practicants d’una altra manera (treballen per Càritas, visiten malalts o presos, defensen el treball que fan les parròquies en bé dels necessitats...); i encara n’hi ha un altre que és el dels que ens miren amb simpatia, però no ho manifesten gaire i només apareixen algunes vegades en algun acte.

    No diré pas que uns són millors que els altres, sinó que hi ha diferents maneres de participar. Si no hi hagués el nucli dels que participen amb molta freqüència en les celebracions de la comunitat (diguem-ne Misses) segurament faltaria el pal de paller, però això no vol pas dir que siguin millors que els altres. Si no hi hagués qui escombra, la casa seria bruta, però no vol pas dir que la persona que escombra sigui més bona. Entre tots fem les diferents funcions, però hi ha una cosa que no hem d’oblidar i és molt i molt important: l’atenció als pobres que, com diu el Papa Francesc els «hem de mirar com de gran valor» (EG 199) i com diu el mateix Jesús en l’Evangeli: «Tot el que feu a un d’aquests més petits a mi m’ho feu» (Mt 25,40).

    I la jerarquia? El papa i els bisbes són els que ens coordinen i donen unitat a uns grups tan diferents (tots creients amb Jesucrist) com som. Molta gent es confon i pregunta: «Què diu la Jerarquia?» Pensen que el que diu tal o tal bisbe és la veu de l’església. Aquests troben a faltar la veu d’aquests, que parli de la corrupció (quan és una conversa del carrer amb qualsevol que parlem). Es troba a faltar, però la veu d’ells no és la de l’Església, sinó la d’ells mateixos i la dels que els han assessorat. Però no oblideu que hi ha molts creients en Jesucrist que ja parlen.

    Les veus profètiques (les que diuen allò que realment pensa l’església) massa sovint resten amagades i, en el moment que diuen alguna cosa, només les senten i escolten uns pocs. Amb el temps hem de reconèixer que tenien raó i fins i tot la jerarquia eclesiàstica els puja als altars i els venera com a sants i vidents. Recordeu el que va passar amb Francesc d’Assís (mirat com un pobriçó que no valia la pena escoltar), amb el bisbe Romero de Guatemala (assassinat per sicaris i silenciat per l’alta jerarquia), amb Santa Caterina de Siena (que escrivia al mateix Papa sobre la divisió de l’església) o també amb Sant Joan de la Creu (em pre so nat pels mateixos carmelites). Tots ells i molts d’altres en el seu moment van ésser veus profètiques que van ésser menystingudes.

    Quan Jesús denunciava que la corrupció estava en el mateix temple perquè s’havia convertit en una “cova de lladres” (Mc 11,17) molta gent es va fer enrere per por de represàlies i després es va veure que aquella institució havia esdevingut un lloc de privilegis, de poder i de prestigi en el qual ja no hi cabien els pobres. Tenia raó i la primera església va reconèixer el valor de les paraules de Jesús.

    Tornant al començament, avui molta gent denuncia la corrupció que sembla generalitzada, però es troba a faltar la veu dels bisbes que, encara que no representen la veu de l’església, molta gent pensa que ho són.

Josep ESCÓS i SARSANEDAS
Article del full parroquial de la festa de la
Dedicació de la Basílica de Sant Joan del Laterà a Roma
9 de novembre de 2014

TESTIMONIS DE MISSIONERS

    Ens arriben poques notícies dels països en què els cristians són exterminats (Iraq, Síria, Pakistà, Nigèria...). No són de fiar les que provenen de fonts de l’ONU i menys les que vénen dels nostres governs, perquè estan molt condicionats pels convenis econòmics i polítics (votacions a l’ONU...) . En aquest cas els testimonis més fiables són els dels missioners que han estat en el lloc, han plorat desenes i centenars de morts, han guarit ferits i han atès emigrants que fugen del seu país per salvar la pell escapant-se només amb allò que porten a sobre.

    Fins fa poc les notícies no deien altra cosa que es tractava de lluites entre religions. La veritat era que els de l’Estat Islàmic cremen esglésies, maten i segresten. Els catòlics, en canvi, ni cremen mesquites, ni maten, ni segresten les noies dels musulmans. Em penso que reaccionarem quan sapiguem que els de BOKO HARAM han segrestat centenars de noies a Nigèria, i han declarat que «les dones només han de criar criatures i cuidar els marits ni tampoc han d’aprendre a llegir». El testimoni de les poques que s’han pogut escapar declara que algunes són violades sistemàticament. Aquesta mateixa setmana hi ha hagut més segrestaments de noies a Nigèria.

    A l’Iraq «hi ha un parc a Mosul on es decapita sistemàticament nens i posen els seus caps damunt d’uns pals. Cada vegada hi ha més nens decapitats, les mares violades i assassinades i els pares penjats».

    Al Paquistà una dona anomenada «Asa Bibi estava treballant en un camp i li van manar que anés a cercar aigua. Totes les altres dones s’hi van oposar perquè en no ésser musulmana contaminaria el recipient i el faria impur i l’obligaren que deixés el cristianisme i es fes musulmana i ella s’hi va oposar. Va argumentar que “Jesús havia mort a la creu pels pecats de la humanitat” i els preguntava què havia fet Mahoma per elles. Les dones van anar a l’imam local, espòs d’una d’elles, i aquest va presentar denúncia a la policia pel delicte de blasfèmia. L’article 295 del Códi Penal de Pakistà castiga amb pena de mort blasfemar contra el profeta de l’islam». El jutge que ha de dir la darrera paraula està espantat perquè altres jutges han mort per no haver aplicat la sharia estrictament.

    Molt de compte amb jutjar els musulmans. Molts no són ni pensen com ells i fins molts dirigents estan fent manifestos en contra. No caiguem en el parany d’englobar en un mateix sac el que fan una colla (encara que nombrosa) de fanàtics, amb la majoria dels que practiquen l’Islam.

    Però el testimoni de missioners afegeix un nou dolor: ens diuen que, quan vénen al nostre país, queden horroritzats de veure com les samarretes dels millors equips estan fent propaganda d’aquells països (Qatar, Emirats...) que subvencionen aquestes milícies que terroritzen la població (maten, roben, segresten, violen dones i noies, i cremen esglésies cristianes).

    I nosaltres tan feliços!

Josep ESCÓS i SARSANEDAS
Article del full parroquial de la diada dels Fidels Difunts
2 de novembre de 2014

PRIMEREJAR

    El Papa actual ens ha sorprès amb una paraula que mai no havíem sentit a dir: “prime rejar”.

    Aquest mot ve a significar ésser els primers a fer una cosa. L’Església, amb tots els seus defectes, s’ha avançat, en el decurs de la història, en molts camps.

    D’on van sortir els primers hospitals? De congregacions religioses. D’on van néixer les primeres escoles? De les catedrals on un dels canonges tenia el càrrec (que encara es manté honorari) de mestrescola. Qui va optar per l’educació de les nenes ignorades en les antigues escoles ara fa un segle i mig? A casa nostra les congregacions de Vedrunes, Dominiques, i moltes altres... També les universitats van ésser institucions iniciades i promogudes per l’església. A casa nostra, l’escoltisme, les colònies d’estiu, Càritas...

    Totes aquestes activitats, amb el temps, han estat suplertes pels ajuntaments, les diputacions, els governs estatals i autonòmics i per moltes altres institucions laiques. Ens n’hem d’alegrar.

    Hom pot tenir la sensació de creure que l’església, ara, no té lloc en aquest món.

    El Papa actual ha dit que el nostre lloc és “primerejar”, és a dir: obrir noves iniciatives en camps nous segons les necessitats que es van detectant. Fa molts anys l’església (les parròquies) era qui repartia el menjar de Càritas amb més o menys encert. Ara, gràcies a Déu són moltes les ONG i institucions que s’han afegit a repartir menjar als indigents (també amb més o menys encert).

    Llegim un fragment del document del papa Francesc que ens parla de primerejar:

L'alegria de l'Evangeli és per a tot el poble, no pot excloure ningú. Així ho anuncia l'àngel als pastors de Betlem: «No temeu, perquè us porto una Bona Notícia, una gran alegria per a tot el poble» (Lc 2,10). L'Apocalipsi es refereix a «una Bona Notícia, l'eterna, la que ell havia d'anunciar als habitants de la terra, a tota nació, família, llengua i poble» (Ap 14,6). "Primerejar", involucrar-se, acompanyar, fructificar i festejar (EG 23).

L'Església que surt és la comunitat de deixebles missioners que "primeregen", que s'involucren, que acompanyen, que fructifiquen i festegen. «Primerejar»: disculpeu aquest neologisme. La comunitat evangelitzadora experimenta que el Senyor ha pres la iniciativa, ha primerejat en l'amor (cf. 1 Jn 4,10); i, per això, sap avançar-se, prendre la iniciativa sense por, sortir a l’encontre, buscar els llunyans i arribar als encreuaments dels camins per invitar els exclosos. Viu un desig inesgotable de brindar misericòrdia, fruit d'haver experimentat la infinita misericòrdia del Pare i la seva força difusiva. Atrevim-nos una mica més a primerejar! Com a conseqüència, l’Església sap «involucrar-se». Jesús va rentar els peus als seus deixebles (EG 24).

    Ens anima, com veieu, a no tenir por de tot el que s’està produint en el món. Ens hem d’alegrar molt que tantes iniciatives que havien sortit de gent d’església, ara les hagi assumides la societat d’alguna o altra manera. Vol dir que eren encertades. Com que els problemes del temps actual són tants, encara ens queda molt marge per “primerejar”, que vol dir anar trobant iniciatives davant la problemàtica de la gent. Si parlem de la caritat el que ara és important no és tant repartir menjar com denunciar que els que ho haurien de fer no ho fan, que són les administracions i per altra banda destinar molt més temps a escoltar la gent (més temps a escoltar-los que no pas a repartir-los roba o menjar). Tenim molt a fer i crear noves iniciatives. Si surten iniciatives d’altres només ens cal felicitar-los.

Josep ESCÓS i SARSANEDAS
Article del full parroquial del diumenge XXX de durant l'any
26 d'octubre de 2014

ELS EXCLOSOS QUEDEN BOCABADATS

   Queden bocabadats quan veuen créixer aquest càncer social que en diem “corrupció”. Realment tots hem quedat parats que hi hagués tanta gent entre els governants i els que ho havien estat, que s’hagin aprofitat de les seves situacions privilegiades i que hagin amagat els seus diners en llocs on ningú no ho sapigués (a l’estranger).

    No és cap secret que això ha passat en tots els temps, però ara ens hi trobem de manera molt exagerada, amb l’exacerbació del consum. La gent que vol consumir necessita molt diner i s’acumulen fortunes. Aquestes creen grans desigualtats (com mai hi havia hagut de tan fortes) i les grans desigualtats generen un gran mal al teixit social perquè produeixen violència per part dels oprimits i exclosos. Llavors es dóna una reacció en cadena perquè els que han acumulat diners per tal de detenir aquesta violència es proveeixen d’armament (que no resol res) i el fan servir contra els pobres i els que són opositors; tot això només serveix per crear una aparença d’ordre i de pau, que no és tal, perquè és una pau que consisteix que els pobres arriben a culpabilitzar-se com si fossin ells els causants dels mals. Un cop els dominadors tenen les regnes de la situació fan passar la gent per unes “formacions” a fi que els vençuts arribin a creure que els vencedors són bons i volen el bé de tothom. Pitjor encara quan, a sobre, es fan dir benefactors (Lc 22,25).

    Una altra sorpresa ha vingut de la mà de la notícia que gent vinculada a algun gran banc disposava d’unes targetes (negres, en diuen) per poder treure tants diners tants com volgués. Sabeu quines factures hauran pagat preferentment amb aquestes targetes de les caixes que afavoreixen l’anonimat? Aquelles despeses que són inconfessables i que més val no sàpiga ni la família, ni el banquer de l’oficina propera. Probablement trobareu que han abonat la despesa d’un safari, de les sales de festa luxoses i altres disbauxes més inconfessables.

    Ho trobeu estrany que els “exclosos” quedin bocabadats? Si no tenen gens ni mica de poder es trobaran com ovelles esgarriades sense pastor. Amb això ens acostem al temps de Jesús que en veure les multituds, se'n compadí, perquè estaven malmenades i abatudes, com ovelles sense pastor (Mt 9,35). Què fa Jesús? Quan s’adona de la indefensió i la petitesa dels exclosos de la societat del seu temps s’acosta a ells i en tria dotze per poder atendre els problemes de cadascú, escoltant-los (Mt 10,4).

    El desconcert d’avui és molt gran. Mirant-ho amb lupa podríem trobar algun aspecte positiu que és la informació que ara tenim. Es van destapant estafes i jocs dels aprofitats que segurament hi havia en altre temps i no els coneixíem.

    Això no treu el desànim i aquí els cristians hi tenim alguna cosa a dir perquè creiem en la resurrecció. No passarà pas allò de la cançó: “habrá un dia en que todos al levantar la vista veremos una tierra que ponga libertat”. No, sinó que creiem en el “Regne de Déu”, que consisteix en un esforç continuat per anar superant les injustícies, tot i que mai no haurem assolit el final de tot. A més a més sabem de sobra que els nous dirigents que hi haurà, si poden, faran el mateix i haurem de continuar amb la denúncia.

    Si trobeu una mica fort l’article llegiu-vos el núm. 60 del document del papa Francesc (EG).

Josep ESCÓS i SARSANEDAS
Article del full parroquial del diumenge XXIX de durant l'any
19 d'octubre de 2014

TREBALL DIGNE

    Els Estats Units celebren el dia del treball digne al primer dilluns de setembre. És una commemoració que valdria la pena d’imitar perquè en el nostre país hem començat a recuperar una mica el treball però quasi en tots els casos “és un treball indigne”.

    Voldria recollir el que han fet al bisbat de Terrassa (la pastoral obrera d’aquell bisbat) per anar contemplant quin i com hauria d’ésser el treball quan es recuperi.

    Han fet un decàleg que diu així:

DECÀLEG DEL TREBALL DIGNE Agafant la idea de l’encíclica “Caritas in Veritate” (n.63) de Benet XVI i fer-la en forma de decàleg, es podria dir que la dignitat en el treball ve donada perquè: El treball sigui expressió de la dignitat essencial de tot home o dona El treball sigui lliurement triat El treball associï efectivament als treballadors al desenvolupament de la seva comunitat Els treballadors siguin respectats El treball satisfaci les necessitats de les famílies El treball aconsegueixi escolaritzar els fills sense que es vegin obligats a treballar Els treballadors puguin organitzar-se lliurement Els treballadors puguin fer sentir la seva veu Els treballadors aconsegueixin espai per retrobar-se adequadament amb les pròpies arrels en l'àmbit personal, familiar i espiritual El treball asseguri una condició digna a l'hora de la jubilació

    Ja sé que això és tirar molt amunt, però està en la línia de l’Evangeli, on la utopia que Jesús anomena “Regne de Déu” també sempre té uns límits que van més enllà. Recordeu la paràbola dels treballadors de diferents hores a la vinya on els darrers cobren el mateix que els primers ja que el propietari de la vinya considera que tots necessiten el mínim (que és un denari) pel dia treballat (Mt 20,1-36).

    Recordeu també el que diu la carta de Jaume amb un llenguatge encara més dur (vol dir que en aquell moment hi havia grans injustícies):

I vosaltres, els rics, ploreu i gemegueu per les desgràcies que us cauran al damunt! Les vostres riqueses són podrides, s'han arnat els vostres vestits. El vostre or i la vostra plata s'han rovellat, i el seu rovell farà de testimoni contra vosaltres, i us menjarà la carn com un foc. És això el que heu acumulat per a la fi dels temps! El jornal que escatimàveu als qui us segaven els camps clama al cel, i el clam dels segadors ha arribat fins a les orelles del Senyor de l'univers. Heu viscut aquí a la terra una vida de delícies i plaers, us heu anat engreixant per al dia de la matança. Heu condemnat el just, l'heu assassinat, i ell no s'ha resistit. Tingueu paciència, germans, fins que vingui el Senyor. Mireu com el camperol espera el fruit preciós de la terra, prenent paciència fins que han arribat les pluges de tardor i de primavera. Igualment vosaltres, tingueu paciència, enfortiu els vostres cors, que la vinguda del Senyor és a prop (Jm 5,1-6).

    Hem de recordar que les nostres relacions humanes (per tant també les laborals) tenen molt a veure amb la nostra vida de l’Esperit ja que Déu es fa present en tots els nostres actes.

Josep ESCÓS i SARSANEDAS
Article del full parroquial del diumenge XXVIII de durant l'any
12 d'octubre de 2014

QUI ENS DICTA LA MORALITAT?

    Molta gent ha rebotat de l’església (que som nosaltres mateixos) perquè alguns dignataris (llegeixis bisbes o cardenals) s’havien apoderat de la moralitat; oblidant que el més important és l’anunci de Jesucrist havien fet unes lleis (ben humanes, tanmateix) sobre el vestir, sobre la sexualitat, sobre l’avortament... i havien oblidat el gran pecat que denuncia Jesucrist, que és l’acumulació de riquesa.

    No vull pas dir que no hi ha d’haver normes, perquè sense elles ens menjaríem els uns als altres, però les que estableixen els governs sovint són pitjors i menys pensades que les que venien de l’episcopat. Imagineu quina bestiesa quan un govern posa com a pecaminós el dret a votar o diu que els “sense papers” no poden rebre assistència.

    Torno a les normes de moralitat. Tampoc poden fer-se per consens, perquè els habitants d’una regió donarien com a fonamentals aquelles normes que tiren l’aigua al propi molí.

    Com resoldre el problema si la cosa és talment difícil? Doncs mirant-ho des del cantó teològic i no moral. Per una banda reconeixem que els governs han de fer lleis i s’han de fer segons el consens dels grups parlamentaris, però cada vegada que hi ha eleccions canvien els paràmetres i moltes vegades els que han quedat a l’oposició prometen fer un canvi en cas que arribin al poder. Vol dir que tot és inestable.

    Continuem sense saber què fer i què pensar perquè tampoc no val allò que cadascú faci el que millor li sembli. El criteri és que, els que us sentiu cristians, podeu rebre, evidentment, orientacions de l’Església que sovint seran atinades, però allò que és principal és el “coneixement de Jesucrist”, el valor que ell dóna als pobres als indefensos als petits, i la contemplació que té del Pare. El cristià que segueix de prop Jesucrist s’anirà imbuint del seu pensament i procurarà que la seva vida sigui la d’un altre Crist. Ell mateix es formarà un criteri i decidirà el que ha de fer, respectant el dret que tenen els parlaments de fer lleis i respectant també les multituds que pensen al revés, però discrepant en privat i en públic d’aquelles que, al seu criteri, s’allunyen del pensament de l’Evangeli. Si fa això, sovint haurà de rectificar, però és el camí més vàlid.

    Els que ho facin així es trobaran en el món com un os fora de lloc perquè veuran, amb molta llàstima, com la gent s’apunta a les majories, al partit o a l’església sense una reflexió prèvia. Voleu un senyal d’aquest gregarisme? Doncs molt senzill. Pregunteu què en pensen de l’avortament i veureu com molta gent es posiciona, sense dubtar, imposant una manera de veure sense tenir en compte els uns els drets de la dona i els altres l’amor i el dret a la vida. Per poc que pensessin dubtarien. Malament quan la gent opina sense dubtar. No fan servir el cap per pensar.

Josep ESCÓS i SARSANEDAS
Article del full parroquial del diumenge XXVII de durant l'any
5 d'octubre de 2014

SOM ESCLAUS

    Bona part dels problemes que promouen les revoltes dels pobles són les riqueses que acumulen els amos de la hisenda d’un país com és el nostre. Els diners que escatimen a unes comunitats, als aturats, als dependents i els que exigeixen als treballadors (un treballador a Espanya paga un 75% més que el que paga un treballador a Suècia segons un document de cristianisme i justícia) van a parar a les butxaques dels grans empresaris. Però tots aquests no són més lliures, sinó més esclaus. Això ens pot sorprendre, perquè massa sovint pensem que les riqueses ens farien més lliures.

    Llegiu aquest text extret de “La Celestina” de Fernando de Rojas, escrit al final del s.XV:

“Té millor dormir el pobre que no el que ha de guardar amb sol·licitud allò que amb treball va guanyar i amb dolor ha de deixar. El meu amic no serà simulat, el del ric si. Jo sóc estimat per la meva persona, el ric per la seva hisenda: mai no escolta cap veritat, tots li parlen amb afalacs al gust del seu paladar. Les riqueses no fan ric sinó més ocupat, no fan senyor, sinó serf. Més són els posseïts per les riqueses que els que les posseeixen.”

    Quina devia ésser l’actitud de Jesús en front de les riqueses?, ho podem endevinar escoltant el que deien els fariseus que el seguien per veure què deia. Diu l’evangeli que els fariseus, que eren amics dels diners, van sentir tot això i es reien de Jesús (Lc 16,14).

    Aquesta actitud dels fariseus mereix una reprovació contundent de Jesús que els diu tot seguit:

«Vosaltres sou els qui davant la gent us feu passar per justos, però Déu coneix els vostres cors: allò que és admirat entre els homes, és detestable als ulls de Déu» (Lc 16,15).

    Aquesta actitud en front de les riqueses ha de fer-se més evident en el nostre país on el 0,0035 % de la població controla el 80% del producte interior brut (PIB) segons la mateixa font que he esmentat abans. La desproporció entre els uns i els altres és la més palesa de tota la comunitat europea. A aquests els hem de denunciar i recordar-los això que digué Jesús, que la seva actitud és detestable als ulls de Déu.

    Però tots plegats tenim un problema i és que la majoria de nosaltres no som més rics perquè no ens n’hem sortit i, si tinguéssim les fortunes que altres posseeixen, faríem molt probablement el mateix que ells. Vol dir que no som pobres en l’esperit com en parla amb elogi l’evangeli de Mateu dient: «Feliços els pobres en l’esperit perquè d’ells és el regne del cel» (Mt 5,3) sinó que molts de nosaltres som rics en l’esperit i patim del mateix mal que els que s’aprofiten del nostre treball, del nostre atur i de les nostres mancances. Vol dir que si es produeix un gran canvi polític al nostre país, probablement les desproporcions econòmiques continuaran planant sobre nosaltres amb uns nous rics, com ha passat a Rússia després dels grans canvis polítics que s’han donat.

    Una altra cosa és la recuperació de la identitat (llengua, respecte al poble, costums...) que probablement aniria molt millor.

Josep ESCÓS i SARSANEDAS
Article del full parroquial del diumenge XXVI de durant l'any
28 de setembre de 2014

NERVIOSISME PEL QUE POT PASSAR

   El nerviosisme dels pobres és l’arma dels polítics malèfics. És una arma dominadora per fer el que es vol dels pobrissons que, espantats, es pleguen a acceptar el que volen els que manen: tenir-los sotmesos.

   L’arma del pobre és la denúncia que no sempre la fa el més necessitat sinó que la fan els estudiants, els partits radicalitzats o algun valent que ja ha perdut la por. El món sempre funciona d’aquesta manera perquè generalment els més apallissats no tenen veu ni ànims per fer les denúncies i perillen de fer revoltes esverades que al final es tiren contra ells mateixos.

   Però el pobre encara té una altra arma, que és el vot. Aquest, com que és secret, el pot exercir tranquil·lament quan li permeten. Poques coses espanten tant als polítics com la pèrdua de vots que va acompanyada d’una pèrdua de poder.

   Si llegim l’Evangeli veurem que aquella era una altra època i era impensable que algun dia la gent podria votar però la denúncia era possible de dues maneres: una, amb aglomeracions de gent darrere Joan el Baptista o darrera Jesús mateix (una multitud sempre alerta els que manen i per això procuren fer-s’hi presents); una altra, amb la paraula com feia el Baptista, perdonant els pecats amb l’agua del riu Jordà (Mt 3,5), sense costos econòmics (per tant sense les despeses costoses del temple) i també advertint Herodes que feia molt mal fet de conviure amb la dona del seu germà (M 6,18). Li va costar la vida ja que, per això, el van decapitar.

   També Jesús va tenir la valentia de fer denúncies. Ja n’esmentava una en el full de la setmana passada. Avui recordaré una altra de les denúncies de Jesús que va contra els que van fent prèdiques messiàniques que resulten fal·laces. Diu Jesús:

«En aquell moment, si algú us deia: "El Messies és aquí" o "És allà", no us ho cregueu. Perquè sortiran falsos messies i falsos profetes, que faran grans senyals i prodigis per enganyar, si fos possible, també els elegits. Us ho he dit per endavant. Per tant, si us deien: "És al desert", no hi aneu; i si us deien: "És en un lloc amagat", no us ho cregueu» (Mt 24,23-26).

   Tant Jesús com Joan Baptista denunciaven i eliminaven la por de la gent i treien el nerviosisme. Això explica com tant l’un com l’altre van rebre un càstig severíssim (de capitació de Joan i crucifixió de Jesús) no perquè estimessin el sofriment, sinó perquè estimaven la gent i els alliberaven amb la denúncia. Eliminaven la por dels pobres.

   Avui es fan moltes denúncies i algunes són mentida, però cal dir als que les fan que no defalleixin si poden certificar que allò que diuen és veritat i no ho fan per afavorir un partit determinat, perquè son alliberadores.

Josep ESCÓS i SARSANEDAS
Article del full parroquial del diumenge XXV de durant l'any
21 de setembre de 2014

LA IGUALTAT A LA BAIXA

   Els partits d’esquerres reclamen i insisteixen en la IGUALTAT. És el frontispici que podrien posar en el lloc on el partits tenen la seva seu.

   Però vull dir una cosa: us heu fixat que molts del fills d’immigrants andalusos i que ara viuen a Catalunya queden sorpresos quan van a veure la parentela? No hi ha igualtat perquè mentre uns, a Andalusia, cobren dos sous i tenen la casa millor que els seus cosins que són a la nostra terra, els d’ací, si estan aturats amb prou feines cobren ni tan sols el dret de l’atur si han passat ja els temps en què hi tenien dret. Aquells han aconseguit una igualtat a la dels “senyoritos”. Aquest estiu he estat amb capellans rectors de parròquies d’Andalusia i han dit que les seves parròquies comencen a fer campanyes per evitar que tanta gent, sense donar cop, estiguin vivint de bar en bar i puguin fruir de bona casa i bon cotxe per desplaçar-se. Les mateixes parròquies s’adonen que això no pot anar així. Aquesta seria la igualtat a l’alça (tots vivint com reis) que és perjudicial no tan sols pels qui s’ho miren de lluny sinó també pels mateixos que aprenen a viure sense ésser productius.

   La igualtat a la baixa és aquella en què tots saben que la vida és dura i cal l’esforç de cada dia. No es tracta de viure com els que tenen molt sinó de no permetre que aquests visquin de manera desproporcionadament luxosa. Ja el profeta Amós els havia fustigat quan deia:

Us ajaieu en llits de marfil, us estireu en els vostres divans, mengeu els anyells més tendres i els vedells engreixats en estables. Improviseu cants al so de l'arpa i, com David, inventeu instruments nous. Beveu el vi en grans copes i us perfumeu amb les essències més fines, però no us fa pena el desastre que amenaça les tribus de Josep. Per això vosaltres sereu els primers en les files dels deportats: així s'haurà acabat l'orgia dels vividors! El Senyor, Déu sobirà, ha fet aquest jurament: «Ho dic jo, el Senyor, Déu de l'univers: detesto l'orgull del regne d'Israel, odio els seus palaus, i posaré en mans dels seus enemics la capital amb tot el que hi ha dins» (Am 6,4-8).

   La igualtat a l’alça seria pretendre que tots féssim com els potentats del temps d’Amòs que s’ajeien en llits de marfil i menjaven els anyells més grassos. Això només s’aconsegueix amb revoltes, amb l’agravant que els que les guanyen, al cap de poc, fan allò que tant criticaven dels que els han precedit.

   La igualtat a la baixa seria aquella que fustiga els abusos dels rics i dels poderosos, que impedeix el frau fiscal dels que tenen molt, i que no permet que uns quants es posin molt per damunt dels més pobres. Hi ha dues armes: la denúncia i el vot. La millor arma és la denúncia encara que faci mal; i una altra és la de no deixar-se engalipar per aquells partits que, si guanyen, es posaran al costat dels que ja tenen i faran unes lleis per afavorir els seus interessos. Cal no votar-los.

   Mireu amb quina energia Jesús denuncia els que s’aprofitaven de la situació.

Jesús, instruint la gent, deia: «Aneu amb compte amb els mestres de la Llei. Els agrada de passejar-se amb llargues vestidures, que la gent els saludi a les places i que els facin ocupar els seients d'honor a les sinagogues i els primers llocs en els banquets. Devoren els béns de les viudes i fan veure que preguen llargament. Per això aquests seran judicats amb més rigor» (Mc 12,38-40).

   Com veieu Jesús no invita que els pobres facin com aquells, sinó que els denuncia en el lloc on més mal els pot fer (a l’esplanada del temple) i davant d’un gran auditori ja que molta gent se l’escoltava de bon grat (Mc12,37).

Josep ESCÓS i SARSANEDAS
Article del full parroquial de la festa de l'Exaltació de la Santa Creu
14 de setembre de 2014

SOM INSENSIBLES

    Aquest final d'estiu hem escoltat notícies que esgarrifen: milers de morts a Nigèria (amb un sol dia 200) incloent-hi les esglésies cristianes cremades, centenars de noies segrestades que, pel testimoni de les que s'han escapat, les obliguen a practicar l'Islam o se les venen com esclaves; desenes de milers de desplaçats a Síria i Iraq, altres filmats mentre els passegen mig despullats, i morts després a trets (els seus cossos estesos a terra com un macabre espectacle del sacrifici en honor dels vencedors). Destrueixen els temples, mesquites o llocs de pregària que no siguin de la seva denominació islàmica (no cal dir els d'altres religions). Cristians decapitats o crucificats (ja hi tornem!).

    La futura generació (els nostres fills i néts) ens preguntaran com és que nosaltres, mentre passava això al món, ens arreplegàvem als grans estadis per veure espectacles anomenats esports patrocinats pels mateixos que paguen i fan fort l'Estat islàmic del qual he parlat al començament, el que fa les destrosses humanes i de temples! Parlo de Qatar i dels Emirats. Heu vist o no heu vist les samarretes dels dos equips més potents del nostre país? Desenes de milers de seguidors patrocinen aquests noms portant les samarretes a l'estadi o pel carrer. En part també ho paguem nosaltres amb les factures del carburant dels nostres cotxes.

    Saturats de futbol no reaccionem.

    Què farem quan sapiguem que els àrabs fracassats al nostre país (no pas tots ni de bon tros) s'estan radicalitzant per anar allà de voluntaris a engruixir les victòries que les seves emissores proclamen contra tots els que no són com ells?

    No he dit res de nou ja que ni que sigui en espais reduïts dels diaris, tot se sap.

   Però no reaccionem. Ens hem tornat insensibles. Fem com aquell ric epuló de l'Evangeli que no s'adonava del pobre que menjava les engrunes que queien de la taula (Lc 16,,19-31) i que és jutjat precisament per la seva insensibilitat. Li diu Abraham al ric que es lamentava en el país dels morts: «Entre nosaltres i vosaltres hi ha oberta una fossa tan immensa, que ningú, per més que vulgui, no pot travessar d'aquí on som cap a vosaltres, ni d'on sou vosaltres cap aquí». (Lc 16,26). És la mateixa fossa que hi ha entre nosaltres i tots aquells que pateixen perquè no som capaços de veure el seu sofriment. Ens hem tornat insensibles.

    Només ens interessa saber si ha tocat de prop alguns dels nostres. Ja ens tocarà quan sapiguem que algun dels nostres veïns ha anat de voluntari a aquesta guerra. Si això es produeix vol dir que ja fa temps que ho estan preparant.

Josep ESCÓS i SARSANEDAS
Article del full parroquial del diumenge XXIII de durant l'any
7 de setembre de 2014

LA PREOCUPACIÓ PEL MENJAR I PEL VESTIR

   Els nostres avantpassats, en temps antics més o menys remot, anaven nus. El vestit ha estat conseqüència de la intel·ligència. L’home resguarda la seva intimitat amb el vestit a fi que els altres homes i dones no s’adonin d’allò que li produeix una excitació. La dona, al revés de les femelles dels animals, amb el vestit, indica a la parella (o als humans) els moments en què vol estar més disposada. El vestit pot ésser més provocatiu que el nu integral. Ja es veu a les platges.

   La gent més necessitada, que en el nostre país poques vegades ho és en el vestir, no pot triar la roba que portarà al damunt perquè no en té cap altra. Si us hi fixeu, sovint els que demanen caritat pel carrer han triat una roba molt deteriorada. No és que no en tinguin d’altre, sinó que la mateixa roba és llenguatge per fer-se més el pobre. També els polítics trien curosament la que han de portar en una festa de barri popular o en una trobada d’alt nivell econòmic. Ja he dit que triem la roba perquè som intel·ligents i volem que sigui també un llenguatge. En l’Evangeli, Jesús ens adverteix de la “preocupació” de com ens vestirem i dóna una simpàtica comparació amb les flors del camp que es vesteixen molt millor que no ho havia fet Salomó (Mt 6,28).

  El menjar és un capítol apart perquè no arriba a tothom. Els pobres del nostre país han de demanar menjar a institucions benèfiques o bé presentar-se als menjadors socials on els donaran dinar a preus mòdics. Ja no parlo del problema de la fam en el món que, si hem de fer cas a les grans institucions (FAO, Mans Unides, Càritas) que parlen d’aquesta carestia, són milions els morts per la fam. Les grans empreses productores de menjar sovint han de llençar tones d’algun producte perquè el preu no s’abaixi. Si mirem més a prop nostre lamentem com la gent mitjanament benestant fa grans banquets i ha de demanar tanda, amb molts dies d’antelació, als restaurants més prestigiosos, i quan aconsegueixen l’admissió han de pagar sumes molt considerables per abonar la consumició. No oblidem les paraules de Jesús que recrimina la”preocupació” pel menjar (Mt 6,31-32). Precisament en el menjar es marquen més les diferències entre els que van sobrats i els que van justos. Hi ha molta gent (aturats que no tenen subsidi, o bé hipotecats) que, per tot el mes, no disposen més que d’uns pocs dinerets.

   He dit que la manera de menjar és signe que som intel·ligents, però també signe de les grans diferències socials.

   Als animals, que no raonen (un gos, posem per cas), els poses un menjar especial perquè és festa major o el seu aniversari i només el devoraran sense saber per què. En canvi un nen, per petit que sigui, no triga gens a entendre que el dia de l’aniversari del seu naixement ha de menjar coses especials i això és un senyal de normalitat.

Josep ESCÓS i SARSANEDAS
Article del full parroquial del diumenge VIII de durant l'any
2 de març de 2014

LA TRAVESSA DESESPERADA ALS VOLTANS DE GIBRALTAR

   El resultat és ben galdós: una colla de persones humanes ofegades al mar (quan escric això diuen uns 15).

   Em faig dues preguntes.

   Perquè el nostre govern diu que l’actuació de la guàrdia civil era proporcionada? Per un error d’objectius. Si l’objectiu era que aquests no travessessin el mar fins a territori espanyol l’actuació era proporcionada i l’objectiu aconseguit.

   Però si l’objectiu hagués estat preservar la vida de la gent? Haurien hagut de reconèixer que l’objectiu no s’havia acomplert ni de bon tros. Preservar la vida de la gent hagués estat més cristià i no haurien disparat bales de goma ni gasos lacrimògens, que van ocasionar la desesperació dels qui eren a dins de l’aigua que, per no rebre els projectils o els gasos que els abocaven els nostres guàrdies, van aguantar massa a dintre de l’aigua i una colla van morir ofegats.

   És ben clar que el primer objectiu (que no entressin al nostre territori) estava per damunt de la vida de les persones. El nostre govern diu que no disparaven contra les persones (encara que algun diu que sí que el van tocar) però els que eren espantats dins de l’aigua, ho sabien que no anaven per ells? Els guàrdies, complint ordres malignes dels seus superiors, van ésser la primera causa de la mort dels que se submergien per no rebre els projectils. Complir ordres malignes també és pecat.

   La segona pregunta que em faig és per què tants subsaharians i magrevins volen travessar l’estret i entrar a l’Europa comunitària? Penso que la resposta és ben senzilla, és que la nostra sàdica Europa (i també els Estats Units) s’han apoderat de les riqueses del continent africà i han obligat a viure en la més absoluta precarietat els habitants d’aquests països. Després d’aquest espoli, els països del primer món envien uns quants sacs de farina i alguna altra ajuda humanitària (0,7 % del PIB, o menys...) que no arriba a compensar l’enorme espoli que s’està fent encara. Si afegiu que els altres que intenten la travessa amb pastera, abans han de pagar sumes enormes per tenir lloc en la barqueta, sovint sense garanties que el vehicle marítim i destartalat els condueixi a bon port; és normal que intentin altres maneres de passar al nostre continent com ha estat aquesta de tirar-se a l’aigua i fer, nedant, el recorregut que els porta de Marroc a Ceuta o a Melilla que ja és territori comunitari.

   Hi ha altres països que també tenen riuades de refugiats que en surten per salvar la pell. En aquest moment Síria, de la qual en surten famílies senceres per fugir de la barbàrie que destrueix barriades d’algunes ciutats amb la gent a dintre. No és estrany que fugin a milers.

   No podem restar mesells davant de tanta injustícia contra les persones perquè el fill de l’home ens en demanarà comptes quan ens pregunti si vam vestir el despullat, acollir l’immigrant o visitar els presos (Mt 25,31-46).

   En canvi, quan refem la nostra història, fem homenatges als republicans i als pobrissons que van travessar els Pirineus a peu i en condicions precàries per fugir de la nostra dictadura i censurem els francesos que sovint no els van rebre dignament.

  &nbspTan dignes eren aquells com els que ara fan travesses desesperades: eren persones igual que els actuals.

Josep ESCÓS i SARSANEDAS
Article del full parroquial del diumenge VII de durant l'any
23 de febrer de 2014

NO ENS PODEM QUEIXAR

   Si ens aturem a contemplar el que passa actualment als cristians en un país com Nigèria veurem que els cristians d’aquí no ens podem pas queixar. Els atacs que han rebut alguna de les nostres esglésies (FEMEN) de dones que es despullen per reclamar l’avortament no són res comparat amb el que passa a Nigèria.

Què passa a Nigèria? Doncs que des de 2011, han assassinat prop de 800 fidels i s’han produït més de 400 atacs contra esglésies cristianes. Molts creients saben que la seva vida perilla nomes d’anar a Missa el diumenge.
Aquestes accions provenen d’un grup anomenat “Boko Haram”, nom que significa "l’educació no islàmica és pecat". Aquests són els que van fer els atacs a les esglésies cristianes pel Nadal del 2011 i per la Setmana Santa del 2012 amb el resultat de desenes de morts. (Zènit)

   Aquesta mena de notícies apareixen en un raconet dels nostres diaris. Cal remarcar que, en aquest moment uns cremen esglésies cristianes i els altres no cremen mesquites musulmanes. No estem tants a tants. Aquesta enorme desproporció sembla que hauria de cridar l’atenció i no és així. Torno a dir que aquestes notícies no són silenciades, però passen de puntetes en algun raconet dels diaris.

   Però nosaltres no ens podem queixar.

   No vull fer apologia (defensa de l’església) i per això començo dient el que he anat repetint en molts articles anteriors: els cristians no som els bons, ni tampoc els dolents, però el missatge de Jesucrist fa nosa a molta gent. Per que?

   Perquè capgira el que en diem l’escala de valors.

   Contra l’afany dels diners que hi ha en l’ambient del nostre món el missatge de Jesús clama que els pobres són feliços perquè d’ells és el regne del cel (Mt 5,3). Això no vol pas dir que molts de nosaltres no venerem el diner en la nostra feblesa.

   Contra el projecte d’estendre la religió a tot el món i convertir-la en única, el projecte de Jesús passa per respectar els altres com ho feu amb el centurió que era romà i pagà (Mt 8,10-13), amb l’endimoniat de Gerassa que també era pagà (Mc 5,19) i com la samaritana (Jn 4,16-29) . A tots ells els envia a les seves cases i no els força a seguir-lo. Ja sabem que en molts altres moments de la nostra trista història l’església va forçar a fer cristians quan tenia poder.

   Contra la prepotència del poder, Jesús mai no va tenir connivència ni amb els grans sacerdots, ni amb el rei Herodes que era jueu, ni amb els romans. Defensava que el que vulgui ésser primer es faci el darrer de tots (Mc 10,43-45).

   Contra el culte al propi cos, a l’esport, als models i al luxe del vestit, Jesús va restaurar la dignitat de purs a tots aquells que la seva societat marginava per tenir tares físiques (cecs, coixos, leprosos...) i va permetre que entressin al temple quan fins aleshores en tenien vetat l’accés (Mt 15,28).

   Aquestes doctrines eren novetat llavors i ara. Els cristians no les hem complert gaire, però el missatge de Jesús les proclama i fa nosa (sovint entre nosaltres mateixos) i no és estrany que un moviment que presenta aquesta postura de Jesús en el món, sigui mal vist i fins i tot perseguit.

   Repeteixo el que he dit al començament: això no vol dir que siguem purs, ni tampoc que els cristians siguem els primers en seguir aquest camí. Sovint n’estem lluny.

Josep ESCÓS i SARSANEDAS
Article del full parroquial del diumenge VI de durant l'any
16 de febrer de 2014

NO PODEM DIR QUE SOM BONS, SINÓ TESTIMONIS

   Ho hem d’anar repetint per no confondre’ns. Massa sovint ens pensem que ésser cristià és ésser bona persona. No és pas així.

   Doncs, què?

   Hem de recordar que, «de bo, només ho és Déu» (Mt 10,12).

   Nosaltres som testimonis.

   Què vol dir ésser testimoni? Testimoni és aquell que diu allò que ha vist i sentit. Per exemple, quan fem un casament i em demanen si els testimonis han d’ésser batejats o confirmats, els contesto que no cal. N’hi ha prou que signin o certifiquin que aquell casament s’ha realitzat.

   Doncs en la nostra vida cristiana passa una cosa semblant. Quan algú ens pregunta la raó de la nostra esperança (1Pe 3,15) li podem respondre el que sabem de Jesús, el Crist. Que, contemplant Jesús, sabem que hem de perdonar, encara que potser nosaltres mateixos no ho haguem fet encara; podem contestar també que Jesús s’acostava als més petits i insignificants i els aixecava, encara que nosaltres no ho fem gaire.

   Si som cristians, hem de reconèixer, com ho feia Jesús, que sovint gent no creient ens passa al davant i fa les coses millor que nosaltres (Mt 8,10) i que potser els que es fan dir no-creients, tenen una fe millor que la nostra; així ho reconegué Jesús en escoltar la pregària d’aquella dona cananea, no jueva, quan li va dir: «Oh dona, quina fe tan gran que tens!» (Mt 15,28).

   Amb Jesucrist ens serà fàcil plorar els que han mort a causa de la justícia (és a dir: les morts injustes, com la de Jesús) sense tornar-nos insensibles als sofriments dels altres. Si no arribem a tant, haurem de reconèixer que al menys havíem d’haver lamentat aquestes morts. Recordarem que, amb la mort de Jesús va quedar abolida aquella llei (dels jueus) que havia servit per condemnar-lo, com diu Pau als romans:

   «Doncs bé, també vosaltres, germans meus, vau morir a la Llei de Moisès per mitjà de la mort de Crist. Així heu passat a ser d'un altre, d'aquell qui ha ressuscitat d'entre els morts; i ara donem fruits per a Déu» (Rm 7,4).

   Si som testimonis del que va fer Jesús també advocarem perquè les lleis injustes del nostre temps no ofeguin o matin els més pobres.

   En el seguiment de Jesucrist sempre podem anar un xic més enllà, però sense angoixar-nos, perquè cadascun de nosaltres arriba on arriba i, com he dit al començament, no som bons, sinó testimonis del que va fer Jesús, del que han fet alguns dels seus seguidors i del que hauríem de fer si no fóssim tan febles.

Josep ESCÓS i SARSANEDAS
Article del full parroquial del diumenge V de durant l'any
9 de febrer de 2014

ELS POBLES INFORMATS ES REVOLTEN

   Alguna cosa important està passant amb les noves tecnologies: la informació. Una notícia amagada que abans corria de boca en boca ara es desplaça a la velocitat de la llum per la xarxa de comunicació que passa, sobre tot, pels anomenats telèfons mòbils.

   Una convocatòria de reunió o de gran trobada en un indret de la ciutat arriba de manera instantània als destinataris i, al cap de poc, milers de persones es presenten al lloc. Un secret d’una vida privada inconvenient que tenia alguna persona pública apareix esbombat, amb fotos incloses, de manera que molta part de la població se n’assabenta.

   No sempre són verídiques les informacions rebudes perquè la majoria de les vegades ens arriben anònimes i vés a saber qui ho ha dit.

   Tot amb tot, això canvia la vida de molta gent. Ara no n’hi ha prou a comprar un periodista perquè calli o a posar un guarda a l’entrada perquè ningú no sàpiga que estàs allà dins.

   Ara, segons quins partits polítics, han de posar tota mena de barreres en el lloc on es reuneixen per evitar que qualsevol vianant, amb un trist mòbil, certifiqui el que han dit o fet.

   També nosaltres, els anomenats ciutadans que anem a peu, estem investigats i no serveix de res que ens diguin que hi ha lleis de protecció de dades. Només tenim la imaginació que, de moment, està protegida. Una paraula dita en veu baixa qualsevol dia la proclamaran en els terrats com va predir el mateix Jesús en l’Evangeli amb aquestes paraules:

   «Per això, tot el que heu dit en la fosca, ho sentiran a plena llum, i el que heu parlat a cau d'orella en la cambra més retirada, ho pregonaran des dels terrats» (Lc 12,3).

   No són solament les paraules que se senten i es reprodueixen. La nostra cara i els nostres gestos d’amabilitat o de menyspreu també poden ésser abastament coneguts. Aquesta setmana hem vist reproduïda la cara de conqueridors satisfets de la seva (dubtosa) victòria en els membres d’un partit que ha hagut de reunir-se aïllat de tota mena de gent per dir-nos que encara ens trepitgen i que ho continuaran fent.

   En pocs mesos hem sofert en veure revoltes a molts pobles i els governs no tenen mecanismes per aturar-les (Ucraïna, Síria, Egipte...). El món ha canviat molt i la gent està més informada, però tot això es paga a preu de sang de les persones més indefenses que han de fugir a refugiar-se fora del lloc del conflicte sense saber cap on van. Mai no hi havia hagut tants camps de refugiats.

   Pot servir-nos aquella mirada esperançada de Jesús que, després d’anunciar moltes calamitats (Lc 21,7-24) diu que arribarà la “vinguda del fill de l’home” amb gran poder i majestat (Lc 21, 26) que traduït al nostre llenguatge actual ve a dir que arribarà el moment que les persones (cada persona) estaran en el lloc més alt. Més important serà un nen que una escola i més important un malalt que un hospital i no cal dir que qualsevol persona val més que tot l’Estat del poder. Això també ha de valer per la fe que professem en la qual cada persona val més que tota l’església.

Josep ESCÓS i SARSANEDAS
Article del full parroquial del diumenge de la Presentació del Senyor
2 de febrer de 2014

LA MAJORIA DE VOTS

   La democràcia es fonamenta en la majoria de vots per veure qui ha de governar i quines lleis s’han d’establir. No hem de confondre’ns, perquè la majoria de vots no vol dir, ni de bon tros, la veritat. És un sistema de governar i de legislar perquè no ens matem els uns als altres. Ni la constitució, ni cap de les lleis no són pas dogmes de fe.

   Posaré un exemple de l’antigor i dos de l’actualitat.

   En temps antic, quan hi havia esclavitud, les lleis establien les condicions dels esclaus, quines obligacions tenien i quins càstigs havien de rebre en cas d’haver fet algun delicte (llegiu el codi d’Hamurabi i la mateixa Bíblia). Avui ens repugnarien aquelles lleis que donaven per fet que l’esclavitud havia d’existir. Perquè hi eren? Perquè la majoria de la gent les donava com a bones. Ja es veu que la democràcia és molt feble perquè va variant d’un temps a l’altre.

   Ara dos exemples de l’actualitat.

   Un és el del tractament que han de tenir els membres d’ETA. Si el legislador fos cristià de cor, fonamentaria les actuacions amb el perdó i la reconciliació i en canvi les lleis són extremadament punitives i no volen sentir parlar de recuperar persones, ni tampoc del perdó, que sempre ha de passar per aixecar el caigut (d’una i altra banda) i reconciliar els enemics. Les lleis estan molt allunyades del que creiem els que volem seguir l’Evangeli. Jo personalment em sento molt a contracor quan veig que una majoria de la població estaria per acabar de destruir les persones que pertanyen o tan sols han col·laborat amb el grup etarra. Repeteixo que el perdó i la reconciliació no consisteixen a treure’ls de la presó com molts es pensen. Fins i tot em lamento que molts eclesiàstics descuidin l’Evangeli i se sumin al desig d’aplicar càstigs.

   L’altre exemple és el del tractament legal de l’avortament. Des de l’Evangeli i l’amor a la vida, que tant defensen els partits d’esquerres, l’avortament és una bestiesa. També des de l’Evangeli la llibertat de la dona i la seva garantia psicològica són uns dons preuats. Una altra cosa és la sensibilitat de la població del nostre país molt favorable a l’avortament, que vol que els legisladors el permetin (i alguns fins i tot que el fomentin). El cristià ha de saber parlar sense rotunditat, ja que no estem mai segurs del que defensem i la veritat qui sap qui la té, però ha de saber dir que, triar per triar, s’hauria de salvar la vida del nadó i la llibertat i la salut de la mare. Tots dos valors: l’un i l’altre. Un creient ha de saber dir que una cosa no ha d’excloure l’altra. El debat arriba a fer riure quan els fonamentalistes de dretes només veuen la vida del nadó i els fonamentalistes d’esquerres només veuen la llibertat de la dona. La confrontació seguirà mentre hi hagi aquests fonamentalismes.

Josep ESCÓS i SARSANEDAS
Article del full parroquial del diumenge III de durant l'any
26 de gener de 2014

HOMENATGES I MÉS HOMENATGES

   La mateixa desigualtat avui que es va produint en l’economia, que els que tenen cada dia els va més bé i els que no tenen cada dia han d’estrènyer més el cinturó, es dóna en la proliferació d’homenatges.

   Qui són els que els reben? Un mateix jugador en pot rebre un d’una revista, un altre d’una entitat i un altre d’una federació. Quan ens ensenyen les festes i els vestits dels que participen en aquestes festes ens adonem que el diner va sobrat i que els mateixos invitats que són gent coneguda en els mitjans de comunicació, van a unes i a altres festes.

   M’explicava el meu pare, que era ferroviari, que un company d’ell va rebre de la companyia ferroviària una medalla d’or per haver treballat cinquanta anys a la mateixa empresa. L’home homenatjat tot cofoi va indagar a casa d’un argenter si la medalla rebuda era del material que li havien dit i li van contestar que no era pas or allò. Quan el pobrissó va reclamar a la companyia, un funcionari va respondre-li que «a veure si posarem or de veritat a un treballador!». L’or i l’argent es dóna als que van sobrats i reconeguts i no pas els que han treballat més.

   Hi ha una dita de Jesús que és ben aclaridora. Diu: «Com podeu creure, vosaltres que accepteu els honors els uns dels altres però no cerqueu la glòria que ve del Déu únic?» (Jn 5,44). Si analitzeu les paraules, us adonareu que els que cerquen els honors els uns dels altres no creuen, o millor dit no poden creure. Per què? Perquè ja tenen la recompensa. No els cal altre déu si ells mateixos ja han acceptat de posar-se al capdamunt del pedestal.

   Això també val pels eclesiàstics que han muntat una església en la qual sembla que els uns estan per damunt dels altres, com si capellans, bisbes i papa fossin més que els creients de qualsevol petita comunitat. Els esportistes i els cantants reben premis d’or i d’argent, els polítics reben més alts càrrecs com homenatge, i molts eclesiàstics reben un honor aparentment espiritual que no tenen ni han de tenir perquè no estan per damunt de ningú. Els títols de “santedat”, “d’eminència” o “excel·lència” ja fa temps que haurien d’haver desaparegut del argot eclesiàstic perquè Jesús mateix els va rebutjar. Pareu atenció en un episodi que ens relata l’Evangeli de Marc:

Quan es posava en camí, un home s'acostà corrent, s'agenollà davant de Jesús i li preguntà: «Mestre bo, què haig de fer per a posseir la vida eterna?». Jesús li digué: «Per què em dius bo? De bo, només n'hi ha un, que és Déu (Mc 17,17-18).

   També en una ocasió Pere, quan un centurió va voler prosternar-se als seus peus, va dir-li també que no corresponia rebre aquells honors.

Pere i els seus van arribar a Cesarea, on Corneli, que havia convocat els seus parents i els amics més íntims, ja els esperava. Quan Pere estava a punt d'entrar a la casa, Corneli sortí a rebre'l i es prosternà als seus peus. Pere el va fer aixecar dient-li: «Alça't, que jo no sóc més que un home, igual que tu» (Ac 10,24-26).

   Com he dit al començament es dóna la contradicció que, com més misèria hi ha a la població, més homenatges es fan als famosos i als que els van al darrere. I així omplim les pàgines dels diaris.

Josep ESCÓS i SARSANEDAS
Article del full parroquial del diumenge II de durant l'any
19 de gener de 2014