diumenge, 24 de febrer del 2013

QUE LES PEDRES ES TORNIN PA


   La imatge de Jesús fent dejuni en el desert contrasta amb la que veurem dels cardenals al conclave vestits de vermell i asseguts en confortables cadires. Aquests també faran silenci per escoltar la Paraula de Déu però aquesta els arribarà amb les interferències de la porpra i la solemnitat. Invocaran l’Esperit Sant però hauran de triar ells.

   El fet que Jesús vagi al desert per meditar indica que necessitava un temps de silenci, però també necessitava un ambient auster per escoltar la Paraula de Déu. Poc abans d’anar al desert Jesús experimentà la irrupció de la veu del cel en el bateig de Joan en el riu Jordà (Lc 3,21-22), dient que ell era «fill estimat». Aquella veu li rosegava en el seu interior. Per això el temptador (diable vol dir un de fora i no pas el seu pensament) comença qüestionant-li que sigui “fill de Déu” o millor, preguntant-li si en vol ésser.

   El temptava dient: «Si ets fill de Déu digues que aquestes pedres es tornin pa». La temptació va a fons perquè és un dels grans mals de la nostra societat: voler viure com a privilegiats. Tot l’enrenou dels espies tant en la política, com en l’esport o en el mateix Vaticà és per obtenir privilegis: una informació privilegiada. Ja sabem com les gasten els que la tenen. Guarden el roc a la faixa i el tiren en el moment que poden fer més mal (polític o econòmic) a l’adversari.

   També viuen com a privilegiats els que han amassat diners que en comptes d’invertir-los donant treball a qui no en té, els amaguen sota terra o en els anomenats “paradisos fiscals”. És una altra manera d’ofendre Déu, per tant, pecat.

   La postura cristiana (també els ateus diuen el mateix perquè és de sentit comú) és ésser transparent: no enganyar els altres ni amb l’espionatge ni amagant els diners.

   Ens pot semblar que nosaltres estem lluny d’aquests espionatges i que tampoc no tenim fortunes per amagar, però també cerquem privilegis quan preguem que Déu “baixi i guareixi” un malalt que tenim a casa. Encara que sembli una pregària bonica no és cristiana i és pecat perquè, en comptes de posar-nos humilment davant Déu preguntant-li què hem de fer quan tenim aquestes situacions difícils, la nostra pregària inverteix els termes exigint-li a Déu mateix que ens faci un favor especial. Demanem un privilegi. Imaginem Déu com una mena de “superman” que baixa a arreglar allò que està espatllat i no escoltem pas el Déu de Jesús. Recordeu que, en el desert, Jesús respon al temptador que li importa més respondre a la paraula que surt de la boca de Déu. Amb altres paraules, Jesús es posa en situació d’escoltar en comptes d’instar que Déu li resolgui els problemes. Ens pot ajudar la contemplació d’aquella pregària que farà a Getsemaní dient aquelles memorables paraules: «Abba, Pare, tot t'és possible; aparta de mi aquesta copa. Però que no es faci el que jo vull, sinó el que tu vols» (Mc 14,36). Tampoc en la muntanya de les Oliveres Jesús no demana que les pedres es tornin pa sinó que accepta el que té, el que li toca, agraït de tot el que ha rebut, insistint que no vol que es faci la seva voluntat sinó la de Déu.

Josep ESCÓS i SARSANEDAS
Article del full parroquial del diumenge II de quaresma
24 de febrer de 2013

diumenge, 17 de febrer del 2013

EL PAPA HA DIMITIT: BONA NOTÍCIA



   No és bona noticia perquè ho fes malament ni perquè li puguem tenir simpatia o antipatia.

   És bona notícia perquè una cosa important canvia en la durada dels papes. En una època com la nostra en la qual la gent viu molts anys amb l’ajuda de la medecina geriàtrica, ja és hora que els papes es posin un límit a ells mateixos com els papes anteriors van posar-lo als bisbes.

   Tots recordareu la pena que feia el Papa anterior (que per cert era més jove quan va morir que l’actual bisbe de Roma) quan, atrapat pel parkinson i per les seqüeles de l’atemptat que havia tingut temps enrere, a penes s’aguantava dret i la gent que el veia en els mitjans de comunicació deia: «Com és que no plega?». Altres deien: «Li cauen les babes com a nosaltres!». La situació era vergonyosa.

   El Papa actual no ha volgut arribar a aquell límit de degradació i ha dit que no se sentia amb prou forces. Molt bé!

   Hi ha constància d’un papa en la història de l’església que hagués dimitit. Era un monjo anomenat Pietro Angelelli de Murrone que tenia fama de ésser un monjo molt pietós. Quan, després de dos anys els cardenals no es posaven d’acord en l’elecció del Papa i el governant poderós més important del seu temps Carles Martell intervenia en dir “aquest sí i aquest no”, per fi els cardenals es posaren d’acord en aquest monjo que accedí al papat amb el nom de Celestí V. Era, si no m’erro, el 1294. Al cap de dos mesos el pobret eremita es va adonar que no estava preparat per fer aquella feina i va dimitir. El resultat va ésser favorable per l’església perquè en el següent conclave els cardenals reunits només van haver de menester una sola votació per triar el següent que va ésser Bonifaci VIII. El dimissionari ho va passar molt malament perquè va restar mig presoner fins a la mort.

   Ja he dit que des de fa uns quants anys els bisbes són invitats a presentar la renúncia en complir els 75 anys i de vegades el Vaticà els prorroga més d’un any i dos fins a triar-ne el successor. És el cas de l’actual bisbe de Madrid. És normal que el Papa també es posi un terme.

   L’església, en general, dóna una mica la impressió d’un govern excessivament geriàtric, no us sembla? L’avantatge és l’experiència, però l’inconvenient és la dificultat de connectar amb molta gent innovadora que hi ha a la nostra societat. Encara que sempre hi ha excepcions, tant de vells que connecten, com de joves que no.

   En els països democràtics els governants ho són fins a les següents eleccions i precisament els dictadors miren d’allargar el seu mandat mentre respiren i encara procuren deixar la poltrona als seus fills (o vàlids). La dimissió d’un papa és un acte de fe en l’església que tindrà prou persones per continuar l’obra començada.

   No oblidem que Jesús no era de bon tros un vellet, ja que va fer la gran renovació entre els trenta i trenta-dos anys i que els poderosos del seu temps, amb la seva crucifixió, van voler estroncar els canvis de la magnitud que ell proposava. El resultat va ésser que, els que el van seguir, el van entendre, i el gran canvi que inicià en aquell moment encara dura actualment.

Josep ESCÓS i SARSANEDAS
Article del full parroquial del Diumenge I de quaresma
17 de febrer de 2013

dimarts, 12 de febrer del 2013

ENS GOVERNEN ELS JUTGES


   Imagineu una botiga en què hi ha l’amo i dos treballadors. Com que hi ha hagut un litigi entre ells la discussió ha anat a parar als jutjats. Cada cop que hi ha un judici han de tancar la botiga perquè el demandant ha d’anar amb els seus advocats i el demandat també.

   Però l’endemà, quan tornen a obrir, els empleats expliquen al client com de malament s’ho passen i l’amo explica als viatjants com són de dolents aquests treballadors que té. Resultat, que els clients aniran a una altra botiga on els venguin el producte sense l’explicació de les injustícies; i els proveïdors hi enviaran l’últim arribat per prendre nota de les comandes per no aguantar la “pallissa” de l’amo que relata les desventures que passa per culpa dels que té llogats. La botiga se’n anirà en orris.

   Això, pel que sembla, pot passar amb els governs que tenim, que ja no tenen temps de governar ni tampoc capacitat per escoltar la quantitat de famílies que ho passen molt malament vivint del petit sou de l’à via o presentant currículums a tots els llocs on sembla que els podrien llogar. Els nostres governants ja només tenen esma per cercar més advocats i fer acusacions els uns contra els altres. La majoria dels politics se la passaran als jutjats fent-se retrets. Del jutjat de primera instància passaran al de segona i d’aquest al tribunal suprem o al constitucional. Hauran de tancar la botiga i demanar al president del tribunal suprem que faci de president de la nació i de l’Estat perquè és ell, amb els seus, qui està realment governant el país.

   Mentrestant, la gent passarà més privacions i gana perquè a sobre de la carestia per manca de capacitat dels polítics hi haurà les despeses d’advocats i jutges que encariran el producte i tot plegat ho pagarà, com podeu imaginar, el més pobre. Com ho pagarà si ja no té diners? Molt fàcil, amb més privacions, més retallades i amb menys garanties de seguretat en cas de vellesa i malaltia.

   Mentrestant nosaltres, com els clients de la botiga, hem d’escoltar la queixa malaltissa dels que diuen que aquestes acusacions els les fan per desgastar el govern. Que es pensen que no tenim memòria? Només fa dos dies eren ells mateixos els que feien acusacions a uns altres per erosionar-los? En català diem “tal faràs, tal trobaràs”.

   Que lluny estem dels governants servidors que s’acosten al poble i s’adonen que el poble ho passa molt malament!

   No saben pas com els nostres conciutadans enyoren la nova introducció de l’ètica en la política que consistiria a dir que els que vulguin ésser governants no es posin en els primers llocs (Mc 12,39) sinó que es facin els últims i els darrers de tots, com diu Jesús: «Però entre vosaltres no ha de ser pas així: qui vulgui ser important enmig vostre, que es faci el vostre servidor, i qui vulgui ser el primer, que es faci l'esclau de tots; com el Fill de l'home, que no ha vingut a ser servit, sinó a servir i a donar la seva vida com a rescat per tothom». (Mc 10,43-45).

   Per altra banda sovint hi ha acusacions que es remunten uns quants anys enrere. Vol dir que les han guardades com un roc a la faixa per lapidar l’adversari en el moment més oportú. Una altra mancança d’ètica, no us sembla?

Josep ESCÓS i SARSANEDAS
Article del full parroquial del Diumenge V de durant l'any
10 de febrer de 2013

diumenge, 3 de febrer del 2013

SANT VALENTÍ I EL VALOR DELS SANTS

   Hi ha sants dels quals en tenim un coneixement prou fonamentat com per saber que, el que d’ells es diu, és semblant al que realment va passar. És el cas de Sant Fruitós, del que en tenim l’acta autèntica del seu martiri i el poble veí la llegeix solemnement cada any el dia de la festa. En l’actualitat tenim notícia molt exacta de la mort de Joan Alsina, un missioner de Xile, la mort del qual ha estat explicada pel mateix soldat que el va afusellar. Si un dia el fan sant, l’acta del seu martiri és autèntica. També ho seria la de Monsenyor Romero a Guatemala.

   De Sant Valentí en sabem molt poca cosa i probablement el que ens ha arribat és més tradició que història. La tradició ens diu que visqué a principis del s. IV, fou bisbe de Terni (Itàlia) i morí màrtir. Els historiadors ho posen en dubte.

   Deixant apart l’autenticitat, els sants han tingut i tenen altres repercussions en la nostra vida.

   Per una banda són models de vida que ens esperonen, encara que en sapiguem poc, de la seva història. Sovint ens han arribat relats èpics del que van fer i van sofrir. Així i tot són models perquè el que no sabem d’ells ho imaginem comparant amb l’Evangeli de Jesús. Els invoquem, segurs que la seva vida ha estat agradable a Déu.

   Per altra banda gairebé tots els nostres pobles han nascut a l’empara d’algun sant que ha fonamentat la Festa Major i les seves relíquies han estat venerades i defensades pels nostres avantpassats.

   No oblidem que els nostres pobles han passat al llarg de la història per moments de grans dificultats. Les guerres van delmar la població dels homes que eren mobilitzats i, en el temps dels càtars i albigesos (que van tenir molt influència a casa nostra), hi va haver pestes i malalties contagioses que, en alguns llocs, van fer minvar en dos terços la població. En aquells moments cada poble s’agafava al ferro roent (vull dir que cercava un sant protector de la població) a fi d’aturar tantes malvestats. Això va fer que molts pobles es posessin sota la protecció d’un patró (o d’un segon patró) que es convertiria en protector de la localitat. Si a més, aconseguien tenir les relíquies d’aquell sant, millor que millor. D’aquí ve, pel que sembla, la gran veneració de les relíquies.

   Per entendre millor aquella època, imagineu que al nostre poble comencés a morir gent jove (guerres o pesta). Actuaríem potser com feia la gent del temps antic que, quan sentien dir que la pesta delmava una població a pocs quilòmetres i que cada dia la tenien més a prop o que un exèrcit s’estava acostant matant els que trobava al pas, tots els homes feien testament i s’accentuaven les pregàries i les processons demanant la intercessió del sant del poble. Els predicadors abundaven a parlar de la mort i de l’altra vida i la gent esporuguida invocava el sant que els semblava que els podia treure d’aquell tràngol. Els orfebres i artistes decoraven les urnes i els altars amb pintures i gravats del sant i el poble els ho agraïa. El nostre Sant Valentí era invocat també pel mal de gola i per aquells que tenien dificultat en parlar.

   Ara vivim un altre moment, lluny d’aquelles emergències, però som deutors dels nostres avantpassats. No sabem què hauríem fet si ens haguéssim trobat en situacions semblants.

Josep ESCÓS i SARSANEDAS
Article del full parroquial del diumenge IV de durant l'any
3 de febrer de 2013