dimarts, 24 de febrer del 2015

AMB QUI VA PACTAR JESÚS?

En política, els pactes són perquè no ens matem els uns als altres, però sempre acabem pactant amb els que tenen més poder, que són els grans financers. És una manera de sobreviure en aquest món tan complicat.
Això explica que fins i tot els partits més esquerrans acaben pactant amb el poder perquè és una manera de sobreviure. El mateix Podemos rep el suport d’un canal de TV.
Si llegiu l’evangeli us sorprendrà veure que Jesús no pacta amb cap dels poders, tampoc amb les multituds de pobres.
Anem per parts.
Els romans. Aquests anaven per la “pela”. Per això tenien un exèrcit, per intimidar aquells que impedien que els arribés l’impost. Posaven i treien grans sacerdots (dins les famílies que es disputaven tal honor). A part d’això no es ficaven gaire o gens amb el culte i els costums. Amb aquests, Jesús arriba a dialogar sense cedir. Vegeu el diàleg amb Pilat i veureu, sobretot mirant l’Evangelista Lluc, que sembla que el procurador volia alliberar-lo.
Els grans sacerdots. Només n’hi havia un, però els que ho havien estat mantenien la dignitat, per això se’ls anomena sovint en plural. En aquell moment era Caifàs, però en el context de l’evangeli de Joan sembla que el que tallava el bacallà era Annàs que ho havia estat entre els anys 6 i el 15, i era sogre de Caifàs i aconseguí situar alguns dels seus fills en aquesta dignitat. L’atac contra ells va ésser duríssim, perquè els aplica la paràbola dels vinyaters que es volen fer amos de la vinya (Mc 12,1-11) dient-los que ells, i no Déu, es volien apoderar del temple. El mateix evangelista ens aclareix que es van donar per entesos (Mc 12,12).
Els saduceus que contemporitzaven amb els romans i, tot i aconseguir les més altes dignitats, no creien amb la resurrecció, que fora com creure que els pobres i humiliats havien d’ésser rescatats. Així ho indica la resposta a l’enigma que li paren, referent a la dona dels set marits. La resposta de Jesús és contundent: les dones (humiliades fins llavors) seran lliures com els àngels del cel (Mc 12,18-27).
Els fariseus i mestres de la llei. Aquests eren estrictes en el compliment de la llei i les coses manades. Són els primers que se li oposen quan perdona (sense el temple) i quan trenca el sàbbat en favor de les persones. Però l’atac més contundent és contra aquells fariseus vinguts de Jerusalem que li qüestionaven per què els seus deixebles no dejunaven. La resposta de Jesús és un atac frontal al costum que havien establert segons el qual els diners oferts al temple ja no havien de servir per mantenir els pares envellits i necessitats (Mc 7,9-13).
Els zelotes. Sembla que tenien tracte amb Jesús i amb la gent del poble. De fet fou ajusticiat com un zelota amb judici sumaríssim, acusat d’aixecar-se contra el Cèsar. Els desconcerta quan té tracte amb el centurió que li suplica per la seva filla i quan diu als seus que fiquin l’espasa a la beina (Jn 18,11) perquè el qui a espasa mata a espasa morirà (Mt 26,52).
El poble. Estem acostumats a veure imatges de Jesús envoltat de gent. Però els pobres també el van abandonar quan es van adonar de l’abast de la seva doctrina. Mentre en rebien beneficis li anaven al darrere, però no el van entendre i el van deixar (Jn 6,60.66).
Va morir sol i abandonat perquè no havia pactat amb ningú. Només responia al Pare.
Josep ESCÓS i SARSANEDAS
Article del full parroquial del diumenge I de Quaresma
22 de febrer de 2015

diumenge, 15 de febrer del 2015

FESTA MAJOR. LES FESTES

    Els que heu llegit el llibre del “Petit Príncep” d’Antoine de Saint Exupery recordareu, en el diàleg amb la guineu, com l’animal dóna importància al dia que els caçadors van a ballar amb les noies del poble. Aquell dia és festiu per la guineu perquè sap que ningú no sortirà amb l’escopeta a caçar.
    El relat esmentat és fictici perquè els animals no tenen intel·ligència sinó únicament memòria. Però nosaltres sí que entenem l’abast de les festes.
    Fixeu-vos que si celebrem l’aniversari d’un nen i té un germà més petit aquest segon d’una manera u altra dirà que quan serà la seva festa.
    Els antics jueus van establir un dia a la setmana de descans i de convivència entre ells perquè el treball no tornés els homes més esclaus. La festa és el canvi, com les vacances. Ens fa sortir de la monotonia de la vida de cada dia i generalment ens dóna una dosi d’alegria. Aquesta és millor si convivim amb joves i sobre tot amb infants.
    Als pobles que no han establert festes en les seves agendes els passa com als camps quan mai no els donen un any de repòs o com als proletaris i miners del s. XIX que, amb pocs anys de treball, quedaven extenuats i malalts.
    Entre els antics israelites, durant el sàbat, que era un dia festiu al cap de setmana, era de tal manera obligatori abstenir-se de tot treball, que fins i tot els esclaus i els animals de treball (ases, bous...) havien de descansar. Per remarcar la importància del repòs setmanal els antics (molt abans que es formés Israel) ens havien donat el mite entranyable de la creació del món en sis dies. Déu fa el món (la llum, els animals, les plantes, separa els mars...) i, acabada l’obra de la creació amb l’home i la dona, es reservà el setè dia per descansar. Des de molt antic el setè dia és el dia de Déu, de descans, de tertúlia, de visita als malalts i parents…
    Fixeu-vos com les sectes que més rentat de cervell fan, prohibeixen les festes als seus fidelíssims, fins i tot les dels aniversaris dels seus fills. Què aconsegueixen amb això? Molt senzill: treure la llibertat de ball i de dansa als seus afiliats, evitar que tinguin amistats amb altres persones alienes al seu grup, i convertir en autòmats els seus seguidors. Amb altres paraules: rentar-los el cervell perquè no trobin altres opcions que les que ells ofereixen.
    No és estrany que, en temps de la uniformitat que va durar anys i anys després de la guerra civil, en què les festes oficials s’havien de celebrar, com el dia de la victòria, primer de maig manipulat, festes majors reglades… els nostres pobles van crear unes festes alternatives com la de la Llum de Manresa, Sant Valentí a Navarcles, Mercat del Ram a Vic... en les quals el poble, sense l’empar oficial i sense subvencions, s’esplanava amb moltes iniciatives que emanaven dels diferents grups i institucions lliures del lloc. Era la defensa de la llibertat contra la dictadura.
    En l’evangeli tenim dos models d’espiritualitat que es contradiuen: el de Joan Baptista, auster, en el desert, sense festa i amb advertències moralitzadores i el de Jesús que menjava i bevia (Mt 11,18-19), participava en casaments (Jn 2,1-12) i es barrejava amb tota mena de gent menjant amb ells encara que fossin pecadors (Lc 15,1-2).
Josep ESCÓS i SARSANEDAS
Article del full parroquial del diumenge VI de durant l'any
15 de febrer de 2015

diumenge, 8 de febrer del 2015

NO ES CONEIX JESUCRIST

    Fa uns quants anys molts ateus deien: «Església no, però Jesucrist sí». Molts eren persones il·lustrades que havien rebut una formació (o una deformació) religiosa en la seva infància. De pic o de palada coneixien molts episodis de la vida de Jesús i moltes de les seves paraules o paràboles.
    Ara el nostre món ha passat pàgina i, feina hi ha a trobar un ateu com els d’abans. La majoria de la gent jove actual (parlo de quaranta anys en avall) no ha rebut cap mena d’informació (ni bona ni deformada) religiosa i, per tant, no pot pas negar el que no coneix. Si un musulmà els pregunta què són els cristians no el sabran respondre, per desconeixement.
    Aquesta nova generació de gent que no ha llegit mai l’Evangeli tampoc no pot parlar ni bé ni mal de Jesús (ni tampoc del Crist, que som tots). Si assisteixen a una Primera Comunió el que els agrada és filmar els moments estranys, com ara quan el nen combrega o quan la tieta surt a llegir una lectura. Ni sabrien explicar què és per als cristians la comunió ni tampoc en la filmació no escoltaran les paraules del llibre. Diran: «ha quedat bé la foto», i amb això en tindran prou.
    El coneixement de Jesucrist dóna una mirada nova a la nostra vida. Permeteu-me que remarqui alguns trets.
    Ell (Jesús) vivia en una societat molt excloent, fins i tot en el vestir. Qui eren els exclosos de la societat? Els malalts de malalties perennes (cecs, paralítics, leprosos...). Aquests eren tinguts per pecadors i castigats per Déu. Que fa Jesús? Fa allò que respon als enviats de Joan Baptista quan li han preguntat: «Els cecs hi veuen, els paralítics caminen, els sords i senten, els morts ressusciten…» (Mt 11,4-6) Va acollint persona per persona i els va dient que és mentida que siguin castigats per Déu i va retornant a cadascú la dignitat de persona filla de Déu.
    Un altre estament de gent marginada era el de les viudes joves que també eren considerades com castigades per Déu. Aquestes, sense cap home que les emparés, venien a ésser les més pobres de la societat i havien de viure de caritat, sobretot si no tenien fills. En l’Evangeli trobem uns quants episodis de viudes acollides i elogiades per Jesús (Vegeu Mc 12,41-44).
    Tampoc eren ben vistos els estrangers i Jesús els elogia sorprenent al seu auditori jueu que queda estupefacte. Diu a un centurió romà que té més fe que no pas els mateixos jueus (Mt 8,5-10) i elogia la fe d’una dona cananea (Mt 15,28).
    Si teniu un llibre del Nou testament o tan sols dels Evangelis a casa, proveu de llegir aquests cites i descobrireu un Jesús que no es casa amb cap dels poderosos del seu moment i en canvi es posa al costat dels més necessitats i humiliats per la segregació que hi havia en aquella societat i entendreu per què la gent que pertanyia a l’estament dominant, en veure que els capgirava tots els seus esquemes, van decidir eliminar-lo.
Josep ESCÓS i SARSANEDAS
Article del full parroquial del diumenge V de durant l'any
8 de febrer de 2015

diumenge, 1 de febrer del 2015

EL CAMÍ MÉS LLARG: EL VIATGE INTERIOR

    Dag Hammarskjöld, Premi Nobel i segon secretari general de les Nacions Unides, digué fa molts anys que mai no aconseguiríem progressar de forma sostenible fins que no assumim el camí més llarg: el viatge interior.
    En què consisteix aquest viatge interior? Molt fàcil d’explicar: passar de la por a l’amor, començar a creure en nosaltres mateixos. Tot el contrari del que s’està fent en aquests moments a molts llocs.
    La gent de les nostres dretes ha oblidat l’amor. Aquests promouen un estat policial ple d’armament per defensar-nos i, per tant, fan que nosaltres ens sentim protegits per un estat que, en realitat, no ens estima. Només ens defensa (amb els nostres diners, és clar): han oblidat el viatge interior perquè ens mantenen amb una por velada. Ja va bé que tinguem por.
    La gent de les nostres esquerres s’aferren a defensar una igualtat que passa per damunt de les persones perquè donen més importància al concepte que a la gent. És una igualtat etèria. Tampoc no estimen la gent, sinó les seves idees.
    Els uns accepten l’armament fins a les dents i els altres defensen la justícia social, però no arriben a les persones. Ni els uns ni els altres no han optat pel viatge interior, que és l’itinerari més llarg.
    La pau que uns i altres promouen no passa per l’amor a les persones. Obliden allò que, per al Crist és tan important: que val més el nen que una escola, que val més una àvia que tota l’església (i les seves cerimònies), que val més un pobre que tota una caixa d’estalvis. Obliden el valor de cada persona que veiem reflectit en l’episodi de la barca on Jesús els diu a aquells que volien arreplegar la gent amb xarxa que es deixin de xarxes: Tot passant vora el llac de Galilea, veié Simó i el seu germà Andreu, que tiraven les xarxes a l'aigua. Eren pescadors. Jesús els digué: «Veniu amb mi i us faré pescadors de l’home». Immediatament deixaren les xarxes i el van seguir (Mc 1,16-18), o allò altre que diu referint-se als petits: «Mireu de no menysprear cap d'aquests petits, perquè us asseguro que en el cel els seus àngels veuen constantment cara a cara el meu Pare celestial» (Mt 18,10), i encara: «Però al qui fa caure en pecat un d'aquests petits que creuen en mi, més li valdria que li pengessin al coll una mola de molí i l'enfonsessin enmig del mar» (Mt 18,6).
    El viatge interior passa per la contemplació de les persones i pel respecte a cadascun dels que trobem, pensin com nosaltres o pensin d’una manera diferent.
    Quan veiem un món on els petits (sovint refugiats o aturats) queden sense recursos i moren a milers, ens adonem que hem oblidat el camí més llarg: el viatge interior.
Josep ESCÓS i SARSANEDAS
Article del full parroquial del diumenge IV de durant l'any
1 de febrer de 2015