diumenge, 22 de gener del 2012

JESÚS ÉS D’UNA ALTRA ÈPOCA?

   Sabem que el que ens caracteritza als cristians és creure en el Crist. Però aquest Crist-Jesús és d’una altra època, d’un altre temps, d’un altre idioma.

   Tampoc no trobeu estrany si dic que a Jesús no el podem imitar. Eren altres temps. Hauríem de començar per no dutxar-nos, anar probablement descalços a peu o amb burra amb una mica de sort.

   Ho dic així d’exagerat perquè ens adonem que no el podem imitar.

   Llavors què podem fer?

   El que sí podem fer és caminar al seu costat com ho feien els deixebles d’Emmaus i escoltar-lo. Podem fer com els primers cristians, en els quals sovint ens emmirallem, que quedaren seduïts per Jesús, per la seva vida, per la seva mort conseqüent a la manera de viure i donar la cara. L’anomenaven “Senyor”. El tenien al centre de les seves vides. En els àpats, quan es reunien, el recordaven i repetien les seves paraules i escoltaven el relat dels fets que va realitzar en el curt temps de la seva vida pública.

   Ells, tot i viure molt a prop en el temps ja no l’imitaven. Sant Pau va subratllat aquells trets interiors de Jesús que valen per a tots els temps:

  • La confiança infinita en Déu com a Pare de Jesucrist.
  • La seguretat en el Senyor.
  • El perdó dels pecats.
  • La certesa de la vida eterna.
  • La puresa.
  • La fraternitat.

   I sabien que posseïen el mateix esperit de Jesús. Per això en comptes d’imitar-lo es preguntaven: “Que faria Jesús en el moment present? Com reaccionaria?”

   Com veieu no l’imitaven, sinó que el feien reviure.

   És el mateix que podem fer nosaltres avui. Quan participem d’una Missa escoltem el que ens diu l’Evangeli i el fem reviure reproduint aquell gest memorable que ens diu: “Jo em faig pa per a vosaltres”. I, en la Missa, combreguem, que vol dir que portem Jesús en el nostre interior. Amb paraules senzilles, nosaltres ens convertim en Crist. Som Crist com ho era ell. Som fills del Pare com ho era ell, estem oberts a tots els homes com ho estava ell i ens podem fer pa per als altres com ho feia ell. El fem reviure en nosaltres mateixos.

   No és estrany que, de l’eucaristia del nostre poble, en surtin els que visiten els malalts i presos, els que destinen el seu temps gratuïtament a Càritas, els que porten ajudes als necessitats (sigui amb diners o amb menjar o roba). Són altres Crist vivents entre nosaltres i, gràcies a Déu, n’hi ha molts. El Crist viu en ells. No es estrany tampoc que a la nostra parròquia hi ha més de seixanta persones que llegeixen cada dia l’Evangeli del dia. És una manera d’iden-tificar-se amb Jesucrist. Acabo com he començat: Jesús era d’una altra època i no el podem imitar però sí que ens hi podem identificar.

Josep ESCÓS i SARSANEDAS
Article del full parroquial del Diumenge III de durant l'any
22 de gener de 2012

diumenge, 15 de gener del 2012

UN CARAMEL A CADA NEN!

   Fa pocs dies he rebut una carta de Cuba en la qual se m’explica la situació econòmica en què viuen.

   Em va sorprendre com expliquen que han celebrat el reis.

   Diu: «Ara esperem el dia 8 per celebrar el Reis. Quin serà el regal que ens portaran? Quan vagin a adorar el Nen Jesús se’ls donarà un caramel a cadascú i, si poguéssiu veure la satisfacció amb que el reben!». Afegeix la carta el que fem nosaltres en el nostre món que els llencem pels carrers. A Manresa en temps de crisi s’han escampat mil set-cents quilos de caramels.

   Continua dient: «A la catequesi, amb els infants, joves i adolescents, els hem pogut comprar un petit present mercès als diners que hem rebut de fora: una maquineta de fer punta amb forma d’un petit animal, un llapis de mines per als més grans i un marcador per a la resta. I, amb això, podríeu veure com de contents que es posen».

   Per què tan poca cosa? Perquè a Cuba hi ha uns diners semblants als “vals de racionament” que teníem als anys quaranta amb els quals compren els menjars elementals. Tot el que no entra amb aquest moneda pròpia del país ho han de comprar amb una altra moneda, la dels turistes, que es diu CUC, amb la qual tot és caríssim. Els “vals cubans” (pesos) els serveixen per comprar coses elementals, però a més s’han d’afegir hores i hores per aconseguir que et toqui el torn a la botiga. «Per això –diu la carta– hem de tenir molta paciència i perseverança».

   Acaben la carta dient: «Que els reis us siguin generosos amb detalls humans que no empobreixen ni enriqueixen i ens omplen la nostra fam i set interior d’estimació per donar i rebre».

   Em sembla que no cal que faci cap reflexió. Només dir-vos que la majoria de les famílies amb les quals he parlat aquí em diuen que els infants han rebut joguines amb excés.

   Hem d’agrair els missioners que tenim en diferents llocs del món, que viuen la mateixa situació de la gent del seu país, perquè d’ells rebem una informació bastant fidedigna del que passa on estan.

   Cuba espera una nova visita del Sant Pare i per això –diuen– «es van donant signes d’apertura i tolerància no sols amb l’església catòlica sinó fins i tot amb presos polítics i comuns. Per aquest Nadal han alliberat una colla de gent que el seu delicte era no haver pagat la multa imposada per haver-los trobat venent carn de vaca (prohibida malgrat tenir-ne els camps plens d’animals pasturant ja que és per donar menjar als hotels i restaurants dels turistes) o agafant fustes de les vies o haver venut pels carrers tot el que no es pot vendre amb el que té la moneda nacional».

   Un altre senyal d’apertura és que han donat per la TV estatal (en diferit) el comiat d’una pelegrinació de la “Virgen de la Caridad”, patrona de Cuba que, des de l’agost, ha anat per tota l’illa.

Josep ESCÓS i SARSANEDAS
Article del full parroquial del Diumenge II de durant l'any
15 de gener de 2012

diumenge, 8 de gener del 2012

LES MAJORIES APLASTANTS

   Fa poc hem vist l’enterrament del líder de Corea del Nord i me n’he avergonyit. Quan veus aquestes multituds tan uniformes penses que és un senyal de molta feblesa. Es fan aquestes manifestacions per aparentar una força que no tenen i que s’adonen que tot està decadent. Llegiu un informe d’Amnistia Internacional rebut pocs dies abans de la mort de Kim Yong-il, sense saber que moriria als pocs dies.

   L’informe diu:

COREA DEL NORTE

Aproximadamente 50.000 hombres, mujeres y niños están encarcelados actualmente en el campo penitenciario para presos políticos de Yodok, en Corea del Norte. Yodok es uno de los seis campos penitenciarios que se conocen en el país, en los que se calcula que en torno a 200.000 presos políticos y sus familias están encarcelados sin haber sido sometidos a juicio o tras procesos sumamente injustos. […] La mujer y dos hijas de Oh Kil-man, fueron enviadas a Yodok cuando Oh pidió asilo político en Dinamarca. Desde 1987 no se sabe nada de ellas.

Algunos datos sobre Yodok.

  • Entre las personas enviadas a los campos hay personas críticas con el régimen o la familia gobernante, y personas sospechosas de actividades "antigubernamentales", como escuchar emisiones de radio o televisión de Corea del Sur.
  • Los familiares de las personas sospechosas de la comisión de un delito también son enviados a Yodok. Este sistema de "culpabilidad por asociación" se utiliza para silenciar a la disidencia y controlar a la población mediante el miedo.
  • La tortura y los trabajos forzados son habituales, incluso para niños y niñas.
  • Las ejecuciones pueden ser públicas o secretas por delitos tales como infringir las normas del campo penitenciario como robar comida.
  • Los bebés nacidos en la "zona de control total", de la que no se sale nunca, permanecen el resto de su vida recluidos en ella.
  • La combinación de trabajos forzados, falta de alimento, palizas, atención médica insuficiente y condiciones de vida insalubres provoca que muchos presos mueran en la cárcel o poco después de quedar en libertad.

AMNISTIA INTERNACIONAL

   En un ordre molt diferent l’aplaudiment unànime i molt llarg al nostre rei de la totalitat dels diputats a Madrid era també un signe de feblesa. Han passat massa coses entorn de la família reial i els diputats assistents, molt febles, ens van fer un espectacle d’aclamació. Era fum i prou.

   A l’Evangeli veiem com Jesús defugia aquestes multituds que el van seguir, encara que un temps molt curt. Diu que Jesús n'havia curat tants, que els qui patien malalties se li tiraven al damunt per poder-lo tocar. Els esperits malignes, quan el veien, es prosternaven davant d'ell i cridaven: «Tu ets el Fill de Déu!» Però Jesús els manava molt severament que no el descobrissin (Mc 3,10-11). Ja vaig dir en un full no fa gaires dies que l’anomenada entrada de Jesús a Jerusalem era a la muntanya de les Oliveres amb els que el seguien i que la ciutat el va rebre malament (Mt 21,10).

   Si hi ha molta feblesa esclaten les grans manifestacións, sovint amb la visita del mateix Sant Pare.

   Encara recordem aquelles deplorables manifestacions de l’1 de maig de fa uns quants anys. Semblava que no hi havia ningú en contra d’aquells governs. Quan la gent va perdre la por, es van acabar les unanimitats.

   Com he dit abans parlant de Corea, aquesta posada en escena aparent s’aconsegueix a base de massacrar els que pensen diferent engarjolant-los sovint de per vida.

Josep ESCÓS i SARSANEDAS
Article del full parroquial del Diumenge del Baptisme del Senyor
8 de gener de 2012

diumenge, 1 de gener del 2012

ELS NENS I LA SEVA IMAGINACIÓ

   Tots hem estat nens. Quan els diem això dels Reis i del tió de seguida s’ho imaginen i viuen aquest món de fantasia. No és cap mal perquè tots hem estat nens i quan algú els ho explica, normalment no tenen cap trauma, sinó que es converteixen en aliats per seguir el relat amb els més petits. No en tenen trauma perquè la cosa acaba bé. Encara que sàpiguen de què va, tenen el regal igual i sovint massa regals desproporcionats. Per altra banda, els nens que tenen imaginació (que són els que saben jugar) estan preparats per desenvolupar millor la seva intel·ligència, que és la mateixa imaginació, ben treballada pels pares i educadors.

   Anem a parlar dels “reis”. Us adonareu fàcilment que els adults caiem en dues trampes que a mi em sembla que les hauríem d’evitar.

   Per una banda ho volem fer tan realista que els reis han de passar casa per casa (dels que tenen diners). No cal. Jo de nen, i els actuals nens són igual, en tenia prou amb les paraules. Ja he dit que els nens tenen imaginació.

   Una segona cosa que els treu protagonisme és la insistència amb què els adults els repetim aquella frase de «si et portes bé», «ja t’has portat bé?». A mi em sembla una equivocació repetir-la perquè això de portar-se bé és molt relatiu i el nen queda en el dubte perquè no sap quins són els criteris. Sense adonar-nos els creem una dependència dels pares que no caldria que hi fos. Els fem patir. Si total, els regals ja estan comprats, i sovint molts més dels que necessita, no cal que li repetim aquest aspecte moralitzador.

   Ja m’adono que això és picar en ferro fred perquè aquestes coses es repeteixen cada any.

Josep ESCÓS i SARSANEDAS
Article del full parroquial del Diumenge de Santa Maria, Mare de Déu
1 de gener de 2012