«HEM PERDUT LA CAPACITAT DE SENTIR I PLORAR»

Això és el que va dir el Papa Francesc quan va anar a l'Illa de Lampedusa. Nosaltres donem per perduts aquells que han malarribat amb una pastera i reclamen el mínim per sobreviure; els que van a la recerca del pa. Hem perdut la capacitat de "sentir i plorar".

Precisament el Naixement de Jesús, i el relat que n'hem rebut, ens ajuda a compadir Aquell Infant que la mare va haver de posar en un pessebre (que és una menjadora d'animals) per no tenir cap altre lloc on ajaçar-lo. Si ens compadim d'aquell Nen Jesús que va arribar al món amb pobresa, hem de tenir la capacitat de compadir-nos d'aquests altres d'avui que no tenen res per donar als seus petits ni tampoc per alimentar-se ells mateixos.

Vivim amb els ulls fixos als nostres televisors que ens donen amb comptagotes les misèries dels més desafavorits, de manera que ens els podem mirar de lluny i ens amaguen la mort i les agonies de la gent. Els mateixos mitjans destinen hores i hores a parlar dels que han tret la gran rifa, dels cantants que omplen estadis i les cares histèriques d'alguns joves espectadors. Tot plegat, que vivim en un món de somnis, allunyat del sentiment del cor. "No sentim ni plorem".

Nadal ens dóna l'oportunitat de "sentir i plorar" veient aquell Infant que ens obre el cor perquè puguem fer el mateix amb els que avui passen penalitats semblants.

En el temps del meu record, de la meva infància, quan naixia un nen els veïns anaven a portar-li obsequis que molt sovint eren menjars (el que veiem en els pastorets) perquè ja se sabia que aquella família, amb una cobertura mínima de seguretat social, requeria que els altres l'ajudessin. Avui també tenim el costum de fer obsequis a les mares que han tingut un fill però són perfums i flors perquè sabem que la majoria de les famílies amigues ja tenen cobertura per menjar. En canvi hem perdut la capacitat de "veure" i "sentir" aquells milions de refugiats que, amb els seus nadons, van a la recerca del pa. Ens queden massa lluny i, quan se'ns demana una col·laboració, els donem només una mica del que ens sobra.

El relat del Nadal tal com l'hem rebut (en el qual Josep i Maria van a Betlem, no troben lloc a l'hostal, i han d'aixoplugar-se on hi ha uns animals, el pessebre dels quals serveix de primer llitet per a l'Infant), probablement no és històric (en el sentit que avui diem que una cosa és històrica), però és cordial i ens situa en una realitat que es donava llavors i es dóna actualment: la de molta gent que viu en la precarietat. Per això el Nadal ha de servir per desvetllar el nostre cor i obrir els ulls a tanta gent (que no són els amics) sovint acabada d'arribar que no han trobat cobertura per les seves necessitats més bàsiques (casa, feina i menjar).

No hem d'oblidar que la majoria de nosaltres som fills o néts de gent immigrada que van venir amb la mínima cobertura d'allò que és necessari.

Josep ESCÓS i SARSANEDAS
Article del full parroquial del diumenge de la Sagrada Família
27 de desembre de 2015

NO SOM GAIRE CRISTIANS I JA NO N'ÉREM

Sembla que la societat es torni no-cristiana. No és pas veritat del tot. Es torna menys partidària de l'església, que no és pas el mateix. Ja abans era poc cristiana.

Quan tothom es batejava, tots els matrimonis es feien per l'església i tota la societat tenia el paraigües de l'església no era tan cristiana com semblava. Ni tampoc quan tots els enterraments passaven per l'església.

Què li faltava a aquella societat per poder-se dir cristiana? Doncs el coneixement i l'amor a Jesucrist. No vol pas dir que no hi hagués una poca gent que estimava Jesús de veritat. És clar que n'hi havia, però no eren pas de bon tros majoritaris.

En el parèntesi dels anys 1936-1939 molta gent passà de l'església mentre cremaven els edificis i mataven capellans i afins. Passat aquest període, del qual més val no recordar-se, tot el poble (de grat o per força) va tornar a posar-se sota el paraigua de l'església i van haver-hi multituds de primeres comunions, batejos, casaments, enterraments, viàtics als malalts amb la campaneta pel carrer... però faltava el coneixement de Jesucrist i l'agraïment del que s'ha rebut de la fe. Gairebé tot eren rituals, processons i molta aparença. Els catecismes no portaven a Jesucrist, sinó a les veritats i a la moral (el que s'havia de creure i el que s'havia de fer).

Quan en l'inici de la democràcia molta gent cristiana d'esquerres van optar pels pobres pensant que així serien més cristians tampoc això no era un signe de fe perquè ja s'ha vist que s'ha fet prescindint dels rituals religiosos i oblidant el mateix evangeli, i per tant sense el coneixement de Jesucrist i sense l'amor agraït pel que s'ha rebut.

No s'han produït avenços ni retrocessos en allò que és el suport de la nostra fe: com pot haver-hi agraïment del que s'ha rebut si no es coneix?

Als que enyoreu una societat cristiana us invito a contemplar Jesús en l'evangeli, que ha d'ésser la vida de la nostra vida. Ell certament anava als pobres i als que sofrien, però sempre sentint-se enviat (Jn 20,21). No ho feia per compte propi.

Avui hi ha gent que sincerament cerquen la fe en les cerimònies ben fetes; està bé sempre que sàpiguen que al centre no hi ha la llei ni el compliment exacte del que s'està fent, sinó el mateix Crist.

Els que pensen sincerament que cal optar pels pobres (els que tenen fam, els que tenen set...) no han d'oblidar que "tot el que fem a un d'aquests més petits, ho fem al mateix Crist" (Mt 25,31ss). Per ésser cristià cal posar el Crist en el centre. Sense ell podem fer grans maratons, però no els estimarem com hem estat estimats; només descarregarem la consciència donant coses als pobres sense veure'ls.

No ens ha d'estranyar aquesta valoració, perquè tampoc al temps de Jesús no hi havia gaire gent a qui li interessés el que ell deia, sinó que el seguien uns per si guanyava un regne i poder-se col·locar ben situats (Mc 10,35-40), altres per beneficiar-se dels signes que feia. Uns pocs, com Maria Magdalena, el seguien perquè havien estat seduïts per la seva predicació i per la seva vida.

Josep ESCÓS i SARSANEDAS
Article del full parroquial del diumenge IV d'Advent
20 de desembre de 2015

LES FRONTERES DELS POBLES

Copio un fragment del discurs del bisbe de Tànger, Mons. Santiago AGRELO en la inauguració del curs de Cristianisme i Justícia.

A les tanques de Ceuta i Melilla tot està dissenyat per veure i sentir: cables de detenció tridimensional, càmeres de vigilància, sensors de so, de moviment i tèrmics; i, a una banda i a l'altra de la frontera dos exèrcits d'ulls i oïdes atents a un petit món d'homes, dones i nens a la recerca de pa.

El que és sorprenent, el que és escandalós d'aquest dispendi en recursos tècnics i humans per veure i sentir, és que no està orientat a l'encontre sinó al rebuig, no està orientat a l'hospitalitat sinó a la crueltat; no està orientat a la solidaritat sinó a la xenofòbia; no està orientat a la compassió sinó a la repressió. Per veure i sentir els cristians no necessitem càmeres de vigilància, sinó ulls de misericòrdia; no necessitem sensors de so, sinó oïdes atentes al clamor dels pobles; no necessitem tècnica sinó cor; no necessitem raons sinó fe. Per veure i sentir necessitem adquirir una mirada i oïda, cor i fe de Jesús de Natzaret (Papers de Cristianisme i justícia Núm. 196).

El primer que ens hem de preguntar és qui va inventar les fronteres? En l'Antic Testament trobem l'episodi del vedell d'or. Era una divinitat diferent de Jahvè, el Déu de Moisès. La frontera no era una ratlla sinó l'opció per una divinitat o per l'altra. Es va iniciar una batalla entre els que veneraven un Déu i els que veneraven l'altre i el campament va acabar amb una estesa de milers de morts. Llegint-ho sembla una guerra religiosa, però era una opció religiosa, política i econòmica; tot alhora. Com avui. Del cantó del vedell d'or hi havia els que tenien arracades d'or i cercaven privilegis (Ex 32,2-3) i del cantó de Jahvè hi havia els que creien en el mannà: «Que cadascú reculli el que necessita per menjar... ni en sobrava als que n'havien recollit molt ni en faltava als que n'havien recollit poc» (Ex 16,16-18), és a dir els que tenien poc. Aquella frontera va ésser la causa de la mort de moltíssimes persones. Diu la bíblia que en un sol dia en moriren vint-i-tres mil (1Co 10,8). Encara que el nombre ja es veu que és exagerat, s'entén que la frontera entre els que tenien i volien guardar d'amagat en el rebost (seguint les directives de la religió del vedell d'or que els permetia mantenir privilegis) i els que es conformaven amb el que els tocava, no va ésser pas una bona solució. Jesús mateix la va rebutjar quan li demanen que faci com Moisès responent-los que el pa (la llei) que va donar Moisès portava a la mort (Jn 6, 58). Jesús en canvi portava un altre pa que ve del cel, que és un menjar sense fronteres ja que tothom en va menjar tant com volgué (Mc 6,42). Ve del cel perquè «Déu mateix ens ha ensenyat a estimar-nos els uns als altres» (1Te 4,9).

Què hem de pensar d'aquests països (el nostre per exemple) que estan bastint fronteres per impedir el pas dels empobrits?

Potser no recordem que tots nosaltres, de més lluny o de més a prop, som fills d'immigrats? I som aquí perquè algú ens va deixar passar i ens va rebre? Recordeu allò que Déu va dir al poble quan es preguntaven si havien de rebre els estrangers:

El Senyor, el vostre Déu, és el Déu dels déus, i el Senyor dels senyors. És el Déu gran, poderós i temible, que no fa distinció de persones ni es deixa subornar; fa justícia als orfes i a les viudes; estima els immigrants i els dóna aliment i vestit. Estimeu, doncs, els immigrants, ja que també vosaltres vau ser immigrants en el país d'Egipte (Dt 10,17-19).

Josep ESCÓS i SARSANEDAS
Article del full parroquial del diumenge III d'Advent
13 de desembre de 2015

JESÚS, FILL DE DÉU, MASCULÍ I FEMENÍ

He de reconèixer, abans de tot, que moltes de les coses que diré les he tret d'un excel·lent article de Magdalena Benasar (ecleSALia.net).

Quan parlem de la dignitat de la dona massa sovint tenim en la nostra ment esquemes masclistes oblidant allò tan propi del món femení que és: la bondat, la tendresa, la veritat, la dignitat, la bellesa, la solidaritat, la igualtat, la misericòrdia, la hospitalitat, el somriure, la cordialitat… qualitats aquestes que les pot tenir tothom, però abunden més en les dones.

Massa sovint, quan parlem del progrés de la dona, ens movem en esquemes masclistes ja que els homes estem més aviat programats per produir, consumir, explotar, competir… però totes aquestes coses pertanyen a l'etapa ja caducada de la industrialització. Estem esgotant uns recursos el 50% dels quals, el nostre planeta ja no té mitjans per reposar-los.

Si contemplem Jesús en l'Evangeli observem que no està ni pel progrés, ni pel consum, ni per la competició entre els deixebles… sinó que, tot i ésser un mascle, va abundar en aquelles qualitats que nosaltres apreciem en moltes dones i no les valorem.

En Jesús hi trobem la bondat quan respon a l'home que li pregunta què ha de fer per obtenir la vida eterna: «Per què em dius bo? De bo només n'hi ha un que és Déu» (Mc 10,17). La tendresa: «Deixeu que els infants vinguin a mi. No els ho impediu perquè el regne de Déu és dels que són com ells […] Qui no aculli el Regne de Déu com un infant no hi entrarà pas» (Mc 10,14-15). La veritat: «He vingut en aquest món a donar testimoni de la veritat. Tots el qui són de la veritat escolten la meva veu» (Jn 18,17). La dignitat quan elogia la viuda pobre que «ha donat del que li falta mentre els altres donen del que els sobra» (Mc 12,43-44). La bellesa quan contempla «les flors del camps més ben vestides que Salomó amb tota la seva magnificència» (Lc 12,27). La solidaritat amb els necessitats: «Tot el que feu amb un d'aquests per petit que sigui, a mi m'ho feu» (Mt 25,40). La igualtat: «El qui vulgui ésser primer que faci el servidor de tots» (Mc 10,43). La misericòrdia quan ens anima a ésser «misericordiosos com ho és el Pare del cel» (Lc 6,36). La hospitalitat: «I tothom qui doni un got d'aigua fresca a un d'aquests petits només perquè és deixeble meu, us asseguro que no quedarà sense recompensa» (Mt 10,42). El somriure: Diu al darrer sopar «la vostra alegria ningú no us la prendrà» (Jn 16,22). La cordialitat quan, tenint al davant la dona acusada d'adulteri, per respecte no li mira la cara i li diu que se'n vagi en pau (Jn 8,1-12).

Amb tot això estic dient que Jesús era femení? No, sinó que encarnava en ell les millors qualitats dels homes i de les dones. En els Evangelis Apòcrifs llegim aquesta sentència molt reveladora que dóna la mateixa dignitat a l'home i a la dona:

Quan de dos en feu un, quan feu el de dins com el de fora, el de dalt com el de baix, i quan feu mascle i femella, una sola cosa, a fi que el mascle no sigui mascle i la femella no sigui femella…, llavors entrareu en el Regne (Ev Tom Nº 21).

Jesús era d'aquesta manera perquè tenia la mirada posada en Déu Pare/Mare.

Segurament la característica més clara de Jesús és la "resposta al Pare". Aquest Pare del cel que és alhora pare/mare del qual Jesús parlava en qualsevol ocasió. Deia: el Pare m'ha parlat, també us parlo jo a vosaltres. El Pare m'ha enviat també us envio jo a vosaltres. El Pare ens ha perdonat també nosaltres hem de perdonar, com diem en el Parenostre. Encara més: si el Pare m'ha estimat, Jo també us estimo a vosaltres; la nostra resposta és d'estimar-nos els uns als altres.

Jesús vivia en una constant contemplació i resposta. De Déu en rep la paternitat i la maternitat.

Josep ESCÓS i SARSANEDAS
Article del full parroquial del diumenge II d'Advent
6 de desembre de 2015

DÉU ES FA COM UN DE NOSALTRES

De la vinguda de Jesús al món en diem l'Encarnació, que traduït en paraules més nostres i senzilles volem dir que es fa com un de nosaltres (es fa carn).

I això quina importància té per a nosaltres? Doncs que no sols es pot compadir de nosaltres perquè ha sofert com els més pobres i humiliats (He 5,8) en la seva Passió i Mort, sinó que trenca aquell malefici que encara avui pesa sobre molta gent que consisteix a pensar que Déu està molt lluny i nosaltres un xic abandonats i sols. Jesús, amb el seu naixement, inaugura una nova manera de relacionar-nos amb Déu ja que el tenim entre nosaltres i, amb la seva creu, ens ha obert un camí nou pel qual podem transitar tots i arribar fins a Déu mateix amb tota confiança, com diu la carta als Hebreus (He 10,19-20).

El Nadal que s'acosta és la festa de Déu Pare, que ha volgut acostar-se a nosaltres i ens ha donat dues coses:

• Una, el Fill que és el Crist
• i una altra, la condició de fills a tots nosaltres (Ga 4,5).

En el conjunt de la vida de Jesús es manifestaran aquestes dues coses: quan ens acostarem a Setmana Santa contemplarem l'abaixament de Jesús que mort humiliat en la creu que ha sofert i viscut com els més humiliats; i, quan arribarà la Pentecosta i l'Ascensió ens congratularem que el mateix Esperit de Jesús estigui en tots nosaltres i que siguem ascendits, com ell, al costat del Pare (Ascensió) perquè on ha arribat el cap hi podem accedir tots.

Aquests dies ens preparem per l'inici de tota aquesta obra de Déu en nosaltres. Tot comença amb el Nadal.

Quan venerarem l'Infant acabat de néixer o admirarem el relat simbòlic dels pobres pastors, que el reconeixen posat en les palles d'un pessebre, celebrarem que l'obra de Déu en nosaltres ha començat. L'alegria del Nadal és conseqüència d'una nova mirada d'un Déu que no ha volgut quedar amagat de nosaltres. Déu s'ha fet, en Jesús, com un de nosaltres. Ja he dit que d'això en diem Encarnació (s'ha fet carn/home). Déu es fa home/dona i nosaltres ens fem déus (Jn 10,33-34). Ha baixat fins el més baix perquè nosaltres pugem amb ell.

Quan assimilem aquesta nova manera de veure els homes/dones també donarem importància a cada persona, per petita que sigui, que, com cada un de nosaltres, està al costat de Déu mateix i patirem quan els vegem patir, plorarem quan els vegem plorar i els mirarem com a "fills de Déu" tal com diuen les "benaurances" (Mt 5,1-12).

Tot això comença amb el Nadal.

Josep ESCÓS i SARSANEDAS
Article del full parroquial del diumenge I d'Advent
29 de novembre de 2015

El Cristianisme podria arribar a ser bo, si algú intentés practicar-lo.

George Bernard Shaw (1856-1950)
Escriptor irlandès

NO ÉS PAS L'HORA DE LA VENJANÇA

Molts dels nostres governants, no gaire coneixedors de l'Evangeli, proclamen, després dels atemptats de París, que «ara és l'hora de la venjança!».

Ja es va cometre un error enorme, després de l'atemptat contra les torres bessones de NY, que va consistir en identificar culpables precipitadament i promoure unes guerres de les que encara en paguem les conseqüències.

No. Ara no és l'hora de la venjança encara que alguns ja l'han començat, sinó de la reflexió.

• Primer punt de reflexió: Això que ha passat a París només un dia, ho pateixen els sirians i els afganesos quasi cada setmana i nosaltres ens ho miràvem de lluny dient: «Pobra gent!»
• Segon punt de reflexió: D'on han tret els armaments aquesta gent si no és de les nostres indústries armamentístiques? El nostre país (i França també) són grans productors d'armaments cada vegada més sofisticats. I els els venem.
• Tercer punt de reflexió: No confonguem l'Estat Islàmic amb la religió islàmica. Aquests no són pas representatius d'una pregària que els porta a matar. Fixeu-vos com han tirat bombes també a Mesquites dels que ells consideren que no són prou radicals. Vol dir que no tenen gaire respecte a la pregària, tampoc amb la dels seus. Ells també es poden equivocar dient que els nostres avions bombarders són cristians. Oi que no lliga? Tampoc no podem dir el mateix d'ells.
• Quart punt de reflexió: El món islàmic no forma un tot compacte ni de bon tros. Molts d'ells estan desconcertats perquè no tots beuen de la font de l'Alcorà (el seu llibre sagrat) sinó que com alguns dels nostres liturgistes i canonistes, se'n van per les branques a base de normes i normes que no entren en el cor de les persones. A Manresa mateix tenim islàmics (senegalesos) que no van a la mesquita ni la senten pròpia. El que tenen alguns en comú (en els nostres països, no pas en tots els seus) és una vestimenta que més o menys els identifica i unes normes en el menjar, sobre tot el temps del Ramadà.
• Cinquè punt de reflexió: com que no tenen cap autoritat mundial religiosa, la reflexió sobre la seva religió és pràcticament nul·la i, contra el que puguem pensar, els imams que ens envien no han rebut cap formació religiosa sinó nomes unes normes referents al menjar, al vestir... i una ordre per fer-les complir.
• Sisè punt de reflexió: Per què comprem el petroli a les nacions que sabem que subvencionen (de part d'ells) aquesta guerra? Per què portem l'emblema d'aquest mateixos productors i mecenes en les samarretes dels nostres principals equips esportius?
• Setè punt de reflexió: Aquest només val pels que creieu en el Déu de Jesucrist. Els seguidors de l'Evangeli, amb tots els nostres defectes, hem cregut en la misericòrdia i el perdó i fins els nostres governs, una mica empapats d'aquesta fe, han suprimit, en els nostres àmbits, la pena de mort. Si l'hem suprimit, no és lògic que la reimplantem enviant (i bombardejant) amb armaments perquè es matin lluny de les nostres fronteres. Hem d'esser conseqüents i si no creiem en la pena de mort per nosaltres, tampoc no l'hem de voler per als altres.

Per totes aquestes reflexions em sembla que hem d'aturar-nos a pensar evitant les venjances que no són evangèliques i contemplant el nostre esperit per veure fins a quin punt estem imbuïts d'aquella "misericòrdia" que ens identifica amb el Déu de Jesucrist que diu:

«Sigueu misericordiosos com ho és el vostre Pare. No judiqueu, i no sereu judicats; no condemneu, i no sereu condemnats; perdoneu, i sereu perdonats» (Lc 6,36-37)

Josep ESCÓS i SARSANEDAS
Article del full parroquial del diumenge de Crist Rei
22 de novembre de 2015

RENÉ GIRARD

Aquesta setmana ha mort René Girard, un intel·lectual francès marginat pels intel·lectuals francesos per la seva professió cristiana. Ha mort als EEUU. Ara els francesos el reconeixen (quan fou mort el combregaren).

Que va aportar al pensament? Una diàfana denúncia de la manipulació de les masses populars que, per satisfer-se, necessiten víctimes visibles. Això d'acusar uns culpables dels mals de tots ho fan tots els dictadors, acusant un personatge determinat i carregant-li tots els mals. La majoria de la gent queda satisfeta amb l'enderrocament d'aquesta víctima de la qual ja no se'n parlarà més. Però, ai las! El poble no en té prou i molt aviat s'ha de cercar una altra i una altra víctima perquè la fam de sang de la fera popular no en té mai prou. Per això, massa sovint sentireu que els periodistes (lacais, la majoria) cerquen culpables i ens els ensenyen molt abans que els jutges dictaminin. Així donen carn a la fera que, com diu l'esmentat René Girard, mai no queda satisfeta. Anem sempre trepitjant arbres caiguts.

Però aquest pensador ens dóna una mirada nova del sacrifici de Jesús. Com tants altres, la multitud del seu temps demanava la seva mort (una mort pública i sàdica) però al revés del que passa habitualment (que la gent dóna per mort el que han condemnat) els seus seguidors van fer tot el contrari i primer uns, després altres, el van contemplar ressuscitat i aquell que havia d'haver estat oblidat i enterrat es converteix, com diu Pere en el primer discurs, en la pedra fonamental (Ac 4,11), aquella pedra de la qual els paletes havien prescindit. Diu també Pere:

A aquest Jesús, doncs, Déu l'ha ressuscitat; tots nosaltres en som testimonis. La dreta de Déu l'ha enaltit, i ell ha rebut del Pare l'Esperit Sant promès, i ara l'ha donat amb abundància: això és el que vosaltres veieu i sentiu (Ac 2,32-33).

Amb la resurrecció de Jesús, diu aquest autor, les multituds i els governs (civils i eclesiàstics) que les atiaven, van quedar desconcertats. No els va servir humiliar Jesús, ni tampoc va anar bé l'intent d'enterrar-lo. Satan, que en el llenguatge bíblic és el qui atia les multituds per devorar les víctimes que se'ls posen al davant, va quedar definitivament vençut. Amb paraules simbòliques, Jesús mateix havia predit aquesta victòria sorprenent contra el diable; quan els setanta-dos deixebles tornen de l'enviament diu:

Els setanta-dos van tornar plens d'alegria i deien: «Senyor, fins els dimonis se'ns sotmeten pel poder del teu nom.» Jesús els digué: «Jo veia Satanàs que queia del cel com un llamp. Us he donat poder de trepitjar serps i escorpins i de vèncer tota la potència de l'enemic, i res no us farà mal» (Lc 10,17-19).

La major part del periodisme actual no ha entès res de tot això perquè cada dia ens presenta multituds alienades darrere esportistes, cantants i aclamant els dirigents d'un determinat partit polític. I passa el que ha de passar: el poble va a la recerca de víctimes: esportistes o cantants caiguts en desgràcia i no quedarà mai satisfet, com diu René Girard. L'èxit dels primers cristians es va manifestar en unes trobades discretes a les cases, on es partien el pa, perdonaven, ajudaven els necessitats, recordaven el Crist i sortien joiosos de la trobada i no cercaven culpables.

Josep ESCÓS i SARSANEDAS
Article del full parroquial del diumenge XXXIII de durant l'any
15 de novembre de 2015

Si creus allò que t'agrada de l'Evangeli, però refuses allò que no t'agrada d'ell, no creus en l'Evangeli sinó en tu mateix.

Sant Agustí (354-430)
Bisbe i filòsof

JESÚS INSOLENT PREDICANT LES BENAURANCES

He de confessar que l'esquema del que escriuré l'he captat de José Antonio Pagola.

En el discurs de les benaurances (Mt 5,1-12) Jesús parla amb un llenguatge

• provocatiu ja que la gent sent que parla d'un tema que va contra la majoria,
• original ja que ningú no havia parlat així fins al moment
• i inconfusible perquè sovint ni els mateixos seguidors s'han atrevit a tant.

Li surt de dins i vol dir-nos que, en el cor de Déu, hi ha com a molt principal la mirada sobre els darrers. S'identifica amb la "compassió de Déu".

No és pas un il·lús perquè la situació dels marginats del seu temps era sovint desesperant.

• Mentre s'adona que les famílies dels poblets van perdent les terres perquè no es poden defensar dels terratinents i es queden sense recursos perquè els pressionen per cobrar els deutes, exclama: Feliços els pobres, els que estan sense res, els que no són ningú, perquè d'ells és el Regne de Déu. Val a dir que Déu es complau a contemplar-los i se'ls estima.
• Mentre constata la desnutrició, sobre tot de dones i nens, diu: Feliços els qui ara passeu fam perquè Déu us vol veure saciats.
• Quan veu plorar els camperols perquè els terratinents se'ls emporten les millors collites crida: Feliços els qui ara ploreu perquè Déu us vol veure rient.

Ja he dit que Jesús és realista i sap que cap d'aquestes coses s'acompleix en aquell moment. Proclama la dignitat de les víctimes dels excessos. És insolent perquè està enaltint aquells que no interessen a ningú i afirma rotundament que aquests realment interessen a Déu.

També ens diu que si nosaltres vivim d'esquena als desgraciats, als oblidats i als sobrants no rebrem la benedicció de Déu.

No caiguem en la temptació d'organitzar ajudes a favor dels pobres perquè, fent-t'ho així, ells queden a baix i nosaltres a dalt. Tampoc no es tracta d'empobrir-nos de tal manera que, per ajudar els altres, passem estretor. Cal que hi hagi igualtat (2Co 8,13). Només els podem ajudar si nosaltres ens esforcem per fer-nos iguals a ells.

• Ens diu que ens fem pobres com ho són ells així entrem en el Regne de Déu.
• Que plorem quan coneixem el motiu del seu plor; com ells.
• Que siguem humils com ho són ells.
• Que ens indignem per les injustícies, que puguem dir com Déu mateix: «He vist l'opressió del meu poble» (Ex 3,7) i, per tant nosaltres, fem el mateix en veure la seva situació.
• Que siguem compassius amb ells, tal com ells són compassius amb els altres pobres d'ells mateixos.
• Que treballem per la pau com ho fa tot aquell que vol reconciliar els germans (també amb els opressors).
• Ens diu finalment que, si fem aquestes coses, no serà estrany que siguem perseguits per la justícia com ho han estat ells.

Es tracta de mirar els pobres des de nosaltres mateixos, així entendrem aquest llenguatge provocatiu i una mica insolent de Jesús quan es va trobar a la muntanya, envoltat de deixebles i de molta altra gent, i va proclamar un camí de salvació per al món, que comença per veure com nosaltres ens situem al costat dels febles i oprimits.

Josep ESCÓS i SARSANEDAS
Article del full parroquial del diumenge XXXII de durant l'any
8 de novembre de 2015

L'OBLID DE LES VÍCTIMES

Quan llegim l'Evangeli veiem un Jesús proper a tota mena de sofriments siguin de pobres, siguin de rics, siguin de jueus o de pagans. Això arriba a tant que, quan ell, portant forçadament la creu que li causarà el més gran sofriment i humiliació, s'atura a veure les dones que el compadeixen els parla donant-los consol. L'eix fonamental de les seves accions i de la seva doctrina consisteix a acostar-se a tota mena de víctimes (de la pobresa, de l'exclusió, de la mort d'un ésser estimat, i dels marginats per aquelles lleis que els convertien en pecadors).

Per això la gent del seu temps se sorprenia de Jesús dient que no s'havia vist mai res igual (Mc 2,12).

Els seguidors de Jesús (sobre tot la mateixa església) molt sovint han estat la imatge d'aquesta compassió i, al llarg del temps, hem vist moltes associacions i persones creients en la cura i el servei dels malalts, empestats, leprosos, esclaus, famolencs, orfes, prostitutes, refugiats, víctimes de mil guerres…

Molta gent formada en la falda del cristianisme (escoles, processons, pastorets, catecismes...) ha heretat aquesta compassió, però també s'ha produït una desviació que ha amagat el rostre veritable de Jesucrist.

La desviació consisteix a haver dramatitzat excessivament la qüestió de la culpa i s'ha oblidat allò que és més fonamental com és la descoberta i l'acompanyament del sofriment de la gent. Ja he dit que l'església, al llarg dels segles ha creat i animat moltes associacions i grups a favor dels que sofreixen, però la majoria dels que llegireu aquest article haureu de reconèixer que vam rebre una formació religiosa en la qual havíeu d'estar molt més atents en la culpa (de la qual en deien pecat).

Si només ens fixem en la culpa podem viure tranquil·lament en les seguretats i n'hi ha prou que en diguem penitència d'unes pregàries que pal·lien les nostres deficiències.
Però si ho mirem des del pecat no podem viure en les nostres seguretats mentre no mirem el rostre de les víctimes. Per què? Perquè, si som creients, no ens podem escapar d'aquelles paraules de Jesús que deia: «Tenia fam i em vareu donar de menjar, era foraster i em vareu acollir...» (Mt 25,31).

Siguem més concrets: En el drama enorme dels refugiats no serveix de res cercar culpables i el que cal és veure fins on nosaltres i el nostre poble estem preparats per rebre'n i quants. En el drama dels refugiats no podem fer el que ara estan fent els estats de la nostra Europa dient que acolliran els refugiats polítics i no els que en són per la fam, com si aquests darrers no fossin persones.

Tampoc no podem tenir la consciència gens tranquil·la perquè:

els refugiats per qüestions polítiques ho són perquè els nostres mateixos països han venut armes i han comprat carburants als grans protectors d'aquesta guerra (Aràbia i Qatar) que, amb les quantitats enormes de diners que tenen, subvencionen els nous califats que avancen cada dia en territori;

i els refugiats per qüestió de fam ho són perquè, sobre tot a l'Àfrica, nosaltres, els occidentals, ens hem apropiat de les seves fonts de riquesa: cafè, mines de metalls preciosos, fusta abundant, cacau... i els prometem un miserable 0'07% que gairebé cap país no arriba a enviar.

Per això uns i altres (refugiats polítics i els de la fam) requereixen la nostra atenció compassiva i ens hem d'indignar pel seu patiment com ho feia el Jesús que llegim a l'Evangeli, que veia les multituds com ovelles sense pastor (Mt 9,36).

Josep ESCÓS i SARSANEDAS
Article del full parroquial del diumenge de Tots Sants
1 de novembre de 2015

L'ACOLLIMENT DELS DESPLAÇATS

Té raó el cardenal de València quan diu que els refugiats, si son molts, canviaran el país. En canvi s'equivoca quan ens vol fer venir por. No hi ha motius per tenir-la.

Sempre que hi ha hagut gent desplaçada amb una certa quantitat i posada en un altre indret, han canviat les coses.

Mireu com els espanyols i els anglesos que es van desplaçar massivament a les Amèriques els ss. XVI-XIX van canviar les estructures polítiques i religioses d'aquells països.

I quan, a Catalunya, ha vingut d'Andalusia sobre tot, un terç de la nostra població pels anys cinquanta i setanta del segle anterior, també ens van canviar les coses i avui són molts més de la meitat per l'efecte de la natalitat. I, què ha passat? Res, que convivim junts amb bona harmonia i formem un sol poble. Encara recordo amb amor el que va passar ara fa una trentena d'anys quan hi va haver el gran incendi de Montserrat que durà una setmana. Uns andalusos que vivien al costat de casa, a la comarca de l'Anoia, ploraven i deien: «nos están quemando Montserrat». Ja s'ho sentien seu. Aquests es van integrar com ho faran els sirians àrabs si, a la fi, en venen molts. I més d'un d'ells guarirà les nostres ferides com ho feu el Bon Samarità de la paràbola de l'Evangeli. Justament ell que era foraster es va fer càrrec del ferit fins a portar-lo a l'hostal dient al hostaler: «Cuida-me'l» (Lc 10,25-37).

I canviarà la religió? Sens dubte perquè no els obligarem pas a fer-se cristians i, si algun se'n fa, serà amb compta-gotes. Nosaltres aprendrem a adonar-nos que no som pas el melic del món i evitarem de dir, com avui alguns polítics d'avui, que somos una gran nación (amb un regust nazi). Més aviat haurem de dir que som un poble que ha estat capaç d'integrar els nou-vinguts com hem anat fent des de sempre.

La nostra terra, des de fa molts anys, ha integrat gent de tota mena i molt d'això és gràcies a l'entramat social de moltes entitats culturals, folklòriques, musicals, ecològiques, religioses, esportives de base, teatrals... que són la font de les integracions.

Sovint haurem de reconèixer que els que han vingut de fora tenen una fe més gran que la nostra i això ens obligarà a aprofundir en les nostres arrels. Mirem com Jesús va elogiar la fe d'una cananea, per tant no jueva, quan li va dir: «Dona, és gran la teva fe. Que es faci com tu vols» (Mt 15,28). I ens veurem empesos a veure quines són les nostres arrels per no quedar anul·lats com a poble.

Josep ESCÓS i SARSANEDAS
Article del full parroquial del diumenge XXX de durant l'any
25 d'octubre de 2015

LA MATÈRIA I L'ESPERIT

Quan érem petits ho teníem molt clar. La matèria, el cos, mor i l'esperit vola cap el cel i ja està. Després molta gent va entendre que tot era d'una altra manera. Aquesta gent són els que han cregut en el "materialisme" que deia que la matèria ho és tot i condiciona totes les coses que fem. Aquests que van creure en el materialisme més accentuat, com els "marxistes", estaven convençuts que tot s'explicava per la matèria, fins i tot l'enamorament, que era un moviment de cèl·lules físiques a l'interior del nostre cos. Segons aquests, l'afany del diner ve per la possessió de coses i objectes i d'aquí en provenen les guerres i les injustícies dels grans capitals. Tot s'explicava per la matèria (possessions i diner). Massa senzill per explicar-ho tot.

Les coses, fins i tot a nivell de coneixement popular, han canviat molt. El relat cristià que deia que, en la mort, l'anima se separava del cos, ningú sap com explicar-lo, ja que allò que en diem cel o infern tampoc no és un lloc. Però també anem descobrint que si les coses materials algú no les mira, on són? Cal que alguna mena d'esperit (la nostra mirada, el nostre coneixement) doni vida a les coses.

També els creients parlàvem de la presència real de Crist en l'Eucaristia i avui ni els mateixos especialistes en física no saben quina cosa és la realitat. Ens ho canvien tot?

Aquestes noves mirades a la matèria i a l'esperit no ens han de posar nerviosos com tampoc quan els científics parlen de milions d'anys llum per arribar a una galàxia.

Pel que fa a nosaltres, parlant als lectors d'aquest full que no som ni especialistes en el món material (les assignatures científiques) ni tampoc del món espiritual (les arts, la religió que practiquem...), n'hi ha prou que no tinguem por de cap nova descoberta.

Afortunadament els científics tenen via lliure per investigar i els que creuen en aquelles coses que no es veuen ni es poden definir com la filosofia, l'art, la fe, la poesia... en podran parlar sense gaire por perquè per una banda la ciència es va tornant humil i els humanistes saben que requeriran sempre de llenguatges simbòlics per explicar allò que no s'acaba d'entendre, però sabem que, com el mateix amor i la fe, ho tenim a dintre nostre.

Els que parlen amb llenguatges científics saben que tot té uns límits. Per posar un exemple aquests dies hem vist com es llençaven coets d'un llarguíssim abast (1500 quilòmetres per destruir una formiga o per tocar un objectiu ple de persones que parlen i s'estimen). Voleu cosa més científica que un coet d'aquesta mena? Però ja es veu que és una animalada per fer contents els fabricants de grans armaments i per potenciar una cosa que és de l'esperit i no es veu com és el maleït poder. Al final, rumiant-ho bé, anem a parar a la consciència que és espiritual. Resulta que la matèria no val res si algú no la pensa i li dóna nom.

Ens poden ajudar unes senzilles paraules del Senyor que deia:

En aquell temps, Jesús digué: «T'enalteixo, Pare, Senyor del cel i de la terra, perquè has revelat als senzills tot això que has amagat als savis i entesos. Sí, Pare, així t'ha plagut de fer-ho (Mt 11,25-26).

Quedem-nos amb allò que creiem i deixem que els científics i els teòlegs vagin rumiant.

Josep ESCÓS i SARSANEDAS
Article del full parroquial del diumenge XXIX de durant l'any
18 d'octubre de 2015

Una falsa ciència crea ateus; una ciència veritable posterna l'home davant la divinitat.

Voltaire (1694-1778)
Filòsof i escriptor francès

ELS MANAMENTS I ELS TESTIMONIS

És sorprenent veure les poques vegades que Jesús mana alguna cosa. No ho fa gairebé mai, com no sigui per dir que ens estimem els uns als altres, però hi afegeix «com jo us he estimat» (Jn 15,12). L'amor no és com el reglament del trànsit, perquè no hi ha manera d'avaluar si hem estimat molt o poc. Vol dir que no és cap manament, sinó un testimoni, quan diu que ens hem d'estimar com ell ens ha estimat. Les poques vegades que Jesús mana i ordena és quan parla als esperits impurs (Mc 1,25) o als dimonis que han entrat a l'interior dels dos posseïts de Gerassa (Mt 8,28-34). Hi ha un episodi que sembla que Jesús mana i ordena que és quan li pregunten sobre el matrimoni. Quan li demanen si l'home por deixar la seva esposa. Com respon Jesús? Donant un testimoni de primera magnitud: Que va dir Déu? El text diu això:

Aleshores se li van atansar uns fariseus. Volien posar-lo a prova i li preguntaren si és permès a un home de divorciar-se de la seva dona. Ell els va fer aquesta altra pregunta: «Què us va ordenar Moisès?» Li respongueren: «Moisès va permetre de donar a la muller un document de divorci i fer-la marxar.» Jesús els digué: «Moisès va escriure aquesta norma per la vostra duresa de cor. Però, des del principi de la creació, Déu els va fer home i dona. Per això l'home deixa el pare i la mare per unir-se a la seva dona, i tots dos formen una sola carn. Per tant, ja no són dos, sinó una sola carn. Allò que Déu ha unit, que l'home no ho separi.» Un cop a casa, els deixebles tornaren a preguntar-li sobre això mateix. Jesús els diu: «El qui es divorcia de la seva dona i es casa amb una altra, comet adulteri contra la primera, i si la dona es divorcia del seu home i es casa amb un altre, comet adulteri» (Mc 10,2-12).

No mana que no es divorciïn ni tampoc diu que ho facin tant com vulguin. Posa Déu per testimoni, un Déu que ha començat estimant-nos (1Jn 4,10) i que, encara que nosaltres l'oblidem, no deixarà d'estimar-nos, ens serà fidel i mantindrà l'aliança amb l'esposa (que és el poble i que som nosaltres) encara que aquesta li hagi estat infidel, com diu el profeta Ezequiel:

«Però encara recordaré l'aliança que vaig concloure amb tu quan eres jove i faré amb tu una aliança eterna. Llavors, pensant en el teu comportament, t'avergonyiràs, en veure que prenc les teves germanes grans i les més petites i te les dono per filles, encara que no m'hi obligui la meva aliança amb tu. Jo mateix restabliré amb tu la meva aliança i sabràs que jo sóc el Senyor. Així, quan ho recordis, quedaràs avergonyida. En la teva confusió, no gosaràs obrir la boca, quan vegis que et perdono tot el que has fet. T'ho dic jo, el Senyor, Déu sobirà» (Ez 16,60-63).

Com veiem, el que fa Jesús és posar un gran testimoni perquè nosaltres, els nostres matrimonis i les nostres famílies, veient la fidelitat de Déu pensem: «Nosaltres hauríem de fer el mateix». Per tant, no es tracta d'obeir, sinó de respondre. Responem lliurement amb amor l'amor que hem rebut de Déu. És tota una altra mirada tan exigent com la del manament, però que ens deixa en llibertat. És una qüestió teologal i no moralitzadora.

Josep ESCÓS i SARSANEDAS
Article del full parroquial del diumenge XXVIII de durant l'any
11 d'octubre de 2015

No seria necessari recórrer tant a la paraula, si les nostres obres donessin autèntic testimoni.

Sant Joan Crisòstom (347-407)
Bisbe i Gran Jerarca de l'Església Ortodoxa Grega

L'ESGLÉSIA DE LA PROSPERITAT

Gairebé tots els partits polítics s'apuntarien a una mena d'església que consistiria a creure que Déu vol que guanyem molt i que prosperem. Sembla que aquesta mena d'església cada vegada té més adeptes en el món. Es tracta d'una església en la qual els seus integrants prosperen i els van bé les coses. Seria un Déu dels rics i dels pròspers que exclouria els pobres, els malalts i la gent amb poca iniciativa.

A l'Antic Testament trobaríem molts llocs on Déu beneeix aquells que progressen i guanyen. Aquest Déu en alguns llocs de l'Antic Testament promet prosperitat a aquells que li són fidels. Mireu què diu un salm:

Feliç tu, fidel del Senyor, que vius seguint els seus camins! Menjaràs del fruit del teu treball, seràs feliç i tindràs sort. La teva esposa fruitarà com una parra, dins la intimitat de casa teva; els teus fills seran com plançons d'olivera al voltant de la taula. És així com els fidels del Senyor seran beneïts. Que el Senyor et beneeixi des de Sió! Que tota la vida puguis veure prosperar Jerusalem! Que puguis veure els fills dels teus fills! Pau a Israel! (Sl 128,1-6).

Un exemple molt clar és el de Job que acaba la vida amb molta prosperitat, molts fills, ramats i propietats per haver estat fidel (Jb 42,10-16) i el mateix Abraham.

Però, quan llegim l'Evangeli i intentem seguir de prop aJesús, ens adonem de la sorpresa. Com va dir fa molt poc el papa Francesc als presos que va visitar als Estats Units, Jesús es fa pobre rentant els peus als deixebles (Jn 13,1-15). I, a més a més, proclama "feliços" aquells que, imitant-lo, fan el mateix (Jn 13,17). Per tant Jesús no va per aquí.

Observeu que, quan les nostres esglésies han tendit cap a la prosperitat, han accentuat l'autoritat dels dirigents i l'obligació d'obediència de tots els fidels. Això és així perquè, quan l'església cerca la prosperitat, els pobres queden relegats com si fossin creients de segona o de tercera. Amb altres paraules, una església que promet aquesta mena de felicitat, consistent en tenir molt de progrés, de prestigi i de privilegi en la societat, deixa de banda els pobres com si fossin uns pecadors incapaços, que només sobreviuen de la caritat dels bons cristians. Ja es veu que això està lluny de l'Evangeli.

En el nostre país notem una cosa semblant en la política. Quan els nostres governants diuen que ara arriba el moment de la prosperitat i que sortim de la crisi, resulta que hi ha més pobres que mai, dels que han d'anar a buscar menjar, perquè estan tan necessitats que ni per això no els arriba.

Molta gent s'apuntaria a una església d'aquesta mena: esglésies sumptuoses, or i plata i prestigi en la societat.

De fet, molta gent diu que preguen perquè els vagin bé les coses (com ara per treure un examen o per guanyar més en una empresa). La pregària està bé pel que ens exigeix a nosaltres i perquè ens dóna oportunitat de pensar el que hem de fer, però la prosperitat o la salut no van lligades a tenir més o menys fe ni tampoc els fracassos són una mena de càstig per no haver cregut.

Per entendre això va bé contemplar Jesús fracassat en la creu i alhora veure com els deixebles es van adonar que aquell que no havia tingut cap mena de prosperitat ressuscitava en tots nosaltres i ens donava una altra mena de vida.

Josep ESCÓS i SARSANEDAS
Article del full parroquial del diumenge XXVII de durant l'any
4 d'octubre de 2015

GRANS PROBLEMES, SOLUCIONS SORPRENENTS

L'Evangeli que vam llegir diumenge passat (21-09) planteja grans problemes semblants als dels refugiats d'avui. Deia: «El fill de l'home serà posat en mans d'homes i el mataran» (Mc 9,31). El mateix que passa ara amb els refugiats. Uns homes es posen per damunt d'altres homes i eliminen (o maten) els que no són de la seva ètnia, de la seva religió o són"sobrants" perquè els manipuladors de la societat de consum puguin guanyar molts diners. Quan Jesús deia que el fill de l'home seria posat en mans d'homes es referia a això mateix.

Què fa la gent quan passen aquestes coses? Si poden s'escapen per defugir la mort o la violació (si es tracta de dones), carreguen el que poden portar amb ells i fugen cap a països on senten a dir que hi ha acolliment de qualsevol persona.

Quina solució proposa Jesús? Ho diu seguidament amb paraules més que sorprenents: «Si algú vol ésser primer que es faci el darrer i el servidor de tots». I també que «qui acull un d'aquests nois (petits) en nom meu m'acull a mi» (Mc 9,35-37). Sembla que visqui als núvols i parli d'una altra cosa. Però no. Ja sap ben bé el que es diu. Es tracta de no plantar cara al malvat si no és per denunciar-lo. Es tracta també d'estimar el que ens ha fet mal. Estimar no vol dir deixar que et peguin perquè també diu: «Quan us persegueixin en una població, fugiu cap a una altra» (Mt 10,23). La carta als Romans diu quina cosa és estimar: «Beneïu els qui us persegueixen. Beneïu, no maleïu. Alegreu-vos amb els qui estan alegres, ploreu amb els qui ploren. Viviu d'acord els uns amb els altres. No aspireu a grandeses, sinó poseu-vos al nivell dels humils. No us tingueu per savis. No torneu a ningú mal per mal; mireu de fer el bé a tothom. Si és possible, i fins on depengui de vosaltres, estigueu en pau amb tothom. Estimats, no us prengueu la justícia per la vostra mà» (Rm 12,14-19).

Com veieu hi ha dues coses clares. Una, que hem d'estimar a aquests que ens han fet mal i que, com he dit al començament, "maten" el fill de l'home i arraconen els pobres com si fossin "sobrers". Una altra cosa és que no cal oposar resistència si hi ha possibilitat de fugir cap a una altra ciutat. D'aquí ve que nosaltres avui hem d'acollir aquells que han decidit fugir de les urpes dels que els matarien i/o violarien les seves dones. Ells compleixen l'evangeli (de fugir si en una ciutat els fan fora), un evangeli que nosaltres hem llegit i, amb tot l'esforç que això suposarà, hem de veure en el rostre de cada un d'ells la cara de Jesús mateix encara que sabem que vénen de tradicions molt diferents i també de religions molt diferents.

Ja vaig dir en el full de la setmana passada que l'acolliment dels refugiats no serà gens fàcil. Jesús ho diu així: «Entreu per la porta estreta, perquè és ampla la porta i espaiós el camí que condueix a la perdició, i són molts els qui hi entren. Però és estreta la porta i dur el camí que condueix a la vida, i són pocs els qui el troben» (Mt 7,13-14).

Avui hi ha eleccions, i els adversaris (que voten el contrari que nosaltres) els hem de respectar, escoltar, intentar comprendre, i no tenir una actitud hostil de venjança, o de ràbia o nerviosisme davant de tals institucions, sigui quin sigui el resultat de les eleccions. Són adversaris politico-econòmics, no personals.

Josep ESCÓS i SARSANEDAS
Article del full parroquial del diumenge XXVI de durant l'any
27 de setembre de 2015

El major espectacle és un home esforçat lluitant contra l'adversitat; però hi ha un altre encara més gran: veure un altre home llançant-se per ajudar-lo.

Oliver Goldsmith (1728-1774)
Escriptor britànic

NO SIGUEM INGENUS

Molta de la gent que ara clama sincerament per acollir i atendre els refugiats, d'aquí molt poc temps es desdiran d'haver fet aquest pas perquè la cosa és més complicada del que sembla. I no ho dic pas per la qüestió burocràtica ni econòmica, sinó humana.

Com que ja no som infants, cal que sapiguem a què ens exposem rebent els refugiats.

Primer de tot cal preveure que n'hi haurà molts més del que s'està dient perquè, com escriu molt bé Tomàs Alcoberro a La Vanguardia del 14 setembre, fa molt temps que no hi ha hagut una guerra una mica forta i els grans productors d'armaments han de vendre i provar el que han fet fins ara. L'Orient Mig és un bon escenari per provar els armaments.

Segon. La majoria són musulmans (xiïtes) i força fanàtics. Només dir que al seu pas per Macedònia van rebutjar aliments de la Creu Roja al crit de «Alà és gran» perquè hi havia una creu en els aliments.

Tercer. Es quedaran, naturalment, i tindran més fills que els nostres i, com diu la cancellera d'Alemanya, això canviarà la societat.

Quart (i aquest és el més important). S'han interferit converses de l'Estat Islàmic (EI) dient que estan infiltrant islamistes radicals entre els refugiats per fer atemptats a diferents llocs d'Europa (Zènit). Això vol dir que les nostres policies hauran d'estar atentes per evitar que neixin nius d'islamistes radicals entre els que acollim.

Certament que alguns dels que vindran intentaran integrar-se, sobre tot si són cristians, que també n'hi ha entre els que s'han hagut d'escapar d'Iraq; i no ho dic perquè els cristians siguin més bones persones, sinó perquè combregaran més fàcilment amb la nostra mentalitat.

Que ningú pensi que escric això perquè la gent no els rebi. L'Església, des de Càritas, ha demostrat abastament que acollim i ajudem tota mena de gent sense preguntar-los de quina religió són o quina ideologia tenen. I ho continuarem fent.

He escrit aquestes coses perquè algú dels que ara, infantilment, va dient que en vinguin tants com vulguin després no clami dient que les coses són més complicades del que es pensava.

Fixeu-vos, si algun dia aneu a Manresa (i això deu passar en molts altres llocs) que on hi ha la Mesquita (al Torrent de sant Ignasi) entren i surten quantitat de nens que van a "doctrina", és a dir, que aprenen de memòria el llibre sagrat de l'Alcorà.

Més d'una vegada he escrit que els nostres joves i grans (d'aquí a poc) estaran indefensos, sense paraules per contestar els arguments que ells tindran per afermar-se (honestament) en la seva religió. Dit amb paraules entenedores: o se'ns menjaran o muntarem una guerra contra ells, que és el pitjor que podem fer.

Si mirem l'Evangeli i escrutem què feia Jesús amb els que no eren jueus com ell, veurem que els acollia, els enviava a casa seva perquè proclamessin les meravelles que Déu havia fet amb ells (Mc 5,19). També anima la samaritana que vagi a casa seva (Jn 4,16) i al centurió, que era pagà, li fa un gran elogi de la fe que té, més gran que la dels mateixos jueus (Lc 7,9-10).

Josep ESCÓS i SARSANEDAS
Article del full parroquial del diumenge XXV de durant l'any
20 de setembre de 2015

SORT QUE SOM CAPAÇOS DE COMPADIR!

La compassió i la misericòrdia, que és tan evident per a qui llegeix l'Evangeli, no és norma de totes les religions ni tampoc ho ha estat en la nostra església quan, des del poder que la societat li va concedir, va muntar la inquisició (santa Inquisició li deien) o quan no va intercedir per aturar els nombrosos afusellaments al Camp de la Bota pels anys quaranta del segle passat. La majoria dels eclesiàstics estaven imbuïts de sentiments de venjança, però en deien justícia. La venjança s'entenia des del punt de vista humà per la multitud d'assassinats d'eclesiàstics i temples saquejats i destruïts, però avui, que ens ho podem mirar amb perspectiva, ho hem de lamentar. Era el temps de la meva infància i dels de la meva edat, però no ens assabentàvem de res. Matar una persona, per més judici que s'hagi fet, no és pas just, perquè el Bon Pastor «vol que les ovelles tinguin vida i en tinguin a desdir» (Jn 10,10). Déu és l'amo de la vida i de la mort i no nosaltres.

En el món es continuen fent bestieses (morts tant de cristians com d'islàmics que no són sunites, alguns dels quals s'han convertit en assassins en sèrie).

Davant d'aquest panorama nosaltres què hem de fer? Doncs compadir, tenir misericòrdia dels afectats, dels exiliats, dels que ho han perdut tot per salvar la vida.

El bisbe de Roma Francesc diu, en una carta en què presenta l'any de la misericòrdia, que la compassió «és font d'alegria, de serenitat i de pau» (El rostre de la misericòrdia, 1).

Compareu l'estat d'ànim dels soldats o empleats governamentals d'Hongria, de Turquia i de les nostres Ceuta i Melilla que han de fer enormes esforços per contenir els que volen passar al nostre país amb la joia de molts austríacs i alemanys que ara reben els refugiats amb un te calent, una mica de menjar i una abraçada. Ja em direu qui rep més pau en el propi interior.

No fa tants anys que els que ajudaven a passar les fronteres, sobre tot les del Pirineu, als que s'escapaven d'Espanya per catòlics primer, per anarquistes o comunistes després, havien de fer-ho d'amagat i eren considerats delinqüents. Més endavant el Pirineu, en temps de la segona guerra mundial, va servir de camí de fugida dels jueus de França que s'escapaven de l'holocaust. Encara darrerament el govern central ha dictat una llei per la qual som delinqüents els que ajudem els "sense papers", però passa que no gosen posar-la en pràctica perquè els que primer haurien d'anar a la presó serien els de Càritas i associacions semblants. Si apliquessin aquesta llei veuríem clar, d'una vegada, que els governants no són cristians sinó que adoren el déu del diner i del poder. Els cristians hem de voler que tots els homes se salvin.

He començat dient que els que creiem en Jesucrist hem de tenir misericòrdia perquè no ens podem escapar d'aquelles paraules del Senyor que deien: «Beneïts del meu Pare perquè... quan era foraster em vam acollir» (Mt 25,35). Bé que lamentem que la gent de Betlem no acollissin Maria embarassada que caminava amb Josep cercant un lloc on hostatjar-se (Lc 2,7).

La nostra misericòrdia no és altra cosa que el ressò de la mateixa misericòrdia de Déu Pare que contemplem i volem imitar responent a la crida de Jesús: «Sigueu misericordiosos com ho és el vostre Pare» (Lc 6,36).

Josep ESCÓS i SARSANEDAS
Article del full parroquial del diumenge XXIV de durant l'any
13 de setembre de 2015

Fins que no estengui la seva compassió a tots els éssers, l'home no trobarà la pau.

Albert Schweitzer (1875-1965)
Filòsof, metge i escriptor alemany

LA IGUALTAT NO SEMPRE EQUIVAL A JUSTÍCIA

Trec aquest text d'un pedagog anomenat Loranzo Milani.

Destaco especialment aquesta frase: «Perquè no hi ha res tan injust com fer parts iguals entre desiguals».

[...] I això em porta a reflexionar sobre els conceptes d'igualtat, justícia i equitat. La igualtat no sempre equival a la justícia. Aquestes imatges ho expressen d'una manera molt gràfica:

Tenim tres espectadors d'un partit de beisbol i tres tamborets per repartir per tal que el puguin veure millor. La imatge de l'esquerra representa la igualtat en sentit estricte: un tamboret per cadascú. Mentre que la imatge de la dreta representa la justícia o l'equitat: els tamborets es reparteixen en funció de les necessitats o característiques de cadascun dels espectadors...

En el sistema educatiu sovint es confon la igualtat amb l'equitat. En educació es tendeix a repartir els recursos a parts iguals. Si poguéssim mesurar en quilos els recursos, i tinguéssim 100 kg de recursos i 20 alumnes, a parts iguals tocarien 5 kg a cadascú. I això no és així, evidentment. Això passa, en el sistema educatiu. La presència d'un nen o d'una nena amb necessitats educatives especials genera protestes perquè s'emportarà tota l'atenció educativa del mestre, tots els recursos… Caram, és lògic! Si li fan falta més recursos és lògic que en tingui més.

El text d'aquest pedagog és molt bonic però és just el contrari del que fem en el nostre país i a tota Europa. Els que acaben d'arribar al nostre país perquè han fugit de la mort (guerra civil de Síria) o de la fam (països subsaharians) els tenim retinguts sense saber què fer-ne. Quan a Espanya hi va haver guerra civil, França i sobre tot Mèxic van acollir centenars de refugiats. Quan a Espanya hi havia fam, Argentina (els anys 20) va acollir milers d'emigrants. Ara se'ns pregunta si els acollim donant oportunitats segons les seves necessitats.

Josep ESCÓS i SARSANEDAS
Article del full parroquial del diumenge XXIII de durant l'any
6 de setembre de 2015

La primera igualtat és l'equitat.

Victor Hugo (1802-1885).
Novel·lista francès

NO ENS POSEM NERVIOSOS

EL FULL PARROQUIAL FA VACANCES TOT EL MES D'AGOST, QUE JA TOCA. AIXÍ QUE, A REVEURE!!! FINS AL SETEMBRE...
BON ESTIU A TOTHOM!!

Darrerament hi ha moltes ofertes polítiques i algunes que són una novetat. A qualsevol possibilitat de canvi hi ha gent que es neguiteja. Què pot passar?

Doncs no pot passar res que ens afecti gaire, perquè un cop aclarit el panorama i una vegada sapiguem quins són els guanyadors i els perdedors, les coses principals seguiran igual.

Pagarem si fa o no fa els mateixos impostos, els vells cobraran pensions semblants a les actuals, la vida i el seu cost pot pujar o baixar una mica. Poca diferència. Als ajuntaments no hi haurà canvis perquè, els que acaben d'ésser elegits, continuaran…

Si els que pugen a governar són una mica inexperts es trobaran que no podran realitzar les promeses que havien fet perquè la vida és més complicada del que sembla i les campanyes electorals són sovint promeses del país de les meravelles. Quan rectifiquin (ja hi estem acostumats) mentiran dient-nos que han sortit imprevistos.

Els canvis que hi pot haver no són pas de l'envergadura dels que s'han produït on ha entrat l'Estat Islàmic (EI) que ha cavalcat a sang i foc, assassinant i decapitant tots els que no eren dels seus (també dels mateixos islàmics), imposant unes lleis religioses extremes en les quals les dones retrocedeixen enormement en l'escala social ocupant-se de feines casolanes i marginals i parint tants fills com els sigui possible.

Els nostres canvis, en el pitjor dels casos, seran molt més serens.

Els cristians, en aquest món, farem el de sempre, votarem quan ens ho demanin, pagarem el que ens pertoqui i pregarem pels governants com és costum immemorial en la nostra església. Demanarem que els nous governants siguin més servidors dels pobres i ho lamentarem quan no sigui així (com sol passar amb massa freqüència). Jesús ens recordava que «els governants de les nacions les dominen com si en fossin amos, i els qui tenen poder damunt d'elles es fan dir benefactors. Però vosaltres no heu d'actuar pas així: el més important entre vosaltres ha d'ocupar el lloc del més jove, i el qui mana, el lloc del qui serveix. Perquè, ¿qui és més important, el qui seu a taula o el qui serveix? No ho és el qui seu a taula? Doncs jo, enmig de vosaltres, sóc com el qui serveix» (Lc 22,25-27).

És significatiu que Jesús tingués poca i dolenta relació amb els governants del seu temps.

Amb els summes sacerdots s'hi va enfrontar retraient-los que en comptes de servir s'havien fet amos del temple prenent el lloc de Déu mateix i ells s'adonaren que anava per ells (Mc 12,12).

Amb Herodes, rei jueu titella dels romans, va mantenir un silenci que va fer posar nerviós el monarca (Lc 23,9) fins que es va burlar d'aquell que tenia al davant lligat posant-li un mantell de porpra (Lc 23,11).

Amb Ponç Pilat va mantenir una breu conversa recordant-li que el poder que tenia li venia de dalt (Jn 19,11).

La primera església va tenir relacions molt diferents amb els que manaven. Pau, en la carta als Romans, exhorta els lectors que se sotmetin a l'autoritat perquè tota autoritat ve de Déu (Rm 13,1), en canvi el llibre de l'Apocalipsi (del temps dels emperadors més sanguinaris) titlla l'emperador de bèstia (Ap 13,1-19). Aquesta varietat de textos sobre les autoritats fan pensar que, a cada circumstància, hem d'actuar de manera diferent i poc ens valen els models anteriors.

Josep ESCÓS i SARSANEDAS
Article del full parroquial del diumenge XVII de durant l'any
26 de juliol de 2015

ELS POBRES QUE DEMANEN AJUDA

Un jove universitari, el primer any de viure a Barcelona emancipat de la família, quan va anar al cine es va trobar que mentre feia cua per adquirir l'entrada un pobre que captava li va dir: «Tu pots anar al cine i jo no en tinc per menjar». Això el va impressionar molt, però no sabia que aquell era un pobre dels que en diríem de l'ofici, que ja sabia com tocar les tecles sensibles dels joves acabats d'aterrar a Barcelona. Això ens planteja una pregunta molt difícil de contestar: Com discernim els que de veritat ho necessiten dels que fan molt ben feta la comèdia?

No sabria què contestar perquè a mi m'han enganyat moltes vegades i a la nostra gent de Càritas també.

Per donar una resposta em sembla que anirien bé dos criteris.

• Primer, que si ens han enganyat tampoc no és cap desgràcia molt gran. Mirarem que la mateixa persona no ens torni a enganyar.
• Però hi ha un altre criteri que és treballar en equip: si ens fiem d'un assistent social o bé d'un despatx de Càritas podem fer preguntes, i és allò que "quatre ulls hi veuen més que dos". Si més no, consultar-ho a alguna persona de confiança.

En aquest món ens trobem contínuament que hi ha gent que ens enganya i no són només els pobres. També els altres que no en són ens enganyen. Per això té molt valor trobar-te amb persones amigues que saps que mai no diran una cosa per una altra.

Podem començar per nosaltres mateixos i recordar aquella dita del Senyor en el Sermó de la muntanya:

«Jo us dic: no juris mai; ni pel cel, que és el tron de Déu, ni per la terra, que és l'escambell dels seus peus, ni per Jerusalem, que és la ciutat del gran rei. No juris tampoc pel teu cap, perquè tu no en pots fer tornar blanc o negre un sol cabell. Digueu sí, quan és sí; no, quan és no. El que es diu de més, ve del Maligne» (Mt 5,34-37).

Vivim en una mena de selva com "ovelles enmig de llops". Així ho diu Jesús que ens recomana que siguem astuts com les serps i innocents com els coloms (Mt 10,16). Estem en un món envoltats de mentida tant per part de pobres com de rics (mireu si més no, les trifulgues que molts han tingut amb els préstecs dels bancs) i ens ha d'anar bé adonar-nos del que hi ha i del que ens envolta. Això vol dir aprendre a ésser persones adultes i conèixer la realitat de la vida.

Però hi ha encara una altra norma que val la pena que no perdem de vista: no perdre la pau en el nostre interior. Si la relació amb aquests pobres que ens enganyen ens pren la pau interior, alguna cosa fem malament, perquè la pau sempre ha de tornar a nosaltres sigui perquè la donem (escoltant i estimant) sigui perquè la recuperem (Lc 10,5-6). No podem viure angoixats pensant que potser ens hem equivocat. Recordem una dita antiga que Sant Pau recull en la carta als Romans en forma de benaurança: «Feliç el qui no s'acusa a si mateix quan ha discernit el que ha de fer» (Rm 14,22).

No podem ajudar ni escoltar tots els pobres del món ni tampoc els que tenim al nostre poble. Som limitats, per això he insistit a no perdre la pau, i fem el que podem.

Josep ESCÓS i SARSANEDAS
Article del full parroquial del diumenge XVI de durant l'any
19 de juliol de 2015

La intenció de no enganyar mai ens exposa a ser enganyats moltes vegades.

François de la Rochefoucauld (1613-1680).
Escriptor francès

CAPTAIRES A LA PORTA DE L'ESGLÉSIA

Periòdicament ens trobem amb captaires a la porta de l'Església en les hores de les cerimònies. Ens tenen per rics, però passa que la majoria de la gent que avui acudeix a les Misses de dissabte o diumenge són gent gran que han sortit de casa amb els diners justos per posar a la col·lecta setmanal. Vull dir que els captaires no recullen gran cosa.

La seva presència és un xic molesta, però continuen venint.

Per part nostra és un mal senyal que els pobres es quedin a fora quan les portes resten obertes (ara a l'estiu de bat a bat). Més d'una vegada els he invitat dient-los que poden entrar i declinen la invitació. Ens veuen massa rics? Tenen por que els fem fora?

Un dia en va entrar un i es va endur uns quant ciris de plàstic vermell que la gent posa al Sant Crist i ningú no li va dir res. Jo, que estava de cara, vaig pensar que segurament no tenia llum a la nit i se les emportava per fer llum. Ho van veure uns quants i ningú no li va cridar l'atenció.

La presència d'aquesta gent ens planteja encara una altra pregunta: qui són?, ens enganyen? No ho sé, però sóc de l'opinió que és bo que els tinguem al davant com també ho vaig dir, en el seu moment, quan van posar la presó a la vora dels nostres pobles. Va bé que vegem els necessitats i els indigents i que no ens passi com aquells pobles que tenen a l'entrada un rètol molt trist que diu: «prohibida la mendicitat» que s'assembla molt a aquella campanya que deia: «Presó? No, gràcies».

Després ha resultat que ens beneficia una mica a tots el fet de tenir els pobres i els delinqüents una mica a prop.

La presència, ni que sigui impertinent, dels pobres (o millor dit, dels captaires) a la porta de l'església o a la vora de casa ens fa bé per una altra qüestió. Ens qüestiona: no serà que tenim massa de tot? I també, no serà que en el fons es fien de nosaltres pensant que els cristians els podem entendre una mica millor?

A la Bíblia (que la majoria no ha llegit mai) hi ha un llibret curtet que és la Carta de Jaume on es diu el següent:

«Suposem que, mentre la comunitat està reunida, entra un home amb un vestit magnífic i amb anells d'or, i entra també un pobre amb un vestit miserable. Si us fixeu en el qui porta el vestit magnífic i li dieu: «Seu aquí, en el lloc d'honor», i al pobre li dieu: «Tu queda't dret, o seu aquí, als meus peus», no esteu fent diferències entre vosaltres? No sou uns jutges que es guien per raonaments malvats? Escolteu, germans meus estimats: no és Déu qui ha escollit els pobres d'aquest món per fer-los rics en la fe i hereus del Regne que ell ha promès als qui l'estimen? Però vosaltres deshonoreu els pobres! No són els rics els qui us oprimeixen i us porten als tribunals? No són ells els qui injurien aquell bell nom que va ser invocat sobre vosaltres?» (Jm 2,2-7).

Encara ens queda una paraula del Senyor Jesús que no acabem de seguir. Escoltem-la:

«Dóna a tothom qui et demana, i no reclamis res al qui et pren allò que és teu. Tracteu els altres tal com voleu que ells us tractin» (Lc 6,30-31).

Penso que si aquesta gent han triat les portes de les nostres esglésies és que volen alguna cosa més que els pocs dinerets que en trauran. Sense que s'hagin llegit l'Evangeli pensen que algú de nosaltres els escoltarà, perquè no ens creiem aquella llei governamental que nega l'ajuda als que acaben d'arribar com si no fossin els més necessitats.

Josep ESCÓS i SARSANEDAS
Article del full parroquial del diumenge XV de durant l'any
12 de juliol de 2015