diumenge, 26 de febrer del 2012

FINS ON SOM LLIURES?

   Si heu seguit la vida de Ghandi o de Luter King us haureu fixat en la seva llibertat. No li tenien por a la mort i per això parlaven obertament. Això mateix trobem en Jesucrist. Era lliure i parlava lliurement. Va ésser lliure de la seva família que el volia dominar, d’Herodes, el rei jueu al qual no li va contestar quan semblava que més ho necessitava. Lliure davant dels deixebles quan va veure que una majoria l’aban donava (Jn 6,60.66). Ell sabia que la seva llibertat podia comportar-li enfrontaments fins i tot amb la pròpia família (Lc 14,49-53) que en un moment el volien empresonar (Mc 3,21).

   Nosaltres parlem de pau i no violència però, quan veiem un poble tiranitzat desitgem un altre país més armat que surti a alliberar-lo (venent armes als insurgents o atacant directament com ha passat a Líbia o a Síria). Els resultats són que hi ha moltes més morts i els nous dirigents, quan aconsegueixen el poder, solen ésser tan tirans com els anteriors. Simplement aquests pobles passen del foc a les brases.

   La gent lliure, els que fan les denuncies i se la juguen amb la paraula, o bé passen desapercebuts, o estan empresonats o moren en circumstàncies estranyes.

   Però Jesús també era lliure d’ell mateix. La seva cruel mort va ésser conseqüència de la seva llibertat en la defensa dels pobres estimats per Déu.

   Si us sabeu situar en el seu temps, entendreu com era d’agosarat dir al paralític que no era pecador. Amb això desmuntava el negoci del perdó que el temple del seu temps tenia organitzat; entendreu també com trencava tota mena de lligams quan s’atura davant d’una viuda que portava el seu únic fill a enterrar. Com a dona no li podia parlar pel carrer, com a viuda jove era “castigada per Déu” i com a mare adolorida per la mort de l’únic fill quedava sense la protecció de cap més home de la casa; i encara Jesús toca el fèretre (que no era permès tocar sense quedar impur). Amb gestos com aquest deixava en evidència la injustícia d’aquella societat que marginava les dones i sobre tot les viudes com a víctimes d’algun presumpte pecat.

   Probablement alguns altres devien veure i patir aquelles injustícies i no s’atre vien a dir res. Jesús va ésser qui les va denunciar sabent que aquella societat no li perdonaria l’atreviment. Diu l’Evangeli que sabia el que li havia de passar (Jn 18,4). Va tenir por (la por no treu pas la valentia) però va seguir endavant (Lc 22,42).

   D’on va treure la força? De la disponibilitat. Ja ho havia dit en la primera de les temptacions al desert quan li respon al temptador : «No sols de pa viu l’home, sinó de tota paraula que surt de la boca de Déu» (Mt 4,4). Estava disponible sempre a respondre el que Déu Pare volia d’ell. Havia descobert en el baptisme del Jordà que Déu era Pare i per tant Ell era fill. Com a fill estimat respon a tot el que el Pare vol per a ell i per als altres.

Josep ESCÓS i SARSANEDAS
Article del full parroquial del Diumenge I de quaresma
26 de febrer de 2012

diumenge, 19 de febrer del 2012

ENYOREM L’ALLIBERAMENT

   Diu Rafael Diaz de Salazar en l’agenda llatinoamericana que les lluites per l’alliberament van començar amb la revolta d’Espartac uns 70 anys abans de la vinguda de Jesús al món. Va ésser un aixecament dels esclaus que va acabar malament perquè el van matar i l’exèrcit dels romans va aniquilar el moviment d’es claus. Segons ell, aquests serien els inicis del socialisme.

   Penso que ens podem remuntar uns quants anys abans amb l’Èxode dels israelites d’Egipte. Mentre eren al desert els van passar dues coses: una, que el líder Moisès els va imposar un socialisme en tota regla dient-los quan allò del mannà «que tothom agafi el que necessita pel dia» i prou (Ex 16,16); però va passar una altra cosa, que molts no van acatar aquesta regla de distribució obligatòria i es van matar entre ells de manera que els alliberats que van arribar a la terra promesa van ésser uns pocs, deixant estesos milers en el desert (Nm 21,5-6).

   En la història, el domini dels poderosos sobre els petits ha estat una repetició de mai acabar. Deia Mn. Espinal, que era un historiador, que en els documents de Santpedor cremats en la guerra civil, ell hi havia trobat que encara hi havia esclaus al s. X en un testament en el qual un home declarava “libera” la seva esclava.

   A l’època medieval hi havia els serfs de la gleva (pagesos que els amos venien junt amb els camps). Amb la industrialització, els obrers (anomenats proletaris) que inicialment eren pagesos que havien hagut d’abandonar els camps per sobreviure en les noves indústries, sobre tot la del teixit. I en els nostres temps hi ha dues menes d’esclaus: per una banda els països del Tercer Món que han vist com els recursos de les seves terres i mines passaven a mans dels occidentals i, actualment, en els nostres àmbits, els aturats sense perspectiva.

   Els diferents socialismes han anat fent revoltes a cada moment i s’han trobat que, quan ja tenien uns drets i unes garanties guanyats sortia una nova manera de dominar.

   Ara passem un moment molt trist perquè, pel que sembla, els mateixos que han provocat la crisi mundial són els que es presenten com alliberadors exigint als pobres dels pobles uns sacrificis i unes retallades que només afavoriran a ells mateixos (els que ja s’han enriquit anteriorment). Per altra banda els mateixos socialistes, com passa a tothom i també a la mateixa església, han tingut dificultats internes i lideratges nefastos fins a divinitzar els seus líders, que han servit perquè els que volen dominar el món els assenyalin com a culpables. Però els vertaders culpables són els que s’han enriquit desmesuradament i encara ho estan fent. Només que resten amagats als ulls de la majoria de la gent. No els busqueu en les llistes de milionaris perquè no se’ls veu.

   Això no té sortida?

   La mirada esperançada comença sempre per la lucidesa. Vull dir que cal, primer de tot, no ésser il·lusos i veure-hi clar fins a adonar-nos bé de l’opres sió a la que estan sotmesos els més dèbils. La solució de fer politiques socials (subvencionar els qui no tenen res) és provisional i a la llarga dolenta, perquè no incentiva a cercar treball. La quantitat de gent que viu dels sous de funcionaris i de les subvencions, són una garantia, a la llarga, de que el domini dels poderosos subsistirà.

   Qualsevol camí de sortida ha de passar per l’au toestima i per fer-nos petits. El que deia Jesús al leprós: «Aixeca’t» i treu la força de dintre teu mateix. Tu vals més del que et penses (Mc 1,41, traduït literalment) i al paralític li deia: «Aixeca’t, pren la llitera» (que fins ara era el lligam que t’impedia moure’t) i «posa’t a caminar» (Jn 5,8). I el que també deia Jesús quan s’adona que els reis de les nacions en disposen com a amos i encara es fan dir benefactors «[...] no feu això entre vosaltres: El que vulgui ésser el primer que es faci el més petit i el servidor de tots» (Mc 10,42-45).

Josep ESCÓS i SARSANEDAS
Article del full parroquial del Diumenge VII de durant l'any
19 de febrer de 2012

diumenge, 12 de febrer del 2012

LES CRISIS PERIÒDIQUES

   En temps de Jesús ja hi havia crisi. Els més pobres eren multituds i anaven, com ovelles sense pastor (Mc 6,36), darrere el predicador que els prometés aixecar-se en rebel·lió per alliberar el poble (Ac 1,6).

   Els que saben història comproven com aquestes maltempsades es van repetint les unes darrere les altres.

   Poso com exemple que fins el segle quart de la nostra era, hi havia construccions de ponts, obres d’art, amfiteatres... Llavors tot Europa va caure en una depressió tal que la gent abandonava les ciutats i no trobem art, ni construccions fins el s. X que tornem a veure art, que anomenarem romànic. Res entremig durant més de cinc-cents anys. Temps d’e-norme penúria a tota Europa. A partir d’aquest moment van apareixent, per una banda els castells en les muntanyes i per altra banda els monestirs, tots fortificats on els pobres es refugiaven i sovint hi passaven tota una vida emparats per les muralles del senyor feudal o dels monjos.

   Totes les guerres han comportat èpoques de fam i d’expolis de menjar, de bestiar i de tot el que pot tenir algun valor. I moltes morts.

   Si mirem avui al voltant trobarem la inestabilitat de Síria amb desenes de morts diàries, la fam del sector de l’anomenada Banya d’Àfrica (Etiòpia...) o les violacions i mutilacions de dones a la regió dels grans llacs a l’oest del Congo.

   La nostra crisi actual és petita al costat de les que he esmentat, però el qui la pateix ho troba molt, perquè els habitants de pobles i ciutats no tenen la defensa que tenien els petits pagesos d’abans de menjar al menys els ous, la llet de la cabra i algun conill. Els actuals habitants de poble i ciutat només miren si troben treball o si són subvencionats per algú.

   Aquestes tristes situacions obliguen a tornar a començar de zero a molts que es pensaven que tenien la vida assegurada i més quan, després de perdre el treball, se’ls acaben les subvencions (atur, PIRMI...). També hi ha aquells altres que temen perdre el cotxe, el pis o la segona residència per no poder pagar la hipoteca.

   A casa nostra, al nostre poble, moltes famílies han de demanar ajuda perquè no els arriba ni per menjar. Quan la feina principal de Càritas és donar menjar o roba, com està passant en aquest moment, vol dir que la societat està fracassant perquè la primera feina de la caritat no és pas donar sinó escoltar i això ho pot fer qualsevol dels lectors d’aquest article parant l’oïda als sofriments dels que tenim al costat de casa. Totes les famílies tenen penalitats i els manca algú que se les escolti. Fent això ens acostem a l’amor de Crist perquè escoltant els altres escoltem el mateix Jesús (Mt 25, 31-46).

Josep ESCÓS i SARSANEDAS
Article del full parroquial del Diumenge VI de durant l'any
12 de febrer de 2012

diumenge, 5 de febrer del 2012

LA FE DELS PETITS

   Molta gent té fe en algun sant.

   I ha res a dir?

   Posem alguns exemples (trets d’una revista francesa).

   La Marta diu que té molta fe en Sant Antoni de Pàdua i li prega sempre.

   La Lluïsa diu que quan hi ha problemes en la família resa a Sant Josep Obrer, i també quan algú de casa cerca feina.

   La Maria diu que se sent molt petita davant la immensitat de Déu i de tots els sants perquè jo sóc una gota petiteta i Déu és a prop meu.

   Uns altres preguen a sant Blai pel mal de gola i a Sant Expedit per resoldre causes justes i urgents.

   Una dona diu que prega a Sant Benet recordant el seu germà mort fa poc i li agrada anar al monestir de Sant Benet (no el de casa nostra).

   Si mirem la gent de Navarcles trobarem molts devots de Santa Rita (van a Barcelona el dia de la santa) i de Sant Antoni al qual li demanen per les coses perdudes i de Sant Pancràs per demanar feina.

   I sobre tot, Sant Valentí, que hi ha famílies que l’invoquen pels problemes del parlar.

   Què cal pensar de tot això?

   Voldria presentar-vos una Santa molt humil: Santa Bernardette Soubirous, la que va “veure” la Mare de Déu de Lurdes. Era d’una família que va conèixer la pobresa i la misèria. El pare se’n sortia com podia cercant petits treballs d’ací, d’allà. La noieta no va poder anar a l’escola i formava part del 50% dels nois i noies francesos que no sabien llegir ni escriure en aquell moment. Tampoc no va anar a catecisme. En quatre anys la seva família va canviar onze vegades de domicili, cada vegada buscant un piset més econòmic i més petit. Darrerament vivien en una casota anomenada en francès “Le Cachot”, una vella casa a la part més antiga de Lurdes. Ells no eren res als ulls del món. A Bernardette li deien la petita merdeta dels baixos fons. Doncs bé, sabent això i veient com Déu va exaltar la petita i menyspreada noia a mi em sembla molt bé que hi hagi gent que la invoqui avui amb el nom de Santa Bernardette. No us sembla bé? El dia 11 de febrer recordarem la festa de la Mare de Déu de Lurdes (Lorda en occità). No estaria gens malament fer una pregària a la petita santa que va “veure” la Mare de Déu.

   La nostra primera mirada sempre ha d’ésser cap a Déu, el Pare de Nostre Senyor Jesucrist i pare nostre. Res ni cap sant no ha d’enfosquir la mirada cap a Déu.

   Els sants, i sobre tot la Verge Maria, ens encaminen cap a Déu.

   Contemplem aquesta petita història d’un francès que va trobar-se amb un altre que es burlava de la pregària feta a la mare de Déu i en ridiculitzava la devoció que l’església catòlica en té.

   Li va replicar:

   –Tu, que pregues a Déu, tens una mare.

   – –li va respondre– com tu i com tothom.

   –Doncs bé –li va contestar– tu estimes la teva mare i jo la meva i fas ben fet. I tu voldries que Jesús no tingués una mare i no l’hagués estimada? Com pots dir que Jesús no està content si jo m’adreço a la seva mare en la pregària? En la nostra religió no separem pas Jesús de la seva mare. Nosaltres preguem principalment a Jesús i, amb ell, a Maria la seva mare.

Josep ESCÓS i SARSANEDAS
Article del full parroquial del Diumenge V de durant l'any
5 de febrer de 2012