diumenge, 27 de febrer del 2011

PODER I AUTORITAT

   En una entrevista al monjo de Montserrat Lluís Duch que parla de la crisi actual, des del punt de vista humà, conclou de manera senzilla dient que el que passa a la nostra societat es la manca d'autoritat. Aquest monjo és considerat un dels millors dels nostres intel·lectuals.

   Primer de tot diu que li sembla que la crisi encara s'aprofundirà més perquè, al seu entendre, encara hi ha molta gent que té molt a perdre.
Només els polítics irresponsables ens van dient que ja estem en un punt d'inflexió i que ara anirà bé. Ja es veu que no és veritat perquè quanta menys gent treballi més empreses hauran de tancar per manca de compradors. I, quan l'Estat no tingui diners, com s'ho farà per pagar els vells i els impedits? Les anomenades polítiques socials només es poden portar a terme quan hi ha molt treball i quan l'estat o els governs disposen de riquesa.

   He començat parlant de la manca d'autoritat. Què té veure aquesta crisi amb la manca d'autoritat i l'excés de poder? No és el mateix l'autoritat que el poder.

   Per entendre'ns diré que els que tenen autoritat no manen, ni els cal. La seva paraula és suficient. Manen els que tenen poder ja que el volen imposar, que és tota una altra cosa.

   Autoritat ve d'autor que vol dir saber què diem i per què diem les coses; saber per què fem una cosa i no l'altra. Això s'aconsegueix amb la contemplació i amb les coses estables en les que tothom hi està d'acord. I d'aquestes cada vegada n'hi ha menys.

   Ara els mitjans de comunicació que s'han fet els amos de les nostres vides esborren cada dia allò que ens havien dit ahir. Ells manen i, al igual que el "Gran Hermano" de la novel·la de George Orwell (1984), dia si, i dia també, ens donen noves ideologies i es riuen de les anteriors. No us penseu que les opinions canviants referents al matrimoni, a l'eutanàsia, o les invectives contra alguns dictadors (no contra segons quins), els atacs furibunds contra l'església... són coses que surten a l'atzar. Es tracta que una notícia faci esborrar l'anterior i el resultat és que la gent ja no sap què pensar ni en qui recolzar-se. La persona (que ets tu) queda indefensa davant de tanta varietat i diferent ideologia contradictòria. És la manca d'autoritat; només hi ha el poder: el poder dels "mitjans", el poder de la propaganda, el poder de les noves tecnologies que possibiliten avui remuntar i exalçar qualsevol personatge i despullar-lo demà davant la societat.

   Manca pensament estable respecte als grans mites que havien configurat la nostra societat. Els països de l'òrbita comunista ja havien aconseguit esborrar, en part, els grans mites que donaven estabilitat a la societat i els substituïen per les efígies enormes dels governants com a pares i senyors i com a conductors indiscutibles. Això encara passa a Corea del Nord i passava (passava, perquè s'està desmuntant) als països àrabs del nord de l'Àfrica.

   En els països de l'òrbita capitalista, que són els nostres, també s'esborren els grans mites que sustentaven la societat i es canvien per la vacuïtat. Si hom està atent s'adona que no queda res. Perquè a casa nostra, els ídols tan exaltats, avui hi són i demà ens en riem, perquè els han tirat per terra. Un símbol molt adequat és la incineració (amb la que no estic pas en contra) perquè és la manera d'explicitar que no queda res.

   Quan una societat entra en crisi necessita, al menys, un lloc on agafar-se. És el que no tenim per excés de poderosos, i la manca de gent que parli i sigui escoltada per la seva autoritat, i per això la crisi serà més profunda.

Josep ESCÓS i SARSANEDAS
Article del full parroquial del Diumenge VIII de durant l'Any
27 de febrer de 2011

diumenge, 20 de febrer del 2011

ÉS DIFÍCIL ESTIMAR ELS ENEMICS?

   No tant com sembla, perquè estimar no vol pas dir "fer petons". Els petons són neutres perquè no sempre denoten una estimació. N'hi ha que els fan o els reben per compromís, perquè s'ha de fer. En canvi altres petons són sincers i omplen de joia.

   Estimar l'enemic vol dir desitjar-li el bé; vol dir posar-te en el lloc de Déu Pare i responent al desig del Creador que «vol que tots els homes se salvin i arribin al coneixement de la veritat» (1Tm 2,4) cercar que aquell que t'ha fet mal es converteixi en una persona de bé i s'apropi al mateix Pare que ens fa germans. Si el que fem després d'una ofensa és dir "Oblidem-ho", encara no hem entès el perdó cristià, com tampoc no hi té res a veure allò de "perdono, però no oblido".

   Ens pot servir d’exemple comtemplar Jesús a la creu que desitjava el millor bé i la bondat de Déu per als mateixos que l'havien condemnat i crucificat. I això ho deia quan estava enmig dels turments (Lc 23, 34).

   És massa freqüent veure com hi ha famílies i veïns que han tingut un problema en el seu moment i anys després encara guarden el rancor.

   Mirem els animals: o dominen o fugen. En tot cas guarden memòria del qui els ha fet el bé i del qui els ha fet el mal. Nosaltres estem molt per damunt d'ells, perquè tenim el poder aquí a la terra de perdonar (Mt 9,8). Si llegiu l'episodi del paralític que acabo d’esmentar observareu com Jesús identifica el perdó amb l'aixecament de la persona. Els diu, quan tenia un home paralitzat al davant: «Doncs ara sabreu que el Fill de l'home té el poder de perdonar els pecats aquí a la terra». Llavors diu al paralític: «T'ho mano, aixeca't, pren la llitera i vés-te'n a casa». Ell s'aixecà, prengué immediatament la llitera i va sortir a la vista de tothom. Tots quedaren sorpresos i donaven glòria a Déu. Deien: «No havíem vist mai res de semblant» (Mc 2,10-12).

   Quina sort quan veiem, en moltes famílies, algú, allà dintre, capaç de perdonar. Aquesta persona està contínuament amb la mà estesa a punt per aixecar el que ha caigut.

   El qui perdona no perd, sinó que guanya ell i els altres. La pau de les famílies no ve de la tranquil·litat sinó d'algú que, allà dintre, té una gran capacitat d'aguantar.

   Ho deia Martin Luter King, un home enamorat de l'Evangeli, en aquell discurs memorable dirigit als blancs que eren tremendament racistes:

Als enemics més rancuniosos els diem: A la vostra capacitat d'infligir sofriment oposarem la nostra de suportar el sofriment. A la vostra força física respondrem amb la força de les nostres ànimes. Feu-nos el que vul gueu i continuarem estimant-vos. No podem en conscièn cia obeir les vostres lleis injustes... Fiqueu-nos a la presó i us estimarem encara. Tireu bombes a casa nostra i esglaieu els nostres fills i us estimarem encara... Però estigueu segurs que us durem a l'esgotament per la nostra capacitat de sofrir. Un dia guanyarem la llibertat però no solament per nosaltres. Llançarem als vostres cors i les vostres consciències una crida tal que us haurem atret, mentrestant i la victòria nostra serà una doble victòria.

M. L. King. La força d'estimar.
Ed. Proa. Col·lecció: La mirada.
Barcelona 76

   Quan hi ha qui ha entès aquesta nova manera de viure està introduint allò que Jesús en diu El Regne de Déu.


Josep ESCÓS i SARSANEDAS
Article del full parroquial del Diumenge VII de durant l'Any
20 de febrer de 2011

diumenge, 13 de febrer del 2011

QUAN PARLEM DE NOSALTRES MATEIXOS, MALAMENT!

   Un locutor que transmet un partit de futbol es rebaixa quan parla d'ell mateix en comptes de dir-nos el que passa al camp, i mira que passa sovint!

   També un predicador que parla d'ell en comptes d'anunciar Jesucrist. Això mateix ho podem dir d'un polític o d'un cantant.

   El servei als altres és la principal tasca d'un locutor, d'un predicador, d'un polític o d'un cantant.

   Ens enganyem quan veiem tot de gent rient les gràcies al rei, a un bisbe, a un polític o un famós qualsevol. Els que riuen les gràcies són aduladors , que mai no en falten, i enganyen perquè converteixen els famosos en més creguts i per altra banda aquests són poc estables perquè demà aniran al darrere de l'altra figureta que els posin al davant.

   Si llegiu l'Evangeli us adonareu que Jesús mai no parla d'ell com no sigui per remarcar les funcions que li han estat encomanades.

   Diu «jo sóc el pa» per remarcar que no fa altra cosa que respondre a la paraula del Pare (Jn 6,32), per això es fa pa; diu «jo sóc el pastor» per remarcar que ell té la funció de guiar-nos (Jn 10,11); diu «jo sóc la porta» perquè per ell podem entrar i sortir lliurement (Jn 10,9) i ens fa lliures en la religió.

   Sobre tot en l'evangeli de Joan Jesús no parla mai d'ell mateix. O bé escolta el Pare o bé respon al Pare, i referent a la gent o bé escolta la gent o bé respon a la gent. Ell està com desaparegut.
Els cristians quedem embadalits davant aquest Jesús que viu només per als altres i que s'adona que aquesta és la seva vida més pregona. Si descobrim aquest Jesús haurem entès què vol dir ésser cristians.
Sant Pau que no havia conegut personalment a Jesús havia assimilat molt bé aquesta funció de viure per als altres quan diu que «ja no sóc jo, és Crist que viu en mi» (Ga 2,20).

   Ens pot servir, per entendre això, aquella paràbola de les deu noies, la funció de les quals era fer llum en la negra nit quan arribés l'espòs a la festa. Les que no havien entès la seva feina principal i no havien preparat les seves llànties amb l'oli abundant per poder cremar en el moment que s'havien d'encendre, ja que la seva funció era fer llum, quedaren excloses de la festa de noces (Mt 25,1-13).

Josep ESCÓS i SARSANEDAS
Article del full parroquial del Diumenge VI de durant l'Any
13 de febrer de 2011

diumenge, 6 de febrer del 2011

LES REVOLTES DELS POBLES

   Un poble de qualsevol nació o estat no es revolta ni es tira al carrer quan va més malament, encara que semblaria així. El poble es revolta quan, estant malament, veu una escletxa de llibertat i alguna possibilitat de canvi i, sobretot, quan alguns més agosarats han donat uns primers i tímids passos cap a la llibertat.

   Per això els dictadors més conspicus (que no vull pas dir bones persones) saben que, com més oprimit està el poble, menys possibilitat hi ha de revolta. I també saben que, quan el poble aconsegueix unes poques llibertats, demanarà totes les altres amb el perill de fer destrosses humanes i culturals; i el que és pitjor, demanarà el cap dels que governen i de tots els que se n’han aprofitat. Ja en tenim prou experiència en els darrers anys de la nostra república i amb la guerra civil que produí tantes destrosses humanes (afusellaments) i culturals (cremes d'edificis, d'arxius...).

   Si teniu memòria, quan el català estava més vetat a tots nivells oficials (fins i tot en l'escola algun mestre ens havia demanat que parléssim en castellà a l'hora del pati) és quan menys reivindicacions hi havia; aquestes han vingut quan s'han albirat les llibertats.

   Ara vivim l'aixecament d'alguns països àrabs que tenen dues finestretes obertes, al meu entendre, que fan que la gent es mogui fent revoltes populars: una és la quantitat d'emigrants que han tastat una altra mena de vida en els països occidentals; i una altra és la informació que poden captar via internet que cap govern no pot aturar, ja que sempre hi haurà jovent entès que trobarà la manera d'entrar a la xarxa internacional per més que la vulguin controlar.

   Però el problema, a llarg termini, és molt més fort. Aquests països saben el que no volen, però no tenen gent preparada per governar ni tampoc els que pugin fer-se càrrec de les trames complicades del govern. Molts entraran en el cercle de la corrupció només de tenir poder, prestigi i privilegi. I, si fan governs democràtics, encara estaran més febles davant del poble, perquè es detecten més fàcilment les corrupteles.

   Des de l'Evangeli ens cal saber desterrar el "malig ne", com diem en la darrera petició del parenostre. Les millors receptes les trobem en la proclamació de les benaurances i aquestes receptes valen per governants i súbdits:

«Feliços els pobres en l'esperit: d'ells és el Regne del cel!

Feliços els qui ploren: perquè seran consolats!

Feliços els humils: perquè posseiran la terra!

Feliços els qui tenen fam i set de ser justos: perquè seran saciats!

Feliços els compassius: perquè seran compadits!

Feliços els nets de cor: perquè veuran Déu!

Feliços els qui treballen per la pau: perquè seran anomenats fills de Déu!

Feliços els perseguits a causa de la justícia: perquè d'ells és el Regne del cel!

Feliços vosaltres quan, per causa meva, us insultaran, us perseguiran i escamparan contra vosaltres tota mena de calúmnies! Alegreu-vos-en i celebreu-ho, perquè la vostra recompensa és gran en el cel. També així van perseguir els profetes que us han precedit» (Mt 5,3-12).

   Tot plegat vull dir que el canvi de governants i governats ha d'ésser una conversió de cor, un canvi interior. Si no és així, qualsevol govern que enderroqui un altre ja porta a dintre les llavors de la corrupció que l'ha de fer caure i, en pocs anys tornarà a les mateixes.

Josep ESCÓS i SARSANEDAS
Article del full parroquial del Diumenge V de durant l'Any
6 de febrer de 2011