diumenge, 28 de juny del 2015

ELS LLADRES D'AVUI

Si algun cop ens han robat passem molt vergonya i indignació. El mateix ens passa quan ens han enganyat. A l'Evangeli surten sovint els "lladres", la qual cosa vol dir que aquest problema ens ve de lluny. Sempre els anomena pel seu nom i no pas per felicitar-los ni per denigrar-los. Gairebé sempre en parla perquè siguem cauts. Ja en parlaré.
Primer vull aturar-me i veure què passa al nostre país. Només en diem "lladres" dels que ens prenen petites quantitats, aquells que van a parar a les presons dels pobres (que són la majoria).
Quan el que pren coses dels altres pertany a una classe més alta li diem "cleptòman" (kleptos en grec, vol dir lladre). Així sembla que no mereixen que els castiguem tan durament i, fins i tot hi ha qui els justifica dient que tenen aquesta malaltia. I quan els que roben són polítics tampoc no en diem lladres, sinó que els recriminem que han fet una "apropiació indeguda". Pel que es veu, darrerament n'hi ha molts, d'aquests.
Què diu l'Evangeli?
No es fica amb els lladres, sinó que diu que aquests ens prenen aquelles coses que són fugisseres, tresors que se'ls mengen les arnes i que no hem de posar el cor en aquelles coses que els lladres ens poden prendre. Ho diu així:
«No amuntegueu tresors aquí a la terra, on les arnes i els corcs els fan malbé i els lladres entren i els roben. Reuniu tresors al cel, on ni les arnes ni els corcs no els fan malbé i els lladres no entren ni els roben. Perquè on tens el tresor, hi tindràs el cor» (Mt 6,19-21).
Els esmenta també en dues paràboles. Una per tirar en cara als grans sacerdots que s'han volgut apropiar del santuari que és de Déu i han fet com aquells vinyaters que, per apoderar-se de la vinya, arriben a matar el fill de l'amo del tros. O sigui que només els esmenta per dir que els grans sacerdots són pitjors que els lladres (Mc 12,1-12).
L'altra paràbola és la del Bon Samarità, que també parla d'uns lladres, per tirar en cara als sacerdots i als levites que passen de llarg del ferit mentre que qui s'atura a curar-lo és un foraster (un samarità). Diu que, quan es van trobar el ferit de mans de lladres, ni el sacerdot ni el levita no es van aturar per auxiliar-lo.
«Casualment baixava per aquell camí un sacerdot; quan el veié, passà de llarg per l'altra banda. Igualment un levita arribà en aquell indret; veié l'home i passà de llarg per l'altra banda. Però un samarità que anava de viatge va arribar prop d'ell, el veié i se'n compadí» (Lc 10,31-33).
En altres dos llocs esmenta els lladres per dir que si sabéssim l'hora que han de venir no deixaríem la casa sense defensa. Més que res és per advertir-nos a nosaltres que estiguem vigilants (Mt 24,43).
Una altra advertència és per recriminar els mals pastors (torna a carregar contra els sacerdots del seu temps) que, com els lladres, no entren per la porta de les ovelles sinó que salten per la finestra (Jn 10,1).
Finalment Jesús, recordant els deu manaments de la llei de Déu del temps de Moisès, diu a aquell jove ric:
«Ja saps els manaments: No matis, no cometis adulteri, no robis, no acusis ningú falsament, no facis cap frau, honra el pare i la mare» (Mc 10,18).
Jesús té molt més interès a parlar de nosaltres que dels lladres, perquè o bé els sapiguem esquivar o bé no ens deixem prendre allò que val, ja que les riqueses d'aquest món no valen gaire per a la vida vertadera.
Josep ESCÓS i SARSANEDAS
Article del full parroquial del diumenge XIII de durant l'any
28 de juny de 2015

diumenge, 21 de juny del 2015

LA MISERICÒRDIA NO ÉS PAS DEBILITAT

Joan XXIII deia: «En el nostre temps l'esposa de Crist (l'església) prefereix usar el remei de la misericòrdia que no pas empunyar les armes de la severitat». Això ho escrivia fa més de cinquanta anys.
El Papa Francesc proclamarà un "any de Jubileu" en el que serem invitats «a tenir una mirada fixa en la misericòrdia per poder ésser també nosaltres mateixos signe eficaç de l'amor del Pare» i «per fer més fort i eficaç el testimoni dels creients».
Aquest any jubilar anirà des del dia 8 de desembre del 2015 (Festa de la Immaculada Concepció) fins el 20 de novembre del 2016 (Festivitat de Jesucrist Rei).
Un Any de Jubileu sobre la misericòrdia, perquè la misericòrdia no és pas una feblesa sinó que és una benaurança (Mt 5,7) que ens fa semblants al Pare del cel (Lc 6,36).
Quan ens compadim d'algú ens pensem que li estem fent favor i no ens adonem que el favor ens el fem sobretot a nosaltres mateixos perquè esdevenim més persones i més semblants a la imatge que Déu té de nosaltres.
No fa gaire, un periodista entrevistava un africà que, com tants, havia intentat passar el mar i arribar a l'Europa desitjada i li preguntava com es podia aturar aquesta allau de gent que vol travessar el mar i l'home va donar una resposta intel·ligent i de profunditat. Va dir que els occidentals havíem de rectificar i no robar més les riqueses (mineres, de cafè, de fusta…) que hi ha en els països africans. Desposseïts dels seus elements de riquesa fugen de la misèria i volen venir cap a nosaltres. Mentrestant, quan rebem subsaharians o sentim que algú diu que «ens prenen el pa», hem de convertir el nostre cor i reconèixer que hem d'ésser compassius (hem d'ésser misericordiosos) perquè primer els hem pres el pa nosaltres a ells. La resposta de l'africà és intel·ligent però incomplerta perquè segurament hi ha molts altres factors que atrauen els immigrants, com la televisió que els enlluerna, el tren de vida de molts occidentals que hi van per qüestions de treball, d'ambaixades i fins i tot els sous d'alguns dirigents de diverses ONGs que viuen entre ells. També hi ha la imatge dels turistes que se'ls miren amb aires de superioritat.
Quan una persona o un col·lectiu ha estat fortament oprimit fàcilment s'embruteix i dóna raons perquè se'ls maltracti. Molt sovint no és culpa d'ells. Tampoc no tenen culpa la majoria dels aturats que sovint passen llargues temporades sense trobar treball. És el moment de la compassió i la misericòrdia perquè són gent que pateix i cal ésser sensibles al sofriment dels altres.
No serveix de res buscar culpables, ni que sigui entre els delinqüents. Ja se'n cuida la societat civil de les culpes, i per això s'han muntat aquestes presons tan injustes plenes de pobres.
Reprenc el document del bisbe de Roma Francesc i m'aturo a veure què en diu de la indulgència. Té unes paraules noves quan diu que la misericòrdia de Déu és més forta que aquell ròssec negatiu que ens quedaria del nostres pecats encara que perdonats. La misericòrdia de Déu es transforma en indulgència i elimina el residu del pecat i ens fa més aptes per exercir la caritat. Quin llenguatge tan diferent d'aquell altre que parlava de dies o mesos d'indulgència! Es tracta de acostar-nos a la misericòrdia de Déu.
Josep ESCÓS i SARSANEDAS
Article del full parroquial del diumenge XII de durant l'any
21 de juny de 2015

diumenge, 14 de juny del 2015

EL VALOR DEL LLEVAT EN LA MASSA

Ens deixem arrossegar per l'èxit dels que han triomfat i anem darrere d'ells com una multitud de comparses. No ens adonem que, quan més creixen els grans ídols, més petits ens fem nosaltres. Però la majoria dels que han aclamat multitudinàriament els campions d'un esport determinat, tenen algú que els prepara el menjar i que els renta la roba fins a trobar-la neta en el calaix; els que fan aquestes feines callades no reben aclamacions ni elogis, en canvi donen una estabilitat a la família gràcies a aquestes tasques invisibles i callades. Fan com el llevat que, ficat dins una mesura de farina, fa fermentar tota la massa (Mt 13,33) i així, quan mengem el pa tou, no ens adonem que algú hi ha ficat llevat a dintre. No elogiem els que fan de llevat en la nostra casa.
En canvi quan unes altres multituds aclamen algun polític a Corea del Nord o en països de l'antic comunisme que encara conserven aquests costums, ens repugna i ens adonem fàcilment que, com més exalten i aclamen els ídols, més petites són les llibertats. El poble enfollit per les multituds deixa d'ésser poble i es torna un ramat d'ovelles. En català diem que "porten llana al clatell". Així la gent no creix i continua en la infantesa.
Als polítics dominadors de tota mena ja els va bé tenir entretinguda així la multitud. Però no podem cridar gaire fort ja que sovint també ens passa el mateix a dintre la nostra església amb la litúrgia, sobre tot quan hi ha la visita del papa en algun país. Generalment els polítics ho afavoreixen i només es molesten aquells governs que han mantingut l'ateisme com a eix del seu programa i veuen com un líder religiós s'emporta la gent al darrere.
Ens pot anar bé fixar-nos com, quan fem una pregària amb poca gent on els que volen poden intervenir i els assistents canten sense eufòria, hi ha molta més possibilitat de créixer en la llibertat. En canvi, en les cerimònies episcopals o cardenalícies en les quals la gent en comptes de participar esdevenen oïdors (en català dèiem anar a "oir Missa") i admiradors de les corals de cants que alguns especialistes ens ofereixen, els participants es mantenen infantils.
Els que sou creients i coneixeu l'Evangeli us imagineu Jesús en l'àpat del darrer sopar posat sobre una tarima mentre els dotze se'l miraven des de baix? Oi que és impensable? Doncs molt sovint les nostres cerimònies en comptes de fer créixer la gent la fan més infantil.
No ens podem queixar de la societat civil (esportiva o política) quan els organitzadors dels grans espectacles de l'esport o els polítics es fan idolatrar perquè massa sovint nosaltres, els creients en Jesús, hem fet el mateix en les nostres trobades de pregària. Descuidem el valor d'aquella gent que fan de llevat en la massa i passen desapercebuts.
Josep ESCÓS i SARSANEDAS
Article del full parroquial del diumenge XI de durant l'any
14 de juny de 2015

Dormia... dormia i somniava que la vida no era més que alegria. Em vaig despertar i vaig veure que la vida no era més que servir... i servir era alegria.

Rabindranath Tagore (1861-1941).
Filòsof i escriptor indi

diumenge, 7 de juny del 2015

A QUÈ DESTINEM EL NOSTRE TEMPS?

No costa gaire observar com la major part de les dones de mitjana edat que disposen de temps lliure el destinen al propi cos: fer exercici en algun tipus de gimnàs... i els homes a anar amb bicicleta.
Si observeu els infants grandets que van a l'escola, si no volen que els suspenguin també veureu que tenen una sobrecàrrega d'ocupacions que els impedeixen aturar-se a contemplar i a reflexionar.
Si no m'equivoco, i em temo que no, molt poca gent cultiva el seu esperit sigui contemplant grans models, sigui amb el silenci o la reflexió del que estan fent.
No acuso ningú, només constato el que deia l'anterior president de l'Uruguai, que quan els homes (sobre tot) han aconseguit, després de lluites laborals, tenir un treball de sis hores i dos dies lliures, busquen si poden, un altre treball perquè la vida se'ls menja amb les hipoteques del pis, del cotxe... Molts arribaran a l'edat de la jubilació sense haver contemplat.
Que lluny estem d'aquella actitud de Jesús que, quan tenia una forta oposició, passava la nit a la muntanya o anava a llocs deserts per poder pregar. Mireu, si no, aquest relat:
De bon matí, quan encara era fosc, es va llevar, sortí, se n'anà en un lloc solitari i s'hi va quedar pregant. Simó i els seus companys es posaren a buscar-lo. Quan el van trobar li digueren: «Tothom et busca.» Ell els diu: «Anem a altres llocs, als pobles veïns, a predicar-hi, que per això he vingut» (Mc 1,35-38).
També, quan havia de triar els dotze que l'acompanyessin es passà la nit pregant:
Per aquells dies, Jesús se n'anà a la muntanya a pregar, i va passar tota la nit pregant a Déu. Quan va ser de dia, va cridar els seus deixebles, n'escollí dotze i els donà el nom d'apòstols: Simó, que anomenà també Pere, Andreu —el seu germà—, Jaume, Joan, Felip, Bartomeu, Mateu, Tomàs, Jaume, fill d'Alfeu, Simó, anomenat Zelós, Judes, fill de Jaume, i Judes Iscariot, que va ser el traïdor. Després Jesús va baixar amb ells de la muntanya i s'aturà en un indret pla. Allí hi havia molts dels seus deixebles i una gran gentada del poble, vinguda de tot el país dels jueus, de Jerusalem i de la costa de Tir i de Sidó (Lc 6,12-17).
La preocupació pel propi cos és sana, sobre tot quan el que hem de vigilar és la nostra salut, però és molt més saludable preocupar-nos per escampar la joia i acompanyar els necessitats (malalts, presos, avis que viuen sols...). Això és el que Jesús en deia el Regne de Déu.
Després digué als seus deixebles: «Per això us dic: No us preocupeu per la vida, pensant què menjareu, ni pel cos, pensant com us vestireu. La vida val més que el menjar, i el cos més que el vestit. Fixeu-vos en els corbs: no sembren ni seguen, no tenen rebost ni graner, i Déu els alimenta. I vosaltres valeu molt més que els ocells! ¿Qui de vosaltres, per més que s'hi esforci, pot allargar d'un sol instant la seva vida? Així, doncs, si no podeu aconseguir ni una cosa tan petita, per què us preocupeu de les altres? Fixeu-vos com creixen les flors: no treballen ni filen, però us asseguro que ni Salomó, amb tota la seva magnificència, no anava vestit com cap d'elles. I si l'herba, que avui és al camp i demà la tiren al foc, Déu la vesteix així, molt més farà per vosaltres, gent de poca fe. No busqueu, doncs, què menjareu o què beureu, ni en passeu ànsia. Això, tots els pagans ho busquen amb neguit, però el vostre Pare ja sap prou que en teniu necessitat. Vosaltres, busqueu més aviat el seu Regne, i això us ho donarà de més a més» (Lc 12,22-31).

Josep ESCÓS i SARSANEDAS
Article del full parroquial de la Festivitat del Cos i la Sang del Crist
7 de juny de 2015


No facis del teu cos
la tomba de la teva ànima.

Pitàgores de Samos (582 AC-497 AC).
Filòsof i matemàtic grec