dimarts, 27 de juliol del 2010

BENAURATS ELS POBRES

   Quan diem pobres ens referim als pobres de tota mena. Els que no tenen diners ni possibilitat de tenir-ne, els exiliats, els deportats, els malalts, els aturats que, per l’edat que tenen, ningú no els donarà treball, els avis que cobren poc i encara han de fer dinar per néts i sovint pels fills, aquells que tot i tenir treball no poden prendre cap decisió a dins l’empresa i sovint les mateixes dones per la seva condició en molts llocs i països. Són diferents classes de pobres.

   Perquè Jesucrist diu que els pobres són benaurats? (Mt 5,3). Aquests no tenen diner, no tenen influència, no tenen poder, no tenen prestigi, no surten als diaris, no reben homenatges encara que es facin tips de treballar. Fins i tot la mateixa religió catòlica sembla que deixa a Càritas que es cuidi dels pobres, però no sembla que els consideri benaurats com Jesús en l’Evangeli.

   Totes les religions parlen d’ajudar els pobres. També els jueus en el temps de Jesús que tenien en el temple una bacina per posar diners per als pobres.

   Però l’Evangeli diu una altra cosa. Diu que ells, els pobres, són els que tenen possibilitat d’alliberar la humanitat. Precisament perquè són lliures.
La realitat sembla que és tot al contrari perquè els forts i els poderosos faran els impossibles per tenir-los a sota i els fan passar per les creus de tota mena. Els mateixos pobres arriben a pensar que ells són els últims i, a causa de les patacades que reben, tenen por. Doncs bé. Ells tenen la força de l’Evangeli per seguir el camí de Jesús sense diners, sense prestigi i sense privilegis, perquè tenen la força de l’Esperit per construir un món nou.

   Ja he dit que massa sovint tenen por, se senten impotents i saben que estan sotmesos als grans i als potentats i temen que no se’n sortiran.

   La tasca nostra, com a deixebles de Jesús, és convèncer-los que tinguin fe.

   No parlo d’aquella fe que consistiria en acceptar una doctrina universal i vàlida per a tots. Amb una doctrina així no es pot convèncer ningú. La fe consisteix a creure que jo sóc capaç de seguir el camí de Jesús i de construir un món nou malgrat la meva petitesa i la meva feblesa. Aquesta mena de fe és molt difícil i molts que es diuen cristians no la tenen i s’estimen més aquella altra que consisteix a acceptar els dogmes que diu l’Església. Aquesta et fa un fidel de l’església però no un creient.

   Si llegiu l’Evangeli veure les vegades que Jesús demanava la fe a tots els que guaria: els deia la teva fe t’ha salvat, (Mc 5,34; 10,52) que es faci en tu segons has cregut... (Mt 9,29). Volia no sols guarir els malalts de les seves afectacions, sinó també convertir-los en persones que saben que poden construir el món nou sense poder, ni privilegi, ni prestigi. Per això encara en l’Evangeli veiem que Jesús diu i repeteix a tot moment que no tinguin por. Què més voldrien els poderosos que infondre aquesta por que fa més submisos els pobres!!! On hi ha por es perd la fe que vol que tinguem Jesús, el nostre Mestre.

   Si voleu contemplar Jesús mateix crucificat és un exemple d’un pobre que ha remogut el món.

Josep ESCÓS i SARSANEDAS
Article del full parroquial del Diumenge XVII de Durant l'Any
25 de juliol de 2010

dilluns, 19 de juliol del 2010

UN POBLE OPRIMIT NO DEMANA LA INDEPENDÈNCIA

   Un poble oprimit no demana res. Més aviat surten de dins d’ell mateix alguns que acaben aliant-se amb els vencedors, segurament perquè no es veu cap altra solució.

   Fixeu-vos amb els palestins en gernacions multitudinàries pel carrer sobrevivint de les ajudes internacionals, sense indústria pròpia, sense recursos i sense gaire gent que treballi. Sembla que, a cada enterrament hi són tots els del poble. Res tan semblant a les multituds malmenades i esgarriades com ovelles sense pastor (Mt 9,35-36) que trobem a l’Evangeli. A aquestes multituds tan esverades només els falta una esca per encendre foc. Què fa Jesús amb aquestes multituds? Els parla i els parla llargament (Mc 6,34) i defuig la proposta que li fan de posar-se al davant quan el volen proclamar rei (Jn 6,15). Per què els parla? Perquè si només respongués al que ells reclamen anirien al suïcidi col·lectiu com va passar l’any 66 (Jesús mor al trenta tres) quan Florus va ordenar mils de crucifixions de jueus o dos o tres anys més tard que Titus va incendiar la ciutat i el temple i el poble jueu va quedar definitivament dominat.

   Es dóna una paradoxa i és la següent: que només els pobles que han donat uns passos amb serenitat poden aspirar a alguna mena d’independència o autonomia i en canvi els que estan més sotmesos acaben perdent bous i esquelles. Tenen, per tant, raó alguns polítics dels que sempre han estat amos i senyors nostres quan diuen que han afluixat massa i el que cal és tancar totes les possibilitats. Però també té raó Jesús quan, en trobar-se amb una multitud indefensa, sense recursos i sense idees destina moltes estones a parlar-los llargament. Cal donar-los la serenitat i una formació. Un poble que retroba la paraula i la preparació humana, científica i tècnica té moltes més possibilitats d’aconseguir el que pretén.

   He parlat de les multituds de palestins: els que agafen el primer roc que troben per tirar-lo contra l’exèrcit invasor i fan la delícia als filmadors de les nostres emissores televisives. Aquests, sense una base formativa, només van al suïcidi de poble per més que rebin molt recolzament internacional. Tindran menjar men tre rebin paquets de fora, però una situació com aquesta no es pot eternitzar perquè els que viuen d’almoina acaben corruptes i inconscients, com passa amb els que reben sous a canvi d’unes peonades que al final ni tan sols han fet, al sud de la nostra península.

   Torno a l’Evangeli perquè vegeu que el tema és tan religiós com polític i cal tenir el coratge de dir les coses pel seu nom. Quan Jesús veu la multitud famolenca i esverada al seu darrere els reparteix el pa. Però com? Li diuen: «Aquí hi ha un noi que té cinc pans». La resposta de Jesús no és l’obligatorietat del repartiment, sinó del precepte de l’amor. Diu que la multitud segui en grups, de cinquanta en cinquanta, i els deixebles es posin a repartir. I, quan li pregunten com és que ho ha fet així, els respon des de l’ensenyament: Que el vertader pa és el que ens dóna el Pare del cel (Jn 6,33). I afegeix que «Jo sóc el pa». Aquest camí de promoció de la gent va ésser comprés pels seus contemporanis (que cada un s’ha de fer pa per a l’altre) però no els va agradar gens perquè molt aviat l’abandonaren i el deixaren sol (Jn 6,60.66). S’estimaven més el camí de l’esverament i la venjança.

Josep ESCÓS i SARSANEDAS
Article del full parroquial del Diumenge XVI de Durant l'Any
18 de juliol de 2010

dilluns, 12 de juliol del 2010

ELS VALORS MANIPULABLES

   Tant els mestres (quan avaluen els alumnes), els polítics (quan parlen del valors), com els economistes (quan programen la societat) parlen de valors com si amb aquest llenguatge ens poguéssim entendre.

   Permeteu-me que els posi en qüestió amb alguns exemples:

   Comencem per “la pau”. Els que s’armen fins a les dents diuen que ho fan per la pau. Els que han deixat indefensos fins a morir milions de rwandesos parlen de la pau mentre no els han donat armaments per defensar-se. Uns parlen de la pau pensant que aquesta ha de consistir en la igualtat i uns altres pensen que ha de consistir en la llibertat de mercat. No hi ha manera.

   “La recerca de la veritat”. Quan jo era petit, en el meu poble, la falange espanyola era omnipresent i ens repetien una frase atribuïda a José Antonio: “la verdad no teme ni ofende” (una mentida com una casa). Ara els polítics es tiren els plats pel cap, no perquè vulguin cap mal a ningú, sinó per “trobar la veritat”. Com veieu estem on estàvem. Aquesta recerca és un valor que moltes vegades no val.

   “L’estat del benestar”. Els actuals governs han aconseguit la desmobilització de tota la societat. No cal que fem res. L’Estat o l’Ajuntament ens ho resoldrà tot. Nosaltres cada dia tenim més prohibit fer res, ni tan sols hem de recollir una llauna pel carrer. Un mateix ajuntament que promou una monumental embrutada de les platges a l’endemà ja ha posat els seus funcionaris per deixar-nos-les netes. Igualment va passant amb el “botellon” o els balls de festa major. Només hem de pagar més funcionaris i ja està. És un valor aquest estat del benestar?

   “La solidaritat”. Si hi ha accidents, tot seguit el cordó policial, l’equip de psicòlegs i els professionals de la medicina actuaran i els familiars dels damnificats no tenen dret a res fins que el “papa governant” els digui què i quan han de fer alguna cosa. La solidaritat ja ens la dictaran quan calgui. No cal que pensem ni que tinguem iniciatives. Ja ens donen pastada la solidaritat que hem d’exercitar. És un valor això?

   “L’autonomia personal”. Igual com passa amb les “sectes”, els nostres governants ens convencen que som autònoms i que fem el que volem. Això que per una banda ens fa tous (la noia tindrà totes les facilitats per avortar) per altra banda ens amaga allò que mai no havíem d’haver perdut: l’agraïment als progenitors i a la societat. Som continuadors de la història i no pas els primers actors.

   Quin mal tenen tots aquests valors que he posat com exemple? Que no són bons? I tant que sí, però els falta el fonament. Encara que no ens n’adonem, al darrere de tots ells hi ha la prepotència dels governants (dretes i esquerres, tant se val!) que ens controlen, ens exigeixen i, quan convé fan veure que ens eixuguen les llàgrimes.

   Hem oblidat el veritable valor, per damunt dels anomenats “valors” (parlo com a creient), que és el PARE del cel que hi ha darrere de tot i que aconsegueix, per als creients, tres grans fites:

  • Que reconeguem a tots els altres, sense exclusió, com a germans (perquè ell és Pare de tots). És valor perquè hi ha el Pare al darrere.
  • Que nosaltres, pel nostre compte, som capaços de descobrir quins són els necessitats (no els que ens diuen, sinó els que veiem amb els nostres ulls). Ens hi empeny el Pare que no vol que es perdi ni un de sol dels seus fills.
  • Que sabem reconèixer la força en el nostre interior per aixecar-nos perquè “veiem” els ulls il·lusionats del Pare que ens vol veure drets.

   No hi ha qui el manipuli aquest Pare.

Josep ESCÓS i SARSANEDAS
Article del full parroquial del Diumenge XV de Durant l'Any
11 de juliol de 2010

dissabte, 3 de juliol del 2010

AVUI HEM DE PARLAR DEL NACIONALISME

   Uns amics tenien un colom a l’entrada de la seva casa en una gàbia com les dels lloros. Quan arribaven a casa el veien i protegit pel pòrtic de la casa l’animal menjava i dormia. Apenes tenia possibilitats de moure’s per l’espai estret de la gàbia.

   Un dia van dir: «Pobre animal, deixem-lo anar». I van treure la gàbia a veure què faria. Acostumat al lloc, no es movia d’aquell petit espai sota el pòrtic de la casa. És que un animal no en té prou en menjar i dormir. També té un lloc i un espai i una gent de la qual es pot fiar.

   Aquest espai de la gent que parla com nosaltres, de la gent de la qual ens podem fiar, del lloc on hem nascut i ens hem criat és l’àmbit en el qual vivim, ens movem i som. És la nostra nació. Quan algú altre ens vol dominar, imposar una llengua que no és la nostra, o es vol aprofitar dels nostres impostos per afavorir el que no treballa, és normal que ens sentim atacats i tendim a accentuar el nostre espai.

   Quan hi va haver la guerra entre Bòsnia i Sèrbia els bosnis, que eren una mica islàmics i poc practicants, en sentir-se atacats es van agafar a la religió de l’Islam. Aquest era l’espai que més els identificava i la seva nova nació va accentuar aquest color.

   Nosaltres els catalans no podem identificar-nos amb la religió perquè els espanyols tenen la mateixa i, a més, l’han fet servir per humiliar-nos. Vol dir que si hem de tenir alguna identitat ha d’ésser una altra, sobre tot la llengua, que és allò de més propi que tenim. No és estrany que quan ens volen humiliar, revoquen o fan lleis contra la nostra llengua. I això ve de segles. Tots els que som una mica grans teníem prohibida la llengua en tot el procés d’escolarització. Allò que més ens dol en els retocs de l’Estatut és el menyspreu de la llengua i la manca d’autonomia en l’administració dels diners. Tot ho hem d’abo car al centre de la Península i ens donaran el que els sembli amb un repartiment desigual.

   Però encara vull fer una altra reflexió referent a l’autonomia o al domini d’un poble sobre l’altre. Tots els pobles es troben poc o molt dominats per altres més poderosos només que, els que estan més subjugats, arriben a perdre la consciència i es conformen a mantenir-se esclaus. De vegades fins i tot agraïts als que els donen un crostó de pa mentre els prenen els altres aliments. De manera que els països més esclavitzats no tenen ni tan sols esma per protestar i, quan un dia se senten una mica alliberats, s’apunten a fer bestieses i van darrere el que els promet una utopia que després no podrà materialitzar. Així han nascut els moviments d’alliberament i els terrorismes. Jesús, que es trobava en una situació tensa semblant a la nostra, veia que molts volien fer servir el seu nom per fer aixecaments contra els romans i els advertia així: «En aquell moment, si algú us deia: "El Messies és aquí" o "És allà", no us el cregueu. Perquè sortiran falsos messies i falsos profetes, que faran senyals i prodigis per esgarriar, si fos possible, els elegits. Estigueu alerta: jo us ho he dit tot per endavant» (Mc 13,21). Jesús temia el que després va passar, que la gent, oprimida com estava, anava darrere qualsevol que els prometés alliberament. El resultat va ésser desastrós, amb la destrucció de Jerusalem i l’assassinat de milers de jueus per part dels romans.

   Tot plegat vol dir que no n’hi ha prou a tenir la raó. Cal tenir el seny de no arrossegar els pobres i els petits cap aventures que els poden destrossar simplement perquè cal calcular la força real que té l’enemic.

Josep ESCÓS i SARSANEDAS
Article del full parroquial del Diumenge XIV de Durant l'Any
4 de juliol de 2010