JESÚS, EL SALVADOR

   L'Evangeli ens condueix a reconèixer la salvació per la bellesa i fragilitat d'un INFANT.

   Fixem-nos en els mals que aquest infant, innocent i feble que no amenaça ningú, venç i per tant ens allibera.

• Primer de tot hi ha els mals que ens vénen de la natura com les inundacions, terratrèmols, freds intensos, calors sufocants, secades o malalties. Aquests sovint no els podem evitar, però si podem veure quines persones han estat malmeses i perjudicades i tenim l‘oportunitat d'ajudar-les, si més no posant-nos al seu costat i, de la mateixa manera que l'aranya refà la tela quan per alguna causa ha estat destrossada, nosaltres refem tot allò que pot ajudar a la vida nostra i la de les persones que ens envolten.
• Els mals que ens vénen dels homes. Aquests són pitjors, perquè comporten una malícia o un encegament per part dels que ens els fan. Són les guerres, els assassinats, les pobreses produïdes per l'acumulació de béns d'uns pocs, humiliacions, destrucció de la natura, violència de gènere, deportacions... Per Jesús sabem que no s'arreglen contraposant un mal amb un altre mal com seria aquella llei de "l'ull per ull" (Mt 5,38-42). La sortida d'aquests conflictes és la vida: els infants que han de continuar venint al món, la tendresa i la capacitat de perdó. Les guerres sempre acaben quan algú afluixa i perdona i, si el que no vol continuar-la és el més fort, millor que millor, perquè s'acaba abans. És allò de «si el teu enemic té gana dóna-li de menjar, si té set dóna-li de beure…» (Rm 12,20).
• Però hi ha també els mals que provenen del nostre interior i sovint són els més dolents, perquè no ens n’adonem. Són l'afany de privilegi, de poder i de prestigi i la poca capacitat d’haver de parlar de les coses amb qui ens hauríem d'entendre. Aquests mals es combaten llegint i entenent les benaurances, acceptant la pròpia pobresa, fomentant la compassió i la capacitat de posar pau entre els més estimats, mostrant-nos humils i trans parents. El camí, com veieu, passa per la bellesa.

   Per això, la contemplació de l'Infant que ens és donat per Nadal, un nen que arriba dèbil, que no fa por a ningú, somrient, rebutjat pel poble, sense pretensions, i entrant en el món pel camí de la pobresa, és una llum que aclareix el nostre camí. Per tant:

• Davant els mals de la natura Jesús es posa a guarir a tants com pot. No es cansa de recuperar malalts.
• Davant els mals que ens infligeixen els homes Jesús perdona i estima.
• Davant dels mals que surten del nostre interior Jesús expulsa els dimonis amb energia i invita a que s'aixequin els que estan prostrats.

Josep ESCÓS i SARSANEDAS
Article del full parroquial del Diumenge de la Sagrada Família
26 de desembre de 2010

EL PECAT PERDONAT I LA SALVACIÓ

   Amb l'article de la setmana passada pot ser algú haurà pensat que no hi ha pecat. Només vaig dir que Jesús no demanava la "confessió", sinó el reconeixement de la pròpia feblesa i la confiança. Ell en cap moment força el pecador a fi que li detalli el que ha fet.

   Els pecats que Jesús (en els Evangelis que ens han arribat) denuncia amb més contundència són:

• Els pecats de privilegi sobretot referits a les riqueses: i, sobretot, la possessió de diner (Lc 12,15-31), la seducció de les riqueses (Mt 13,22) i mantenir-se en la riquesa (Lc 6,24-26) perquè les arnes podriran les riqueses (Mt 6,19-20). Les acusacions de pecat són sempre genèriques. Però no tanca la porta als rics, sinó que diu que ho tindran difícil per entrar en el regne del cel (Mc 10,23) però no impossible «perquè per Déu tot és possible».
• Uns altres pecats són els de manca de compassió com l'acusació que fa en la paràbola del ric i Llàtzer on acusa el ric Epuló de no haver-se adonat de la indigència del pobre (Lc 16,19-31) i també retreu els que no tenen compassió de la dona malalta en dissabte (Lc 13,10-17) i l'abús dels pobres i les viudes (Mc 12,38-40). En la paràbola del judici final diu que "El fill de l'home" jutjarà els que no han vist el qui tenia fam, set o estava malalt o a la presó (Mt 25,31-46).
• També fustiga els pecats de privilegis atacant els qui cerquen els llocs importants i aparenten fer llargues pregàries (Mc 12,38-40) per quedar bé davant la gent (Mt 6,5), una hipocresia que consisteix a aparentar bo només per haver complert les coses manades (Mt 23).
• Finalment retreu amb duresa els que havent escoltat la paraula han fet oïdes sordes. Diu de les ciutats de Cafarnaüm i de Tir i Sidó que seran jutjades amb duresa (Lc 10,13-16) i en la paràbola del sembrador els que són com la llavor caiguda en el camí que no han fet cas de la paraula diu que ve Satanàs i se'ls enduu la llavor sembrada (Mt 13,14-15); als que han construït la casa sobre la sorra i se'ls ha esfondrat per no haver escoltat la paraula (Mt 7,24-27).

   Però quan Jesús té la persona al davant no l'ataca, sinó que es mostra compassiu. Veiem que crida contra els "mestres de la llei", però quan en té un al davant que diu coses enraonades li contesta que «no està pas lluny del Regne del cel» (Mc 12,28-34). Quan es troba al davant d’un ric, anomenat Zaqueu, que és capaç de donar la meitat dels seus béns als pobres, en fa un gran elogi dient-li que «també és fill d'Abraham» (Lc 19,1-10).

   És tal la compassió de Jesús, que tot just els mateixos apòstols s'han discutit entre ells a veure quin seria primer; en el mateix lloc, que és el cenacle on fan el darrer sopar, els promet que els que seran fidels a la prova s'asseuran sobre dotze trons per jutjar les dotze tribus d'Israel (Lc 22,24-30).

   Amb això es veu amb quin d'amor i delicadesa tractava cada una de les persones i alhora amb quina contundència havia recriminat el pecat.

   Si esteu atents a la llista de pecats que Jesús commina amb contundència en l'Evangeli són bastant diferents dels que sovint s'airegen en els mitjans de comunicació fins i tot eclesiàstics. Triar per triar hem d'optar per la llista de Jesús, oi?

   Jesús, contemplatiu del Pare, abominava el pecat que ens allunya del Creador i estimava tots i cada un dels que se li acostaven.

Josep ESCÓS i SARSANEDAS
Article del full parroquial del Diumenge IV d'Advent
19 de desembre de 2010

JESÚS NO DEMANA LA CONFESSIÓ DEL PECAT

   Jesús no demana la confessió del pecat, sinó que perdona directament davant del més mínim reconeixement de la pròpia indigència.

   El que hi ha en joc (i això és el principal) és la mirada de Déu i no la descoberta de les taques que puguin embrutar la nostra ànima. Es tracta de posar el centre de la nostra mirada en Déu i no en nosaltres mateixos (el que en podríem dir una mirada teològica).

   El lloc de l'Evangeli on la gent "confessava els pecats" és a la vora del riu Jordà on Joan batejava (Mt 3,6) però, quan hi anà Jesús amb la mateixa intenció, la veu del cel li va canviar la mirada. Va adonar-se que es tractava, sobre tot, de reconèixer que ell era "fill de Déu". Tot seguit, quan surt de l'escena del baptisme va al desert amb la intenció d'esbrinar què vol dir això d'ésser "fill de Déu". El temptador que està atent a la recerca de Jesús, per tres vegades, li suggereix allò de "si ets fill de Déu..." (Mt 4,1-11) Jesús, amb les seves respostes, rebutja tot allò que no sigui contemplar l'esguard de Déu.

   Vençudes les temptacions surt convençut que ha de perdonar sense demanar comptes.

   Així ho fa amb el paralític que li presenten entre quatre, dient-li «els teus pecats et són perdonats» (Mc 2,5) i de la dona pecadora que li besava els peus diu sense demanar-li comptes del que ha fet «perquè ha estimat molt se li ha perdonat molt» (Lc 7,44-50) i tampoc no pregunta res a la dona adúltera a qui envia dient-li «Vés i no pequis més» (Jn 8,1-11).

   No és que Jesús pensi que no hi ha pecat, perquè ve els enumera quan «vindrà el Fill de l'home amb gran poder i majestat» (Mt 25,31-46) sinó que, quan té el pecador al davant, no demana altra cosa que el reconeixement de la pròpia indigència.

   Valgui com exemple l'endimoniat atrapat pel maligne en el seu interior; Jesús commina l'esperit maligne: «Calla i surt d'aquest home» (Mc 1,25).

   Trobem tres llocs on els pecadors reconeixen genèricament els pecats (sense enumerar-los): el publicà de la paràbola que prega donant-se cops al pit reconeixent-se pecador en el temple i de qui Jesús diu que se'n anà justificat a casa seva (Lc 18,13-14); el fill pròdig que va al pare dient-li «He pecat contra el cel i contra vos», mentre el pare l'abraça abans que el fill hagi obert boca reconeixent el pecat (Lc 15,20-21); i el bon lladre que probablement és el cas més clar de reconeixement dels pecats al qual Jesús li obre de bat a bat les portes del paradís (Lc 23,39-43).

   Penso que les paraules més colpidores són les del Crucificat que clama al Pare (això és el més important) «Pare, perdona'ls, que no saben el que fan» (Lc 23,34). Perdona a canvi de res.

   Aquest serà el missatge del ressuscitat quan els dóna l'Esperit: «A aquells a qui els perdonareu els pecats els quedaran perdonats» (Jn 20,19-23); mentre a ells, que l'havien negat i abandonat, no els recrimina ni els demana alta cosa sinó que siguin perdonadors dels altres.

   Així ens hem de preparar pel Nadal, on contemplarem Jesús indefens i humil que ve a nosaltres perquè no li tinguem por. Ve a perdonar de part del Pare del cel i a donar-nos el poder de fer el mateix als altres.

Josep ESCÓS i SARSANEDAS
Article del full parroquial del Diumenge III d'Advent
12 de desembre de 2010

LA SEGONA VINGUDA DEL "FILL DE L'HOME"

   Aquest llenguatge sovint ens intriga i se'ns acut una mena de cataclisme o potser una nova arribada triomfal de Jesús al món. Ni una cosa ni l'altra.

   Ho sabem prou que Jesús arriba al món a Betlem fet un infant, indefens, i innocent. Tan proper a nosaltres que el vam poder veure caminant per Palestina, guarint, estimant i en comptes d'espantar-nos va morir ell per nosaltres perquè no fóssim nosaltres els sacrificats. Amb la resurrecció va transmetre'ns la pau, dient i repetint que «no tinguem por» i que «la pau sigui amb vosaltres». És la primera vinguda de Jesús.

   Però ens van anunciar una segona vinguda (Ac 1,11) que podem esperar amb el cap ben alt perquè «el nostre alliberament s'acosta» (Lc 21,28).

   Quina és aquesta segona vinguda del "fill de l'home"? És el mateix que demanem en el Parenostre quan repetim "vingui a nosaltres el vostre Regne".

   Diem que "el fill de l'home" ve quan el món canvia de rostre. Llavors Déu regna sobre el planeta. Quan? Quan desapareguin, per exemple, el milió dues-centes mil nenes víctimes actualment del tràfic de persones en la terra; quan no hi hagi un percentatge enorme de persones que han de sobreviure amb un euro al dia; Déu es farà present quan no existeixi un negoci de 600 milions de dòlars de la prostitució cada any i quan no hi hagi el tràfic de més de 40.000 dones i nenes (de l'Equador, del països subsaharians, de l'Europa de l'Est) portades a Espanya on encara hi ha una gran demanda.

   La segona vinguda del "fill de l'home" serà cosa nostra quan no sols ajudem els pobres sinó que els convencem que ells són i poden ésser salvadors d'aquest món, car ells molt sovint estan molt més néts de poder, de privilegi i de prestigi.

   Sembla una tasca gairebé impossible però més difícil ho tenia Jesús en el seu temps quan es va fer present. El profeta Isaïes, set-cents abans de Jesucrist, que vivia en un món de dominis, intrigues i morts, anunciava un temps que de les espases en faríem arades i fals de les llances (Is 2,4).

   Qui havia de pensar, al acabament de la segona guerra mundial, que França, Anglaterra i Alemanya s'unirien en un "mercat comú" que impedeix més guerres entre aquestes nacions renyides de temps immemorial? I en aquest mercat comú ens hi hem afegit posteriorment una vintena de països més. Qui havia de pensar que la mateixa Rússia, aquesta setmana passada, parlaria d'unir els seus exèrcits per fer una Aliança militar amb l'Atlàntica, no tant per sumar armaments sinó per eliminar les amenaces mútues? Queda molt per fer, però són passos importants.

   No oblideu aquelles paraules de Jesús quan diu: A l'hora menys pensada arriba (el moment del) fill de l'home (Mt 24,44). El moment del fill de l'home serà aquest temps, que ja va arribant, en què les persones siguin tan importants que la vida d'una sola persona valdrà més que els diners, la política, els exèrcits i que la mateixa església.

   Estem lluny encara de la pau mundial, però l'Esperit del Senyor està sobre tots nosaltres i per això preguem, especialment en aquests dies del Nadal que "vingui ben aviat la nostra Redempció" que és la segona vinguda.

Josep ESCÓS i SARSANEDAS
Article del full parroquial del Diumenge II d'Advent
5 de desembre de 2010