diumenge, 25 de novembre del 2012

DEPÈN DEL COSTAT QUE T’HO MIRIS...

   Posem per cas una família que compra un pis. Paga dotze mil euros d’entrada i acorda una hipoteca de cinc-cents al mes. Al cap de quatre anys ha pagat els dotze mil més vint-i-quatre mil de les quotes. Però marit i muller perden el treball i queden a l’atur. No poden seguir pagant. L’entitat financera se’ls queda el pis i els continuarà demanant quotes cada mes perquè el deute era molt més gran.

   Aquest pis entra en subhasta i un individu el compra per trenta mil i es converteix automàticament en propietari.

   Contemplem el fet des de tres punts de vista.

  • Des de l’entitat financera: ha cobrat els dotze mil de paga i senyal més els vint-i-quatre mil de les quotes del temps que la família ara desnonada ha anat pagant, més els trenta mil de la subhasta, més el que els desnonats hauran de continuar abonant.
  • Des de l’individu que ha pujat en la subhasta: sap com entrar en aquests afers i aconsegueix el pis només per trenta mil i queda seu.
  • Des de la família hipotecada que ha abonat les dotze mil de paga i senyal més les quotes de quatre anys de bonança que són vint-i-quatre mil més: ja ha pagat més que el que valdrà el pis en la subhasta però el perd i encara haurà de continuar pagant el deute al banc.

   Quin és el problema des de la mirada cristiana? El punt de mira.

   Ni l’entitat financera, ni els governs de torn del color que siguin, ni l’individu que s’ha quedat amb avantatge un pis econòmic en una subhasta, no veuen aquesta injustícia contra el més perjudicat (el més pobre) que ha pagat més que el preu de la subhasta, i que es queda sense el pis i encara l’ha de continuar pagant. Les lleis s’han fet mirant els bancs i no pas mirant la gent senzilla.

   Nosaltres però, hem de fixar la mirada en aquell que ningú no s’atura a mirar; hem d’escoltar el seu lament quan reclama un dret davant Déu i no davant les lleis i ningú no el té en compte.

   Contemplem l’Evangeli per imbuir-nos de les mirades de Jesús:

  • Quan tothom mirava les quantioses ofrenes que la gent portava a la sala del tresor (Mc 12,41-43) i es feien tocar la trompeta perquè la gent els felicités (Mt 6,2) Jesús s’atura i fa que els seus deixebles mirin l’ofrena de la viuda pobra que ha donat del que li falta mentre els altres han donat del que els sobra.
  • Quan la gent felicitava els que havien tingut sort de rebre una ajuda quan les aigües es removien a Siloè, Jesús mira aquell que fa molts anys que no ha tingut ningú al costat (Jn 5,1-7) i ha quedat relegat entre els més marginats.

   Per això els creients en Jesucrist han de saber mirar atentament els desnonats i no pas els beneficis dels que han cobrat dues vegades el pis o dels que l’han obtingut en unes condicions avantatjoses. No ens hem de deixar enganyar per unes lleis injustes que acrediten que l’operació ha estat legal. Legal sí, però no cristiana.

   Ens cal eixugar les llàgrimes dels desposseïts i denunciar aquells que han fet unes lleis que perpetuen aquesta mena d’injustícies.

Josep ESCÓS i SARSANEDAS
Article del full parroquial del diumenge de la Festa de Jesucris, Rei de tot el món
25 de novembre de 2012

diumenge, 18 de novembre del 2012

GERMANOR: QUÈ FA EL BISBAT?

   Si no hi hagués bisbe l’hauríem d’inventar. Algú ha de coordinar l’atenció a les parròquies, als grups i als moviments. Si no hi hagués un bisbe que redistribuís els capellans passaria que les parròquies amb més recursos (humans i econòmics) triarien per a elles els millors capellans i les barriades molt més poblades es quedarien sense atenció.

   Si no hi hagués bisbat les parròquies petites amb pocs recursos econòmics mai no podrien arreglar la teulada d’una església o d’una rectoria. Això es pot fer amb la solidaritat de les parròquies més solvents del bisbat.

   Si no hi hagués bisbe, els cristians d’un bisbat funcionaríem sense cap coordinació i no tindríem relació amb els altres bisbats i menys encara amb l’església universal.

   Però què ha passat els darrers anys? Que amb l’augment de la secularització, fruit de les llibertats, hi ha hagut una gran disminució de fidels i moltes edificacions eclesiàstiques són excessives i molt difícilment adaptables. La catedral, la Seu de Manresa, per exemple, són edificis molt cars de mantenir i amb molt poc ús. Poquíssimes vegades s’omplen, però ni es poden vendre ni reduir a la meitat. Algunes parròquies també tenen edificis excessius. El mateix passa amb els museus que, si es volen mantenir amb dignitat, comporten més despeses que no pas beneficis. Això fa que els bisbats hagin de destinar temps i recursos a afers econòmics que no els correspondria i no n’hi ha per a l’església viva (reunions, grups, catequesi, bíblia…).

   Actualment, per establir les relacions del bisbe amb els feligresos o amb els capellans es fan grans cerimònies que visibilitzen la unitat però afavoreixen molt poc la subsidiarietat. Aparenten més la cort d’un rei antic que no pas el caminar d’un pastor amb les seves ovelles.

   Ja he dit que si no hi hagués bisbes i bisbats els hauríem d’inventar, però això no treu dir que la manera de relacionar-nos-hi haurà de canviar molt.

   Quan vaig estar a l’Argentina vaig tenir l’oportunitat de participar com convidat a un Congrés Internacional de Luterans de parla llatina. D’ells vaig aprendre dues coses ben diferents:

  • Per una banda estaven preocupats per la manca de pastors a les barriades pobres de les ciutats perquè els pastors, quan en faltava un en alguna església, es promovien en base al fet que la gent d’aquella parròquia anava a cercar i fer ofertes a diferents eclesiàstics que podien aspirar a aquella plaça. Ja es veu que als creients de barris més pobres els costava molt de reunir-se i fer ofertes atractives per aconseguir un pastor. Això ho constataven en el congrés i miraven de posar-hi remei perquè no tenen bisbes tan visibles com els catòlics.
  • Però també vaig aprendre una altra cosa. Em van presentar el pastor que era el cap de totes les esglésies luteranes del món (una mena de papa que llavors era un noruec) i sort que em van dir qui era perquè, ni pel comportament ni per la vestimenta, no es distingia de qualsevol altre; de fet, vaig saludar-lo amigablement. Vaig aprendre d’ells que es podien fer coordinacions amb molta més senzillesa, i no com les fem en l’església catòlica.

   Tot amb tot, ara som on som, i els que ens sentim cristians hem de fer dues coses: per una banda col·laborar pel manteniment de les nostres estructures i de les parròquies més pobres i això és el que està fent el bisbat, i per altra banda promoure que es facin els grans canvis en les relacions entre jerarques i poble, lluny de les grans cerimònies medievals que encara funcionen.

Josep ESCÓS i SARSANEDAS
Article del full parroquial del diumenge XXXIII de durant l'any
18 de novembre de 2012

diumenge, 11 de novembre del 2012

UN ALTRE FRUIT DEL CONCILI: EL PLURALISME RELIGIÓS

   El Concili Vaticà II va ésser la primera gran reunió eclesiàstica catòlica en la que hi va haver invitats protestants, ortodoxes i altres.

   El papa Joan XXIII quan els va saludar els va dir que l’esglé sia catòlica demanava perdó perquè els catòlics no havien fet prou per la unitat dels cristians. Podeu imaginar que aquest discurs els va sorprendre perquè fins llavors la nostra església sempre s’havia presentat com l’única veritable. No s’esperaven aquest gran canvi d’actitud.

   El Papa següent, que va ésser Pau VI, va insistir molt en el “diàleg” entre tots, que no consisteix a renunciar la nostra postura sinó, sobre tot, a escoltar l’altre: què diu i què pensa.

   Els que teniu memòria podeu recordar aquella imatge que va recórrer tot el món del Papa Pau VI fent l’abraçada al patriarca Atenàgoras de Constantinoble. Va ésser una abraçada memorable perquè era el primer pas visible d’un inici d’acostament entre les esglésies orientals i la catòlica.

   Fa uns quatre anys jo vaig tenir l’oportunitat d’assistir a una Missa ortodoxa a la mateixa Constantinoble i vaig poder escoltar com ells preguen pel Papa de Roma i per l’església catòlica. Crec que ho fan de manera regular.

   Ara trobem normal que les esglésies protestants i les ortodoxes tinguin temples i surtin als mitjans de comunicació, però abans del Concili Vaticà II era impensable que això fos ben vist pels catòlics. Encara he conegut persones que, de joves, anaven a tirar rocs contra les esglésies protestants de Manresa atiats per algun capellà. Com hem canviat!

   En el camp bíblic, que és el que més conec, les investigacions d’uns i altres estan al mateix nivell i, quan rebem un llibre o un article sobre un tema bíblic ja ni ens preguntem si qui l’ha escrit és catòlic, protestant o bé ortodox. Només mirem el contingut. Això, que ara es normal, abans del Concili només ho feien alguns pocs especialistes i encara estaven mal vistos per llegir escrits que no provinguessin de l’església catòlica.

   Aquest progrés del qual parlo (la naturalitat amb què ens tractem catòlics, protestants i ortodoxos) no era ni tan sols imaginable abans del Concili. És un dels grans canvis irreversibles que s’han produït i gràcies a Déu.

   No fa massa encara algú ha proclamat aquella frase que diu «Fora de l’església no hi ha salvació». És clar que és una expressió ambigua que es pot interpretar de diferents maneres però avui, amb els aires que ens vénen precisament del Concili Vaticà II, ens fa mal d’orella. Quan el Papa va reunir-se a Assís amb responsables de diferents esglésies de moltes denominacions tots vam entendre que en aquelles esglésies hi ha alguna salvació; si no, el Papa no hi hagués anat. Gestos com aquell s’han anat repetint a tots els nivells. Els que viviu a Manresa heu vist com amb tota naturalitat s’han fet trobades amb creients d’altres esglésies cristianes i amb creients d’altres religions.

Josep ESCÓS i SARSANEDAS
Article del full parroquial del diumenge XXXII de durant l'any
11 de novembre de 2012

diumenge, 4 de novembre del 2012

UN ALTRE FRUIT DEL CONCILI: LA INSTITUCIÓ HA D’ÉSSSER HOMOLOGABLE

   Encara n’estem lluny.

   Què volem dir que la institució sigui homologable? Que l’Església, sense perdre de vista la centralitat del Crist, ha de funcionar como moltes altres institucions del món. En quin sentit?

   Que no es tracta que l’Església tingui una bona persona al capdavant (el papa) i en els bisbats un bon bisbe. Es tracta que ha de canviar el sistema que podríem titllar de dictador i s’estableixin maneres d’escoltar els fidels i els sacerdots. No hi són? Ben poques. S’han fet els sínodes (ara mateix se n’ha acabat un) però són poc representatius perquè els bisbes que hi han anat han estat elegits pels altres bisbes o pel mateix Sant Pare, però la consulta al poble ha estat minsa o nul·la. El mateix Papa serà elegit pels mateixos (cardenals) que ell ha triat. La gent d’una parròquia té molt poc (o res) a dir pel que fa al rector que els tocarà quan plegui o traslladin el que tenen.

   El Concili Vaticà II va arreglar això? No, però va assentar les bases per iniciar una gran reforma que el mateix Papa Joan Pau II va voler endegar, però no ho va aconseguir. Es tracta, com he dit al començament, que la institució (l’Església) sigui homologable i que les responsabilitats siguin semblants a altres institucions que han de donar compte també dels seus errors. És possible que hi hagi més participació en les eleccions de rectors, bisbes i papa i que millorin.

   L’any passat els noticiaris ens van saciar de notícies sobre la pederàstria en capellans de segons quins països. És cert que es van destapar casos de feia molts anys enrere. Els diaris van fer la feina que la mateixa església havia d’haver fet en el seu moment. No n’hi ha prou que aquests pederastres rebin el mateix tracte que qualsevol delinqüent, sinó que hi ha el que se’n diu responsabilitat política: els que ho han amagat, ni que siguin bisbes o el mateix Sant Pare (si és que li va arribar la informació) també són responsables. No estaria malament recordar la contundència que Jesús mateix fa servir contra els que fan el mal d’amagat. Diu Jesús: «Per tant, no tingueu por de tots ells, perquè no hi ha res de secret que no s'hagi de revelar, ni res d'amagat que no s'hagi de saber. Allò que us dic en la fosca, digueu-ho a plena llum, i allò que sentiu a cau d'orella, pregoneu-ho des dels terrats». (Mt 10,26-27).

   El que vull dir ho entendreu millor amb les paraules d’un teòleg venerable que es diu Josep Maria Rovira Belloso referint-se al Concili. Diu: «Per sobre del concepte de societat perfecta l’Església és poble de Déu, Cos de Crist i temple de l’Esperit Sant. És la família de Déu i actua de manera “sinodal”, és a dir, segons els principis de la col·legialitat i la subsidiarietat» (Tret d’una conferència que va fer a la fundació Joan Maragall).

   Col·legialitat vol dir la capacitat de consultar les coses. El Concili va establir els “consells presbiterals” i “consells de pastoral” per consultar preveres i fidels sobre coses importants i fins ara funcionen a mig gas, més aviat poquet. Encara no hem après a fer-los anar.

   La subsidiarietat vol dir que el que poden fer els que estan més a prop de la gent, no ho facin els jerarques. Ja veieu com n’estem de lluny de la subsidiarietat perquè la majoria de la gent es pensa que la veu de la conferència episcopal espanyola és la veu de l’església, quan la veu de l’església l’escoltem en cada cristià que prega, escolta i opina des de la fe i la consciència.

   Jesús es fiava dels comensals del darrer sopar (probablement els deixebles i les dones i acompanyants) i els va dir: «Us ho ben asseguro: qui creu en mi, també farà les obres que jo faig, i encara en farà de més grans, perquè jo me'n vaig al Pare» (Jn 14,12). Així demostrava com confiava en els que l’havien de succeir. N’hi havia prou que creguessin perquè diu «als que creuen en mi». Per tant, tot fidel.

Josep ESCÓS i SARSANEDAS
Article del full parroquial del diumenge XXXI de durant l'any
4 de novembre de 2012