EL MAL DE CAP QUE ENS HAN DONAT ELS POLÍTICS

   Gràcies a Déu que s’han acabat les eleccions perquè als soferts ciutadans del carrer ens toca patir molt en temps de campanya electoral.

   Ja ho sabem. Els que veuen a venir que guanyaran només ens donen paraules i paraules sense contingut per no comprometre’s; Els que s’ho veien tot perdut engegaven unes crítiques ferotges contra les retallades que, d’haver guanyat ells haurien hagut d’admi-nistrar igualment; els que són contraris a la nostra autonomia es presenten, en campanya, amb pell de xaiet dient-nos que ens estimen tant.

   Mentides, mentides, mentides!

   S’acaba la campanya i els guanyadors en tenen prou a dir-nos que han trobat els calaixos més buits del que es pensaven per no complir cap de les seves promeses. Mentides, perquè bé deuen tenir economistes que sabien on es ficaven, oi?

   La temptació nostra és dir que els polítics no valen per res i ens equivoquem. Algú ha de governar la societat. Amb la democràcia, el nostre país té l’oportunitat de fer canvis radicals i d’aquests, amb els anys que anem a les urnes, ja n’hem vistos alguns.

   Contemplem l’Evangeli. Jesús, per una banda, era profèticament implacable amb aquells governants que s’aprofitaven de la situació per fer uns grans negocis (només cal que contemplem el gest profètic d’expulsió dels compradors i venedors del temple a Mc 11,15-18). I també atacava amb contundència els que volien dominar la consciència de la gent tancant-los la porta que els conduiria a Déu. Vegeu aquell discurs de les malediccions que diu: «Ai de vosaltres, mestres de la Llei i fariseus hipòcrites, que tanqueu a la gent l'entrada del Regne del cel! Vosaltres no hi entreu ni permeteu que hi entrin els qui voldrien entrar-hi» (Mt 23,13).

   Per altra banda Jesús també dóna valor al que “vol ésser el primer i conductor” dient que s’ha de fer servidor dels altres. Mireu que el diu als dos deixebles que volien ocupar el segon i tercer lloc: Jesús els cridà i els digué: «Ja sabeu que els qui figuren com a governants de les nacions les dominen com si en fossin amos, i que els grans personatges les mantenen sota el seu poder. Però entre vosaltres no ha de ser pas així: qui vulgui ser important enmig vostre, que es faci el vostre servidor, i qui vulgui ser el primer, que es faci l'esclau de tots; com el Fill de l'home, que no ha vingut a ser servit, sinó a servir i a donar la seva vida com a rescat per tothom» (Mc 10,42-45). Fins i tot li reconeix l’autoritat a Pilat que l’ha desafiat que el pot condemnar a mort. Li respon que l’autoritat que posseeix ve de Déu. Llegim-ho: Llavors Pilat li diu: «A mi no em parles? No saps que tinc poder per a deixar-te lliure o per a crucificar-te?» Jesús li respongué: «No tindries cap poder sobre mi si no l'haguessis rebut de dalt. Per això el qui m'ha entregat a tu és culpable d'un pecat més gran» (Jn 19,10-11). Jesús estava convençut que la justícia existeix i feliços aquells que lluiten per aconseguir-la (Mt 5,6) i sembla que estava convençut també que, a la fi, Déu faria resplendir allò que era just.

   Els cristians ens hem de moure amb aquesta esperança: El món no està perdut ni la mort triomfarà sobre la vida, encara que es trigui temps a aconseguir-ho. Poden sorgir nous governants millors que serveixin en comptes d’imposar la seva autoritat. No hem de defallir en fiar-nos de nous governants, mantenint-nos crítics amb el que fan, perquè la societat no s’ha acabat.

Josep ESCÓS i SARSANEDAS
Article del full parroquial del Diumenge I d'Advent
27 de novembre de 2011

EL REI DAVID I EL REI JESÚS

   Llegim a l’Evangeli que el cec de naixement, quan sent a dir que Jesús arriba, li crida «Jesús, fill de David, tingues pietat de mi» (Mc 10,47). Dir-li “fill de David” era equiparar-lo al reialme del rei-poeta. Val a dir que també era rei.

   Valgui un episodi per entendre que ens trobem davant d’un reialme totalment diferent.

   Quan David va assetjar la ciutat de Jerusalem per conquerir-la, els jebuseus, que eren els seus habitants, li van cridar des de dalt de la muralla: «Aquí no hi entraràs! els cecs i els coixos t’ho impediran» (2Sa 5,6). David va conquerir la ciutat i va fer una proclama de poder dient que en endavant «Els cecs i coixos no entraran al temple» (2Sa 5,8). Des de llavors el temple es va convertir en un lloc on els que tenien defectes no hi podien entrar. En el llenguatge actual en dirien nazista.

   Doncs bé. Jesús, quan va entrar al temple en va treure els que compraven i venien i va bolcar les taules dels canvistes, va permetre que cecs i coixos entressin per primera vegada al temple. En aquell moment els grans sacerdots i els mestres de la llei li recriminaven que entressin aquests que ho tenien prohibit i li deien: «Que no ho veus que entren aquests?» Els va respondre: «Si que ho veig!» (Mt 21,14-16).

   Per tant Jesús, en la simbologia evangèlica i bíblica en general, és el nou David ja que entra i conquereix el temple però d’una altra manera, sense les armes ni les espases. És un altra mena de rei (Jn 18,37). Aquest nou reialme (el de Jesús) no serà de poder sinó de compassió, com dèiem al full de la setmana passada perquè es compadirà dels febles, cecs, coixos, marginats... Estarà fora de lloc cantar-li “Crist Rei” com si fos un rei dels nostres perquè, oi que sonaria molt malament cantar aquesta complanta a la germana Teresa de Calcuta quan acull a cecs, coixos i desemparats. No era pas una reina, sinó una persona digna de veneració, com Jesús.

   És rei –dèiem el dia passat– aquell que s’ha dirigit als miserables, malalts i pobres, però no com a moralista i sense cap rastre de sentimentalisme melangiós. No classifica els mals en grups o espècies; no es pregunta si el malalt mereix el guariment; també està lluny de simpatitzar amb el dolor o la mort. Enlloc no diu que la malaltia sigui saludable i el mal sigui bo. No! Ell anomena mal el que és mal i saludable el que és saludable. Qualsevol mal i qualsevol misèria són per ell quelcom terrible. Per això si nosaltres acollim aquest Jesús com a Rei ho hem de fer amb paraules d’agraïment i no pas de poder. Tampoc la que en diem “rebuda de Jesús a Jerusalem” no era pas a la ciutat sinó entre els que anaven davant d’ell i els que el seguien darrere (Mt 21,9), a la muntanya de les Oliveres, perquè la gent de Jerusalem quan van saber que ell arribava es va “in quie tar” (literalment diu en grec que va tenir un seisme). Per què? Perquè a la ciutat de Jerusalem ni el van rebre ni l’esperaven (Mt 21,10).

Josep ESCÓS i SARSANEDAS
Article del full parroquial del Diumenge XXXIV de durant l'any, Festivitat de Crist Rei
20 de novembre de 2011

QUAN DIEM EL REGNE DE DÉU...

   Diumenge que ve celebrarem la festa de Crist Rei.

   Quin és el regne de Déu entre nosaltres?

   En el parenostre resem: «vingui a nosaltres el vostre Regne».

   Què vol dir el Regne de Déu?

   Pot ser us haureu trobat amb algú que us truca a la porta i diu que ara el món s’acaba i vindrà el Regne de Déu. No és pas la manera com ho veiem els catòlics. El Regne de Déu no vindrà sinó que ja el tenim. Ja hi som.

   M’ha semblat que hi ha un escrit d’un llibre alemany, traduït fa poc al català, que ajuda molt a entendre què és això del Regne de Déu. L’autor, Adolf Harnak va morir al 1930 però el seu escrit encara té la frescor d’avui.

   Diu:

El regne de Déu arriba (amb Jesús) guarint i sobre tot perdonant els pecats i arriba ara (Lc 17,20-21).

Quan a Joan, estant a la presó, li vingueren els dubtes sobre si Jesús era «el que havia de venir» li va enviar dos dels seus deixebles a preguntar-li-ho.

Res més corprenedor que aquesta pregunta del Baptista i res més entusiasmador que la resposta del Senyor! Però no ens entretinguem en l’escena. Quina va ésser la resposta? «Aneu a Joan i digueu-li el que veieu i sentiu. Els cecs hi veuen, els paralítics caminen, els leprosos són purificats i els sords hi senten, els morts ressusciten i als pobres els és anunciada la Bona Nova». (Mt 11,4)

Aquesta és “la vinguda del Regne” o més encara, ja es fa present en aquesta acció guaridora. Joan s’ha d’adonar que en la superació i el bandejament de la misèria, de la necessitat, de la malaltia, aquesta acció transformadora s’ha iniciat; ja hi ha el nou temps. La guarició dels posseïts és només una part d’aquesta activitat guaridora però Jesús mateix l’ha designada com a sentit i segell de la seva missió. És a dir, s’ha dirigit als miserables, malalts i pobres però no com a moralista i sense cap rastre de sentimentalisme melangiós. No classifica els mals en grups o espècies; no es pregunta si el malalt mereix el guariment; també està lluny de simpatitzar amb el dolor o la mort. Enlloc no diu que la malaltia sigui saludable i el mal sigui bo. No! Ell anomena mal el que és mal i saludable el que és saludable. Qualsevol mal i qualsevol misèria són per ell quelcom terrible; pertanyen al gran regne de Satanàs. Ell percep la força del salvador dintre seu, Ell sap que el progrés només és possible quan se supera la flaquesa i quan es guareix el mal.

A. Harnak.
L’essència del cristianisme. pl 94-95
Editorial pòrtic. Barcelona.

   Fins aquí la cita que s’ho val la pena. Perquè ho entenguem ens pot anar bé dir allò tan senzill que el Regne de Déu és un model de societat en el que Déu s’hi trobi bé. Que pugui dir: Aquests són els de la meva casa. Llavors serà quan Déu regnarà entre nosaltres.

   Fixeu-vos que no es tracta que siguem bons, sinó de veure què és el que “faria feliç” a Déu, si se’ns permet aquest llenguatge, i nosaltres ho intentem.

Josep ESCÓS i SARSANEDAS
Article del full parroquial del Diumenge XXXIII de durant l'any
13 de novembre de 2011

HAN DE DEMANAR PERDÓ?

   Com que som tan limitats només veiem l’ofensa de l’altre i per això massa sovint exigim que l’altre demani perdó. Però ja sabem que la realitat no va per aquí. No és gens freqüent veure com la gent demana perdó. Més aviat tothom es queda amb la seva i només es demana perdó quan se’n pot treure algun profit.

   Posats a exigir que la gent demani perdó a qui se li ha de demanar?

   Als de la ETA pels homes i dones que han matat? És clar que sí.

   Als que torturaven qualsevol basc que atrapaven per fer-los declarar? També, oi?

   Han de demanar perdó aquells que han anul·lat els drets d’un poble (costums, llengua...) per sotme tre’l a un estat anomenat Espanya? Sembla que també haurien de demanar-lo.

   I aquell gran mandatari que va manifestar que mai no s’ha perseguit la llengua catalana o basca ha de disculpar-se? Que jo sàpiga no ha ni tan sols rectificat en públic.

   L’episcopat espanyol que va signar aquella nefasta “declaración conjunta” a la fi de la guerra també hauria de demanar perdó? No ho han fet fins ara.

   Amb aquests exemples el que vull dir és que les reconciliacions no passen perquè el culpable demani perdó, a no ser que ho faci forçat per les armes. La reconciliació passa per “donar” el perdó com el Crucificat al que seguim, que no va dir: «Ara demaneu-me perdó!» sinó allò de «Pare, perdona’ls, que no saben el que fan» (Lc 23,34).

   Fixeu-vos com el pare del fill pròdig abraça el fill que retorna abans que aquest tingui temps de presentar les seves excuses (Lc 15,20).

   Crec que ens pot ajudar molt aquella reflexió que feia Joan Maragall en “La ciutat cremada”. Deia que els que havien fet destrosses i havien cremat esglésies i matat gent no estaven en condicions de demanar perdó perquè havien baixat massa avall. Afegeix que som precisament els “ofesos”, els que tenim el cap no ofuscat i podem contemplar serenament el que ha passat, els que estem en millors condicions de donar els passos per a la reconciliació.

   I la justícia?

   Mols politics recorren a la paraula justícia dient: «Que els caigui el pes de la justícia!». Què hi tenim a dir? Doncs que la justícia depèn dels parlaments que han fet les lleis. Aquesta s’ha d’aplicar (càstigs i presons) però, ens agradi o no ens agradi sentir-ho, és injusta i castiga a uns i indulta uns altres segons els criteris dels que han fet aquestes lleis que els jutges apliquen. Una prova és que les presons són plenes de pobres. Ja és tot un símptoma de la injustícia de la justícia. No oblideu que en nom d’una justícia legal Jesús va ésser condemnat a mort (Jn 19,7).

Josep ESCÓS i SARSANEDAS
Article del full parroquial del Diumenge XXXII de durant l'any
6 de novembre de 2011