diumenge, 24 d’abril del 2016

GESTOS PETITS PERÒ MOLT SIGNIFICTIUS

Les noves tecnologies estan posant al coneixement de tots els grans problemes dels grans defraudadors, dels venedors d'armaments, dels genocides, dels manipuladors del món... però per ara tot és un garbuix perquè els que ens ho transmeten (mitjans de comunicació) ens ho posen amanit amb la intenció que ens inclinem per uns i no pels altres.

Escoltant la gent, veig que la majoria es fa un embolic i acaba concloent que «no hi ha res a fer».

Això és el que sembla, perquè els poderosos semblen invencibles.

Jesús, que vivia situacions semblants, deia que «el príncep d'aquest món serà llençat fora» (Jn 12,31). Per afirmar això quin poder tenia? Sabem de sobres que els que més força tenien en el seu moment el van humiliar, matar i enterrar quan se sentiren al·ludits per les seves paraules. Però Ell tenia un altre poder, diferent del poder d'aquest món. Quan li preguntaven pel seu poder responia dues coses que semblen diferents, però són el fonament de la seva força:

  • Per una banda se sentia recolzat pel mateix Pare del cel dient: «Ho he rebut tot del Pare» (Jn 17,7) i també: «El meu Pare és el que dóna l'autèntic pa del cel» (Jn 6,32).
  • Per altra banda no tenia por a la mort quan assegurava que donava la vida pels que estimava dient «em faig pa perquè vosaltres mengeu» (Mc 14,22).

Traduint-ho al nostre llenguatge la força li venia perquè se sentia enviat i perquè no tenia por a la mort.

Aquesta és la raó que els pocs signes que va fer, ja que va tenir poc temps, hagin tingut tanta ressonància encara avui. Així, quan deia a un paralitzat que el que havia de fer és caminar agafant la llitera i carregant-se-la a l'esquena (Jn 5,8) desafiava aquella llei que donava per perduts i pecadors els que havien tingut alguna mena de paràlisi. Quan parlava amb un viuda que portava a enterrar el fill únic (Lc 7,11-13) desafiava tots aquells que donaven la pobra dona per pecadora i castigada per Déu i, per tant, se l'havia de menys prear. Quan deia que el temple s'havia convertit en una cova de lladres (Mc 11,17b), referint-se als grans sacerdots i potentats del moment, desafiava els que s'havien instal·lat en el poder, en el prestigi i en els privilegis que els donava aquell temple.

Semblen gestos petits i inútils perquè van acabar eliminant-lo, però van sacsejar les consciències dels que en treien profit i es posaven per sobre dels altres. Les seves paraules han transcendit l'espai i el temps i encara valen per a nosaltres. Eren i són significatives.

Avui passen coses semblants. Mentre un Estat es nega a acollir refugiats és molt significatiu que un govern d'una petita nació digui que els vol i que ho té tot a punt per acollir-los o que el Papa Francesc s'emporti dues famílies de Lesbos de les milers i milers que esperen algú que el vulgui.

Quan algú destapa el vel de la culpa i assenyala les nacions productores d'armaments (la nostra per exemple) com a grans responsables del que està passant, està desviant l'atenció per no culpabilitzar només als que tiren bombes i maten. Tots haurem de respondre dels nostres silencis, si més no. Els gestos són significatius encara que la gran premsa es fixa, sobre tot, amb els executors immediats.

Josep ESCÓS i SARSANEDAS
Article del full parroquial del diumenge V de Pasqua
24 d'abril de 2016


No podem fer grans coses, però sí coses petites amb un gran amor.

Teresa de Calcuta (1910-1997)
Monja i missionera catòlica

diumenge, 17 d’abril del 2016

LA IMPORTÀNCIA DE LES LLEIS BEN FETES

Les lleis ben fetes impedeixen que sempre guanyin els més forts. Un avi mig desvalgut mai no podria travessar un carrer si no hi hagués una llei que atura els cotxes amb semàfor vermell. Tampoc no tindrien educació ni sanitat els més pobres si no hi hagués lleis que obliguen a pagar impostos, que són per a aquests serveis (entre altres coses).

Les lleis sempre han d'estar al servei de les persones, però de vegades són més un destorb que no pas un benefici. Recordeu els que heu llegit "El petit príncep" aquell pobre fanaler que encenia i apagava el fanal cada pocs minuts i, quan se li demana per què ho fa, dóna una resposta legal: Està manat!

En l'àmbit polític hi ha partits que s'entossudeixen a voler fer complir una legalitat (la llei) que ha estat feta sovint per afavorir uns i aixafar els més pobres. Parlen de la llei com si fos un déu, quan amb aquestes lleis han creat uns parlaments en els quals, avui, les minories no compten, diguin el que diguin. Són lleis mal fetes que permeten evasions d'enormes quantitats d'impostos als que més haurien de pagar i permeten el desnonament dels que no tenen treball ni recursos.

Són lleis mal fetes com ho era la del sàbat del temps de Jesús. Una llei que Jesús mateix practicava excepte quan el que estava en joc era l'aixecament d'una persona, sigui per fer-lo sortir de la invalidesa (Jn 5,1-11), sigui per donar la vista un cec (Jn 9,1-16), sigui per fer mirar enlaire aquella dona que feia anys que no mirava sinó a terra (Lc 13,10-17). Ell ens recorda un axioma que val per a tots els temps: «Les lleis estan fetes per a la persona i no la persona per a les lleis» (Mc 2,27).

Tots hem conegut joves que, en una certa edat, es revolten i cerquen una mena d'autonomia a base de trencar les normes establertes en la família o en la societat. Deixen d'ésser nens que havien fet tot el que els havien manat i pretenen ésser persones en el sentit més profund. Salten les normes. Tard o d'hora la majoria d'aquests s'adonarà que cal que hi hagi lleis, perquè no guanyi el més fort i per tant que perdi el més feble.

Recordeu aquell episodi de l'Evangeli en el qual Jesús, envoltat d'una multitud famolenca, als voltants de la Pasqua dels jueus, quan hauria d'estar a Jerusalem complint el deure dels sacrificis pasquals, reparteix el pa i es queda amb els que el segueixen, multitud com ovelles sense pastor (Mc 6,14), lluny del temple, ja que estan als voltant de Tiberíades, un poble pagà ple de soldats romans (ja ho diu el nom del poble: Tiberi, emperador romà). Mentre en el temple es feia l'ofrena simbòlica de cinc pans "a la taula de la proposició", Jesús pren cinc pans i comença a donar-los a la multitud (Mc 6,39-42). Trenca la llei en favor dels famolencs i pobrissons que el segueixen. Una manera de dir que una multitud famolenca val més que totes les lleis de la pasqua i del temple.

Les persones valen més que les lleis que, des de la nostra mirada evangèlica, han d'estar a favor dels més febles.

Malauradament, les lleis que invoquen els més alts governants del nostre Estat, no són evangèliques, sinó una excusa per no haver de parlar ni escoltar els que més necessitarien ésser atesos.

Josep ESCÓS i SARSANEDAS
Article del full parroquial del diumenge IV de Pasqua
17 d'abril de 2016


Les lleis dolentes trobaran sempre
—i contribuiran a formar— homes pitjors que elles, encarregats d'executar-les.

Concepción Arenal (1820-1893)
Escriptora i sociòloga espanyola

dimarts, 12 d’abril del 2016

LA RESURRECCIÓ NO S'ACABA AMB EL QUE VAN "VEURE" ELS DEIXEBLES

El que els deixebles del Senyor van experimentar i que ens van narrar com si fos una visió, no s'acaba amb ells. Van dir-nos que «havien vist el Senyor». També nosaltres que som ressuscitats (Col 3,1) vivim aquesta mateixa experiència. Podem dir, com ells, que «hem vist el Senyor». Quan?

  • Quan sentim una gran pau en el nostre interior (com si el Senyor ens tornés a dir: «La pau sigui amb vosaltres»).
  • Quan som capaços de perdonar no tan sols dient «deixem-ho estar» sinó desitjant de debò que li vagin bé les coses a aquell que ens ha ofès (això ens fa anar lleugers d'equipatge) perquè aquelles paraules del Senyor dient que «el que perdonarem els quedarà perdonat» també valen per a nosaltres.
  • Quan, malgrat la nostra feblesa, tenim força en el nostre interior per perdonar i per seguir endavant. És el que deia als deixebles i ens diu a nosaltres que rebem el seu mateix Esperit: «Rebeu l'Esperit Sant».

Aquests dies de Pasqua repetim molt sovint que Jesús ha ressuscitat i confonem fàcilment la resurrecció amb una revivificació. No es tracta que Jesús tornés a tenir una vida com la que havia tingut. No va per aquí la cosa. Tot allò que feia gran a Jesús (el seu coratge, la seva adhesió al Pare que el feia agraït, la seva capacitat de denunciar les injustícies, la seva pau interior que podia transmetre dient i repetint als deixebles que no tinguessin por…) ho passava als deixebles dient-los que estaria amb ells dia rere dia fins a la fi dels temps (Mt 28,20). Sant Pau se sent tan proper i ple de la mateixa vida de Jesús que diu «no sóc jo qui visc, és Crist qui viu en mi» (Ga 2,20). Quan ells experimenten que això es dóna en ells diuen: «hem vist el Senyor».

Aquesta és la mateixa experiència que nosaltres podem tenir de la resurrecció, ja que també som "altres Crists". Per això podem dir que la resurrecció de Crist perdura en el creients i sobre tot en els més pobres, que són la imatge vivent de Crist. Per entendre això recordeu la paràbola de Jesús que diu i repeteix que «el que fem amb un d'aquests més petits ho fem a Ell mateix» (Mt 25,40). Ell es fa present en nosaltres i en els més pobres.

Amb això estic dient una cosa que pot canviar tota la nostra vida: per ésser cristians no hem de fer el que ens sembla millor (això ho fan totes les bones persones, fins i tot les que no reconeixen el Crist), ni tampoc coses que ens costen gran esforç per merèixer la salvació; per a ésser bons cristians aprenem a viure com ressuscitats i, com diu Sant Pau a la Carta als Romans, «hem passat a ésser d'un altre» (Rm 7,4) i procurem, amb la nostra poca traça, identificar-nos amb Ell i reconèixer també aquells que han estat capaços de fer-ho molt millor que nosaltres mateixos, encara que no es reconeguin creients. Som cristians, per tant, quan reconeixem tot el que hem rebut i el que fan de bo els altres.

Per tant, no es tracta pas de fer un esforç ètic, sinó d'un agraïment serè de tot el que hem rebut. Per això, com els deixebles, quan reconeixem la vida del Crist en nosaltres sentim una gran alegria (Jn 20,20) i una pau interior.

Josep ESCÓS i SARSANEDAS
Article del full parroquial del diumenge III de Pasqua
10 d'abril de 2016

diumenge, 3 d’abril del 2016

BOMBES CONTRA L'ENEMIC

Quan hi ha hagut un atac contra els interessos occidentals (ex plo sions a una ciutat de les nostres, a una estació o bé a un aeroport) el nostre món seguint la norma tan antievangèlica de "ull per ull" i "dent per dent", correspon (mai tan ben dit) bombardejant ciutats ocupades per l'anomenat Estat Islàmic. Donem per segur que sabem qui és l'enemic i l'ataquem.

Aquest costum (que l'hem vist repetit algunes vegades) té dos avantatges principals. Primer que la nostra indústria armamentística (ben pròspera per cert) progressa i avancen les investigacions per veure com s'ho faran per matar més gent. Segon avantatge, que els nostres governants donen la impressió que reaccionen adequadament defensant-nos com si fóssim els únics perjudicats.

En realitat aquelles bombes que tirem contra les ciutats envaïdes per l'Estat islàmic no toquen els militars ni els seus comandaments que, al més petit senyal d'alarma, són els primers d'ocupar els amagatalls subterranis preparats per a l'ocasió.

Qui son els perjudicats? La població civil, sobre tot la més indefensa (vells, dones i criatures...) que són els darrers en poder entrar en els refugis i, a més, les cases que es destrueixen són les dels pobres perquè els altres encara no n'eren propietaris, sinó ocupants. Aquesta població més perjudicada sovint no té possibilitats físiques per desplaçar-se i cercar llocs segurs.

Si tenim en compte que aquells exèrcits que els han envaït no son ximples i han establert unes ajudes socials envers els pobres (pa, farina, oli...) com estan fent, resulta que la població civil, la més perjudicada, odiarà encara més els occidentals que, a sobre que no els donem cap d'aquests serveis socials, els destruïm les seves vivendes i matem una bona part de la població indefensa. Més odi contra l'occident cristià!

Encara ens hauríem de fer una altra pregunta: qui ha armat els exèrcits de l'estat islàmic? Tothom sap que no costa res vendre'ls armament fent servir uns tercers i tothom sap que el petroli que ells produeixen algú els el compra (també amb els bons serveis d'intermediaris).

Actuant d'aquesta manera el nostre món que és vist com a cristià es posa ben lluny d'aquelles paraules del Senyor Jesús quan deia:

«Ja sabeu que es va dir: "Ull per ull, i dent per dent". Doncs jo us dic: No us hi torneu, contra el qui us fa mal. Si algú et pega a la galta dreta, para-li també l'altra» (Mt 5,38-39).

Hi ha una altra raó històrica que és recordar el que va passar quan uns avions van enderrocar les torres bessones quan, sense pensar-s'ho gaire, tres països nostres van decidir que ja sabien qui era l'enemic i van declarar-li la guerra. No han passat pas tants anys que els principals actors han reconegut que es van equivocar. Això fa pensar que una reacció tan immediata després de l'atemptat al país del belgues també pot estar equivocada. La policia dels nostres indrets fa veure que els possibles actors de l'acte de terror ja són els terroristes i vés a saber, perquè en un primer moment només ens movem amb conjetures i encara no sabem qui ha estat els veritables culpables. També aquells pobres habitants de Síria, que han rebut la represàlia, ben segur que reaccionaran dient que ja saben que nosaltres, els cristians som els que els volem mal.

Josep ESCÓS i SARSANEDAS
Article del full parroquial del diumenge II de Pasqua
3 d'abril de 2016