diumenge, 25 de desembre del 2011

EL NADAL I CÀRITAS

   Nadal i Càritas estan molt lligats però no per “fer això que en diem caritat”. Massa sovint confonem les coses. Anem per passos. Contemplant què és el Nadal sabrem què és Càritas.

   Què ens dóna Jesús en el Nadal?

  1. Una confiança en Déu com a Pare. Celebrem la vinguda del “fill”. Vol dir que Déu és reconegut com a Pare.
  2. La seguretat del Senyor. Nadal ens dóna una dosi de confiança. El naixement d’un infant és una mirada d’esperança.
  3. Ens regala també el perdó dels pecats. Tenim la porta oberta al Pare. Només cal ésser agraïts.
  4. La certesa de la vida eterna; pot ser millor dir: la vida plena i permanent que, ja ara, podem assolir.
  5. La puresa i la fraternitat.

   Càritas, com recol·lectora d’aliments, només agafa una part de la darrera d’aquestes característiques (la fraternitat). Hem de convèncer-nos que com més aliments recull i reparteix, més fracàs de la mateixa Càritas, de l’Ajuntament i dels respectius governs autonòmics i estatals. Vol dir que hem descuidat els altres punts. Ja està bé donar al necessitat perquè Sant Pau ens diu que «el que ens sobra a nosaltres ha d’anar per als que tenen necessitat per tal que un dia allò que els sobri a ells compensi el que us falta a vosaltres» (2Co 8,14).

   Càritas és l’església i l’església som tots i l’objectiu final de Càritas no és ni ha d’ésser de bon tros repartir aliments, sinó aconseguir aquestes característiques del Nadal que he esmentat.

   Que són:

  1. Càritas, que som tots, ha de donar als pobres una confiança en Déu que és Pare de Nostre Senyor Jesucrist. Ha de saber i reconèixer que els pobres són fills i tenen la mateixa dignitat que els que els ajuden. Tots valem igual i han de notar que és així. Per tant hem d’evitar fer notar massa qui són els que donen.
  2. Càritas, que som tots, ha de donar als pobres la seguretat del Senyor: saber que Déu no els fallarà perquè són estimats per Déu.
  3. Càritas, que som tots, ha de regalar el perdó dels pecats. Quan estenem la mà a un necessitat mai no li hem de preguntar si és bo o si és dolent. Ni tampoc si ens fa llàstima. Només hem de preguntar si te gana, si està despullat, si està presoner o malalt. Jesús no mirava el pecat sinó el sofriment d’aquell que tenia al davant. El perdó ve de Déu però l’administrem nosaltres compensant les mancances dels altres.
  4. Càritas, que som tots, ha de proclamar l’esperan ça que vol dir la certesa de la redempció ja realitzada i la salvació ja present. Vol dir que no somniem en una altra vida llunyana de la que estem vivint. És primerament aquí, en aquesta vida, on ens hem de realitzar plenament.
  5. Finalment Càritas, que som tots, ha de trobar entre els pobres, exemples de puresa i fraternitat molt sovint més evidents que entre altres classes de la societat. I, un cop descoberts, els ha de fe licitar i celebrar. Hem d’aprendre dels pobres.

Josep ESCÓS i SARSANEDAS
Article del full parroquial del Diumenge del Nadal del Senyor
25 de desembre de 2011

diumenge, 18 de desembre del 2011

LA DESESTRUCTURACIÓ DELS SÍMBOLS. EL NADAL

   Fa una vintena d’anys una colla d’intel·lectuals es feien dir “babèlics”. Van canviar el sentit de Babel que sempre havia estat el símbol de la desunió. Els babèlics eren els que unien i eren els “progres”. Ho podien fer perquè estem en un país lliure però sembraven el desconcert. El nom que es van donar havia significat el contrari del que ells pretenien bastir en la nova societat. No passa res? A nivell intel·lectual no, però a nivell popular la gent es confon.

   Això ha passat amb moltes altres paraules, que se’ls ha canviat el significat.

   Ha passat amb la paraula “matrimoni” aplicat a les parelles homosexuals. No es tracta de qüestionar les unions ni els drets que han de tenir aquestes parelles, sinó de desestructurar el símbol. A base de repetir, la paraula matrimoni canvia de significat.

   També els valencians “blaveros” a base de repetir que el valencià és un altre idioma aconsegueixen com a mínim confondre el poble senzill molt propens a perdre identitats.

   Això va passar a la ciutat de Barcelona que sempre havia celebrat la festa de la Mare de Déu de la Mercè i una forta campanya mediàtica (de fa uns quants anys) l’ha convertida en “la Mercè” i han relegat a l’oblit un dels personatges més insignes per la seva valentia en la lluita a favor dels pobres que ha tingut la ciutat, que era Pere Nolasc (molt lligat a la Mare de Déu de la Mercè). El poble no sap ni qui és perquè esborrant el nom de la Mare de Déu també s’esborrava el nom del qui en va promoure la devoció.

   Us haureu fixat que una de les paraules més repetides ara que s’acosta el Nadal és “el caganer”. Símbol desagradable d’un país vençut que es remena en la merda. Hi ha infants que arriben a dir que aquest és el personatge principal d’un pessebre. No hi fa res. Ho continuaran propagant i promovent també les televisions més nostrades. En aquest cas s’ha magnificat un símbol que en la meva infància estava amagat en un raconet del pessebre i l’han convertit en personatge principal a base de repetir-lo. Aquest atac als símbols es produeix sempre que un país és dominat per un altre. No sols hi ha domini polític i econòmic, sinó també cultural perquè, el que queda a sota, si ningú no l’ajuda a pensar, es rebolca en la pròpia merda.

   Acabo parlant del Nadal. El Nadal s’ha salvat perquè, per aquell que el vol celebrar, encara té el significat del Naixement de Jesús. Les campanyes econòmiques i mediàtiques no l’han pas esborrat.

   No sabem ni el dia ni l’any del naixement de Jesús. En aquell temps no hi havia llibres d’inscripció. Sembla que a mitjans del s. IV els cristians, ja lliures de les persecucions, van cercar una data per celebrar el Naixement de Jesús i els va semblar que podia ésser excel·lent el que ara en diem la “festa de l’hivern” que és quan el sol canvia la seva disminució i recomença l’allargament del dia. Natalis solis (naixement del sol). Aquesta festa se celebrava (sembla que molt poc) a Roma i, com ha passat en altres temps i èpoques, era festa de disbauxa. Els cristians li van donar un to serè i íntim posant-hi el “Nadal de Nostre Senyor Jesucrist”. Això no treu que el qui vulgui dir-ne “festa de l’hivern” ho pot fer i ningú no s’ha d’ofendre. La festa ha romàs fins els nostres temps.

Josep ESCÓS i SARSANEDAS
Article del full parroquial del Diumenge IV d'Advent
18 de desembre de 2011

diumenge, 11 de desembre del 2011

LA CARITAT DES DE JESÚS

   Els dies de Nadal ens bombardegen amb peticions de ajudes (col·lectes, campanyes...) per als pobres. Però fixeu-vos que hi ha tres característiques que sobresurten en aquest assetjament.

  • Primer que es valora molt i molt la quantitat recaptada (menjar, diners en la marató...) i es magnifiquen les xifres amb la qual cosa ens fixem més amb els que donen que no pas amb els que reben.
  • Segon, que ens serveixen els pobres amb safata. Els que rebran transplantaments, els d’aquest psunami, els que ajudarà tal ONG (en la seva honor i glòria), els de tal país. Per tant no cal fer servir el nostre cap per pensar, ni els ulls per veure.
  • Tercer, que ens presenten imatges de vegades estridents perquè ens moguem pel sentiment i no per la fe. Una cosa és la compassió i l’altra el sentiment. El sentiment ens fa remirar només en nosaltres com si no existís res més que el que sentim i no el necessitat.

   Aquest sistema resulta molt perquè es recapta molt i tranquil·litza la consciència, però trobareu estrany si us dic que Jesús no anava als pobres, ni es feia veure, ni els triava, sinó que responia al Pare. Respon al que se li presenta. Mirem-ho:

  • Jesús sorprèn els deixebles accedint d’anar a la casa d’un centurió (no jueu), cosa que era prohibida. És precisament aquest el que li impedeix, perquè no es creu digne.
  • Quan una viuda portava a enterrar l’únic fill (per tant maleïda en el seu context), Jesús s’a tura, toca el fèretre (cosa prohibida) i parla amb ella.
  • Quan aquella altra dona li plora als peus i els hi eixuga amb les llàgrimes, cosa que escandalitza els que veuen l’escena, Ell la posa dreta i en fa elogi.
  • Li baixen un paralític, per tant pecador (en aquell ambient religiós), i primer li diu que els pecats li queden perdonats davant d’uns mestres de la llei que ho contemplaven drets i escandalitzats perquè el perdó en aquell context només es podia impartir en el temple; després el posa dret.

   No triava els pobres.

   Els responsables del temple del seu moment posaven trompetes davant dels que portaven una ofrena onerosa perquè la gent es girés i mirés els “be ne fac tors” (ara la tele fa de trompeta). Imagineu la batzegada moral quan, en la “sala del tresor”, Jesús elogia la viuda, deixant en evidència els que donen d’allò que els sobra.

   Per això la caritat cristiana ha de sortir de la participació de l’Eucaristia perquè, si no ho fem així, estimem tant la nostra autonomia, que no ens imaginem una caritat com a resposta a la contemplació del Creador i ens triem els necessitats que ens agraden i cerquem la felicitació per l’obra feta.

   Si contemplem (en l’Eucaristia) aquell que va dir «Jo ja em faig pa» sense mirar si els que l’anaven a menjar n’eren dignes, entendrem que la nostra caritat ha d’evitar els tres condicionants que he esmentat al començament d’aquest article.

  • No ens ha de obsessionar la gran recaptació.
  • No triarem els pobres, sinó que estarem oberts als que anem trobant.
  • La caritat no es basarà en el sentimentalisme: no cal que ens faci llàstima i n’hi ha prou que descobrim que està despullat, que té gana o set; o que és malalt o presoner.

Josep ESCÓS i SARSANEDAS
Article del full parroquial del Diumenge III d'Advent
11 de desembre de 2011

diumenge, 4 de desembre del 2011

LA NOVA EVANGELITZACIÓ

   Els que esteu en cercles més catòlics i propers a alguna església us adonareu que, ara, per tot arreu es parla de “la Nova evangelització”. No us hi poseu nerviosos perquè com diu un teòleg i bisbe reconegut no es tracta pas de pensar que el que s’ha fet fins ara sigui equivocat o parcial i ara es volgués començar de zero la proclamació de l’evangeli al món (Bruno Forte, Doc. Esgl. núm. 993). Ja ho voldrien alguns que fos així!

   Mai en religió, en política ni en medi ambient podem dir que comencem de zero. Portem una llarga experiència acumulada i he de tenir un gran, molt gran, respecte envers aquells que s’han deixat la pell intentant el diàleg amb el món i la cultura, assimilant els grans canvis que han vingut i encara van venint i aguantant la discòrdia de tants que donen l’església per acabada. Són els que han mantingut i mantenen l’esperança. La “nova evangelització”, com diu el teòleg que he esmentat abans consisteix en la descoberta del Déu cristià, que és alliberador, i que nosaltres contemplem “feble” en Jesucrist que ha escollit l’abandó de la creu per manifestar al món el seu amor infinit.

  • Mentre el món que ens envolta ens indueix a cercar el privilegi (fa poc escoltava un programa de ràdio en què els oients telefonaven explicant quin dia havien pogut fer-se una fotografia amb algun famós) el Déu de Jesucrist ens condueix pel camí de l’agraïment. La “Nova evangelització” ha de consistir en la joia de saber estar sols perquè ja hem rebut molt i no necessitem que ens omplin els altres. Fins i tot els pobres han rebut el do de la comprensió! (Mt 11,25-26). També podem viure sense la sort de la loteria.
  • Mentre el món que ens envolta ens empeny a donar molt de valor als que tenen molt de poder fins a disposar de la vida dels altres, la “nova evangelització” ens fa contemplar el crucificat impotent, a qui li queda la paraula, la compassió, amb les dones quan va a la creu (Lc 23,27-31) i el perdó, al bon lladre (Lc 23,42-43). Sense gens de poder també es pot tenir una vida digna i, sobre tot, digna de veneració.
  • Mentre el món que ens envolta es desviu per venerar les grans figures que cada dia ens presenten i que pretenen ésser els famosos i mentre la veneració d’aquests ens aliena fins a viure pendents d’un autògraf, d’una foto o del relat de la seva vida, la “nova evangelització” ens ha de conduir pel camí de la llibertat. Som lliures com ho era Jesucrist, fins i tot quan els seus deixebles majoritàriament, es delien per contemplar les riqueses del temple esplendorós (Mc 13,1-2). No serem pas més lliures quan tothom digui be de nosaltres i ens feliciti perquè estarem alienats, pendents d’una nova lloança (Mt 5,11-12).

   Per tant, parlant senzillament, podríem dir que la nova evangelització haurà de consistir primer de tot en la descoberta i la contemplació de la bellesa humil del més bell dels fills fels homes, Jesucrist (Bruno Forte, abans citat). Sense la referència de Jesucrist no hi ha ni nova ni antiga evangelització.

   Acabo com he començat, fent un homenatge a tants i tants que han anat per aquet camí al llarg dels segles i, sobre tot, els que ho han intentat en aquesta època nostra tan secularitzada; els que ho han provat fins ara, saben que els ha resultat molt difícil “romandre” amb molta tossuderia mentre veien que molts altres abandonaven aquest camí.

Josep ESCÓS i SARSANEDAS
Article del full parroquial del Diumenge II d'Advent
4 de desembre de 2011