EVANGELITZADORS DE SALÓ

Cada vegada que vaig a Missa penso el mateix: què hem fet malament perquè els joves no sentin la crida de Jesús?

El seu missatge continua essent actual i apassionant: El Regne de Déu és aquí. O sigui, tots som persones amb els mateixos drets i deures. Ningú està per sobre de ningú, així que hem de lluitar perquè els més desafavorits (pobres, presos, malalts, avis, immigrants…) siguin tinguts per iguals a la resta, ni més ni menys. No tan sols és un missatge impactant, sinó que molts joves el segueixen sense saber-ho. Quantes vegades s’han fet campanyes des de diverses ONG’s i s’han sumat nois i noies amb ganes de canviar el món? Doncs, si la joventut ho té clar, què passa a casa nostra?, què no els hem pogut transmetre?

Si el missatge motiva, i molt, el que ha fallat hem estat els missatgers. Mitjans no ens han faltat ni ens falten, menys encara amb totes les noves tecnologies que fan que la feina de transmetre una idea sigui molt més fàcil i estigui gairebé a l’abast de tothom. No ens queda més remei que mirar cap a nosaltres mateixos i adonar-nos que estem fallant. No estem fent bé les coses.

Possiblement una de les causes (no vull dir aquí que jo tingui tota la veritat, ni molt menys) és que ens hem acomodat i no volem perdre aquesta “seguretat” que ens hem construït al nostre entorn. Ens hem convertit en evangelitzadors de saló. Estem asseguts als bancs de l’església durant la Missa, o als salons parroquials en grups de Bíblia o assistint a conferències molt interessants i instructives, però aquí s’acaba tot. Podem passar-nos hores i més hores parlant de Jesús, del seu missatge vers els pobres i desemparats, de la seva lluita amb el poder establert, però no anem a més. Ens hem estancat, i ja sabem prou què li passa a l’aigua quan s’estanca: acaba podrint-se.

El joves veuen això i no volen acabar així, per això (crec jo, ja he dic que només és la meva opinió…) busquen la manera de “seguir a Crist fora de l’Església”. M’explico: volen canviar el món, lluitar pels pobres, fer el mateix que feia Jesús, però s’adonen que nosaltres no ho fem així, i cerquen un altre mitjà. I per això ens troben “car ques”, i no volen estar amb nosaltres… La Missa s’ha convertit en la nostra reunió per treure’ns de sobre la culpa i per “criticar” aquesta joventut que no “s’apropa al Senyor”, quan és possible que estiguin més a prop d’ell que molts de nosaltres.

I què hauríem de fer? Si el missatge funciona, aprofitem-lo. Si hi ha molts més mitjans per transmetre’l, usem-los. Però fem-ho bé. Aixequem el cul del seient i fem-nos veure. No som, no hauríem de ser, evangelitzadors de saló sinó de poble. Estar amb la gent. Sortir de la nostra “zona de confort”, encara que això signifiqui rebre cops i menyspreu. Si volem seguir Jesús, hem de fer-ho a peu dret, no asseguts, encara que sigui davant d’un ordinador. Hi ha un temps per a tot, però si no ens posem en marxa, ens quedarem enrere estancats en la nostra petita fe i acabarem podrint-nos. La fe es molt més que creure: és sentir-se estimat i estimar. És fer, a més de parlar. És treballar, a part d’escriure, no “en lloc de”…

Chusé Lodois SOLA
Article del full parroquial del Diumenge V de Pasqua
29 d'abril de 2018

CARTA OBERTA A MN. JOSEP ESCÓS I SARSANEDAS

Obrim el full parroquial a la col·laboració dels nostres lectors, i ho fem amb aquesta ressenya sobre el nostre estimat mossèn Escós, ànima d’aquesta publicació. Ja havíem gaudit amb els escrits de mossèn Cinto Medina, i per això hem decidit ampliar-ho a més gent.

CARTA OBERTA A MN. JOSEP ESCÓS I SARSANEDAS
Qui ens contempla des del cel

Estimat Mn. Josep, el trobem molt a faltar, personalment em costa no veure’l davant de l’altar explicant-nos la Paraula de Déu, fent-la sempre tant entenedora i planera; també al carrer, al mercat, passejant vora el llac on moltes vegades ens paràvem a parlar tot comentant el goig que feia poder escoltar en aquell indret el cant dels ocells, que a vostè tant li agradava.

Sempre recordarem les hores passades junts en el nostre grup d’estudi d’evangeli, tant gratificant per a totes, i que a més d’aprendre i opinar, gaudíem de bona amistat, somriures i de tant en tant el seu bon sentit de l’humor amb algun acudit, recordo especialment un any que va coincidir el dia d’estudi amb sant Josep i com ho vam celebrar, amb pastes i un bon cafetó... ens ho vam passar molt bé!

Li donem les gràcies per tot allò que ens ha donat al llarg de tots aquests anys, ha estat un privilegi compartir-los amb una gran persona que sabia escoltar, ajudar, donar, estimar i sobretot estar al costat de la gent, tenint el do de la paraula justa en el moment adequat, sense excloure mai ningú. Fins a sempre, Mn. Josep.

Allà dalt no fa falta escalar, per què els que hi arriben han après a volar.

M. Àngels GUITART i VENDRELL
27-03-2018

Si voleu compartir algun pensament, reflexió, notes... amb la comunitat, ho podeu fer enviant-ho per correu electrònic a info@parroquianavarcles.cat, per correu ordinari (si esteu lluny i les noves tecnologies no són el vostre fort), o simplement, deixant-ho a la bústia que hi ha a l’entrada de la rectoria.

El full es prepara entre dimarts i dimecres, així que si voleu participar amb un tema d’actualitat ens ho hauríeu de fer arribar dimarts com a màxim. Heu de tenir clar on es publicaran aquests escrits: han de tenir un fons cristià i humà, amb la mirada posada a l’Evangeli. No és un apartat de “cartes al director” ni de crítica a cap persona i/o institució. Hem de tenir una mirada positiva.

Esperem les vostres col·laboracions. Animeu-vos!!!

Equip Full Parroquial i Divulgació
Article del full parroquial del Diumenge IV de Pasqua
22 d'abril de 2018

EXCLUSIU O INCLUSIU?

Navegant per Internet he descobert aquest article que m’ha agradat moltíssim i volia compartir-lo amb vosaltres. Ho he trobat a un lloc molt especial que us vull presentar per si voleu entrar a fer-li una ullada.

pregaria.cat és un lloc web de recursos de pregària en català al servei de persones, grups, parròquies o moviments que busquin aprofundir en la seva vida de fe.

El web ha estat ideat i promogut pels Jesuïtes de Catalunya i hi participen persones i grups vinculats a diversos col·lectius cristians.

En un curs sobre religions del món a la Universitat, la Naima preguntava al convidat que havia presentat el cristianisme per què els cristians consideren que Jesús té el privilegi de ser considerat Fill de Déu i no només un profeta com en altres religions. La Naima és suau, intel·ligent, espontània, i una musulmana sincera.

La pregunta sembla lligar el títol de Jesús com a Fill de Déu amb un exclusivisme cristià: les altres religions poden reivindicar tenir profetes com a fundadors, però el cristianisme “és més xulo que totes” perquè predica que el seu fundador és més important que els altres: és el Fill de Déu, és Déu mateix fet home. Aquesta interpretació exclusivista és ben legítima, i està fonamentada en diversos fets de la història del cristianisme: formes impositives de ser missioner, les croades, la inquisició, el menyspreu dels no cristians, etc.

Però hi ha una altra interpretació de la figura de Jesús, també lligada a la història del cristianisme: concretament a la vida de Jesús i als primers anys després de la seva mort. Jesús vivia en un país on una colla de savis jueus excloïen socialment els jueus que no complien la Llei de Moisès en nom d’un Déu que –segons ells– estima els qui la compleixen i no estima els incomplidors. En canvi, ell va sentir una profunda comunió i fraternitat envers tots aquells que no complien la Llei, però que se sentien gratuïtament estimats per Déu no per com eren ells, sinó per com era Déu. Va sentir que Déu és un Pare/Mare que ens estima abans que comencem a actuar, no un comerciant que espera que actuem per decidir si ens estima o no. Ens estima fem el que fem: si actuem amb amor, el seu amor és joiós; si actuem amb odi, el seu amor és dolgut i ens convida a la conversió. Jesús, a més de sentir dins del cor aquest Amor del Pare, el va transmetre al seu voltant, tot incloent els qui estaven exclosos. Per això, els primers cristians van considerar-lo la manifestació plena de Déu: el seu Fill. I també van considerar tots els homes i dones fills i filles de Déu, sense condicions.

La pregunta cristiana fonamental no és, doncs, si Jesús és més exclusiu que els altres profetes; sinó si els cristians estimem la gent com Jesús: incloent tothom.

Naima, germana: moltes gràcies per recordar als cristians que hem de ser humils i germans de tothom. Demanem junts a Déu que la humanitat sigui una gran família on ningú no sigui exclòs. Insha'Allah!

Félix ORTIZ
Al cor del món - pregaria.cat

Déu Pare ens estima a tots: cristians i no cristians, justos i pecadors, pensem com pensem i fent el que fem... No hi fa distinció. No les fem nosaltres...

Chusé Lodois SOLA
Article del full parroquial del Diumenge III de Pasqua
15 d'abril de 2018

EL “RUN-RUN”

Moltes vegades, un cop passades les coses, acabem pensant: «I si ha estat, en part, culpa meva? Hauria pogut fer alguna cosa?», i el fantasma de la culpa ens ronda pel cap i no ens deixa dormir tranquils. Pots passar-te així dies i dies... A mi m’agrada anomenar-lo el “run-run”.

I això és bo o és dolent? Depèn. Si serveix per adonar-te de coses que pots canviar serà bo. El dolent és deixar-se emportar i donar-li voltes i més voltes sense arribar mai a una resposta positiva. Acabes pensant que no serveixes per a res, que sempre fas les coses malament, i això pot culminar en una depressió greu.

Deixant de costat el problema mèdic (que si hi és s’ha de tractar), també hi ha un problema espiritual: el fet que no acabes perdonant-te a tu mateix. És més fàcil perdonar els altres que a tu. Sempre som més exigents amb nosaltres que amb els altres, encara que no ho sembli. I també és més difícil adonar-te que amb qui de veritat estàs emprenyat és amb tu, i és quan busques excuses...

I com ens perdonem a nosaltres? Adonant-nos que som estimats. La culpa reiterant no ens deixa veure’ns com som, ni com ens veuen els altres. El “run-run” fa molt soroll (d’aquí el seu nom) i no ens permet fixar-nos en res més. Hem de mirar més enllà de la culpa i veure el proïsme.

A l’evangeli d’aquest cap de setmana ens trobarem amb una comunitat amb por: estaven a casa amb les portes tancades per por dels jueus (Jn 20,19). Però també, encara que Joan no digui res d’això, amb por per tot el que havia passat: la mort de Jesús i sobretot el fet que ells no haguessin estat amb ell. Enmig de tot això, Jesús se’ls apareix i, enlloc de recriminar-los, els diu «la Pau sigui amb vosaltres». El text en diu que els deixebles s'alegraren de veure el Senyor (Jn 20,20b). Es van sentir estimats i, per tant, es van sentir perdonats. A la fi van poder veure tot el que havia passat sense cap “run-run”.

Però, hi ha alguna altra manera de callar-lo? Sí. La manera dolenta: no fer-hi cas fins que desaparegui la culpa. Buscar-se excuses per no veure les coses tal com són, ni a nosaltres tal com som... Possiblement, amb el temps resultarà, però té un preu: cada vegada serà més fàcil callar-lo així i a la fi es perd tota consciència de la realitat dels fets i s’arriba al “tot val”. Ja no ets tu, ets un altre que la gent que està al teu voltant acaba no reconeixent. Però també es perd el poder sentir-se estimat i perdonat i s’acaba deixant de donar importància a coses i persones...

Nosaltres, com a cristians, hem de saber adonar-nos que, encara que pensem que fem les coses malament, hi ha algú que ens estima i perdona. Primer de tot, el nostre Pare del cel, però també molta gent que tenim al nostre costat, tot i no adonar-nos-en. Per això hem de donar gràcies.

Chusé Lodois SOLA
Article del full parroquial del Diumenge II de Pasqua
8 d'abril de 2018

Estimar és trobar en la felicitat d'un altre la teva pròpia felicitat

Gottfried Leibniz (1646-1716)
Filòsof, físic i matemàtic alemany

EL TEMPS PASQUAL

El temps de Pasqua és el més important de tots els temps litúrgics, ja que celebrem el centre de la nostra fe cristiana, que és la mort i resurrecció de Jesús. Té el seu inici en la nit del Dissabte Sant amb la Vetlla Pasqual. El diumenge, ja de dia, celebrem el Diumenge de Pasqua i, a partir d’aquí, se succeeixen cinc diumenges més, anomenats segon, tercer, quart, cinquè i sisè de Pasqua. El dijous següent al diumenge sisè de Pasqua abans se celebrava la festa de l’Ascensió del Senyor, i va ser traslladada al diumenge. Finalment, el diumenge següent de l’Ascensió celebrem la gran solemnitat de la Pentecosta, la vinguda de l’Esperit Sant i, amb ella, acaba el temps litúrgic de Pasqua.

Alhora, hi ha alguns elements externs que cal tenir en compte en aquest temps litúrgic: en primer lloc, la presència del ciri pasqual, entronitzat la nit de la Vetlla Pasqual, amb el foc nou beneït. El ciri pasqual és el signe de la llum de Crist, mort i ressuscitat. Un altre element important és la presència de flors i llums, així com el color blanc dels ornaments, que simbolitzen la llum de la nova vida que Crist ens ha inaugurat amb la seva mort i la seva resurrecció.

La Pasqua ha de tenir en nosaltres una repercussió com a cristians. Celebrem que la vida ha vençut la mort, que tot reneix, que floreix la nova vida que Jesús ens dóna. I això s’ha de notar en el nostre dia a dia, vivint amb alegria, renovant el nostre compromís baptismal, creixent en la fe, en l’esperança i en la caritat cristianes, malgrat les dificultats i els problemes que puguem tenir.

Hem de prendre consciència que som un poble de salvats i redimits i, en conseqüència, hem d’anunciar aquesta vida nova que Jesús ens dóna als nostres germans i germanes i als qui no coneixen Déu. És, en definitiva, estimar com Crist ens ha estimat, viure la vida que Jesús ens ha ensenyat, una vida d’amor, d’estimació, de pau, de perdó…

Centre de Pastoral Litúrgica de Barcelona
Article del full parroquial del Diumenge de Pasqua
1 d'abril de 2018