diumenge, 31 de desembre del 2017

COM ES TERGIVERSA UNA NOTÍCIA

Enguany Ucraïna ha establert celebrar dues vegades el que fem nosaltres per Nadal.

  • Fins ara, com que depenien molt de la Rússia ortodoxa, celebraven com a gran festa el dia 6 de gener. En canvi no feien la festa que nosaltres en diem Nadal.
  • A partir d’ara faran dues festes (nosaltres diríem que faran dos Nadals). Un com nosaltres el 25 de desembre i un altre, com els ortodoxos, el 6 de gener.

Aquesta decisió, com podeu entendre, te una dimensió religiosa i política alhora perquè ara l’ànima ucraïnesa mira cap a occident però encara depèn de l’ortodòxia de Moscou.

Com han donat la notícia les emissores més nostrades?

Han dit que això s’ha fet per donar una alegria als nens amb dues festes. Amb aquesta lleugeresa s’han estalviat dir el que els costa tant de dir en aquestes festes nadalenques, la vinguda i la manifestació de Jesús.

  • Per una banda el 6 de gener (que nosaltres en dient la festa dels Reis) és, per a les esglésies ortodoxes, l’esclat de la vinguda de Jesús que uns mags van reconèixer (i manifestar).
  • Per altra banda per a occident (que som nosaltres) el 25 de desembre és el dia consensuat per celebrar el naixement de Jesús i la seva vinguda al món.

Ja veieu com canvia una notícia donada d’una manera o d’una altra.

Això també passa aquí amb el Nadal i la manera de fer-lo saber. Imagineu-vos que ve un estranger que desconeix les nostres tradicions i no en sap la història. Posa la ràdio i la TV. S’informarà que, en aquestes festes, fem “cagar un munt de tiós”, que mengem torrons, que posem caganers a tort i a dret (no entendrà per què), però si no troba algú que l’orienti, desconeixerà l’origen de tot això, és a dir, l’arrel religiosa del poble que celebra el naixement de Nostre Senyor Jesucrist.

Tot depèn de com es dóna la notícia i on es posa l’accent. En comptes d’informar, desinformem. Aquesta és la trista realitat.

Si mirem des de l’aspecte polític com es tergiversa una notícia, la desinformació encara és més accentuada. Fixeu-vos com els mateixos que han infós l’odi contra la nostra terra amb campanyes organitzades i “meses” petitòries per tota Espanya, ara prenen les grans manifestacions identitàries com a promoció d’odi contra ells. I els mateixos jutges (venuts) es posen al seu costat.

Josep ESCÓS i SARSANEDAS
Article del full parroquial del diumenge de la Sagrada Família
31 de desembre de 2017


Per manipular eficaçment la gent, cal fer creure a tots que ningú els manipula

John Kenneth Galbraith (1908-2006)
Economista estatunidenc

dilluns, 25 de desembre del 2017

QUIN DIA VA NÉIXER JESÚS?

No ho sabem i segurament mai no ho sabrem.

En aquell temps no hi havia cap mena de registre, com no fos el record del dia que havia nascut l’emperador.

Si ens fixem en molts noms dels romans veurem que sovint els posaven un nom ordinal: Primus (primer), Tertius (tercer), Quintus… Però això dona molt poca informació.

En canvi tot el mon cristià celebrarà el 25 de desembre com a data presumpta del naixement de Jesús. Que va passar?

Entre la vinguda de Jesús (en podríem dir l’any zero, si comptem que ara estem al 2017) fins a la època de l’Emperador Constantí pels anys 350, els cristians formaven petits grups (cada vegada més nombrosos), però eren irrellevants en la societat i, de tant en tant, perseguits. Per tant, no sabem dels romans en quines dates celebraven les seves festes.

Torno a explicar el que va passar en l’època de l’Emperador Constantí. Va passar que els cristians que estaven més o menys en la clandestinitat van ésser reconeguts i fins i tot l’Emperador va reunir els bisbes que fins llavors no havien tingut altres honors que l’estima de les comunitats de creients. Va ésser en aquest moment que van cercar una data per celebrar el naixement de Jesús (300 anys abans aproximadament).

Per aquells anys se celebrava el que avui en diem “Solstici d’hivern” (la nit més llarga) i el canvi del moviment del sol en deien “Natalis solis” que vol dir el naixement del sol. Els cristians d’aquell moment van pensar que era talment un dia molt adequat per celebrar el naixement de Jesús.

Llegint els evangelis que parlen de pastors, de mags, i del naixement en un pessebre, van pensar que tot això devia ésser hivern, però ni ells ho sabien ni ho sabem nosaltres.

La data que per un parell de dies coincideix amb el solstici d’hivern va ésser acceptada per molts pobles i encara avui la celebrem.

La història dels pastors, el portal i els reis té més d’auca que d’història, però són elements simpàtics que avui també celebrem.

Josep ESCÓS i SARSANEDAS
Article del full parroquial del diumenge de IV d'Advent
24 de desembre de 2017

diumenge, 17 de desembre del 2017

ELS DOMINADORS DE TOTS ELS TEMPS

Hi ha tres coses que acostumen a anar juntes:

Els que dominen famílies, pobles i nacions. Aquests poden ésser polítics, religiosos, esportistes, periodistes… Sempre imposant a l’altra gent el que han de fer. Normalment quan més dominen més se’ls nota la manca del sentit de la compassió, ja que per imposar el que volen arriben a fer accions brutals contra els que ells consideren els seus súbdits, ho siguin o no ho siguin. En el món polític ho hem vist abastament, però també trobaríem exemples entre empresaris per qüestions econòmiques, entre esportistes per imposar-se els uns als altres i també entre els religiosos (bisbes, rectors…) que no s’escapen d’aquestes actituds. Tot plegat és l’oblit d’aquell manament de l’amor als altres que Jesús predica i practica en l’Evangeli (Jn 19,12).

Una segona cosa són els que cerquen privilegis. El privilegi més visible consisteix a amassar fortunes, sense fer-ne ús a favor de ningú (com seria donar treball creant empreses). No és estrany que aquests també siguin dominadors, perquè massa sovint tot va lligat (és allò que diem “llops amb llops no es mosseguen”). Com diu Khalil Gibran en el seu llibre El Profeta, aquest tipus de persones guanyen diners només amb paraules i no amb el treball. Els privilegis poden ésser econòmics (ja he dit que cerquen amassar diners o posseir magnífiques mansions o aconseguir favors sense haver de fer cua enlloc). Tot ho han de tenir fàcil, com diu el temptador «Que les pedres es tornin pa» (Mt 4,1-3). No els cal agrair res a ningú.

Hi ha una tercera cosa lligada amb les anteriors: la recerca del prestigi. Aquests reben lloances i aplaudiments arreu on van i es munten convencions i festivals per lloar-los. L’Evangeli, a aquests dominadors, els recrimina que «es fan dir benefactors» (Lc 22,25b). Tant que sembla, però en realitat els manca la llibertat, ja que són esclaus d’ells mateixos i del seu propi jo. Aquests s’elogien els uns als altres, així els ho recrimina el Senyor (Jn 5,44).

Josep ESCÓS i SARSANEDAS
Article del full parroquial del diumenge de III d'Advent
17 de desembre de 2017

diumenge, 10 de desembre del 2017

EXPECTATIVES DELS POBLES

Els creients celebrem cada any el temps d’expectativa del Nadal. Però som pocs. Molt aviat tot l’ambient que ens envolta, entre estels de Nadal i botigues il·luminades, ens porta a entrar en aquesta societat que ens invita a consumir tota mena de productes.

Ja en temps de l’Evangeli se’ns diu que «un poble que viu a les fosques ha vist una gran llum» (Mt 4,16), citant el profeta Isaïes (Is 9,1). Fins i tot els grups més oprimits per dictadors estan somniant que la seva situació pot canviar. Per això hi ha l’evocació de personatges que poden ser salvadors i, com a tals, són invocats.

Això ens passa avui en les nostres societats que, de vegades, l’expectativa és l’espera d’unes eleccions que poden canviar el panorama o la fi d’un dictador.

No podem pensar ni imaginar que, els que creiem en la vinguda de Jesús, som millors que altres per allò que esperem. Totes les expectatives són saludables perquè això és el que tenim els humans: som capaços d’imaginar un món millor i acomplim aquella benaurança que diu «Feliços els que treballen a favor de la justícia perquè seran saciats» (Mt.5, 9).

És bo tenir un somni, una utopia. És allò que Jesús en diu el Regne del Cel; encara que sembla llunyà i de vegades difícil o molt difícil d’aconseguir, però hi és, com diu la paràbola de la llavor que creix tota sola (Mc, 4, 26-29).

Si llegiu el llibre de l’Apocalipsi (segurament necessitareu una mica de guia) veureu que va repetint expectatives i tristes realitats. Les realitats són les del seu temps (per se cu cions, moltíssims morts, guerra i fam) mentre que les expectatives són dir a tots aquests que pateixen que Déu ho està veient, que ja des del començament ha seleccionat tots aquells que s’han de salvar «que són una multitud immensa impossible de comptar» (Ap 7,9).

Aquest llibre, que també s’anomena Revelació, ens revela un final utòpic que dibuixa com una ciutat en la qual no hi haurà ni llàgrimes, ni por, en la qual no caldrà que hi hagi cap temple perquè Déu mateix omplirà la ciutat amb la seva resplendor (Ap 22,3-5).

Acabo dient que és bo que cada poble tingui expectatives, ni que sigui polítiques i econòmiques. Són uns somnis que empenyen a la lluita i a l’esforç. Només cal que sempre hi hagi gent que no perdi l’esperança i aquesta és la tasca dels creients perquè l’esperança hi és en tot, tant en la religió, com en l’economia, en la política, en la mateixa família… perquè Déu és en totes aquestes realitats, com deia Santa Teresa de Jesús: «hasta entre los pucheros anda Dios».

Josep ESCÓS i SARSANEDAS
Article del full parroquial del diumenge de II d'Advent
10 de desembre de 2017


Jo crec que encara no és massa tard per construir una utopia que ens permeti compartir la terra

Gabriel García Márquez (1927-2014)
Escriptor colombià

diumenge, 3 de desembre del 2017

EL DESENCÍS

Tant en família, com en economia, religió i, no cal dir en política, sovint patim el desencís. Les coses no han sortit de cap manera com ens les esperàvem. Ben al contrari. No hi ha solament perdedors sinó que, els que en podríem dir triomfadors, es mofen obertament dels que han perdut.

Tenim la temptació de pregar amb el salm aquell que diu:

És que Déu no se n'hauria adonat, ell que coneix els secrets del cor? És per tu que anem morint tot el dia i ens tenen com anyells duts a matar. Desperta't, Senyor! Per què dorms? Desvetlla't, no ens rebutgis per sempre. Per què ens amagues la mirada i oblides el dolor que ens oprimeix? (Ps 44,22-25).

O també aquell altre que diu:

Ha de menjar amb llàgrimes el pa, ha de beure a glops els seus plors. Ens has deixat a les disputes dels veïns; els enemics es riuen de nosaltres. Déu de l'univers, renova'ns, fes-nos veure la claror de la teva mirada i serem salvats (Ps 80,6-8).

És en aquest moment on els creients hi tenim una gran tasca a fer. Per això creiem en l’esperança.

La mateixa que el caminant infonia als deixebles d’Emmaús quan ho donaven tot per perdut, quan també s’adonaven que les mateixes autoritats religioses havien apagat aquella llum que pocs dies abans tenien els deixebles pensant que, amb Jesús, es restauraria el regne d’Israel (Mc 10,35-40) i ells podrien asseure’s l’un a la dreta i l’altre a l’esquerra del seu tron.

Res de res.

Molts reviuen aquella sensació dels israelites al desert que, després d’un munt d’anys travessant-lo, veuen que la terra promesa és aparentment inassolible, i que els habitants del terreny on ells han d’anar a viure són com gegants invencibles. Els exploradors que havien anat a veure la terra deien al seu retorn:

Començaren a fer córrer entre els israelites rumors desfavorables sobre la terra que havien explorat. Els deien: «El país que hem recorregut per explorar-lo és un país que devora els seus propis habitants. Tota la gent que hi hem vist és de gran estatura; fins i tot hi hem vist descendents de la raça dels anaquites, una raça de gegants. Al seu costat semblàvem llagostes, i aquesta és també la impressió que ells tenien de nosaltres» (Nm 13,32-33).

Repeteixo que és en aquesta situació on els creients, tinguem o no tinguem raó en les nostres opcions, tenim una gran tasca a fer: fer reviure l’esperança i dibuixar una utopia sense límits precisos però decidida. La mateixa que, quan pugem segons quina muntanya que, aparentment, després d’un llarg ascens ens sembla que ja veiem el cim i diem «ja es veu, ja hi som!», després d’una llarga estona el cim encara es veu més enllà, però, tot i haver-nos equivocat, seguim caminant i animem els altres que no defalleixin.

El temps previ al Nadal que en diem l’ADVENT, que comencem aquests dies, és precisament rememorar que el Senyor torna (advé), ens acompanya i camina amb nosaltres per renovar l’esperança perquè no ens passi com aquells deixebles que donaven per perduda tota sortida.

Josep ESCÓS i SARSANEDAS
Article del full parroquial del diumenge II d'Advent
3 de desembre de 2017


Viu millor el pobre dotat d'esperança que el ric sense ella

Ramon Llull (1235-1315)
Filòsof i escriptor català

diumenge, 26 de novembre del 2017

JESUCRIST REI DEL UNIVERS

Aquest article es va publicar originalment al full parroquial del diumenge 23 de novembre de 2008.

Poca gràcia deu fer als republicans la commemoració d’aquesta festa. Es va instituir quan els reis eren catòlics i dir que Jesucrist era rei els feia quedar ben parats. Un altre a la colla.

Tot amb tot, el reialme de Jesucrist és molt diferent, del tot diferent. Ja es veu quan contemplem una imatge del Sant Crit (crucificat). Quina mena de rei és aquest home condemnat a mort, burlat, impotent davant de tot aquell que passa?

Sant Ignasi de Loyola ens el presenta com a capdavanter en la “meditació de les dues banderes”, vol dir com un que ens invita a seguir pel camí que ell va anar, a trobar el Pare com ell el veia, a estimar els germans com ell els estimava i mirar endavant sense por com ell mirava. Qui es decideix a seguir-lo d’aquesta manera vol dir que el reconeix com a rei.

Amb la seva vida ens indica el camí que haurem de fer si decidim posar-nos darrere d’ell.

  • Com Ell, reconeixem que tant com tenim ho hem rebut del Pare del cel, que no tenim cap altre mèrit nostre com no sigui el d’haver-nos deixat estimar. Això ens fa humils i nets de cor, que no vol dir bons. El net de cor és transparent i sap reconèixer el que té i el que li han donat els altres. «Benaurats els nets de cor perquè veuran Déu» (Mt 5,8).
  • Com Ell, passem pel món veient els més castigats per l’actual sistema econòmic i social i ens aturem a escoltar-los i compadir-los. Reconeixem Jesucrist com un rei que es fa imitar. «Benaurats els compassius perquè seran compadits» (Mt 5,7).
  • Com Ell, ens movem sense por, encara que sovint aquesta opció ens costa sofriments. Sabem que la mort és la culminació del treball i entrega que hem anat fent a la terra. No ens fa por la benaurança de la pobresa que diu: «Feliços els pobres en l’esperit que d’ells és el regne del cel» (Mt 5,3).

Potser a algú no li agradi que anomenem Rei a Jesucrist, però la seva reialesa és tan diferent a la dels altres reis que corren (tant en els temps actuals com en els passats) que no hi ha pas perill de confusió.

Ens confondríem si, com en els anys quaranta i cinquanta, féssim unes processons pels carrers aclamant el reialme de Jesucrist que s’imposa per les places i avingudes i que omple d’honors tots aquells que se li acosten. Quan algú es fa amo del carrer està proclamant un reialme diferent del de Jesucrist que «va portar les nostre febleses i carregà damunt seu les nostres malalties» (Mt 8,17).

El tron del Rei i Senyor nostre, que venerem, és la creu des d’on, «enlairat de damunt la terra, atreu tothom cap a ell» (Jn 12,32).

Podem continuar recitant amb confiança el Parenostre en el que resem «vingui a nosaltres el teu regne», perquè és una altra mena de regne.

Josep ESCÓS i SARSANEDAS
Article del full parroquial del diumenge de Jesucrist, Rei de Tot el Món
26 de novembre de 2017

diumenge, 19 de novembre del 2017

COM ES FA UN ESCLAU?

Aquest article es va publicar originalment al full parroquial del diumenge 9 de novembre de 2003.

Els esclaus de l'antiga Roma o Grècia, si ja eren nascuts en aquesta condició, estaven conformats de ser-ne, diguin el que diguin les pel·lícules.

I els d'avui també.

Com es fa un esclau avui en dia?

Molt senzill.

Es trenquen els lligams d’origen i la persona quedarà indefensa en mans teves si, quan se n'ha adonat, no ha tingut el coratge de deixar-te. És el cas del fill pròdig distanciant-se de la pròpia casa.

Així, quan l'esposa aconsegueix que el marit trenqui lligams amb la pròpia família, encara que guanyi diners i sigui un bon professional, serà un submís en la pròpia casa. I viceversa, és clar.

Això també és així quan un país domina un altre i li nega, a base de reduir-les, les arrels, com són la llengua del sotmès, el dret i els costums. Encara que li doni prosperitat econòmica i controli els subversius a base de policia n'ha fet un esclau del poble subjugat. Llavors la gent agafa por.

I quina característica tenen aquests ilotes d'avui? Amb què es coneix? Amb això, amb la por.

La persona esclavitzada té por de tot canvi que pugui enutjar el que el té agafat pel bescoll.

Al món que ens ha tocat viure, com als anteriors, hi ha molta gent amb por encara que no ho sembli. Mentre facin les despeses en allò que el poderós els digui no han de témer res.

La nova generació de joves, i joves força grans, han trencat amb les tradicions dels seus pares i avis i ara estan en constant canvi com una virola. Han perdut l'estabilitat. Però mentre vagin on els diuen no han de témer.

Hi ha algunes paraules màgiques que fan tremolar: «Ai que això que fas no és de progrés!» i l'individu lligat no entén res però agafa por. «Aquests no són prou catalans!» o bé: «Compte que venen els terroristes!» i també s'agafa por.

I per què agafem por si ningú no demostra res amb aquests tòpics? Per no ofendre aquells de qui depenem.

Pregunteu a un nen d'escola què celebrem pel dia 1 de novembre. Tres de cada quatre només saben que se celebra el Hallowen i res més. També saben que hi ha velles torrant castanyes. Però els nens no tenen pas por, diràs. Ells no, sinó els mestres que no s'atreveixen a parlar ni dels Sants ni dels Fidels Difunts per por d'ésser titllats de carques i així tallen les arrels dels nens fent una fàbrica d'esclaus. Ni tan sols els informen. Els alumnes seran uns captius que sabran moltes assignatures tècniques, això sí. El mateix passa quan no els informaran de la Quaresma ni de la Pasqua que són la base del nostre calendari i destinaran hores a la carnestolta que és divertida i no te res de mal.

Quan Jesús es troba amb la samaritana o l'endimoniat de Gerassa s'adona que són gent d'altres cultures i altres maneres de fer; què el diu? «Ves a trobar el teu marit i torna» (Jn 4,16), diu a la samaritana; i «ves a casa teva amb els teus» (Mc 5,19), diu a l'home guarit. Els retorna als seus orígens. Com el fill pròdig que només retroba la seva llibertat recuperant la pròpia casa i les tradicions quan diu: «Aniré a trobar el meu pare» (Lc 15,18).

N’estem tan lluny! Només se salven –ai las– aquelles tradicions emparades per grans firmes comercials que converteixen el Nadal, com veurem d'aquí a pocs dies, en un motiu de consum.


Josep ESCÓS i SARSANEDAS
Article del full parroquial del diumenge XXXIII de durant l'any
19 de novembre de 2017


Les cadenes de l'esclavitud solament lliguen les mans: és la ment el que fa l'home lliure o esclau

Franz Grillparzer (1791-1872)
Dramaturg austríac

diumenge, 12 de novembre del 2017

EL TRIST RECURS DE BUSCAR CULPABLES

Quan un mestre en sap poc i se li esveren els alumnes busca un culpable i el castiga de manera visible. És un senyal de la seva incompetència. Més val que busqui un altre ofici. Quan un polític, davant d’un moviment popular que no controla busca culpables i els castiga està demostrant la seva incompetència i més val que plegui. Això passa entre faccions de l’estat que uns i altres acusen com a culpables els pocs que manen sense adonar-se que, a una banda i a una altra hi ha tot un poble que els empeny i els governants han de seguir el que el poble demana.

Fem una mirada teològica de tot això.

Cercar culpables és una manera d’eludir els problemes i no haver d’escoltar uns i altres. És una manera d’establir unes víctimes propiciatòries per satisfer els teus propis votants i poder-los dir: «Ja els hem castigat!», o bé dir-los «Veieu que en són de dolents els que ens castiguen d’aquesta manera?». Actuar d’aquesta manera és convertir la teologia en una ètica barata o, molt pitjor: és deixar-se portar per la venjança en no poder guiar tot un poble. En aquest cas (si fos venjança) la cosa seria molt més greu. Aquesta patologia la tenim una mica tots perquè per una banda considerem culpables els dirigents contraris al nostre pensar i per altra banda proliferem (i també els altres) en caricatures burlesques que poc ajuden a resoldre conflictes. Són una manera de matar que té el més dèbil.

Fan falta intel·lectuals capaços d’analitzar tots els detalls d’una situació, posar-los sobre la taula i parlar-ne. Fa falta evitar resoldre les situacions amb unes menes de votacions que no donen la raó al qui la té sinó que descriuen quines són les majories i quines les minories en les que sempre guanyen els mateixos. La democràcia que tan reclamem no s’acaba amb les votacions perquè, mal portades, són l’expressió d’una majoria aixafant les minories.

L’església té una eina que és excel·lent i no l’ha fet servir gaire que és la sinodalitat. En què consisteix la sinodalitat? En fer unes trobades (sínodes) i escoltar-nos els uns als altres i escoltar també els petits i el insignificants de manera que en el sínode s’escolti la veu dels majoritaris i la veu dels que en podríem dir petits. I encara l’església té una altra eina que és la subsidiarietat. En què consisteix la subsidiarietat? En que no tot ho ha de fer el que està al capdamunt sinó que tot el que pugui fer el que és a sota no cal que ho faci el que està per damunt. En altres paraules: delegar. El Papa actual ho va dir d’aquesta senzilla manera: «Moltes de les qüestions que arriben a Roma en forma de preguntes sobre què cal fer, es podrien resoldre en els diferents llocs, que són els que millor coneixen la realitat».

Aquestes dues eines que té l’església i que les fa servir ben poc també les podrien emprar els governs de les nacions. Escoltar els petits en trobades on es plantegen les qüestions importants i donar autonomia als que estan a sota per poder decidir per ells mateixos.

Jesús confia als apòstols la missió d’ésser jutges (no amos) quan els diu:

«Vosaltres sou els qui heu perseverat amb mi en els moments de prova, i així com el meu Pare m'ha concedit la reialesa, jo també us la concedeixo a vosaltres: menjareu i beureu a la meva taula en el meu regne, us asseureu en trons i jutjareu les dotze tribus d'Israel» (Lc 22,28-30).

Josep ESCÓS i SARSANEDAS
Article del full parroquial del diumenge XXXII de durant l'any
12 de novembre de 2017


«[...] Va fer fora aquella imperiosa necessitat de culpar els altres, que és patrimoni específic dels cors inferiors»

Horacio Quiroga (1878-1937)
Contacontes, dramaturg i poeta uruguaià

diumenge, 5 de novembre del 2017

DAVANT LA SITUACIÓ ACTUAL

Reprodueixo un comunicat d’alguns capellans del Bisbat de Vic al qual m’adhereixo:

CONSTATEM el fort trasbals que vivim a Catalunya des de fa temps, però sobretot aquestes darreres setmanes i dies: s’ha fet tot el possible perquè no poguéssim votar, s’ha apallissat brutalment gent pacífica, s’ha tergiversat la informació mentint i negant l’evidència, s’ha tancat a la presó dos homes de pau. Finalment amb l’aplicació de l’article 155 s’ha subjugat tot un poble abolint les institucions votades democràticament pels seus ciutadans... En resum, es vol negar al nostre Poble, amb mitjans ben poc justos, l’exercici del dret a l’autodeterminació.

El papa Joan Pau II en el discurs a l’ONU, (5-X-1995) legitima aquest dret fonamental quan diu: «Ni un estat, ni una altra nació ni cap organització internacional, no té mai dret a afirmar que una determinada nació no és digna d’existir».

Des d’aquesta perspectiva, i sobretot mirant com es trepitgen drets fonamentals, com a capellans de les nostres comunitats:

DENUNCIEM la violència, la mentida, la presó, la persecució de les llibertats de reunió i d’expressió, la supressió de les nostres institucions, el Parlament i el Govern, la utilització política dels jutjats i un molt llarg etcètera prou conegut… que han trasbalsat la convivència.

FEM UNA CRIDA a tots els ciutadans, a les forces d’ordre públic i als polítics que les comanden, a utilitzar el diàleg i mitjans sempre pacífics a l’hora de promoure els drets històrics del nostre poble, i ESPEREM el retorn dels drets fonamentals, de les més altes Institucions de Govern, el respecte a la pluralitat de pensament i a les legítimes aspiracions del poble català.

Preguem per tot el que estem vivint, amb el desig que prevalgui la serenitat, el respecte i la pau.

Fins aquí aquest comunicat al qual m’adhereixo. Per aclarir-nos vull afegir el següent:

Els cristians ens guiem per la fe, l’esperança i la caritat.

Per la fe aprenem a valorar allò de bo que rebem dels altres (també dels que pensen diferent de nosaltres). Això no treu la capacitat de denunciar les injustícies i les mentides.

Per l‘esperança ens movem sense por. Recordeu aquella dita que es va anar repetint «no tenim por». Ens movem amb un clam esperançat que ens dóna valentia en allò que fem.

I per la caritat que ens obliga a estimar també els enemics i desitjar-los el millor sense caure, com ha passat sovint, amb la burla contra els que pensen diferent i, per suposat, sense perjudicar-los amb cap mena de violència.

Josep ESCÓS i SARSANEDAS
Article del full parroquial del diumenge XXXI de durant l'any
5 de novembre de 2017

diumenge, 29 d’octubre del 2017

L’ANTICLERICALISME DE DRETES

El nostre desgraciat país està malavesat a veure l’església oficial de bracet amb els poders de la dreta, mentre que els grups (partits, moltes ONGs...) que en diem d’esquerra o són molt anticlericals (recordeu els milers de capellans afusellats en la guerra civil) o ho són una mica. De manera que, quan una persona d’esquerres diu que és creient, se la mira com un “bitxo raro”.

En els últims anys això ha anat canviant. Ara els de les esquerres ja no afusellen capellans i es conformen a reclamar la catedral de Barcelona; o també hem vist la nació de Cuba fent d’amfitrió per una reunió entre el Papa i el Patriarca de Moscou; o el moviment Femen manifestant-se en una església reclamant més drets per a les dones; Encara que és un gest una mica exagerat els objectius no són massa llunyans de l’Evangeli, encara que no ho reconeguin.

Però també ha anat canviant la postura de les dretes en referència a l’església. Ja fa molts anys que el “caudillo” no entra en una església sota pali. Ara l’elit del país s’adona que, amb el nou papa, no pot influir tant en l’elecció de bisbes que era el poder més gran que tenien. Amb poc temps s’estarà veient un canvi de postura que ja es nota en diaris de gran tirada de la capital que amaguen les paraules i els gestos del papa actual. El nou cardenal de Madrid constata una disminució forta de donatius des que no hi ha el cardenal anterior.

Què ens espera?

Com diu Antoni Puigvert en un dels seus articles ens ve a sobre un temps de desert. L’església (els que hi estem compromesos) haurem de circular per les catacumbes sense el recolzament d’uns ni d’altres i molt sovint amb l’animadversió de les dues bandes i no sols de l’esquerra com fins ara. No parlo de persecució, que no n’hi ha ni res que s’hi assembli.

I què caldrà fer? Tornar a la figura i a la imatge de Jesucrist en trobades de petits grups que ens repartirem el pa i rellegirem una i altra vegada els evangelis i haurem d’augmentar la dedicació a tot aquell que pateix (alleugerir els sofriments de malalts, presos i afligits per qualsevol causa). Gràcies a Déu aquest darrer punt l’estan complint moltes altres organitzacions (ONGs, grups, obres caritatives...). No estem sols.

Què ens falta més urgentment?: La FE.

En què consisteix? En l’agraïment del que hem rebut i anem rebem, en el reconeixement del valor dels altres, també adversaris polítics i socials, en l’apertura als que pensen i viuen diferent (refugiats, subsaharians, àrabs, gent de pensament contrari al nostre), i en l’obertura al que rebem de Jesucrist: totes aquestes coses venen del Pare (Jm 1,17). Si hem de fer-nos seguidors de Jesucrist cal obrar com ell: obrir-nos als col·lectius més mal vistos i febles. En el cas d’Ell: el publicans (Mt 9,10-12), l’estrangera cananea (Mt 15,22), els samaritans (Lc 10,33-34), el centurió que era dels dominadors romans (Mt,8,10-13), la viuda que portava el fill a enterrar (Lc 7,12-14)…

Haurem de recuperar el mateix Jesucrist que el creiem present en l’Eucaristia de les nostres celebracions. Amb això haurem de retornar a la pregària: contemplar el que ell feia, el que fan els altres i el que fem nosaltres.

Josep ESCÓS i SARSANEDAS
Article del full parroquial del diumenge XXX de durant l'any
29 d'octubre de 2017


Sóc anticlerical, però com a individu no tinc cap necessitat de lluitar contra l'Església, per què per a mi no és un fantasma del que hagi de defensar-me. Crec que l'Església espanyola s'està atrevint a dir unes coses en la nostra societat que hem de posar en evidència.

Pedro Almodóvar (1949-)
Cineasta espanyol

diumenge, 22 d’octubre del 2017

POBLES DOMINATS

Jesús va néixer en un poble dominat: anteriorment pels babilònics, més tard pels grecs (des del 300 AC) i en el seu temps pels romans.

Tots aquest pobles avassalladors fan tres coses:

  1. Envien l’exèrcit per fer agafar por a la gent (a base de matar i destruir).
  2. Estableixen amb el poble dominat un sistema per pagar impostos i treure diners, si convé fent servir la gent del mateix poble com a cobradors (en temps de Jesús eren els publicans).
  3. Molt més a llarg termini, imposant la llengua (primer l’arameu fruit de la dominació babilònica, el grec que, naturalment, venia dels grecs i el llatí dels romans, que en temps de Jesús encara no es parlava, tot i que feia vora cent anys que hi dominaven).

Ja es veu que de les tres directrius la recaptació de diners era el principal.

Això també passa no sols al nostre poble, sinó a molts dels països del món que també són dominats, és a dir, que l’espoli econòmic ja està funcionant i la dominació cultural es va consolidant amb la imposició de la llengua i els costums dels dominadors, que és la culminació del procés.

Davant d’aquesta si tua ció, què feia Jesús?

  • Des de l’aspecte cultural, que és el que estava en joc, Jesús i la seva família parlaven arameu, que ja era fruit d’una dominació, i en l’àmbit intel·lectual, els que havien estudiat parlaven també el grec. El poble d’Israel re sistia parlant hebreu en la si na goga i en la pregària.
  • En l’àmbit econòmic pagaven doble: impostos als romans (el publicans) i impostos al temple amb moneda pròpia, diferent de la romana. Jesús pagava la que corresponia al temple (Mt 17,27) i era condescendent amb els publicans que treballaven, sovint obligats però amb grans beneficis, com a cobradors dels romans (Mt 8,5-13).
  • En l’àmbit militar ell mateix va patir en la creu la tremenda repressió dels romans, tot i que els instigadors de la condemna eren els dirigents jueus que ja havien oblidat de salvar el poble i acusaren Jesús de no ésser prou nacionalista.

Això, amb una mica d’imaginació, ho podem aplicar al nostre poble.

Josep ESCÓS i SARSANEDAS
Article del full parroquial del diumenge XXIX de durant l'any
22 d'octubre de 2017

diumenge, 15 d’octubre del 2017

EL JOC DE LES MENTIDES

En tota guerra hi entren les armes i els enganys. Això és el que està passant al nostre país. Les armes ja les vam veure (prop de deu mil policies i guàrdies civils) amb la mentida que “venien a ajudar els mossos”. Ja es va veure com en realitat venien a atemoritzar la població triant uns llocs i persones. Després han dit i repetit que la seva actuació era proporcionada i han arribat a dir que els lesionats eren únicament quatre sense que els caigués la cara de vergonya.

La mentida forma part de l’estratègia i fa que ningú no sap què pot passar perquè no sabem si el que diuen i prometen és veritat o és una amenaça calculada.

Això serveix per a alguna cosa? Doncs sí. El súbdit no sap mai si les promeses de calamitats són o no són vertaderes i tendeix a la submissió que és el que pretén el que el vol dominar.

Els que coneixem i volem fer cas dels deu manaments sabem que n’hi ha un que diu clarament: “No faràs falsos testimonis ni mentiràs”. Vull dir que l’estratègia de l’engany és clarament contrària als manaments de la llei de Déu.

Posaré un exemple a nivell familiar o laboral. Quan una persona vol dominar-ne una altra, conscientment o inconscientment, amaga coses. Si algú li pregunta «què passa entre vosaltres?» i la resposta és: «Ja ho sap ell/a», en realitat ningú no ho sap. És la manera de crear confusió i continuar dominant el que vols sotmetre.

Jesús va accentuar molt aquest mot que el món no pot comprendre, la veritat (Jn 14,7). Deia:

«Tinc molt a dir i a jutjar de vosaltres, però el qui m'ha enviat diu la veritat, i jo tan sols dic al món allò que li he sentit dir» (Jn 8,26).

I també remarcava que la veritat ens faria lliures. Ja he dit que la mentida serveix per a sotmetre. Mireu què diu Jesús:

Digué als jueus que havien cregut en ell: «Si us manteniu ferms en la meva paraula, realment sereu deixebles meus; coneixereu la veritat, i la veritat us farà lliures» (Jn 8,31-32).

I reclamava per a ell mateix que l’es col tes sin perquè era conseqüent amb el que feia i deia:

«Però a mi, que dic la veritat, no em creieu. Qui de vosaltres pot provar que en mi hi ha rastre de pecat? I si dic la veritat, per què no em creieu?» (Jn 8,45-46).

I també:

«Jo he nascut i he vingut al món per donar testimoni de la veritat. Tots els qui són de la veritat escolten la meva veu» (Jn 18,37).

Si després d’aquests episodis el poble queda més sotmès i oprimit tornaran a mentir dient que la culpa haurà estat del que és a sota quan els dominadors eren i seguiran essent ells. És el joc de les mentides que ja tenen preparat.

No ens hem d’estranyar que passin aquestes coses perquè la majoria dels pobles han sofert episodis de domini que massa sovint han perdurar anys i segles.

Si els creients venerem un Crist crucificat, el contemplem vivent mentre el donaven per vençut i creiem que al tercer dia els seus el van reconèixer ressuscitat i enaltit per Déu mateix. Però no oblideu que, vençut, va morir perdonant o, millor dit, demanant al Pare que els perdonés (Lc 23,34). Aquesta és la resposta del vençut creient.

Josep ESCÓS i SARSANEDAS
Article del full parroquial del diumenge XXVIII de durant l'any
15 d'octubre de 2017


És que la veritat no es pot exagerar. En la veritat no hi pot haver matisos. En les mitges veritats o en la mentida, molts...

Pío Baroja (11872-1956)
Escriptor espanyol

diumenge, 8 d’octubre del 2017

RECOMPOSAR ELS LLAÇOS

Ja han sortit molts reporters privats i públics donant-nos els detalls dels fets ocorreguts el diumenge dia 1 d’octubre. Els nostres informadors (i els de l’estranger) accentuant la barbàrie i la desproporció, en canvi els informadors de més enllà de l’Ebre donen raons i més raons defensant legalitats. La majoria (ells i nosaltres) amb una carga d’odi de manera que ens anem tornant irreconciliables.

Jo voldria accentuar l’aspecte creient i la mirada de fe que és el que sovint es descuida.

Tots nosaltres (o quasi tots) tenim amics de l’altre cantó, el de l’adversari, també els guàrdies civils i els policies estan sovint emparentats amb gent de casa nostra. Retrobar-nos ja és un primer graó de la nova cadena que cal iniciar.

Tant si es dona una separació en dos estats com no (això és un afer dels polítics) hem de mantenir les amistats, no sols amb els afins al nostre pensar, sinó també amb els altres.

I això per què?

Perquè tots som fills del mateix Pare del cel. Aquestes no són pas paraules boniques (celestials) sinó que és el fonament de la nostra fe. La reconciliació no ve pel poder (a veure qui pot més) sinó per la misericòrdia. En aquest moment, com que la majoria de la gent del nostre poble s’ha sentit ofesa, som nosaltres els que estem en millors condicions per perdonar perquè podem netejar la nostra mirada que no està tant ofuscada. Encara que sembli estrany, el que ha estat perdonat (si és que els perdonem) ho té més difícil que el que ha estat ofès, com diu Joan Maragall en l’escrit de La ciutat cremada. L’opressor, el que ha mentit i ha fet mal, ho té més difícil perquè li queda més fort el rancor en el seu interior. Costa més rectificar que perdonar.

La reconciliació l’hem de fer nosaltres, la gent del poble, perquè els polítics només fan acords a contracor però no tenen altre remei perquè el que realment compta en els seus acords o desacords són les armes o els diners que hi ha en joc i els negocis comercials o mercantils.

Nosaltres hem d’establir ponts de tota mena com ara els esportius (competicions), culturals (com premis literaris), ecologistes (com la defensa de la natura), familiars (trobades festives o de dol), econòmics (adquirir els productes que ells elaboren i ells els nostres) i educatius (intercanvis d’estudiants o compartir descobertes científiques). Aquestes trobades reconciliant.

Ja fa anys que tenim moltes coses en comú i caldrà restaurar tota mena de ponts de reconciliació.

Josep ESCÓS i SARSANEDAS
Article del full parroquial del diumenge XXVII de durant l'any
8 d'octubre de 2017


L'amistat ho és tot. L'amistat val més que el talent. Val més que el govern. L'amistat val gairebé tant com la família.

Mario Puzo (1920-1999)
Escriptor estatunidenc

diumenge, 1 d’octubre del 2017

CATALUNYA: UN PAÍS INTEGRADOR

Ja em perdonareu si avui no sóc gens original. El diumenge passat em lamentava que la gent d’església no havia dit res. Dins la setmana hem pogut llegir diferents declaracions i manifestos (abadesses, capellans…).

Alguns molt bé. Dic això perquè l’article que transcric l’he manllevat lletra per lletra d’una homilia feta els dia 24 de setembre pel P. Sergi d’Assís Gelpí, monjo de Montserrat. Trobo que ja expressa prou bé el que jo volia dir amb un llenguatge clar i pausat (si algú l’ha escoltat en algun mitjà de reproducció electrònica). Diu així:

[…] S’està parlant de fer un nou país.

Però, quin país?

A la llum d’aquest evangeli jo diria: Catalunya serà integradora o no serà?

En un context tan plural, amb gent vinguda de tants llocs, tenim aquest repte: saber integrar tots aquests nouvinguts, de manera que, sense perdre la seva identitat d’origen, també se sentin plenament del nostre país. I això, en algunes zones pot ser difícil a causa de la multitud de persones nouvingudes, però no és impossible. Alguns països ho han aconseguit.

Però amb la que està caient aquests dies, no podem ni hem de mirar cap a una altra banda, ni ens podem deixar arrossegar per la postveritat que tergiversa la realitat.

Hem vist com s’han amenaçat, i en alguns casos violat, drets fonamentals: el dret de reunió, la llibertat d’expressió, es prohibeix un dret tan senzill com el d’ésser consultats... S’han menystingut les institucions del nostre poble i menystenir les institucions vol dir menystenir els ciutadans a qui representen.

Hem de dir no a la repressió i al respecte dels drets més fonamentals. I, si algú té dubtes, que agafi la “declaració dels drets humans”, per exemple l’article 19 sobre la llibertat d’expressió.

Que Déu ens ajudi a saber afrontar aquests dies sempre amb esperit pacífic i també estar en el lloc que ens correspon en la nostra història.

Que així sia.

Fins aquí un fragment de la homilia. Aquest diumenge serà un dia clau per veure què pot passar. Recordeu que és tradició de l’església de tots els temps la pregària per als governants, siguin quins siguin. Preguem per ells perquè el Senyor els obri els ulls en favor del poble que governen i a favor dels més necessitats del país.

Josep ESCÓS i SARSANEDAS
Article del full parroquial del diumenge XXVI de durant l'any
1 d'octubre de 2017

diumenge, 24 de setembre del 2017

SOLUCIÓ: REBAIXAR LA DIGNITAT DE L’ALTRE

En diem ofenses. Poden ésser retrets de coses que són veritat i no eren gaire conegudes o poden ser inventades (en aquest cas són calúmnies, que són molt pitjors). Per què en parlo d’això? Perquè darrerament el món polític, el nostre món polític s’ha radicalitzat i uns tiren fogonades de mentides contra els altres sense cap mena de miraments. Estem assistint a un macabre joc de retrets, mentides, mitges veritats, i sobre tot mots calumniosos. Com en tota guerra es tracta de rebaixar la dignitat de l’altre. I nosaltres patim d’espectadors passius mentre no agafem el mòbil i tuitegem sense miraments contra el nostre adversari i ens tornem com ells. Mentre estiguem en aquest joc no mereixem el títol de cristians (ni els uns ni els altres). Els tribunals ja no serveixen per posar calma en aquest món esverat sinó que s’empassen moles de molí perquè no condemnen els grans defraudadors i castiguen drets tan elementals com són el de la llibertat i el dret d’expressió que fan que la gent pugui expressar les seves opcions sense ofendre l’altre. Els governs, quan han prescindit del gran manament de l’amor a l’altre, només poden posar normes i traves que són tan inútils com posar portes als camps o als boscos.

Hem bandejat paraules sàvies com aquelles de l’Evangeli que deia: «Digueu sí, quan és sí; no, quan és no. El que es diu de més, ve del Maligne» (Mt 5,37).

En el llibre dels Proverbis (de la Bíblia) hi trobem la dita següent: «Un fals testimoni no quedarà impune, no s'escaparà el qui calumnia» (Pr 19,5).

Vull dir que tots aquests que empren el llenguatge per parlar malament de l’adversari, o pitjor encara, per calumniar-lo dient allò que no és veritat es posen d’esquena dels manaments dels Senyor i no sols no actuen com a cristians sinó que fan mal veure el cristianisme com si fos un niu d’escurçons.

Semblaria que els diaris de prestigi haurien d’evitar aquests llenguatges ofensius contra els que no són del seu grat, però la realitat ens ensenya que aquests rotatius, que pretenen tenir prestigi moral, tampoc no són pas garantia de pau. La guerra s’estableix amb la paraula. Els uns ataquen els altres i massa sovint amb mentida organitzada.

I l’església què fa? Segurament els bisbes deuen rebre ordres de callar (encara que l’emissora de l’epis copat, el canal 13, escampa calúmnies a tort i a dret). Però l’església tindria alguna cosa a dir si lamentés explícitament les ofenses i calúmnies que estem suportant els ciutadans del carrer. De moment, en tot l’embolic polític, no hi està involucrada, però ni hi és, ni se l’espera, que ja és ben trist.

Josep ESCÓS i SARSANEDAS
Article del full parroquial del diumenge XXV de durant l'any
24 de setembre de 2017


Si xiuxiuejar la veritat encara pot ser la justícia dels febles, la calúmnia no pot ser altra cosa que la venjança dels covards

Jacinto Benavente (1866-1954)
Dramaturg espanyol

dilluns, 18 de setembre del 2017

LA LLEI PER DAMUNT DE QUÈ?

En el guirigall de les discussions polítiques dels últims temps surt un argument que vol ésser contundent que diu: La llei està per damunt de tot i és la garantia de la convivència. Sembla molt bonic però és una fal·làcia. Primer posaré exemples d’actualitat i seguidament exemples de l’Evangeli.

Exemples d’actualitat:

  • Avui a l’Aràbia Saudí les dones (per llei) no poden anar a la universitat, tenir un treball remunerat ni viatjar a l’estranger sense el permís d’un tutor home.
  • A Zàmbia les nenes embarassades són excloses de les escoles i no poden rebre l’educació escolar (per llei, és clar).
  • Als mateixos EEUU la drogodependència (que és malaltia) és considerada delicte i les dones embarassades (com a delinqüents) corren el perill d’esser processades.
  • El govern d’Iran necessita augmentar la població i promou lleis que afavoreixen el matrimoni infantil, obstaculitza el divorci i limiten l’ús d’anticonceptius.
  • El Salvador te una prohibició total de l’avortament, una llei que pot condemnar a trenta anys de presó a la que el practiqui.

(Dades d’Amnistia Internacional)

Hom es pregunta si aquestes lleis s’han de poder desobeir.

Exemples de l’Evangeli.

L’acció més contundent de Jesús contra les lleis del seu temps és amb la del sàbat. Sembla evident que la llei del sàbat va salvar moltes vides perquè obligava al descans a homes, dones, esclaus i animals de càrrega, un dia a la setmana, i aquest repòs obligat permetia refer les forces en moments de molta feina dura. A més, aquesta llei cohesionava la gent del poble perquè els convocava a una trobada a la sinagoga a pregar i a interessar-se els uns pels altres. Però Jesús, quan es troba que aquesta llei impedeix la guarició d’una persona, se la salta dient que la persona està per damunt de la llei. De Jesús és aquella dita que diu:

«El Fill de l'home és senyor del dissabte» (Lc 6,5). Val a dir que nosaltres valem més que les lleis perquè “fills de l’home” en som tots.

En una ocasió pregunta als Mestres de la llei i als fariseus:

«Us vull fer una pregunta. Què és permès en dissabte: fer el bé o fer el mal, salvar una vida o deixar-la perdre?» (Lc 6,9). Vol dir que el sàbat havia de servir, a més del descans, per fer el bé i salvar vides.

Hi ha un altre episodi (que només en donen testimoni alguns còdexs antics) poc conegut, a l’Evangeli de Lluc, que val la pena recordar per la seva claredat:

El mateix dia veient un que treballava en dissabte li digué: «Home, si certament saps el que fas, ets feliç, però si ho desconeixes ets un maleït i un prevaricador de la llei» (Lc 6,4b [D05]).

Vist això us invito a desconfiar dels que en diuen democràcia de les lleis que ells han promulgat i volen fer-les complir per damunt de pobles i persones.

La raó teològica de tot això és que cada un de nosaltres i els nostres pobles valem més que les lleis.

Josep ESCÓS i SARSANEDAS
Article del full parroquial del diumenge XXIV de durant l'any
17 de setembre de 2017


Les lleis no es millorarien mai si no existissin nombroses persones els sentiments morals de les quals són millors que les lleis existents

John Stuart Mill (1806-1873)
Filòsof i economista anglès

diumenge, 10 de setembre del 2017

EN NOM DE LA RELIGIÓ?

Coneixem la trista història de la inquisició. La nostra inquisició. Quan la religió ha tingut el poder (les armes, les banques, el prestigi social…) ha fet disbarats. En nom de Déu s’han perseguit musulmans, jueus, bruixes, comunistes o maçons. Som culpables i responsables de moltes morts i cal que ho reconeguem sense escudar-nos dient que allò ho van fer uns altres. Jesús acusa els dirigents que bastien tombes i monuments als profetes que havien assassinat els seus antecessors, els seus mateixos pares. Ara els fills els construïen mausoleus (Mt 23, 29-31). Tant de bo sapiguem fer l’exercici de transparència. No passa res si reconeixem que els nostres col·lectius han estat pecadors. Això ens ajudarà a aixecar-nos i reconèixer el perdó per a nosaltres i tenir la mirada benèvola envers els que en aquest moment estan fent coses semblants a les que nosaltres havíem fet. Déu era una excusa.

Quan la nostra església matava dient que era en nom de Déu no era pas veritat que ho fes al dictat de cap Déu, sinó que s’havia depravat a causa dels diners i el poder i es volia posar per damunt de tot en la societat.

Això també ha passat en alguns partits polítics, sobretot els més hegemònics.

Però mirem el món actual. Ara mateix hi ha deportacions de milers de persones a Birmània i la raó de les fugues és que aquests apallissats són una minoria d’una altra religió. Els que fugen són musulmans (rohingyes) en un entorn majoritari de budistes. Probablement els que són majoria no s’adonen que no estan defensant la religió, sinó la seva posició privilegiada. Potser algun dia se n’adonaran i hauran de reconèixer el seu pecat.

Una cosa semblant passa amb els que anomenem terroristes. No sembla que siguin molt practicants de la seva religió. Fixeu-vos com han destrossat barris de gent i han assassinat persones de religió també islàmica, però de denominació diferent (xiïtes contra sunnites i/o viceversa). Ells entre ells, més que contra occident.

Encara que sovint invoquen el seu Déu i repeteixen «Alà és gran!» en els seus atemptats, el que els mou són les armes que tenen a les mans proporcionades per països amb grans recursos econòmics i les xarxes de propaganda que s’han instal·lat en el cervell dels fanatitzats com un nou poder que sembla omnipotent; la mateixa policia reconeix que té molt difícil controlar-les perquè cada dia emergeixen nous recursos i canals en el món de la comunicació. No és el seu Déu el qui dicta les morts com tampoc no era el nostre Déu el que ens animava a la repressió contra tothom que no practiqués la religió.

Això ens ha de fer ésser molt prudents a l’hora de jutjar-los, no fos cas que ens estiguem qüestionant a nosaltres mateixos. Com diu Jesús:

«Com és que veus la brossa a l'ull del teu germà i no t'adones de la biga que hi ha en el teu? Com pots dir al teu germà: "Deixa'm que et tregui la brossa de l'ull", si tu tens una biga en el teu? Hipòcrita, treu primer la biga del teu ull i llavors hi veuràs prou clar per a treure la brossa de l'ull del teu germà» (Mt 7,3-5).

Com veieu va bé saber una mica d’història per no caure en els errors dels nostres avantpassats i per entendre els que ara fan allò que nosaltres havíem fet.

Josep ESCÓS i SARSANEDAS
Article del full parroquial del diumenge XXIII de durant l'any
10 de setembre de 2017


Les armes són instruments per matar i els governs permeten que la gent les fabriqui i les compri, sabent perfectament que un revòlver no pot usar-se d'altre manera que per matar algú.

Giovanni Papini (1881-1956)
Escriptor italià

diumenge, 3 de setembre del 2017

HEM DE PERDONAR? QUÈ ÉS EL PERDÓ?

En els discursos posteriors als atemptats s’ha dit molt que l’islam és una religió pacífica i que l’Alcorà no indueix a matar. És que pocs se l’han llegit perquè, en aquest llibre sagrat, hi ha de tot. Gairebé ningú ha parlat des de la fe cristiana que ens demana que perdonem. El gran lema: No tenim por! és molt poca cosa i molt parcial. Només pensem en nosaltres mateixos. Els cristians hem de saber parlar de perdó (estimar l’altre). També en aquest cas?

Abans de respondre aclarim el que és el perdó perquè, si no ho expliquem, direm: «a veure si els hem de perdonar!!».

Aclarim-ho doncs. No és el mateix el pecat que la culpa.

De la culpa (dels culpables) se’n cuiden els tribunals, els jutges i els responsables de les presons. Moltes vegades paguen justos per pecadors perquè les nostres lleis són sovint ben injustes. Castiguen delictes petits amb llargues penes de presó i miren amb ulls grossos contractes d’esportistes que són tant fabulosos que, amb els diners d’un de sol, es podrien fer cinquanta instituts de secundària. Tampoc han estat condemnats els responsables de milers d’afusellats amb judicis precaris (dels que ara molta gent vol recuperar les restes).

Evidentment els autors d’aquesta nostra massacre que puguin ésser jutjats pagaran amb molts anys de presó. Però tot això pertany al camp de la culpa.

Fixeu-vos com gairebé ningú ha invocat la seva fe cristiana. S’hauria d’haver parlat del perdó cristià, que sovint no s’entén.

Perdonar és aixecar la persona i retornar-li la imatge que Déu tenia d’ell. Intentar que aquesta persona que ha pecat es converteixi en un home/dona segons el dibuix que trobem en l’evangeli quan Jesús diu que «el fill de l’home no ha vingut a ésser servit sinó a servir i a donar la vida per als altres» (Mc 10,43-45): que aquest pecador es torni un agraït perquè l’hem recuperat; que es torni un compassiu disposat a retornar l’amor rebut als més necessitats; i que es torni una persona lliure que mira el futur amb esperança.

Per tant, no es tracta pas que no vagin a la presó. Aquesta és tasca, com he dit, d’advocats, fiscals i jutges.

Ja sabem que és difícil, però podem pregar i desitjar ardentment que aquests pecadors que, amb els seus actes han malmès persones a la Rambla de Barcelona o al passeig de Cambrils, un dia (encara que sigui molt enllà) puguin dir: «m’he equivocat» i vulguin refer la seva vida. Aquest canvi de vida es pot realitzar sense que això signifiqui alliberar-los del temps de càstig que els jutges hagin dictaminat. Els que creiem en el perdó hem de pregar perquè la gent es converteixi. Perdonar és aixecar o, si més no, demanar que el pecador s’aixequi i pugui arribar a tenir la imatge que Déu vol d’ell.

Tenim el gran exemple de Sant Pau que era perseguidor de cristians i (amb la reticència de molts creients del seu temps) es va convertir en apòstol de Jesucrist.

Encara vull aclarir una altra confusió. No es tracta que ells demanin perdó (tant de bo!) sinó de regalar-los-el. Demanar Déu que els condueixi per un camí diferent del que han iniciat. De tant en tant trobem homes/dones que, després d’anys de presó, han decidit canviar de vida. Doncs això.

Josep ESCÓS i SARSANEDAS
Article del full parroquial del diumenge XXII de durant l'any
3 de setembre de 2017

diumenge, 30 de juliol del 2017

LES ESQUERRES AL SERVEI DEL GRAN CAPITAL

Trobareu estrany l’encapçalament d’aquest article però algú s’ha d’atrevir a dir-ho. Quan dic les esquerres em refereixo, sobre tot, als partits organitzats, ja que la nostra societat té molta gent que ha estat afiliada, ho han deixat i avui militen en ONGs, grups de solidaritat, Càritas, esbarts… i molts altres llocs d’aquesta mena, ja que els ha quedat el neguit de fer coses al servei dels altres.

Els que militen en aquests grups polítics solen tenir dues característiques, entre altres: per una banda l’excessiva permissivitat que, exagerant-la, corre el perill de desestabilitzar la societat. Això, precisament és que li va bé al gran capital: una societat sense nord que estableixi tota mena de permissivitats. Es venera l’homosexualitat com si fos una divinitat, es felicita els que es divorcien, es demonitza tota idea que provingui del que ells en diuen dretes, es promou l’avortament com si treure la vida d’un que ha de néixer fos un acte d’esquerres… Tot plegat fa que els grans símbols (com els religiosos) facin nosa com si fossin antigalles.

Això va de meravella al gran capital, que s’aprofita de l’afebliment de la societat per convertir la gent en consumistes acrítics (dels seus productes, de la tecnificació).

Van eliminant de les escoles aquelles matèries que donaven una visió de la vida i es burlen de les “maries”.

La segona característica d’aquests moviments és la forta jerarquització. No és pas senyal de fortalesa. Uns pocs pensen i decideixen pels altres, perquè tenen uns centres de decisió molt centralistes. La gent afiliada que no està d’acord amb aquest centralisme abandona el grup i continua, amb el pensaments d’esquerres, allà on aterra mentre els que queden afiliats han de fer coalicions i més coalicions per sobreviure. Això també afavoreix el gran capital, perquè veu que aquests adversaris organitzats cada vegada són més pocs. Els poden vèncer fins i tot democràticament.

En el temps de Jesús, salvant les diferències, hi havia uns grups afins als que estic descrivint, eren el saduceus. Poc curosos amb les lleis jueves, i febles amb el centralisme dels romans, de primer acaparaven els grans càrrecs que depenien de la voluntat imperial (sobre tot la recaptació d’impostos i el sacerdoci del temple). Més endavant van anar desapareixent fins que, en temps de la destrucció del temple i del poble, ja no es va parlar més d’ells. No tenien consistència ideològica. Van anar emergint els de la dreta religiosa, que eren els fariseus.

Josep ESCÓS i SARSANEDAS
Article del full parroquial del diumenge XVII de durant l'any
30 de juliol de 2017


Tot l'estudi dels polítics es fa servir per cobrir la cara a la mentida perquè sembli veritat, dissimulant l'engany i disfressant els designis

Diego de Saavedra Fajardo (1584-1648)
Diplomàtic i escriptor espanyol

dilluns, 24 de juliol del 2017

LA FE I LES CREENCES

Si algú et pregunta si tens fe i vols ésser sincer et trobaràs que no saps ben bé què li has de respondre. Massa sovint confonem la fe amb les creences.

Ho explico: per aclarir-nos, permeteu-me que faci un joc de paraules. Seria el següent: Fe no és creure, sinó adonar-me que algú ha cregut en mi. Ja he dit que és un joc de paraules.

Un dia un matrimoni jove que tenia moltes dificultats de convivència em va venir a veure per si els podia orientar. Ell em deia: «Jo me l'estimo molt. Li he comprat uns vestits, la trec el diumenge a picar en els bars…» i ella em replicava –sense la presència del seu espòs– «Si però els vestits els tria ell i les tapes del diumenge també he de menjar les que ell ha triat». Ell tenia unes creences (coses que havia de fer per a ella) però encara no se sentia agraït de tenir-la (seria la fe en l'esposa, és clar). No m'ho invento. Eren molt joves i immadurs i ell confonia les pràctiques que feia a favor de la seva dona amb la fe.

Això mateix ens pot passar amb la religió. Fem unes pràctiques (la missa, unes pregàries, una medalla ben visible…) com si això fos la fe. Els germans musulmans fan la pregària del migdia o la pràctica del Ramadà… moltes més pràctiques que nosaltres. Aquestes actuacions lliguen molt (Religió = relligar) però no són encara l'indici de si la persona té o no té fe.

La fe és difícil de mesurar perquè no depèn ben bé de les pràctiques que fem, sinó de la consciència del que hem rebut dels altres.

Per això la fe va molt lligada a l'agraïment. Quan t'adones del que molta altra gent ha fet per tu, quan reconeixes els que t'han escoltat, els que t'han fet tota mena de recomanacions, els que han tingut paciència amb tu, els que t'han ajudat quan els necessitaves… llavors tens fe del que has rebut. Perquè la fe no la tenim en el nostre interior, sinó que ens ve de fora. Ja he dit que és el reconeixement del que hem rebut.

Fem el pas a la religió. La fe serà, com he dit, el reconeixement del que has rebut. I què hem rebut? Moltes coses, entre les que hi ha, primer de tot, l'Evangeli de Jesús que ens ha vingut transmès a través dels segles per una església plena de defectes; hem rebut el testimoni de molta gent que ha estat un exemple per a la nostra vida i els hem pogut imitar; hem rebut, la majoria de nosaltres, la fe senzilla dels nostres pares que ens ha acompanyat en la nostra infància. Totes aquestes coses no ens les hem guanyades, sinó que les hem rebudes com a regal; quan en som conscients ens fan tornar agraïts. Podem dir que tenim fe quan ens n'adonem.

Josep ESCÓS i SARSANEDAS
Article del full parroquial del diumenge XVI de durant l'any
23 de juliol de 2017


És molt poc el que es pot fer només amb fe, però sense ella no es pot fer res

Samuel Butler (1835-1902)
Novel·lista anglès

diumenge, 16 de juliol del 2017

EL VALOR DE LA VIDA DE LES PERSONES

El nostre parlament, amb molt temps de retard, anul·la milers de judicis fets sense garantia en un temps en què la vida de les persones no valia res. Per altra banda es recuperen tombes col·lectives de morts fins ara ignorats. Mentre també l’església honora centenars d’agents eclesiàstics afusellats sense ni tan sols judicis previs. Tot això indicaria que hi ha una sensibilitat referent a la vida de les persones.

Però no acaba de ser veritat. Aquesta mateixa setmana s’ha conquerit la ciutat de Mossul i diuen les notícies que els victoriosos han perdut un quaranta per cent d’efectius i hi ha hagut un milió de desplaçats molts dels quals han mort per fam o epidèmies. Ja no parlem dels perdedors a qui els ha anat pitjor. Sumeu i veureu que són moltíssims els morts.

Als programadors de la mort (ells en diuen "converses de pau") tant els fa que morin mil o un milió. Hi ha una cosa que està per damunt, que és el negoci de la venda d’armaments en el qual el nostre país excel·leix.

Tot això vol dir que no ens importa la mort? No és ben be així. Ens importa la mort dels nostres i mirem cap un altre costat quan els morts són dels altres com els que acaben a milers ofegats a la mediterrània.

Hi ha fets que fan pensar molt. Aquesta setmana, en una cursa de motos, hi ha hagut un mort. Es va decidir seguir la cursa perquè hi deu haver molt de diner en joc i es va pensar a destinar un minut de silenci, en acabar la competició, en honor d’aquell difunt. Un minut i un estalvi de cava ja que diu que no ho celebraran. El capital esmerçat en el joc és el que compta i els periodistes han dit tots amén potser perquè ells també viuen de la informació de la cursa.

En els nostres pobles quan hi ha hagut una defunció la família que té la botiga o l’establiment tanca per un dia; però si en comptes d’una botiga és una caixa, un banc o un supermercat fan cas omís i l’establiment continua operant. Vull dir que, quan el negoci és una mica important, les morts ja no el fan tancar.

Mirem l’Evangeli. Quan, en una reunió del sanedrí, es parlava de Jesús, va sortir el gran sacerdot Caifàs i va passar el següent:

«Què podem fer? Aquest home fa molts senyals prodigiosos. Si el deixem continuar, tothom creurà en ell, vindran els romans i destruiran el nostre lloc sant i el nostre poble». Però un d'ells, Caifàs, que aquell any era el gran sacerdot, els digué: «Vosaltres no enteneu res! ¿No us adoneu que val més que un sol home mori pel poble, i no pas que es perdi tot el poble?» Això, Caifàs no ho va dir pel seu compte. Era gran sacerdot, aquell any, i per això va poder profetitzar que Jesús havia de morir pel poble. I no tan sols pel poble, sinó també per reunir els fills de Déu dispersos. Així, doncs, aquell dia van decidir que el matarien (Jn 11,47-53).

Josep ESCÓS i SARSANEDAS
Article del full parroquial del diumenge XV de durant l'any
16 de juliol de 2017