diumenge, 30 d’octubre del 2016

CANVIS DE GOVERN

Probablement quan rebreu aquest full ja estarà resolt (de moment) el problema del govern d'Espanya. Què farà l'església? Jo no sóc cap bon analista, però puc dir que si mirem la història de les nacions veiem com l'Església, sempre amb una mica de retard, s'adequa a qualsevol mena de procés tant si és dictatorial com si és més democràtic.

Dic això perquè està fora de lloc pensar que l'església es posarà a favor del govern de les espanyes o a favor de qualsevol mena de ruptura. Farà probablement com ha fet habitualment, que és acomodar-se amb el que surti.

Recordeu que, quan Cuba va tenir el bloqueig de molts estats del món, l'Església va mantenir (i encara manté) nunciatura i representació diplomàtica a l'Illa de Fidel i, quan el Papa Francesc ha volgut trobar-se amb el patriarca de Moscou, ha acceptat fer l'encontre en la Cuba actual. Remarquem el gran paper de l'Església en la relació entre Cuba i els EEUU. Però que ningú no invoqui l'església per dir que Espanya és "una i indivisible" perquè només trobarà la resposta d'algun cardenal que no sap on balla i, a l'inrevés, quan algun altre vulgui emparar-se en l'església per recolzar la independència tampoc no trobarà punts d'apuntalament en aquesta institució.

Això vol dir que els cristians tranquil·lament es posin del cantó que els sembli millor. Tot amb tot, documents oficials de l'església sempre han optat per l'autodeterminació dels pobles. A la pràctica es posarà a veure venir. Ja he dit que, a la pràctica, l'església es posaria al costat d'un possible desmembrament del nostre país (si és que es donava) perquè no deixarà de posar bisbes als nostres bisbats. Si es donés el cas, no hauria de fer tants equilibris a l'hora de triar gent per a les jerarquies del nostre poble. Podrà fer bisbes a gent ben arrelada a la nostra terra, com sovint no passat.

Si amb el nou govern de l'Estat espanyol hi ha un fort tancament a parlar amb el nostre país com ha passat amb els actuals governants, l'Església probablement farà el que ha fet fins ara, que és nedar i guardar la roba i tampoc no farà cap manifestació pro espanyolista (que en altres temps havia fet).

Tot plegat vull dir que els cristians no hem de tenir por de fer unes opcions o unes altres, perquè els que són creients i practicants continuaran perseverant i, si falten capellans, no serà pas culpa de cap situació política, sinó de nosaltres mateixos, que no n'hem sabut més.

Josep ESCÓS i SARSANEDAS
Article del full parroquial del diumenge XXXI de durant l'any
30 d'octubre de 2016

diumenge, 23 d’octubre del 2016

DOMUND

Aquest cap de setmana commemorem la diada del DOMUND. Molts dels que teniu alguns anys havíeu fet col·lectes amb figuretes de negrets que demanaven deu cèntims. És època passada i que no torni.

Com que hem conegut molts missioners que han anat a l'Àfrica o Amèrica ara sabem que la tasca de la majoria dels missioners, a més de batejos o casaments, consisteix en "aixecar" la gent més deprimida posant els fonaments que canviaran la societat. I això ho fan en nom de Jesucrist.

A l'Àfrica una missió comença amb un espai per celebrar la Missa però, mica en mica, es va edificant una església, un centre mèdic, que sovint acaba amb ambulatori o hospital en el que els nadius, de primer, reben les atencions per les seves malalties, però al costat del mateix centre es crea, del no-res, una escola d'infermeria en la que els alumnes s'iniciaran en els coneixements sanitaris i continuaran a la universitat. Al cap d'uns anys allà on hi ha hagut uns missioners hi veureu metges i infermers del mateix país, capellans joves que són els escolans que han anat al seminari i mestres perquè una de les característiques de la Missió és començar per una escola, també per als pobres, que recupera l'idioma propi i promou primer l'ensenyament bàsic, després secundari i més tard alguns aniran a la universitat. Això tan bonic que explico moltes vegades no es ben rebut per les autoritats que, quan poden, nacionalitzen ambulatoris i escoles i incauten els centres de promoció femenina que sovint han creat les religioses. Nacionalitzen escoles i ambulatoris, no per fer un ensenyament millor, sinó per seleccionar alumnes (generalment per excloure els pobres).

Per què les autoritats es posen en contra d'aquesta acció? Molt senzill, perquè quan s'ha promogut gent de la classe dominada convertint-los en metges, mestres o capellans, puja una generació de competidors que, en una situació democràtica, tindran els vots de la majoria a la que pertanyen.

Els missioners als pobles d'Amèrica fan coses semblants si la regió és poblada pels indígenes. Però a Amèrica del Sud, sobre tot en centres urbans, hi ha societats molt semblants a les europees. En aquest cas el missioner té molt més la tasca de presentar el Missatge de Jesús ampliant estudis bíblics o teològics i promovent capellans del mateix país. Però també hi ha grans injustícies en aquests països sobre tot entre els més pobres. Molts missioners han tingut el valor de denunciar injustícies i promoure els que les poden també denunciar. Així va sorgir l'anomenada teologia del Tercer Món que va posar tan nerviosos els governants de diferents països que van decidir fer una eliminació massiva (a l'Argentina entre 30 i 40 mil assassinats) de tot aquell creient que, en nom del Regne, obria els ulls a la gent.

Com veieu el DOMUND ajuda els missioners i missioneres, capellans, religiosos i laics que, en nom de Jesucrist (perquè aquesta és la Missió), promouen en cada país allò que més els pot fer créixer.

Josep ESCÓS i SARSANEDAS
Article del full parroquial del diumenge XXX de durant l'any
23 d'octubre de 2016


Només una vida dedicada als altres mereix ser viscuda.

Albert Einstein (1879-1955)
Científic alemany nacionalitzat estatunidenc

dilluns, 17 d’octubre del 2016

PINTADES CONTRA L'ISLAM

Un nen marroquí pregunta al mossèn parlant de l'edifici de l'església: «Això és teu?». El Mossèn li va respondre «Meu, no. És de l'església». El nen replicà: «Quan jo seré gran això serà nostre». Ja es veu que no li va sortir d'ell, sinó de l'escola islàmica i dels seus mateixos pares que el van educant. Això no m'ho he pas inventat. El fet és real.

Això serà així? Jo no sóc profeta i, a més a més, el món canvia molt. Hi ha una realitat que li dóna una part de raó al nen. És que tots ells (els islàmics) pugen educats i formats en l'ambient religiós mentre que la nostra societat educa els nostres nens en la tècnica, en la gastronomia i sovint en la tergiversació de la història referent a la Bíblia i a la mateixa església. Per tant, segurament el nen marroquí té una part de raó ja que els nostres nens, ja adults, no necessitaran cap església perquè han pujat allunyats d'ella, i en canvi, els islàmics requeriran llocs de culte. Què millor que aprofitar els que ja estan construïts!

No ho dic pas per fer apologètica de la religió (que vol dir defensar-la), sinó per constatar un fet que ja es veu venir. Només cal tenir dos ulls a la cara.

Els nostres nens reben tota mena d'informació i, sense que ells se n'adonin, veneren uns altres déus. Fixeu-vos en les samarretes que porten, sovint adoradores d'algun ídol de futbol (canviant cada pocs anys, això sí), També els veiem participant de grans concursos en els quals hi ha valors ètics, com els "súpers" que han de lluitar contra un "mal educat" destructor de la societat. Però és una ètica sense fonament que, igual com passa amb els ídols de l'esport, anirà canviant. Només heu de veure com la societat hongaresa ha votat en contra dels refugiats i m'agradaria veure què voten els nostres el dia que en vinguin de veritat si no hi ha fonament ètic i han estat educats en l'adoració dels ídols canviants i en l'exaltació d'aquells que han fet fortunes només amb la sort de les loteries i rifes.

En el nostre poble (Navarcles) ja apareixen pintades contra l'Islam. No seria cap mala cosa que les nostres autoritats les esborressin tan aviat com apareguin.

I què fan els mahometans? Fan pinya vestint els seus hàbits més cridaners (el vel de les dones, el vestit llarg dels homes, el solideu… i darrerament el vestit integral per anar a la platja les dones). Són defenses identitàries contra un rebuig de societat que ells comencen a palpar. Una altra defensa és l'assistència massiva a les seves mesquites i l'obligatorietat de formar-se els nens en els seus catecismes. Si això ens posa nerviosos és que no tenim defenses.

El pitjor que podem fer és tornar-nos intransigents, perquè muntaríem una guerra on no n'hi havia.

Hi ha algun remei per a tot això? Em quedaré sol si dic que cal una formació religiosa de la nostra societat perquè la violència vindrà sobretot de la ignorància. Un ignorant es torna violent perquè no té defenses interiors. Dic formació, no adoctrinament, que és molt diferent.

Sempre acostumo a donar-vos alguna cita evangèlica en els meus articles. Quan Jesús es troba amb una multitud esgarriada com ovelles sense pastor, què fa? Els dóna pa? No, primer els instrueix llargament. Llegim-ho:

Els apòstols es reuniren amb Jesús i li van explicar tot el que havien fet i ensenyat. Ell els diu: «Veniu ara vosaltres sols en un lloc despoblat i reposeu una mica». Perquè hi havia tanta gent que anava i venia, que no els quedava temps ni de menjar. Se n'anaren, doncs, amb la barca tots sols cap a un lloc despoblat. Però els veieren marxar i molts ho van saber; de totes les poblacions van córrer a peu fins allà i van arribar-hi abans que ells. Quan Jesús desembarcà, veié una gran gentada i se'n compadí, perquè eren com ovelles sense pastor; i es posà a instruir-los llargament (Mc 6,30-34).

Primer la formació, és a dir, primer fonamenta què han de pensar, que és la presentació del Pare que ens estima i vol que ens estimem. Després ve el repartiment del pa.

Josep ESCÓS i SARSANEDAS
Article del full parroquial del diumenge XXIX de durant l'any
16 d'octubre de 2016


Moltes vegades les coses no se li donen a qui més les mereix, sinó al que sap demanar-les amb insistència.

Arthur Schopenhauer (1788-1860)
filòsof alemany

diumenge, 9 d’octubre del 2016

LA DEMOCRÀCIA VERSUS LA RECONCILIACIÓ

Dues males notícies, totes dues avalades democràticament:

  • Una que Colòmbia ha rebutjat democràticament l'enorme esforç de les converses de pau que feia llarga temporada tenien el govern i les forces de les guerrilles (disposades a canviar).
  • Una altra mala notícia ens ve d'Hongria que han votat que "no" a la quota de refugiats que la comunitat europea els assigna. També ho han dit democràticament, és a dir, demanant el vot al poble (que ha respost amb molt poc percentatge).

Què ens fa reflexionar el resultat d'aquestes consultes democràtiques? Que la democràcia no és un Déu sinó una manera d'establir uns governs més o menys consensuats perquè no ens matem els uns altres.

Què hi ha per damunt de les consultes democràtiques? Doncs la fe i les conviccions de cada persona que, si convé, ens podem rebel·lar i dir que no estem d'acord en allò que està establert per més que ho hagi votat una majoria de gent.

Sant Pau, en la Segona Carta als Corintis ens diu als creients que la reconciliació és la gran obra de Crist a la terra. Per què? Perquè primer ho ha fet Déu amb nosaltres. Aquesta és la que Pau anomena la "justícia salvadora" (la que ens salva).

Llegim un fragment de la segona carta de Pau als cristians de Corint:

Tot això és obra de Déu, que ens ha reconciliat amb ell mateix per Crist i ens ha confiat a nosaltres aquest servei de la reconciliació. Efectivament, Déu, en Crist, reconciliava el món amb ell mateix, no tenint-li més en compte els seus pecats, i a nosaltres ens ha encomanat l'anunci de la reconciliació. Per tant, som ambaixadors de Crist, i Déu mateix us exhorta a través nostre. Us ho demanem en nom de Crist: reconcilieu-vos amb Déu! Al qui no havia experimentat el pecat, Déu, per nosaltres, li va carregar el pecat, perquè gràcies a ell experimentéssim la seva justícia salvadora (2 Co 5,18-21).

Per què la democràcia no és un déu? Perquè és molt manipulable per part dels que tenen a les seves mans els mitjans de comunicació i perquè tots nosaltres estem molt influïts per les bones o males experiències que hem tingut. Per això és tan important que hi hagi unes raons que estan per damunt de la nostra experiència: si us hi fixeu, Sant Pau diu que primer hem estat reconciliats nosaltres i, quan acceptem el servei de la reconciliació, donem del que hem rebut. Primer hem estat perdonats (reconciliats) nosaltres i, quan perdonem, retornem el que ens han donat. Això només és experiència quan ens hem aturat a contemplar el que tenim i tot el que hem rebut.

Un colombià retreia als guerrillers que ara volen la pau, que li havien matat quatre de la seva família i un altre colombià podria reclamar que les forces de la seguretat n'havien matat tants d'altres. La reconciliació, com el perdó, no surt del nostre interior, sinó que prové, com he dit, de la nostra capacitat de contemplar i de perdonar. I, pel que fa a la gent d'Hongria, vetar els refugiats és el més fàcil per no perdre els nostres privilegis però, amb una Europa tan moguda com ha estat en els darrers segles, quants de nosaltres podem dir que no som fills de refugiats? Si som aquí és perquè algú va acollir els nostres pares, avis o besavis.

Ja la primera església de Jerusalem va tenir un conflicte semblant quan uns grecs (que no eren jueus) van fer-se seguidors de Jesús. Hi va haver una gran protesta que va culminar amb la mort d'Esteve. Segurament si la primera comunitat ho hagués posat a votació la majoria més jueva democràticament hagués dit que no. De fet van acceptar les viudes dels grecs després de reunir-se en la pregària (Ac 6,1-3).

Josep ESCÓS i SARSANEDAS
Article del full parroquial del diumenge XXVIII de durant l'any
9 d'octubre de 2016

diumenge, 2 d’octubre del 2016

ELS ACORDS DE PAU

Mentre en una ciutat tallen l'aigua i maten a centenars, mentre els destrueixen les cases, uns senyors asseguts en taules ben servides i, quan treballen, amb un ordinador al davant, debaten el que ells anomenen "acords de pau". Sort que no els sentim parlar perquè sentiríem coses com aquesta: «Qui ens pagarà el cost de les armes que els hem venut?». Alhora ens esgarrifaríem de les mentides que diuen culpant a d'altres de les destruccions que s'estan fent mentre parlen i conversen i allarguen les negociacions. Encara hi ha una cosa molt pitjor: el menyspreu dels interlocutors envers els éssers humans.

De la mateixa manera que els grans clubs de futbol o d'esports d'elit parlen dels jugadors com si fossin vaques que es poden comprar i vendre segons el rendiment (econòmic) els mal anomenats constructors de la pau també tracten els refugiats i els morts en funció del guany o la pèrdua que ocasionen en els propis països.

Quan les grans cadenes promocionen la foto d'un nen arrossegat a la platja o d'una mare plorant els seus fills, aquestes imatges són esquetxos d'un gran serial i encara serveixen per anar-nos distraient i per no dir-nos el que realment estan parlant quan fan aquestes reunions que en diuen converses de pau.

Els veritables acords de pau només els pot fer la gent senzilla, capaç de perdonar. Perdonar no vol pas dir "deixem-ho estar", no. Perdonar vol dir fer els possibles perquè aquell poble enfonsat i humiliat que també t'ha fet mal a tu, pugui recobrar la seva identitat; vol dir també que aquell que t'ha ofès (ni que sigui tirant bombes i destruint la teva casa) sigui objecte del teu amor. Recordeu aquelles memorables paraules de Martin Luter King, el líder negre assassinat dels Estats Units que deia:

Als enemics més rancuniosos, els diem:

A la vostra capacitat d'infligir sofriment oposarem la nostra de suportar el sofriment. A la vostra força física respondrem amb la força de les nostres ànimes. Feu-nos el que vulgueu i continuarem estimant-vos… Tireu bombes a casa nostra i esglaieu els nostres fills i us estimarem encara… Però estigueu segurs que us durem a a l'esgotament per la nostra capacitat de sofrir. Un dia guanyarem la llibertat però no serà solament per a nosaltres. Llançarem als vostres cors i a les vostres consciències una crida tal que us haurem atret mentrestant, i la victòria nostra serà una doble victòria.

(La força d'estimar. Aymà S A editora. pl. 76)

Els acords de les grans potències poden arribar a aturar les armes però no fan res que no sigui per al propi profit. Es preguntaran en secret: «què els demanarem a canvi d'aturar les armes?», «quins recursos podrem gestionar per treure'n un bon benefici?», «quines reconstruccions podem fer amb diners de les ajudes internacionals?».

Veieu la diferència entre una pau i l'altra?

Josep ESCÓS i SARSANEDAS
Article del full parroquial del diumenge XXVII de durant l'any
2 d'octubre de 2016


Els cinc enemics de la pau que viuen entre nosaltres són: por, avarícia, enveja, odi i orgull. Elimineu-los i tindreu pau permanent.

Francesco Petrarca (1304-1374)
Poeta italià