diumenge, 29 de juliol del 2012

CONFUSIÓ SOBRE EL PERDÓ

   Per escriure aquest article en segueixo un altre d’ARIEL ÀLVAREZ VALDÉS a la revista “Temas bíblicos Nº 116”.

   Cinc coses que no són perdó cristià:

  1. Pensar que perdonant fem un favor a l’enemic. No és així perquè sovint no se n’adonarà. Ens fem un favor a nosaltres mateixos. Ens alliberem d’aquest odi rancorós que rosega la nostra imaginació. El perdó ens fa més lliures. Per tant som nosaltres els que hi sortim guanyant i no pas el que ens ha ofès.
  2. Perdonar no és pas dir “aquí no ha passat res”. I tant que ha passat! Només els polítics i per raons polítiques justifiquen les enormes estafades com si no hagués passat res. Nosaltres no perdem de vista que el pecat era una ofensa a Déu mateix. Quan Jesús dóna el perdó a la dona adúltera li diu: «Vés i no pequis més», i no diu que no ha passat res.
  3. Perdonar tampoc no és oblidar. Tant és que oblidis com que no oblidis. Si oblidessis et podrien tornar a fer la mateixa ofensa. No som desmemoriats. Els que diuen: «perdono però no oblido» no han entès res. Si no ens recordéssim de les coses seríem uns inconscients. El perdó en canvi es dóna a plena consciència.
  4. No es tracta pas que les coses tornin allà on eren abans. El més probable és que no passarà això si no és en comptades ocasions. En la majoria dels casos no tornarà l’amistat. Quedaran les ferides i la malfiança ja que portem les cicatrius tota la vida en el cos i en l’esperit. Això que fem amb els nens que els forcem que es facin un petó i a tornar a jugar gairebé mai no val pels grans. Molt poques vegades tornarem les coses al lloc on eren.
  5. Tampoc no podem pretendre que l’altre es penedeixi i canviï de vida. El perdó és cosa teva i no de l’altre. Si esperéssim el penediment dependríem de l’altre (de l’enemic). Jesús crucificat demana al Pare que els perdoni i no els exigeix cap canvi de vida. Deixa en mans de Déu aquesta força de l’esperit. Ell els regala el perdó. Nosaltres també desitgem que vinguin a demanar-nos-el però mai no l’exigim. És, com he dit, una decisió nostra i lliure.

   Doncs què és perdonar?

  • És cosa teva i no de l’altre. És una decisió que tu has pres. Pots dir amb valentia: «Ho faig perquè vull». Ets fill de Déu i respons amb amor l’a mor que has rebut.
  • És demanar a Déu i alegrar-te que a l’altre li vagin bé les coses. Comences no desitjant mal a l’altre. Renuncies a la venjança i, si tens prou coratge, el pots ajudar. Això passa sovint quan el que t’ha ofès és el propi fill o filla.
  • És desitjar vivament la recuperació de l’altra persona. Tu no pots exigir la conversió de l’altre però la pots demanar, pregar i esperar. No entén res aquell que reclama que l’altre demani perdó. Sovint ha baixat tan avall que no està en condicions d’humiliar-se.
  • Tampoc no pots alliberar-lo del càstig que potser li haurà infligit algun jutge (temps de presó, multa...) perquè això no depèn de nosaltres. Lliure pel carrer o tancat en un centre qualsevol persona pot canviar de vida i això ho podem desitjar de tot cor.

Josep ESCÓS i SARSANEDAS
Article del full parroquial del diumenge XVII de durant l'any
29 de juliol de 2012

diumenge, 22 de juliol del 2012

QUI ESCOLTA LA PARAULA DE LA GENT?

   Ens trobem amb una onada d’opinió desfavorable contra els polítics. Han estat elegits però es preocupen d’a conseguir majories parlamentàries en comptes d’escoltar la gent. Així es produeix un fenomen pel qual la gent se’n desentén.

   El poble reacciona dient «ja s’ho faran» i molt fàcilment s’apunta ran a grans manifestacions contràries a qui sigui que governi.

   Amb el resultat d’unes eleccions no n’hi ha prou si després no es fa l’exercici d’escoltar el poble. Ho saben prou els alcaldes quan, sense saber per què, en unes noves eleccions, la gent busca un altre candidat.

   Amb l’església passa un fenomen pitjor. Ningú no escolta el poble. Ni els parroquians han triat el rector, ni els capellans (o la gent) han triat el bisbe, ni tampoc els bisbes han triat el Sant Pare. Tots els nomenaments han estat des de la verticalitat. La gent es desentén d’aquesta església. La veu tan llunyana que, quan parla de la religió, confon la jerarquia amb la fe com si fos una mateixa cosa. «Ja s’ho faran!».

   Per què la gent no se’n desentenia fa cent anys, com ara? Al meu entendre perquè la situació estava encara pitjor, ja que l’església tenia un excessiu poder, aliada massa sovint amb els prínceps i governants i produïa l’efecte de por. No convenia quedar-hi malament.

   Encara que l’efecte sembli el contrari avui hem guanyat molt perquè la gent, en el que es refereix a la religió, se sent deslligada i els que s’hi acosten ho fan molt més lliurament que fa cent anys per posar un exemple. Saben que no els pot passar res si s'aparten dels sagraments, si no bategen o si fan els enterraments civils i per això es poden apartar al seu aire traient de sobre unes dependències que havien tingut pares i avis. De fet s’allunyen d’aquesta mena d’església que sembla que només tingui la cara de la jerarquia. S’adonen que no són representats ni escoltats.

   Però no tot és negatiu. Ara tenim una gran possibilitat: la d’anunciar Jesucrist, donar-lo a conèixer a fi que, els que el reconeguin, trobin que val la pena reunir-se amb altres que creuen el mateix. Podem explicar, amb la Paraula, que si fem caritat és perquè hem contemplat Jesús que es fa pa per als altres, que si tenim tanta quantitat de voluntaris visitant malalts i presos és pel seguiment d’aquell que ens va dir que és benaurat el que fa aquestes coses. Tot surt, en bona part, de l’Eucaristia. Podem també, en el nivell en què està cadascú, escoltar els pobres i els desheretats i apreciar el clam dels aturats i els desnonats. El qui fa això està fent el “seguiment de Jesucrist” que no és poca cosa.

   Es troba a faltar gent integradora que faci entendre que Càritas i la Parròquia són una mateixa cosa i que els moviments obrers cristians i els bisbes responen a un mateix Jesucrist. Es troba a faltar que, aquells que saben escoltar la gent dins el món creient, siguin escoltats en els altres nivells de les jerarquies eclesials. Avui per avui lamentablement no és així i l’allunyament de molta gent és, al meu entendre, molt més un problema pedagògic que no pas pels escàndols, ja que n’hi ha hagut en tots els temps (on hi ha persones hi ha errors). En podríem dir una manca flagrant de democràcia.

Josep ESCÓS i SARSANEDAS
Article del full parroquial del diumenge XVI de durant l'any
22 de juliol de 2012

dilluns, 16 de juliol del 2012

ESTEM EN CAMÍ

   Els que esteu atents a les notícies haureu observat que sovint surten notícies del Vaticà i de vegades alarmants. No us dic pas que no us les cregueu perquè creureu el que us donarà la gana. El Vaticà no és la imitació de Jesucrist i més aviat n’està una mica lluny.

   Doncs què és?

   És un organisme coordinador de totes les activitats de l’església arreu del món. No busqueu allà aliment per a la vostra fe o esperança. Això ho trobareu en l’Evangeli i en la pregària i tampoc no us cal cap mena de Vaticà per acostar-vos a Déu. N’hi ha prou en que dos o tres us reuniu en el nom de Jesús i allà estarà enmig vostre (Mt 18,20).

   Quan algú diu que el Vaticà li ha fet perdre la fe em fa l’efecte que no ha entès res, perquè la fe no ens ve ni dels capellans, ni dels bisbes, ni del Papa sinó de Jesucrist directament. Alguns ens hi poden ajudar i de fet ho deuen fer, però el que serveix a taula no té per què ésser el cuiner. I el capellà serveix el Pa i la Paraula.

   Així per què serveixen el Vaticà, els bisbats i les parròquies? Per coordinar-nos, de manera que ens puguem adonar que, la mateixa fe que tenen els rwandesos, és idèntica a la nostra; i la del Japó o la de l’Argentina, per posar exemples de llocs ben oposats.

   Els que som responsables de les parròquies coordinem, convoquem, muntem grups per conèixer l’Evangeli, reunim els que visiten els malalts o presos, però no fem créixer gaire la fe de la gent. Més aviat som una mena de recol·lectors que apleguem molta gent que ha trobat la fe i l’amor a la parròquia en la pròpia família, en alguna catequesi o en la pràctica de la Missa dominical. I si preguem pel Papa és perquè no defalleixi en la tasca de fer de tots els creients una sola església. En moltes ocasions ens interessa el que pugui escriure ell o el bisbe per la seva mirada més universal que la nostra en el petit lloc on ens trobem, però el fonament de tot plegat no són ells sinó que sempre és l’Evangeli de Jesucrist.

   Sovint ens trobem amb alguna persona que no coneixíem i que ens dóna un exemple de fe per la seva pràctica cristiana o per la seva pregària i nosaltres no ens consta haver fet res. Passa el mateix que Jesús diu en l’Evangeli: «Amb el Regne de Déu passa com quan un home sembra la llavor a la terra: tant si dorm com si està despert, de nit i de dia, la llavor germina i creix, sense que ell sàpiga com. La terra, tota sola, dóna fruit: primer brins, després espigues, i finalment blat granat dins les espigues. I així que el gra és a punt, aquell home fa córrer la falç, perquè ha arribat el temps de la sega.» (Mc 4,26-29). Són persones que han trobat la fe sense que nosaltres sapiguem com. L’organització de l’església serveix per reconèixer on hi ha creients en Jesucrist en qualsevol racó del món. Imagineu que aneu al Perú i voleu trobar on hi ha els cristians. Un camí molt ràpid és preguntar on fan misses dominicals. Allà hi trobareu creients en Jesucrist.

   He començat l’article dient que “estem en camí” i això és el que Jesús encomana als seus deixebles: res de manar. Els envia a curar, a alliberar dels esperits malignes i a anunciar la Bona Nova. No els caldrà altra cosa que les sandàlies i el bastó perquè estaran en camí (Mc 6,7-13).

Josep ESCÓS i SARSANEDAS
Article del full parroquial del diumenge XV de durant l'any
15 de juliol de 2012

diumenge, 8 de juliol del 2012

EL JOC CONVERTIT EN ÍDOL

   Si arriben a construir un gran complex de jocs als voltants de Barcelona o de Madrid no us imagineu pas com un Portaventura en el que hi ha tota mena de diversions. Aneu a Las Vegas, als Estats Units, i us en fareu càrrec. Jo no hi he estat, però m’ho han explicat.

   Tot el muntatge (grans edificacions,llums, restaurants… no té altra finalitat que la de facilitar que la gent destini la major part del temps al joc de tota mena: ruleta, maquinetes…

   No hi haurà altra cosa que distregui l’atenció. Si hi ha habitacions serà per poder-se llevar ben d’hora i anar als jocs. Si hi ha restaurants facilitaran menjars ràpids per no oblidar que la finalitat d’ésser en aquell enorme recinte (com una ciutat mitjana) és la de jugar i jugar.

   Em recorda la pitjor època dels talibans a l’Afga nistan en la qual la religió (feta a la manera dels dirigents) és tant important que els nens no poden ni cantar ni jugar amb estels enlairats, els dirigents religiosos suprimeixen les competicions esportives de tota mena, les dones han d’anar tapades i acompanyades i si no ho fan se les ha d’assotar per no distreure els homes de les seves grans obligacions: la divinitat islàmica (feta a la seva manera) i les pràctiques religioses ho omplen tot. No hi ha res més. A una hora determinada es paralitza la ciutat afganesa per fer la gran i multitudinària pregària pública.

   Doncs si als voltants de Barcelona s’instal·la el gran complex serà només per jugar i per res més que jugar. És la veneració a aquesta nova divinitat: EL JOC. Res de cines, ni tampoc festes amb aigua o muntanyes russes ni cap diversió per a la canalla… Tot altre complement serà només per animar a jugar i jugar ben fort.

   Serà un monument a una divinitat que ja l’honorem molt als voltants del Nadal fent reportatges i reportatges als qui els ha tocat la loteria però amagant aquells agraciats en anys anteriors que podrien explicar-nos que no els ha produït cap gran avantatge a part de barallar-se amb la família i fer unes despeses inútils en cotxes que gasten molt o amb vivendes que no saben com mantenir. La divinitat de la loteria omple les planes dels diaris i televi sions per Nadal i ara la nova divinitat del joc construirà un metacentre només per aconseguir adoradors incondicionals.

   Tant la divinitat del diner com la de la di versió són insaciables, com ho són les venjances sàdiques que, al cap de poc d’haver-les realitzat, ja tens ganes de tornar-hi. No hi ha vida perdurable sinó efímera per al qui adora aquesta divinitat.

   Si això dóna tan poc profit per què es fomenta? Home, ara tindran on encaminar els passatgers de les desenes de creuers que atraquen al port de Barcelona. Amb el nou Eurovegas (o com el vulguin anomenar) ja tindran cap on encaminar els turistes que fins ara s’entretenien mirant la Sagrada Família i altres obres de Gaudí o bé pujaven a la muntanya de Montserrat. Ara els podrem dir: «Ompliu la butxaca i aneu a la ciutat del joc». No en trauran cap profit perquè el joc no aprofita (ja he dit que és insaciable) però s’ho passaran bomba veient que estan transgredint al costat d’uns altres milers de conciutadans que també transgredeixen. I, sortint amb la butxaca buida, podran dir que ha estat molt divertit.

   No és gens difícil endevinar que aquestes divinitats no alimenten l’ànima, ja que allò que obté vida perdurable és saber convertir el propi cos en aliment per als altres, que és com dir: el que viu estimant. És el que Jesús en diu l’aliment que ve del cel (Jn 6,50-51). Però per fer això no cal cap ciutat del joc organitzat ja que n’hi ha prou amb l’esperit i la veritat (Jn 4,24).

Josep ESCÓS i SARSANEDAS
Article del full parroquial del diumenge XIV de durant l'any
8 de juliol de 2012

diumenge, 1 de juliol del 2012

EL RESCAT DELS HOMES

   La nostra societat és propensa a rescatar gent que s’ha perdut. És bonic veure com hi ha una preocupació per la restitució de la salut d’un cantant que s’està ofegant en el món de l’alcohol o de la droga o la d’un futbolista d’elit que ha contret una greu malaltia. D’això en tenim exemples recents i molt bé. Aquesta actitud troba l’aprovació del comú dels mortals. Els nostres governants, en canvi, estan més per rescatar les seves mateixes institucions com la banca o els calaixos escurats dels seus eraris. Per fer això necessiten que entre tots hi posem més diners. No ens diuen que ho pagarem nosaltres sinó que fan servir eufemismes com l’apujament de l’IVA (que el paguem tots) o l’augment dels impostos dels que treballen i fan rendir el diner amb els seu negoci o treball.

   En canvi quan una família, home i dona, han perdut el treball (aquests són els pobres) i no poden amb les hipoteques, els nostres governs miren cap un altre cantó i ni se’ls acut que aquests s’han de rescatar. Indirectament els “tiren” a les institucions de caritat pública.

   D’aquí a no gaires anys aquesta gent arribarà a l’edat de la jubilació sense haver pogut cotitzar perquè, amb el ritme actual, els governs encara estaran rescatant banques i perdonant els deutes del diner negre que està amagat i encara miraran cap a un altre cantó. Qui rescatarà aquests nous ancians que no hauran pogut cotitzar?

   Amb altres paraules, mentre estem d’acord en rescatar els famosos, perdonem els rics, apuntalem els edificis (econòmics, és clar) que els incompetents han deixat caure i no hi ha cap projecte de rescat pels pobres que d’aquí a dos dies seran ancians sense el temps de cotització. Però hi ha un cosa pitjor: tampoc no rescatem els immigrants que hem cridat que vinguessin quan els necessitaven i ara els tractem com si ells fossin els culpables de les nostres incompetències.

   Aquest no es només un problema econòmic sinó que és un problema teològic. Mirant-ho des de la fe i contemplant Déu com a Pare, com li explicarem que volem salvar entitats econòmiques i tant ens fa de les persones? Com entendríem que un pare de família volgués salvar la seva segona vivenda mentre als fills i a la dona no els arriba per menjar?

   Mirant-ho des del prisma creient (molts dels lectors d’aquest article en sou) trobareu algun lloc de l’Evangeli que Jesús volgués salvar una institució? Maleeix aquell temple que s’havia convertit en una cova de lladres (Mc 11,17). Ho diu als caps de les institucions del seu temps. I més endavant afegirà una maledicció: que no en quedarà pedra sobre pedra (Lc 21,6). S’enfada, i fort, amb aquells que posen cargues feixugues a sobre les espatlles dels pobres dient-los: «Ai de vosaltres també, mestres de la Llei, que feu portar a la gent càrregues insuportables, però vosaltres no les toqueu ni amb un sol dit!» (Lc 11,46) i, sobre tot, anuncia quina és la finalitat de la seva vida i la dels que creiem en ell quan diu que «el Fill de l'home no ha vingut a ser servit, sinó a servir i a donar la seva vida com a rescat per a tothom.» (Mc 11,45). Jesús va venir a rescatar persones i va demanar als apòstols que es convertissin en pescadors (rescatadors) d’homes (Mc 1,17).

   O parlem així o l’Església no és la de Jesucrist.

Josep ESCÓS i SARSANEDAS
Article del full parroquial del diumenge XIII de durant l'any
1 de juliol de 2012