diumenge, 26 de juny del 2016

LA DECLARACIÓ DELS DRETS HUMANS

Tenim uns drets només si ens els reconeixen. La constitució espanyola diu que tothom té dret a una vivenda (Art. 47) i a un treball (art 35). Si el que l'ha de proporcionar no ho fa, el dret és paper mullat. La constitució és un marc de convivència sempre que els que l'han de posar en pràctica, se la creguin. Si no, no serveix de res ni el que hi ha escrit ni el tribunal que la interpreta. La realitat (el que està passant) és el que val de veritat. Si la realitat diu que la gent no té una vivenda adequada (art 47) ni treball (art 35), i són molts als qui els falten aquestes coses, els cristians hem d'apel·lar més amunt, perquè la constitució ja no serveix, i dir que Déu no vol que això sigui així perquè tots som germans per igual i els mínims han d'estar a l'abast de tots. Hem d'apel·lar al Déu en el qual creiem.

Sant Pau, en la carta als Romans diu que la Llei antiga (que era la seva constitució) va quedar abolida amb la mort de Jesús perquè, si aquella llei havia permès que morís un just, ja no cal fer-li més cas (Rm 7,4-5), és una llei obsoleta igual que la nostra constitució que, si per ella hi ha tanta gent desnonada i acudint als centres d'assistència alimentària per sobreviure, ja no val.

Passa el mateix amb la Declaració dels Drets humans de la qual tant parlem i que ha estat signada pels països europeus. Diu:

Article 13 1. Tota persona té dret a circular lliurement i a triar la seva residència dins les fronteres de cada Estat. 2. Tota persona té dret o sortir de qualsevol país, àdhuc el propi, i a retornar-hi.

Si nosaltres (els nostres governs) posem unes fronteres tals que impedeixin aquesta lliure circulació, la Declaració dels Drets Humans queda obsoleta perquè prenem els seus drets a aquells a qui se'ls ha pres la possibilitat d'exercir-lo.

Què podem fer? Doncs tornar a l'Evangeli i veure com Jesús posa el bé de la persona per damunt de la llei. Hi havia una llei que prohibia fer-se curar les malalties en "sàbat". Què fa Jesús? Contemplem l'escena:

Un dissabte, Jesús ensenyava en una de les sinagogues. Hi havia allà una dona que des de feia divuit anys tenia una malaltia en esperit sense gota de força per mirar enlaire. Jesús, en veure-la, la va cridar i li digué: «Dona, quedes lliure de la teva feblesa!» Li va imposar les mans i a l'instant ella es redreçà i glorificava Déu. Però el cap de la sinagoga, indignat perquè Jesús havia curat en dissabte, deia a la gent: «Hi ha sis dies per a treballar. Veniu a fer-vos curar un d'aquests dies i no en dissabte.» El Senyor li contestà: «Hipòcrites! No és veritat que també en dissabte tots deslligueu el bou i l'ase de l'estable i els porteu a l'abeurador? No calia, doncs, precisament en dissabte, deslligar aquesta filla d'Abraham que Satanàs tenia subjectada des de feia divuit anys?» (Lc 13,10-17).

Quina raó dóna Jesús per alliberar aquella dona davant els que reclamaven la llei per damunt de tot (la llei del sàbat)? Els diu que aquesta dona també és "filla d'Abraham" i per tant té els mateixos drets que tots els altres. Aquella llei, que impedia guarir en dissabte, queda obsoleta i anul·lada per Jesús. Per això, digui el que digui la llei (La Constitució o Declaració universal dels drets humans), val més cada una de les persones perquè el dret no li ve per allò que està escrit en documents molt ben enquadernats sinó per la seva dignitat de "fill" o "filla" de Déu.

Josep ESCÓS i SARSANEDAS
Article del full parroquial del diumenge XIII de durant l'any
26 de juny de 2016


Un got mig buit és també un de mig ple, però una mentida a mitges, de cap manera és una mitja veritat.

Jean Cocteau (1889-1963)
Escriptor, pintor, coreògraf i cineasta francès

dissabte, 18 de juny del 2016

JA HI TORNEM AMB LES ELECIONS

Sempre he dit i escrit que, al meu entendre (que em puc equivocar) és bo que fem l'exercici d'anar a votar encara que estiguem desconcertats. Ens veiem superats per uns partits que tenen el recolzament de les noves tecnologies que els joves dels nostres pobles saben emprar i això fa que surtin resultats inesperats perquè vés a saber allò que corre per les xarxes socials. I no em refereixo als discursos dels líders que, si són com en altres ocasions, parlen més de com de malament ho fan els altres que no pas del que pensen fer i quan arriben al govern no compleixen el que havien promès. Això ja desconcerta, però hi ha coses que influeixen més.

Em refereixo a les sorpreses que ens donen les xarxes socials que poden, en un moment, d'un dia a l'altre, convocar milers de persones a una manifestació. Qui les manipula? Qui aconsegueix convèncer tanta gent en tan poc temps? No ho sabem. El que sabem és que hi haurà campanyes ocultes amb veritats i mentides. Sempre n'hi ha hagut, però abans estaven en mans dels que tenien mitjans per mantenir les grans emissores, en mans dels poderosos econòmics. Ara tot és nou, perquè un missatge entrador en contra d'un partit (sigui veritat o mentida) pot arribar a milers i milers d'usuaris en poca estona. Si aquesta noticia és dolenta (encara que sigui tergiversant la realitat) pot canviar el sentit del vot a un munt de persones perquè, si es fa pocs dies abans de les eleccions, no hi ha temps de rectificar.

Quan Jesús anà a Jerusalem per la festa dels tabernacles també es va trobar amb rumors sobre ell mateix.

Quan els germans de Jesús hagueren anat a la festa, ell també hi va pujar, no públicament, sinó d'amagat. Els jueus buscaven Jesús durant la festa, i es preguntaven: «On és, aquell?» La gent feia molts comentaris sobre Jesús. Els uns deien: «És un home de bé.» D'altres, en canvi, replicaven: «No, que enganya la gent.» Però ningú no parlava obertament d'ell, per por dels jueus. A mitja setmana de la festa, Jesús pujà al temple i hi ensenyava. Els jueus, estranyats, deien: «Com pot saber tant, aquest, si no l'ha instruït ningú?» Jesús els respongué: «La doctrina que ensenyo no és meva, sinó del qui m'ha enviat» (Jn 7,10-16).

En aquell moment la notícia anava corrent de boca en boca però tardava a arribar a molts. Però la velocitat amb què els rumors actuals circulen no te parangó, ja que en el nostre temps tot és novetat, tot és velocitat.

Si a tot això hi sumem que les darreres generacions de joves han tingut una formació molt tècnica a les escoles i els han escatimat les assignatures que ajudaven a construir el pensament com el llatí, la filosofia o la religió (com informació dels fenòmens religiosos de tots els temps), ens trobem amb unes lleves de persones que són més manipulables que les d'anys anteriors. Molt versats en la tècnica, la informàtica i en tots els mitjans instantanis de comunicació actual, però molt orfes de pensament.

Tot amb tot, no cal tenir por i hem de tenir el coratge d'anar a votar amb la informació que posseïm i amb el criteri del nostre pensament.

Josep ESCÓS i SARSANEDAS
Article del full parroquial del diumenge XII de durant l'any
19 de juny de 2016

dimarts, 14 de juny del 2016

REAL O SIMBÒLIC? LES DUES COSES

Tant en el llenguatge religiós com en la vida ens trobem molt sovint amb el doble llenguatge: el real i el simbòlic.

Posem l'exemple més clar que tenim que és l'Eucaristia. Quan diem que en el pa hi ha el cos de Crist el nostre llenguatge és real o simbòlic? Les dues coses. És real perquè de veritat tots junts formem un Cos encara que siguem molt diferents i és simbòlic perquè els que creiem venerem aquell pa consagrat (pa de veritat), encara que no ho vegem, com a Cos de Crist.

El simbolisme forma part de la nostra vida perquè la majoria de gestos que fem amb la gent que apreciem són simbòlics (com ara el petó, l'estreta de mans) però la relació entre nosaltres és real.

Això val per a la majoria dels dogmes de la nostra fe. Quan diem que Jesús puja al cel (ascensió) ja es veu que no es tracta d'una "flotació" sinó d'una visió que tenen els seus seguidors en adonar-se que, el que realment li preocupa a Jesús, és estar amb el Pare. L'Evangeli de Joan ho diu també simbòlicament però sense l'enlairament que presenta Lluc. Diu «Jo estic amb el Pare i el Pare està amb mi» (Jn 14,10).

Un altre lloc simbòlic és el moment que Jesús diu als deixebles (encara no eren apòstols elegits) que els farà pescadors de l'home (Lc 5,10). Realment eren pescadors? Sí, perquè estaven en una barca i pescaven. Pescaven peixos? És clar. Però quan els diu que els farà pescadors de l'home ja es veu que el llenguatge passa a ésser simbòlic.

D'aquest llenguatge en diem escatologia perquè allò que encara no és, ho mirem com a present i ho vivim plenament. Voleu un exemple? Quan una mare porta el nadó en el cotxet veu com molts (sobre tot dones) s'aturen a mirar-lo i a parlar-li. Per una banda l'infant és massa petit i "passa" del que li diuen els admiradors però per altra banda la gent li parla i la fa somriures imaginant que ja és gran. És veritat o mentida? Les dues coses perquè nosaltres tenim la capacitat de veure el futur i parlar com ja fos present. És el llenguatge simbòlic, gràcies al qual, podem tenir una vida més plena.

En la infància de Jesús tenim l'exemple dels "pastors" que van a adorar l'infant. És real o mentida? Sabem que l'evangelista Lluc escriu des d'Àsia Menor (probablement Antioquia de Pisídia) vuitanta anys més tard. Què hi ha de real? Ens vol dir que la gent senzilla va adonar-se del naixement d'un nadó d'una família marginada (Maria i Josep estaven de pas). Què hi ha de simbòlic? Que la imatge d'uns pastors que dormien al ras i que reberen l'anunci de l'àngel és una imatge molt bonica, fàcil de plasmar amb dibuixos i representacions. És simbòlica.

A nosaltres ens basta saber que qualsevol parella d'immigrants que tenen el naixement d'un infant mereixen la nostra atenció. Això és real.

Josep ESCÓS i SARSANEDAS
Article del full parroquial del diumenge XI de durant l'any
12 de juny de 2016


Existeix un llenguatge que va més enllà de les paraules.

Paulo Coelho (1947)
Escriptor brasiler

diumenge, 5 de juny del 2016

EL BON SAMARITÀ

Ara que augmenten els partits més dretans que es posen d'esquena als més pobres amb l'excusa que "primer són els de casa" ens aniria bé repassar aquella paràbola de Jesús que en diem del "Bon samarità" (Lc 10,25-37). Recordeu-la: Un home, que baixa de Jerusalem a Jericó, es veu superat per uns lladres que el despullen, li prenen el que té i l'apallissen. No és pas culpa d'ell que els lladres l'hagin assaltat i robat. Però qui és el responsable d'aixecar-lo? Passa un sacerdot i va per l'altre vorera perquè li sembla que no li toca amb ell. Passa un levita i fa el mateix. En aquell temps no hi havia ni bombers, ni guàrdies, ni tampoc ambulàncies. Qui s'havia de fer càrrec de l'home despullat i apallissat?

La paràbola continua dient que passava per allà un foraster samarità (els samaritans no eren pas jueus) s'atura, li amoroseix les ferides amb oli i vi, el carrega a la pròpia cavalcadura, el deixa al primer hostal que troba, donant dos denaris i dient a l'hostaler: «Cuida-me'l, i quan jo torni a passar, et pagaré les despeses que hagis tingut de més».

Queda una pregunta a l'aire que és aquesta: Qui havia de tenir el deure d'atendre el necessitat? En el nostre món la pregunta és la mateixa: Qui té el deure d'atendre els romanesos que capten pels nostres carrers? Qui té el deure d'acollir els refugiats que fugen de la guerra o de la fam i estan apilats en camps? Qui ha de donar sostre, menjar i treball als que han arribat al nostre país en una pastera?

Ens entretenim distingint:

els refugiats polítics (que han hagut de fugir a causa dels governs o dels incontrolats que manen, destrossen les seves cases...

dels altres (normalment subsaharians) que fugen de la fam.

No serveix de res fer aquesta distinció perquè el nostre món (que en diem el primer món) té part de la culpa:

per una banda hem venut les armes a les milícies o exèrcits que mataven i els en continuem venent

per altra banda ens hem apoderat de les fonts de riquesa (fusta, mines, cafè, cacau) que han deixat a la misèria els altres.

És bo de fer la denúncia desvelant els causants de tots aquests mals, però Jesús no s'entreté a discernir quina mena de lladres havien colpejat el pobre ferit, sinó que dóna una norma que val per a tots els temps: la norma és la compassió. Fa una pregunta als interlocutors: «quin d'aquests tres (sacerdot, levita o samarità) et sembla que es va comportar com a proïsme de l'home que va caure en mans dels bandolers?». La resposta és evident: «El que va tenir compassió i el va tractar amb amor». Jesús continua dient: «Doncs vés i tu fes el mateix».

Fixem-nos en l'ordre de prioritats: quan trobem un ferit el primer que cal fer és guarir les nafres i tractar-lo com ens agradaria que ens tractessin a nosaltres (Mt 7,12). La segona cosa és veure què podem fer per eradicar les causes i desemmascarar els culpables.

Josep ESCÓS i SARSANEDAS
Article del full parroquial del diumenge X de durant l'any
5 de juny de 2016


No pots obligar-te a tu mateix a sentir alguna cosa que no sents, però sí que pots obligar-te a fer el bé, tot i el que sents.

Pearl S. Buck (1892-1973)
Novel·lista estatunidenca