diumenge, 25 de gener del 2015

INFANTS O CRIATURES?

    Desenes de miles de persones, fins i tot els que no van al camp, avui reclamen el canvi d’un jugador o entrenador i al cap d’una setmana aquests mateixos els aplaudeixen com herois.
    En què quedem?
    Unes mans poderoses han aconseguit infantilitzar una part important de la nostra societat manipulant els sentiments a favor o en contra d’un jugador o d’un polític. En català diem que “porten llana al clatell” (com ramats d’ovelles).
    Aquestes mateixes mans invisibles posen una part important dels habitants d’un poble o nació a favor o en contra d’una causa.
    Això ens sembla que són coses del Tercer món, com el cas de Nigèria on les mobilitzacions en contra de les caricatures del profeta de l’Islam han causat una desena de morts i un munt de temples (pro tes tants i catòlics) destruïts. Però no. També nosaltres, en el nostre món occidental, suposadament lliure, som manipulats. Els camps esportius francesos han fet un minut de silenci pels 15 assassinats arrel de les caricatures. Un nigerià demana quan farem un altre minut de silenci pels 2.000 morts perpetrats en un sol dia pels integristes d’aquell país...
    Oblidem allò que té de bo l’infant quan es fia agraït dels que l’estimen i assumim la immaduresa davant les dificultats.
    Hem augmentat en milers les forces de seguretat de l’Estat per protegir-nos i només uns pocs reflexionen sobre les causes i la possible culpa que nosaltres podem tenir en aquestes reaccions tan bèsties dels integristes.
    Per què aquests actes indiscriminats i plens de terror? Molt fàcil. És una antiga tàctica militar que els seus dirigents han après de les nostres acadèmies militars (els seus estrategues han estat formats per nosaltres quan un dia recolzàvem els uns i un altre dia els altres): primer de tot cal fer que la gent tingui por (pànic). Més que por, terror. Això torna infantilitzada la majoria de la població. Una tàctica antiga que ja la coneixem per la història dels antics assiris o grecs com era el cas d’Alexandre Magne que va entrar al Líban per una avinguda plena de crucificats. Imagineu com la població restant el va venerar i obeir tota submisa. Algun historiador diu d’ell que era un gran estratega. I tant!
    La fórmula és molt senzilla: Per por o per una propaganda (que entri per tots els medis) convé que el poble es torni criatura indefensa.
    Quina és la recepta per no caure en aquestes trampes? Ho diu Jesús: «No tinguis por, petit ramat que el Pare es complau en donar-vos el Regne» (Lc 12,32). O, com diu Sant Pau a la Carta als Romans: «N’estic cert: ni la vida, ni la mort, ni els àngels, ni les potències, ni el present ni el futur, ni els poders, ni el món de dalt, ni el de sota, ni res de l’univers creat, no ens podrà separar de l’amor de Déu» (Rm 8,38-39).
Josep ESCÓS i SARSANEDAS
Article del full parroquial del diumenge III de durant l'any
25 de gener de 2015

diumenge, 18 de gener del 2015

LA LLIBERTAT I ELS MOFETES

    França i Espanya són països (pot ser no els únics) que ja fa temps es mofen de les religions. El nostre país ha tardat una mica més però ara ja estem l’alçada dels veïns del nord.
    Això és un mal? Ens ho hagués semblat anys enrere, no fa gaire, però la majoria de la gent apostaria per la llibertat d’expressió com a bé superior. A mi també m’ho sembla. Vol dir que no hi ha d’haver lleis gaire restrictives sobre aquest punt.
    Si no hi ha d’haver lleis que prohibeixin la burla, com s’ha de resoldre un problema d’un abast tan gran com el que hi ha hagut a França amb una pila de morts pels dos cantons i amb la por al cos de tots els europeus que aquests actes es repeteixin?
    En català diem: «No et fiïs mai d’una cuca ferida». Qui ha ferit aquesta cuca enorme armada fins a les dents? Posats a cercar culpables mirem-nos a nosaltres mateixos.
    No vull pas descuidar que, entre ells (xiites i sunites) s’han enfrontat i s’han matat a milers. Mirem-nos el nostre melic. Sembla que el gruix dels militants en aquesta guerra santa són nascuts i han estat entrenats a les nostres mateixes nacions. Joves rebotats a les escoles, mal vistos per la seva procedència, mendicants de llocs de treball que no han trobat en tota la comunitat europea. Són cuques ferides.
    Els principals cervells d’aquestes organitzacions han vist com les nostres diplomàcies (de la comunitat i dels EEUU) han armat primer els uns i després els altres; s’han posat al costat del que convenia a cada moment i han deixat enormes quantitats d’armament a les seves mans. Desconcertats per les nostres diplomàcies, no saben de qui fiar-se i tots som enemics seus. Són cuques ferides. Els nostres soldats quan han intervingut al Líban, Síria o Iraq han fet tota mena de bestieses fora del combat, per tant la imatge que poden tenir de nosaltres és denigrant. Els nostres soldats mastiquen un xiclet mentre ells, prostrats, fan la pregària del mig dia.
    Ens queda la possibilitat de mirar tot això des del cristianisme, és a dir des de la mirada de l’Evangeli, que no és el mateix que contemplar-ho des del catolicisme carregat de cerimònies, càrrecs i monsenyors.
    Què diu l’Evangeli? Jesús diu que «el qui menyspreï el germà és digne de la gehena», és a dir que serà tingut com un pagà (Mt 5,22-23).
    Sant Pau en la Carta als Romans diu que no hem de menysprear els costums dels altres. Això val pel menjar (Rm 14,3-4) i pel seu calendari, festes i costums (Rm 14,5-6). Continua dient-nos Sant Pau: «Decidiu-vos a no ésser per cap germà motiu de caiguda o d’escàndol» (Rm 14,13). Vol dir que, si en mofem de les barbes del profeta, no trenquem lleis civils sinó que vulnerem el manament de l’amor tan si ho fem de paraula com si ho fem amb còmics que són altament més expressius. És mentida que el còmic sigui innocu ja que penetra més. Ja he dit que això val només per aquells que creuen en l’Evangeli.
    Aquesta actitud no ho arreglaria pas tot, perquè la problemàtica amb ells té molta amplitud però al menys ens podríem presentar davant ells amb una mica més de puresa i no atiaríem la ferida que sagna ja fa mot de temps. No ens posaríem a l’abast de l’enorme cuca ferida que es rebolca contra nosaltres.
Josep ESCÓS i SARSANEDAS
Article del full parroquial del diumenge II de durant l'any
18 de gener de 2015

diumenge, 11 de gener del 2015

EL VALOR DELS SÍMBOLS

    Els que seguiu una mica les notícies haureu comprovat l’enrenou que es va produir a Andalusia quan la televisió a les dotze de la nit del cap d’any va transmetre de manera accidentada les campanades. Per què es dóna tanta importància a això? Pel valor dels símbols.
    Quan ens donem la mà o ens fem un petó no fem res real perquè la mà torna a casa i el petó és un contacte insignificant (fins i tot els que en diem de pel·lícula). No són fets reals, però són molt significatius. També ho era menjar dotze grans de raïm la nit de cap d’any que també podrien haver estat vint-i-quatre (segons com miris el rellotge).
    La nostra fe (com les altres, fins i tot l’ateisme més militant) està plena de símbols.
    Són mentida? Són veritat? Ni una cosa ni l’altra.
    Posem per cas l’Eucaristia. Parlem de la presència real. Real per a qui? Com diu Sant Agustí: «nosaltres els cristians, en aquest pa, hi veiem el cos de Crist». El símbol real ho és per a nosaltres. I per als altres? Per a ells passa desapercebut i no hi veuen res.
    Però hi ha molts més altres símbols que sovint prenem per ben reals, com el lloc del naixement de Jesús o els pastors que hi anaren. Aquests són relats altament simbòlics, però que no podem pas assegurar que la cosa fos així. Són mentida? No, perquè com una bona auca, ens estan dient coses que, per al creient, són importants: que Jesús era de condició humana i va passar la mateixa problemàtica que els immigrants, que fou mal rebut per la gent del seu poble quan diu que Maria i Josep van haver de preparar el part en un pessebre entre animals, i que la gent senzilla, com els pastors que vivien al ras, van acostar-se a donar-los els primer ajuts després del part.
    El nostre poble converteix aquests símbols en imatges, en pessebres, en pastorets i està molt bé que sigui així. També convertim en reis els mags i muntem cavalcades sovint magnífiques. Si els donem el valor de símbols i no d’històries ens ajuden a conèixer millor els fonaments de la nostre fe.
    La nostra ment és capaç de convertir els símbols en vivències reals de la mateixa manera que besem una foto dels pares o avis que ja no hi són. Podem fer això perquè som humans.
    Són també símbols els dies assenyalats com el nostre aniversari o el dia del sant. Ho és també la celebració del Nadal i del cap d’any i també els vestits que portem. Cap d’aquestes coses és mentida ni tampoc veritat. El que és veritat és el valor que li donem sovint exagerat com ha passat amb el fet de les campanades del cap d’any a Andalusia. Un símbol es pot canviar per un altre símbol i no passa res.
    Els que s’aferren al símbol com si fos irrenunciable voldrien convertir-los en fets històrics i tangibles. Van per mal camí, perquè obliden que els humans som molt capaços de captar-los però també som prou intel·ligents com per crear-ne de nous i acceptar-los. Amb poc temps s’ha introduït el Halloween que, per a alguns, sembla ja irrenunciable.
Josep ESCÓS i SARSANEDAS
Article del full parroquial de la festivitat del Baptisme del Senyor
11 de gener de 2015

dimarts, 6 de gener del 2015

EL VUITÈ: NO MENTIRÀS

    Jesús va dir: «Que el vostre llenguatge sigui sí quan és sí i no quan és no. Tota la resta ve del maligne» (Mt 5,37).
    Algú ha mentit amb paraules gruixudes dient-nos que “la crisi s’ha acabat”. A simple vista ens adonem que, al menys la crisi ecològica, continua, i la del repartiment desigual, també. I no són poca cosa. Vol dir que ja no hi ha ganes d’arreglar aquestes.
    Suposem que la crisi ha acabat. Com queden els salaris? Doncs hem retrocedit trenta anys perquè, quan diuen que s’han creat o que es crearan nous llocs de treball, no aclareixen que són temporals i que molts han d’acceptar uns sous tercermundistes. Això passa perquè el preu del producte ja no depèn del treball sinó de l’especulació. Vol dir que la persona ja no compta, sinó que el que compta és el guany, el que Jesús en diu «el diner que és enganyós» (Lc16,9). S’ha acabat la crisi, però molts dels que tenen una professió saben que s’hauran de conformar a treballar en el que sigui i no pas en allò que saben. La joventut es veu abocada a acceptar llocs de treball pràcticament gratuïts i innombrables persones es posaran a la fila de l’atur per aconseguir, amb sort, treballs polivalents.
    També es notarà la fi del suposat malson, perquè molts estudiants de carreres superiors quedaran exclosos per manca de recursos i perquè la salut no estarà a l’abast de tothom i les administracions ens cobraran per cada servei.
    Els serveis bàsics, com l’aigua, la llum, el telèfon... han quedat fixats tan alts, que a una persona amb una pensió mínima o un sou bàsic no li quedaran recursos per menjar amb dignitat. Per això avui tot són invitacions a fer-se assegurances de salut i de jubilació. Aquesta mena d’empreses asseguradores ja compten que amb la fi de la crisi quedarem desvalguts.
    El qui ha dit que la crisi és cosa del passat ho pot dir perquè està situat en el grup mínim dels que han guanyat molt i han tret enorme profit de tot plegat.
    Si la cosa no canvia, la societat civil haurà d’establir encara per molt temps campanyes de recollida d’aliments i recursos en favor d’aquells a qui no els arriba per menjar i dels que, a manca de treball, durant tot aquest temps hauran de sobreviure de la caritat de l’estat o dels ajuntament perquè, de l’atur de llarga durada, els haurà quedat una jubilació realment minsa.
    Sortirem de la crisi més pobres i desiguals, però també avergonyits i resignats.
    Tot això no ha estat casual, sinó que es fruit d’un projecte diabòlic. Haurem de recuperar aquelles paraules del Senyor que deia: «Tinc compassió d’aquesta gent que van malmenades i abatudes com ovelles sense pastor» (Mt 9,36). Ara que segons els grans dels governs “la crisi ja és història” ja sabem com acabarem, anant bé. Doncs, ens han mentit.
Josep ESCÓS i SARSANEDAS
Article del full parroquial del diumenge II després de Nadal
4 de gener de 2015