diumenge, 25 de febrer del 2018

EL DARRER ARTICLE DE MOSSÈN ESCÓS

Mossèn Josep Escós i Sarsanedas ens ha deixat. Després de batallar amb la greu malaltia que l’anava consumint, ha anat a trobar-se amb el Pare del que tantes vegades ens va parlar a Missa i fora. El trobarem a faltar molt.

Ens ha deixat més tristos i una mica més savis, i això segur que ho corroborarem els que diumenge rere diumenge llegíem l’article que ell, incansable en el seu afany d’ensenyar i evangelitzar, publicava al full parroquial. La meva dona i jo érem els primers a llegir-lo. La Rosa li feia la primera correcció (generalment eren faltes d’escriptura, a tots ens passa quan teclegem un text…) i després jo li feia una ullada a l’hora de dissenyar i maquetar el full per acompanyar el seu escrit amb una imatge aclaridora. A vegades ho aconseguia, a vegades no tant i a vegades ni m’hi aproximava... però ell mai va criticar cap dels meus dibuixos, fotos i/o muntatges. Com tampoc mai va dir res en contra de la meva manera de maquetar ni dels afegits que havia de fer, a vegades, per omplir el buit del full…

Els seus articles estaven plens de fe i de vida. De vida perquè ens parlaven de fets quotidians, de gent propera, d’esdeveniments d’actualitat… i de fe perquè sempre ens remetia als textos sagrats, a algun passatge de la Bíblia i, sobre tot als del Nou Testament. Era biblista i es notava amb la passió amb què comentava l’Evangeli, donant-nos dades de la vida quotidiana de Jesús, presentant-nos-el com una persona del seu temps, amb inquietuds molt humanes, preocupat pels problemes del proïsme. Potser per això li era tan senzill barrejar la vida i la fe.

El seu darrer article no el va escriure. El va viure… Va ser la seva lluita contra la malaltia que se l’ha endut, una lluita de superació que ens dóna la seva última lliçó: només perds quan acceptes la derrota. Ell va lluitar fins a la fi. Fins i tot, enmig de tot això, va poder trobar forces per escriure uns últims articles, per poder aconsellar-nos als que ens apropàvem i per aconseguir que la parròquia continués endavant sense que ell la dirigís. Ell sempre ens deia: «Els mossens anem i tornem, però la comunitat queda». Sempre recordarem els ànims que ens donava per fer les coses nosaltres, en lloc de deixar-ho tot per a ell. Una part nostra plora la seva marxa, però una altra sempre el tindrà present, sempre serà amb nosaltres i ens donarà força per a continuar com a comunitat, com a cristians i, sobre tot, com a persones.

Josep, has marxat massa aviat. Prega per nosaltres al Pare, que segur que està molt content de tenir-te a prop. Moltes gràcies per tot i fins aviat...


Chusé Lodois SOLA
Article del full parroquial del diumenge II de Quaresma
25 de febrer de 2018

diumenge, 18 de febrer del 2018

MISSATGE DEL PAPA FRANCESC PER A LA QUARESMA 2018 [1]

Hem començat el temps de Quaresma. És un temps en el qual els cristians ens preparem per al moment més important de l’any: la Pasqua del Senyor, la seva condemna a mort i, sobretot, la seva Resurrecció, que comporta la resurrecció de tots nosaltres.

Durant els propers diumenges publicarem en aquest apartat el missatge que el papa Francesc ha dirigit a tots els cristians amb motiu d’aquest temps de meditació.

“El mal s’escamparà tant, que l’amor de molts es refredarà”
(Mt 24,12)

Estimats germans i germanes,

Un cop més ens surt a l’encontre la Pasqua del Senyor. Per preparar-nos per a rebre-la, la Providència de Déu ens ofereix cada any la Quaresma, «signe sacramental de la nostra conversió», que anuncia i realitza la possibilitat de tornar al Senyor amb tot el cor i amb tota la vida.

Com tots els anys, amb aquest missatge desitjo ajudar tota l’Església a viure amb goig i amb veritat aquest temps de gràcia, i ho faig inspirant-me en una expressió de Jesús a l’Evangeli de Mateu: «El mal s’escamparà tant, que l’amor de molts es refredarà» (24,12).

Aquesta frase es troba en el discurs que parla de la fi dels temps i que està ambientat a Jerusalem, a la muntanya de les Oliveres, precisament allí on començarà la passió del Senyor. Jesús, responent una pregunta dels seus deixebles, anuncia una gran tribulació i descriu la situació en la qual podria trobar-se la comunitat dels fidels: enfront dels esdeveniments dolorosos, alguns falsos profetes enganyaran molta gent fins amenaçar amb apagar la caritat en els cors, que és el centre de tot l’Evangeli.

Els falsos profetes

Escoltem aquest passatge i preguntem-nos: quines formes prenen els falsos profetes?

Són com “encantadors de serps”, o sigui, s’aprofiten de les emocions humanes per esclavitzar les persones i dur-les on ells volen. Quants fills de Déu es deixen fascinar per les seduccions d’un plaer momentani que es confon amb la felicitat! Quants homes i dones viuen encantats per la il·lusió dels diners, que els fa en realitat esclaus del lucre o d’interessos mesquins! Quants viuen pensant que es valen per ells mateixos i cauen presos de la soledat.

Uns altres falsos profetes són aquells xerrameques que ofereixen solucions senzilles i immediates per als sofriments, remeis que tanmateix són completament inútils: quants són els joves als quals se’ls ofereix el fals remei de la droga, d’unes relacions d’un sol ús, de guanys fàcils però deshonestos. Quants es deixen captivar per una vida completament virtual, en la qual les relacions semblen més senzilles i ràpides però després resulten dramàticament sense sentit. Aquests estafadors no sols ofereixen coses sense valor, sinó que treuen el que és més valuós, com la dignitat, la llibertat i la capacitat d’estimar. És l’engany de la vanitat, que ens duu a presumir de les nostres qualitats, fent-nos caure en el ridícul, i el ridícul no té marxa enrere. No és una sorpresa: des de sempre el dimoni, que és «mentider i pare de la mentida» (Jn 8,44), presenta el mal com a bé i el que és fals com a veritable, per confondre el cor de l’home. Cadascun de nosaltres, per tant, està cridat a discernir i examinar en el seu cor si se sent amenaçat per les mentides d’aquests falsos profetes. Hem d’aprendre a no quedar-nos en un nivell immediat, superficial, sinó a reconèixer quines coses són les que deixen en el nostre interior una petjada bona i més duradora, perquè venen de Déu i certament serveixen per al nostre bé.

[…]

FRANCESC

La propera setmana continuarem amb aquestes paraules del papa, que ens han d’ajudar a reflexionar aquests dies.


Chusé Lodois SOLA
Article del full parroquial del diumenge I de Quaresma
18 de febrer de 2018

diumenge, 11 de febrer del 2018

RELIGIÓ I POLÍTICA

Fa poc vaig rebre una imatge pel WathsApp amb un comentari fet pel bisbe Casaldàliga. Em va agradar molt. El comentari diu així:

«S’ha de fer política, sí senyor, i no es pot fer religió veritable, sobretot religió cristiana, si no es fa també política. Tot és política, encara que la política no ho és tot.

En amor, en fe i en revolució no és possible la neutralitat. L’expressió “no-violència” no ha de ser sinònim de passivitat. La revolució l’hem de començar des del cor. No hi ha veritable pau si no està fonamentada en la justícia. Aquell que no és totalment honest en el seu dia a dia, no pot arreglar el món». Pere CASALDÀLIGA

Hi ha molta gent que pensa que no s’hauria de barrejar religió i política. O no han comprès bé què és la religió (qualsevol religió) o no saben res de política. Si entenem com política fer tot el possible perquè tots els ciutadans puguin viure el millor possible, això té una part espiritual (o religiosa). I si mirem la religió sota el prisma de lluitar pels drets dels més pobres i desposseïts estem fent política tot i que sense adonar-nos-en.

Jesús mateix feia, sobretot, política: les mateixes Benaurances són un crit a canviar la forma de governar envers els pobres. A l’episodi dels fills del Zebedeu (Mt 20,20-28) ens diu la manera com s’hauria de comportar un dirigent. Quan critica a Herodes quan el buscava per matar-lo i li diu “guineu” (Lc 13,31-33) s’està enfrontant al poder establert. I no cal dir les vegades que es va encarar amb els grans sacerdots quan curava leprosos, cecs, coixos… en dissabte! A la fi, la seva condemna a mort va ser més un tema polític que religiós. La va decidir el Sanedrí, es a dir, l’assemblea suprema jueva amb la missió d'administrar justícia interpretant i aplicant la Torà, la llei jueva (Jn 11,47-54), després que Caifàs digué la famosa frase: «val més que un sol home mori pel poble, i no pas que es perdi tot el poble», sovint utilitzada de manera política per tot arreu.

Com veieu, si de debò ens diem cristians no podem deslligar la religió de la política, i més encara ara: quan aquesta crisi econòmica que patim està augmentant el nombre de pobres i desvalguts al nostre país i a altres països; quan les guerres destrueixen comunitats senceres i deixen sense llar milions de persones; quan els nostres dirigents es mouen entre la corrupció sense cap mena de vergonya… Tot això no és només política, sinó que també ens ha de commoure com a cristians i hem de lluitar des de la fe.


Chusé Lodois SOLA
Article del full parroquial del diumenge VI de durant l'any
11 de febrer de 2018

diumenge, 4 de febrer del 2018

QUI ATURA ELS NOSTRES DESIGS?

Aquest article es va publicar originalment al full parroquial del diumenge 9 d’abril de 2002

Un gos, un gat, qualsevol animal quan té el que li demana l'instint, s'atura.

Nosaltres no. Sempre volem més.

Això vol dir que som humans però alhora aquí rau una font contínua de conflictes.

Quants matrimonis no s'han separat per això? Quants germans o cosins no s'han barallat (i encara n'estan) pel repartiment d'una herència? Quants no desitgen la dona o el marit dels seus amics? Quants no estan decebuts per no haver pogut fer unes vacances com les d'un altre?

I podríem anar sumant i sumant apetències.

Al darrere d'aquests conflictes gairebé sempre hi ha un desig: voldríem fer com un altre i no podem. L'ambient social ens hi arrossega. La petita pantalla i els comerços encara l'atien més amb propostes cada vegada més inassolibles.

Això que, per una banda ens fa més humans, perquè els animals no ho tenen pas ni de bon tros, per altra banda és l'origen de molts i molt greus conflictes.

El desè manament de la llei de Déu (dels deu manaments, sí) que molts hauran oblidat diu: «No desitjaràs la casa del teu pròxim, ni la dona del teu pròxim, ni el seu criat, ni la noia que treballa per a ells, ni el seu bou ni el seu ase» (Ex 20,17). Déu vol que controlem el que ambicionem.

El cristianisme ens demana que sapiguem aturar els desigs. A l'evangeli ho trobem en les benaurances. Llegiu-les atentament i veureu com són un camí per assolir el domini de les nostres cobdícies:

«Feliços els pobres en l’esperit: d’ells és el Regne del cel. Feliços els qui ploren: Déu els consolarà. Feliços els humils: ells posseiran la terra. Feliços els qui tenen fam i set de ser justos: Déu els saciarà. Feliços els compassius: Déu se’n compadirà. Feliços els nets de cor: ells veuran Déu. Feliços els qui treballen per la pau: Déu els anomenarà fills seus. Feliços els perseguits pel fet de ser justos: d’ells és el Regne del cel. Feliços vosaltres quan, per causa meva, us insultaran, us perseguiran i escamparan contra vosaltres tota mena de calúmnies. Alegreu-vos-en i celebreu-ho, perquè la vostra recompensa és gran en el cel. També així van perseguir els profetes que us han precedit» (Mt 5,2-12).

Però no tot són flors i violes. Jesús anuncia que el que faci això també rebrà persecucions. Per què? Perquè al nostre món, o al món de qualsevol època, no li interessa això. S'ha de lluitar a contracorrent.

Serà qüestió de triar.

Moltes de les seves pregàries encara ens valen a nosaltres. D’on hem recollit, si no, el Parenostre?


Josep ESCÓS i SARSANEDAS
Article del full parroquial del diumenge V de durant l'any
4 de febrer de 2018