diumenge, 26 de maig del 2013

HEM D’ÉSSER HUMILS

   Un missioner jesuïta al Japó (P. Masiel) es va trobar amb un budista i es preguntaven sobre la diferència que hi ha entre el catolicisme i el budisme. El missioner no sabia com explicar-ho mentre que el budista ho va resumir amb poques paraules. Va dir: «Molt senzill; vosaltres (els catòlics) parleu de la caritat i nosaltres, de la compassió. Però en el que més ens assemblem és que ni vosaltres practiqueu la caritat, ni nosaltres la compassió». (de la revista Iglesia viva, núm. 253).

   Em sembla que aquest episodi ens ajuda a ésser humils. Nosaltres, els catòlics, tenim una font excel·lent que és la vida i les paraules de Jesús i la intenció de seguir-lo, que no és el mateix que imitar-lo. No el podem imitar perquè estem en una altra època i tenim uns altres problemes; tampoc no podem agafar les seves paraules i aplicar-les mimèticament a la situació del nostre món. Tenim els Evangelis que són uns llibres excel·lents que molta gent encara mai no ha llegit, i que van molt bé per conèixer i estimar Jesús, però aquests llibres no donen, ni poden donar, resposta a la vida nostra de cada dia. Ens toca reinventar en cada moment respostes segons les dificultats que van sortint i aquestes no es troben en cap frase de l’Evangeli. Com que la vida és complicada massa sovint no ho encertem. Per això hi ha tanta diferència en la manera d’ésser cristià d’uns i altres.

   Vol dir que sovint tantegem i ens equivoquem i per això hem d’ésser humils. Tenim el magisteri de l’església, però és molt local. El Papa viu a Roma i, encara que té informació de tot el món, poc sap del que passa al Japó o al Brasil. Les seves encícliques i discursos van bé mentre es mantinguin en el terreny de les idees, però si vol entrar en el concret es troba que la recepta que va bé a un país de majoria cristiana, no serveix per un país de minoria catòlica. Si es tracta de defensar els drets humans, una cosa és parlar en un país com Bangla Desh, on els treballadors del tèxtil estan cobrant l’equivalent a 29 euros al mes per confeccionar una roba que les grans marques comercialitzen a preus altíssims a casa nostra, que posar-se al costat dels treballadors del metall al nostre país que reclamen, amb raó, no perdre uns drets adquirits en el temps a base de molta lluita sindical.

   Per això dic que hem d’ésser humils, perquè ja sabem que no sempre encertarem quins són els veritables problemes i també perquè tenim massa sovint uns pecats dels quals no ens en sortim. Quins pecats? Cerquem el privilegi que ens fa cecs per veure els menys privilegiats, cerquem el poder que fa que, en comptes de proclamar humilment el nostre punt de vista, caiem en la temptació de voler-lo imposar i anem darrere del prestigi que fa que la veu dels bisbes sembli la de tota l’església, la qual cosa no és pas així. Com deia el budista el que passa és que “prediquem la caritat i no la practiquem”.

   Això no ens ha de desanimar, perquè les altres institucions polítiques, ecologistes, esportives o les altres religions... tenen les mateixes febleses que nosaltres.

   La nostra fe no es fonamenta pas en que siguem més bons ni que tinguem receptes per a tot, sinó en aquest Jesús que anem coneixent i procurem seguir.

Josep ESCÓS i SARSANEDAS
Article del full parroquial del Diumenge de La Santíssima Trinitat
26 de maig de 2013

diumenge, 19 de maig del 2013

L’OVELLA DEL TEMPS DE DAVID

   Els que coneixeu la Bíblia recordareu l’episodi en el que David va perdre el cap en veure una dona molt bella, anomenada Betsabé i, per tenir-la, va fer matar el seu espòs Uries que era un soldat del rei. El rei tenia moltes dones i, en canvi, Betsabé era l’única que tenia Uries (2Sa 11,1-27). Tot hagués quedat així si Déu no s’hagués revelat al profeta Natan que es va presentar davant el rei i li va dir aquella paràbola de l’ovella única.

«En una ciutat hi havia dos homes; l'un era ric, i l'altre, pobre. El ric tenia molts ramats d'ovelles i de vaques. El pobre no tenia sinó una ovella petita, que ell mateix havia comprat i havia criat. L'ovella creixia amb ell i amb els seus fills, menjava del seu plat, bevia del seu got i dormia als seus braços. La tenia com una filla. Un dia, el ric va rebre a casa seva un home que anava de pas i, com que li dolia de prendre un cap de bestiar dels seus ramats per servir-lo al foraster, va prendre l'ovella del pobre i la va servir al qui havia arribat a casa seva.» David es va indignar moltíssim contra aquell home i digué a Natan: «Ho juro per la vida del Senyor: l'home que ha fet això mereix la mort! Pagarà l'ovella quatre vegades, perquè no li ha dolgut gens ni mica això que ha fet!» (2Sa 12,1-6).

   Doncs bé. Aquesta paràbola expressa molt bé el que encara avui, tres mil anys més tard, està passant. Ara no són ovelles sinó milions de diners. Els uns en tenen molts i la majoria molt pocs. Per rescatar l’economia dels que s’han enriquit, han fet la mateixa estratègia que denuncia el profeta Natan: Matar l’única ovella que tenia el pobre, és a dir: Posar més impostos als pobres els països pobres. Com que la gent es va quedant sense l’ovella (sense diners ni treball), el resultat és que les petites i mitjanes empreses han acomiadat treballadors o han baixat les persianes. El pobre és el més perjudicat.

   En l’exemple que he posat, el rei David va reconèixer el seu pecat (2Sa 2,13). En el cas del nostre món, no sembla que els que tenen molt n’estiguin gens penedits perquè hem de sentir que ens diuen coses com:

  • «La culpa és dels pobres que han estirat més el braç que la màniga» (A veure si els pobres encara en seran els culpables!).
  • O també diuen: «Nosaltres sabem el que convé al país i ho farem».

   No tenen compassió dels pobres. Ho coneixereu quan ens informen, que no ens parlen de famílies afligides sinó de xifres que augmentaran o minvaran, ignorant que darrere d’aquests guarismes hi ha famílies i persones molt castigades. Fixeu-vos que diuen: «El nombre d’aturats arribarà al tant per cent». No veuen que el pobre ha quedat sense l’única ovella ni que les famílies aturades que han de fer cua per acaptar el menjar a les institucions benèfiques i no poden ni tan sols triar el que menjaran (mengen del que els donen). Els immigrants encara ho tenen pitjor perquè molts han de retornar fracassats al seu país.

   Mentre estant contemplen astorats com, els que tenen moltes ovelles, es retiren amb jubilacions substancioses i els capitals dels que tenen molt, encara han crescut. Amb altres paraules els ha augmentat el ramat. Els que ja tenien, tenen més i aquell que acariciava una única ovella, li han presa.

Josep ESCÓS i SARSANEDAS
Article del full parroquial del Diumenge de Pentecosta
19 de maig de 2013

diumenge, 12 de maig del 2013

ELS CREIENTS DUBTEM I MOLTS ATEUS TAMBÉ DUBTEN

   Els creients en Jesucrist no tenim pas cap seguretat. Moltes vegades ens han adoctrinat amb llenguatges acusadors com si, per la nostra conducta, haguéssim de condemnar-nos a l’infern. Quan t’ho expliquen millor resulta que tampoc això no és segur. Ni tampoc que Déu és Pare.

   Què ens queda? Res?

   Sí, molt. Ens queda el que diu la primera carta de Joan. Llegeix-lo a poc a poc, que diu moltes coses:

Us anunciem allò que existia des del principi, allò que hem sentit, que hem vist amb els nostres ulls, que hem contemplat, que hem tocat amb les nostres mans. Us parlem del qui és la Paraula de la vida, ja que la vida s'ha manifestat: nosaltres l'hem vist i en donem testimoni, i us anunciem el qui és la vida eterna, que estava amb el Pare i se'ns ha manifestat. A vosaltres, doncs, us anunciem allò que hem vist i sentit, perquè també vosaltres tingueu comunió amb nosaltres, que estem en comunió amb el Pare i amb el seu Fill Jesucrist. Us escrivim tot això perquè la vostra joia sigui completa (1Jn 1,1-4).

   La fe que tenim parteix d’una base molt diferent de les seguretats: creiem pel que hem experimentat, pel testimoni dels que ens en n’han parlat (molt sovint començant pels nostres propis pares).

   Poso un exemple: que Déu és Pare no ho podem demostrar, però podem dir com Sant Pau en la carta a Timoteu: «Sé en qui he cregut, i estic segur que és prou poderós per a guardar fins a l'últim dia el tresor de la fe que m'ha estat confiat» (2Tm 1,12).

   Ens passa el mateix que a aquell home que, en una botiga, mentre tots dos compràvem em deia: «Tot el que sóc ho dec a la meva dona». Jo m’admirava de sentir-lo perquè no és freqüent escoltar paraules de tanta bellesa. Què feia aquell home: donava testimoni del que ell havia experimentat. En què creu? En la seva dona? Sí. Però també creu en ell mateix. L’amor de la seva esposa l’ha ajudat a viure d’una manera molt més plena.

   La nostra fe (parlo als que creiem) està en aquesta línia. No sabem pas segur si Déu és Pare però com que coneixem i admirem Jesús i ens sentim molt a prop d’ell, contemplem Déu com ell ens en parlava i, si ell li deia Pare, nosaltres també ho veiem d’aquesta manera.

   Ens passa una cosa que és molt fàcil d’entendre. Molts cristians tenen tan assumida la seva fe en Jesús, i en el Déu de Jesús, que els sembla impossible que altra gent no hi creguin. Cal que aprenguem a tenir més altura de mires i respectar profundament els que no tenen la nostra fe. Prou sabem que molts d’ells fan coses molt bones a favor dels altres i ens n’hem de felicitar.

   Si alguna vegada algú ens pregunta per la nostra fe, no costa res donar testimoni del que creiem. «Jo sí que m’ho crec», li podem respondre i, a més a més, dir-li que hem descobert aquest Jesús que és el fonament de la nostra esperança.

   Aquesta resposta sobre la nostra fe ens sortirà més espontània si llegim els Evangelis que són unes interpretacions que es van escriure per a les primeres comunitats cristianes a fi que coneguessin millor el Senyor Jesús.

Josep ESCÓS i SARSANEDAS
Article del full parroquial del Diumenge de l'Ascensió del Senyor
12 de maig de 2013

diumenge, 5 de maig del 2013

ELS RECURSOS DELS FEBLES

   Un autor (Luis SANDALIO) defineix el món actual dient:

“Què és aquest món? Una partida de tafurs (gent que juga a naips) amb les cartes marcades i pistoles a la cintura que es reparteixen les riqueses que són de tothom, mentre la gent fa cua a l’atur esperant una oferta per un sou de misèria.
Què és el món? Un conciliàbul de monstres poderosos amagats rere els seus llops que s’organitzen per quedar-se amb tot, cecs al dolor immens que ocasionen i a la boja destrucció que provoquen en un món desnonat”

(cf Eclesalia del 19-04-13).

   Vist així sembla que no hi hagi esperança, però el món ha tingut facetes semblants si mirem l’esclavitud dels primers segles de la nostra era, els camps de concentració dels nazis o pitjor l’enorme “Gulag” del comunisme rus amb milions de víctimes.

   Ara sembla que estem entrant en un altre d’aquestes èpoques nefastes perquè els mateixos polítics ens amenacen dient que en tenim per anys. Aquests governants són els mateixos que han incomplert totes les seves promeses i no ens val dir que no sabien el que hi havia. I tant si ho sabien, perquè no són tan ximples! Ho van prometre per obtenir el poder. Els ha servit per escanyar més els pobres i salvar els que s’havien enriquit anteriorment (que deuen ésser dels seus).

   Quins recursos queden per als febles, els desnonats, els apallissats?

   Ho trobareu estrany, però les accions esporàdiques dels anomenats “trastocats” que agafen una arma i es posen a matar gent no són cosa de bojos. Quan la situació es posa tensa surten espontanis que no tenen por a perdre la vida i es posen a disparar (a una escola, a l’arribada d’una cursa, o davant del parlament italià o el del nostre país). Torno a dir que no són bojos sinó molt significatius. A l’Evangeli en trobem un de semblant que, quan es va adonar de la magnitud de la reforma que proposava Jesús es va posar a cridar: «Per què et fiques amb nosaltres, Jesús de Natzaret, has vingut a destruir-nos?» (Mc 1,24). Aquests espontanis responen a un sentir general. Una dona que ara viu a Cuba em va explicar que, en un poble, quan el govern de la nació es va manifestar molt anticlerical, la mateixa gent va ensorrar l’església. Aquests espontanis, sovint suïcides, més papistes que el papa, expressen el sentir de les majories pel bé i pel mal.

   Un altre recurs dels pobres i febles és la informació adequada. Per això van bé les denúncies (que ara proliferen) sobre cassos de corrupció. Molt sovint les denúncies fetes malintencionadament contra algú que no era culpable reboten contra els mateixos que les han promogudes. Només cal que hi hagi informació adient. El poble va prenent consciència. Per això tan sovint els nostres telediaris tenen tant interès a desinformar (que és un sistema per continuar dominant). O també exageren molt les notícies dels grans esports, de cuina i de menjars o dels afortunats en les rifes. Van bé per distreure l’atenció.

   També trobem a l’Evangeli unes diatribes molt fortes denunciant els poderosos en tot el cap. 23 de l’Evangeli de Mateu perquè la denúncia de les injustícies allibera el pobre.

Josep ESCÓS i SARSANEDAS
Article del full parroquial del Diumenge VI de Pasqua
5 de maig de 2013