diumenge, 28 d’octubre del 2012

UN ALTRE FRUIT DEL CONCILI: L’HERMENÈUTICA

   Aclarim-ho. L’hermenèutica és la capacitat d’en tendre’ns encara que parlem llenguatges diferents. Totes les religions tenen uns llenguatges propis que normalment els seus seguidors entenden força bé.

   Però amb l’Església han passat dues coses: una, que el llenguatge que hem fet servir ha estat interpretat com si fos científic; i una altra, que els científics (no tots) no han copsat el llenguatge religiós.

   Posaré uns quants exemples.

   Quan diem “cel” o “infern” no volem pas dir un lloc, encara que molts catòlics ho imaginen així.

   Quan diem que Déu és “creador” no volem pas interpretar que Déu es va posar a fabricar peça per peça, animal per animal, home i dona, encara que molts catòlics ho imaginen així.

   Quan diem “ànima” no volem dir un mena d’esperit que vola quan el cos mor, encara que molts catòlics ho imaginen així.

   Quan diem que “Déu ha parlat” (Paraula de Déu) no volem pas dir que Déu hagi baixat i ens hagi dit alguna cosa, encara que molts catòlics ho imaginen així.

   Quan diem que en l’Eucaristia hi ha el “cos” real de Jesús no parlem amb llenguatge físic o químic com si Jesús fos allà dins el pa, encara que molts catòlics ho imaginen així.

   L’hermenèutica, de la qual parlo al començament d’aquest article, és la interpretació: quan diem això volem dir això altre. El que importa és que ens entenguem.

   En el món dels mestres hi ha una desinformació pel que fa al llenguatge religiós i, quan expliquen l’origen del món, sovint fan mofa dels mites bíblics que parlen d’un Déu que crea terra i cel i que parla amb Adam i Eva, com si aquests llenguatges fossin pretesament històrics.

   Què passa? Que no interpreten l’Odisea d’Ulisses o les proeses de Prometeu? Doncs si saben donar a cada llenguatge el seu valor per què no ho fan amb els relats que troben a la Bíblia? Però no és problema només de mestres. Alguns capellans i religioses (molts més als Estats Units que en la nostra terra) i algunes denominacions religioses fan al revés: donen valor científic al que hauria de llegir-se en clau religiosa. Llavors es produeix un xoc de trens perquè ningú no entén l’altre quan parla.

   Doncs bé, el Concili ens va insistir que ja era hora que a cada llenguatge li donéssim el valor que té. Això és l’hermenèutica. Com hem d’agrair al Concili aquest esforç d’aclariment!

   Acabo amb un exemple que el trobeu cada dia els que aneu a Missa. Quan combreguem el pa de l’Eucaristia Jesús és a dins del pa? No. A dins del pa hi ha farina i aigua amb una mínima cocció. Quan diem que en el pa que mengem hi ha el cos de Crist volem dir allò que Sant Agustí formulava d’aquesta manera: «En aquest pa veiem el que som: el cos de Crist». Això un creient que combrega ho entén la mar de bé i no en fa un problema, però no li demaneu que faci una explicació física o química. Seria un altre llenguatge.

Josep ESCÓS i SARSANEDAS
Article del full parroquial del diumenge XXX de durant l'any
28 d'octubre de 2012

diumenge, 21 d’octubre del 2012

UN FRUIT DEL CONCILI

   Aquests dies s’ha parlat molt del Concili i dels seus fruits. Molts no estareu al cas però hi ha unes quantes coses que han canviat radicalment d’abans del concili (d’ara fa cinquanta anys) amb el moment actual.

   N’enumero una: La por. Els que havien estat formats en la religió d’aquells temps relaten com majoritàriament l’ensenyament de la religió tant en família com a la parròquia anava acompanyat de la por: por a l’infern, al càstig, por a no haver fet prou obres bones. Vivíem un món de prohibicions, de coses que no es podien fer. Jo encara em trobo amb senyors i senyores de força edat que em demanen dispensa perquè els agrada el ball i m’expliquen que han ballat tota la vida sempre tement que no acabaven de fer les coses bé.

   Què va dir el Concili que encara val entre nosaltres que ens alliberi de la por? Que les joies i esperances, tristeses i angoixes dels homes d’avui, dels pobres sobretot i de tots els que sofreixen, són també les joies i les esperances, les tristeses i les angoixes dels deixebles del Crist i no hi ha res veritablement humà que no hagi de trobar eco en els seus cors (GS,1). Per tant si ballar i divertir-se dóna alegria, també ho és per als deixebles del Crist que som els que formem part de l’església. Ja no parlem de les alegries més profundes que són haver visitat un malalt o un pres, o bé haver cuidat un avi invàlid a la pròpia casa. Hi ha alegries superficials i n’hi ha de profundes però totes són obra de Déu tan sinceres com la de veure la cara d’un nadó que somriu als braços de la mare.

   Sintonitzar amb les tristeses no ens costa tant perquè hi estem inclinats fàcilment per la sintonia amb el plor o la desgràcia.

   Una altra manera de veure com no hem de tenir por és escoltar el que deia el Concili en un altre lloc: És un deure de l’església fer present i quasi visible Déu Pare i el seu Fill Encarnat tot renovant-se i purificant-se sense parar guiada per l’Esperit Sant (GS 21).

   Si hem de trobar-nos i experimentar la paternitat de Déu (Déu Pare) en la nostra mirada, no haurem de tenir por sinó molta confiança.

   Encara un darrer fragment que ens confirma aquesta mirada confiada: L’Evangeli anuncia i proclama la llibertat dels fills de Déu, bandeja tota esclavitud derivada en últim terme del pecat, té un respecte sagrat a la llibertat de consciència i a la lliure decisió i encoratja sempre a doblar tots els talents amb vista al servei de Déu i en bé dels homes, recomana, en suma, a tothom a la caritat de tots (GS 41).

   Fins i tot els que no esteu acostumats a llegir fragments dels documents de l’església trobareu que aquests que he presentat són fàcils d’entendre i us adonareu que tot ens porta a no tenir por.

   Si Déu és Pare, nosaltres som fills i lliures de consciència. Si Déu és Pare també s’alegrarà de les nostres alegries i ens acompanyarà en les nostres tristeses.

   Això mateix ho podem relatar amb paraules de l‘Evangeli: «No cau un ocell a terra sense el vostre Pare (al seu costat) [...] no tingueu por: vosaltres valeu més que tots els ocells» (Mt 10,29-31).

Josep ESCÓS i SARSANEDAS
Article del full parroquial del diumenge XXIX de durant l'any
21 d'octubre de 2012

diumenge, 14 d’octubre del 2012

JA HI TORNEM A ÉSSER! LA CONFERÈNCIA EPISCOPAL ESPANYOLA

   La Conferència Episcopal Espanyola (no el centenar de bisbes, sinó la Comissió Permanent) ha signat un document accentuant tant la unitat d’Espanya que es veu que no deu ésser catòlic el qui no s’ho creu ni ho professa. Aquest document va sortir amb quatre abstencions, segurament dels quatre bisbes catalans que hi ha en aquesta comissió.

   Hom es pregunta què té a veure la unitat d’Espanya amb l’Evangeli? Que això ho diguin els polítics en una escalada de nerviosisme ja hi comptem, però un comunicat de bisbes en temps de campanya electoral de gallecs i bascos, i de pre-cam panya electoral a Catalunya, és una manera de dir als ciutadans què han de votar; que, si no opten pels partits que tenen seu a Madrid, no són cristians. Probablement no ho volien dir, però ho han dit. Han interferit en la campanya electoral, la qual cosa és força greu.

   A cop calent els bisbes catalans (aquest cop tots els dels 10 bisbats) han fet un altre comunicat ben educat i correcte emparant totes les opcions i dient que hi pot haver església a tot arreu. Però no s’han atrevit a dir que discrepaven dels seus col·legues de les Espanyes. Aquestes galimaties (per usar el llenguatge real) accentuaran encara més la desafecció dels intel·lectuals catalans allunyats del centralisme espanyol, tan poc que els costa jugar a l’anticlericalisme i el menyspreu a les coses religioses tenyides d’espanyolisme. Es pot ésser catòlic en una Espanya unida i es pot ser catòlic en altres situacions a què la política ens condueixi.

   Fa poc vaig llegir una estadística, no sabria dir on, que deia que encara que Catalunya és la part espanyola més allunyada de l’església, l’aportació de la Declaració de la renda (la creueta per l’església) era la que més aporta a la Conferència episcopal espanyola per la senzilla raó que aquí la majoria de la gent fan aquest tràmit.

   Aquest diner per l’església fa el mateix recorregut que l’erari polític: marxa gras i torna esquifit.

   Pot ésser que ens diguin que aquesta és una de les raons de més pes perquè, si no, pensaré que els bisbes espanyols han estat triats entre els capellans que no han llegit gaire l’evangeli i no han escoltat les declaracions que Joan Pau II va fer a la ONU i a la UNESCO, ja que ambdós discursos eren d’apertura a tota mena d’opcions polítiques sempre que no es manifestessin amb violència. Quan els bascos es manifestaven amb la violència d’ETA els deien que ho podien dir sense la virulència de les armes. Ara que Catalunya ho fa d’aquesta manera pacífica, els polítics alcen el crit al cel i els bisbes espanyols treuen el Sant Crist gros.

   En les paraules i gestos de Jesús en l’Evangeli no trobem altra cosa que una acceptació de tota mena de gent unida o separada políticament. Per una banda elogia un centurió (Lc 6,9), que era dels romans que dominaven aquella terra, i, per altra, crida entre els seus deixebles uns anomenats zelotes (Lc 6,15). Se sent jueu (Mt 15,24) i alhora conversa amb una samaritana d’un poble que no es feia amb els jueus (Jn 4,7-9). Elogia un jueu complidor estricte de la llei com era Natanael (Jn 1,47), escolta uns grecs dient-los que «ha arribat l’hora del fill de l’home» (Jn 12,20-23) i elogia la fe d’una dona pagana (Mt 15,28). Com veieu Jesús resta obert a totes les opcions perquè el que li importa de veritat és cada una de les persones, sobre tot aquelles que sofreixen.

   Vull afegir una cosa: Quan jo era nen i anava a l’escola ens explicaven, en la història d’Espanya, que Sidi Ifni (antic Sahara espanyol) i Marroc eren províncies indivisibles d’Espanya. Els que teniu la meva edat ho podríeu corroborar.

Josep ESCÓS i SARSANEDAS
Article del full parroquial del diumenge XXVIII de durant l'any
14 d'octubre de 2012

diumenge, 7 d’octubre del 2012

UNA SOCIETAT DE BENEFACTORS I POBRES

   Alguna cosa hem fet malament que s’hagin d’establir tantes ajudes als pobres. Ens assemblarem a l’antiga Grècia (de tanta anomenada) que mentre a l’àgora o als liceus quatre o cinc filosofaven i parlaven de democràcia, tenien cada un al darrere un reguitzell d’esclaus.

   Avui vivim empudegats per les nostres mateixes lleis que regulen al detall tots els petits comerços i tallers fins a tal punt que qualsevol emprenedor tremola quan ha de llogar un treballador o ha d’ampliar un metre el local que li és insuficient. Les lleis només regulen els que treballen o volen treballar i no els deixen viure. Els altres (els aturats) estan en un pilot, cada vegada més engruixit, i els nostres governants no saben on desar-lo. Però són persones, són els esclaus que hi ha al darrere de cada filosofador.

   Fins ara tots els joves aspiraven a entrar de funcionaris perquè eren uns oficis amb una certa estabilitat. Si tanquen les empreses productives perquè no poden aguantar-se, ja em direu amb quins diners pagaran els funcionaris.

   Vol dir que els pensadors del sistema han muntat una roda de misèria. Només va quedant la beneficència de les entitats benèfiques, algunes de les quals es fan veure.

   Les cues de gent cada vegada són a la recerca de menjar en comptes d’albirar un treball que es presenta quasi impossible. Molts aturats que passen de quaranta-cinc ja veuen a venir que no trobaran res i es desdiuen de buscar feina.

   Malament rai si el país se sustenta pel treball de les entitats benèfiques. Encara és pitjor si el govern intervé perquè, en comptes de repartir, retalla. Més pobres i menys recursos per afrontar la crisi.

   La multitud dels aturats corre el perill d’anar al darrere de qui els prometi un paradís. Les multitud de pobres dels temps de l’Antic Testament (anawim a la bíblia) van darrere el que els promet un parell de sandàlies, per parlar amb llenguatge del profeta Amós (Am 8,6) i això, diu el profeta, que molesta tant a Déu, que «no oblidarà mai el que fan» (Am 8,7) i que mourà cels i terra per fer-nos veure que no suporta la injustícia contra aquests.

   També darrere Jesús hi anava un multitud que el seguia com ovelles sense pastor i què fa Jesús? Els instrueix llargament (Mc 6,34). El que necessita aquesta gent, abans que el pa, és que algú els expliqui quina és la seva dignitat i com el Pare del Cel els estima. I això no és retòrica.

   Entre nosaltres corre una mena d’axioma que ve a dir: «Primer s’ha de donar pa al pobre i després anunciar-li Jesucrist». Doncs no. Primer anunciar-li Jesucrist perquè recuperi la seva dignitat i les ganes d’aixecar-se. El pa ha de venir de la trobada comunitària que s’adona de les necessitats dels que viuen a prop, precisament perquè se li ha anunciat Jesucrist. I és que també els pobres, per necessitats que estiguin, quan descobreixen els que els envolten, han de començar a compartir del poc que tenen.

Josep ESCÓS i SARSANEDAS
Article del full parroquial del diumenge XXVII de durant l'any
7 d'octubre de 2012