dilluns, 30 de maig del 2016

EL BISBE

Quan parlem del bisbe de Roma (el Papa) diem que presideix les esglésies en la caritat. Vol dir que no hauria de manar, sinó coordinar amb amor. Encara n'està lluny, perquè si intervé en l'elecció dels bisbes arreu del món vol dir que mana, i molt.

Quan parlem del bisbe de la diòcesi també hem de dir el mateix: presideix l'actuació de les parròquies i dels moviments en la caritat.

Aquesta tasca no és gens agradable, perquè és més fàcil manar que no pas acostar-se amb amor a cada una de les activitats eclesials i intentar coordinar-les de tal manera que, gràcies a la seva funció, formem tots un sol cos, una sola església. El bisbe és un punt d'unió de tots.

Tots som diferents i, des de la fe, convé que es respectin les diferències de cadascú. Això obliga a parlar i, sobre tot, escoltar. D'aquesta manera, a l'entorn d'una parròquia hi ha un munt de voluntaris que hi són lliurement (perquè volen) i destinen el seu temps a fer accions a favor dels altres: catequesi i tota mena de formació, visita als malalts, coordinació l'economia, visita als presoners, ajut en les diferents celebracions, una església i uns locals adecentats i disposats, que el cant sigui digne… per això hem d'estar agraïts a tots els que fan possible una parròquia que funcioni d'aquesta manera. Hem d'aprendre a coordinar i no pas manar.

Igualment, els bisbes poden disposar només dels capellans que tenen, del catequistes que hi ha en les parròquies i de les limitacions econòmiques (moltes més de les que la gent es pensa).

Aquesta també hauria d'ésser la tasca primordial dels rectors de les parròquies, que és la mateixa que té encomanada el bisbe de cada lloc: escoltar, coordinar, estimar i bastir, poc a poc, un nou poble, això que Jesús en l'evangeli en diu el Regne de Déu (Lc 17,21). També diu que és aquella situació en la que tots beurem del nou vi del nou Regne (Lc 22,18), val a dir: una nova manera de viure.

L'església té molta més força i més prestigi quan és capaç de respectar la llibertat de la gent, perquè en comptes de manar, ha de presidir en la caritat. I com es fa això? El papa actual va dir que volia fer com Joan XXIII: «veure-ho tot, dissimular molt i corregir poc». D'aquesta manera la gent se sent respectada.

Podem posar la mirada en Jesús que només era dur (extremadament dur) amb els que oprimien els pobres i en canvi era comprensiu amb tots aquells que eren tinguts per pecadors, sigui per malaltia perenne, per viudetat prematura, per fer de publicans en favor dels romans, per ésser estrangers, o per haver tingut alguna desgràcia. És la norma que veiem repetida a l'Evangeli: els cecs hi veuen, els coixos caminen, els pobres són evangelitzats. És una norma que no ha d'escandalitzar ningú. Ho diu així en resposta a una pregunta del Baptista:

Jesús els respongué: «Aneu a anunciar a Joan el que sentiu i veieu: els cecs hi veuen, els coixos caminen, els leprosos queden purs, els sords hi senten, els morts ressusciten, els pobres reben l'anunci de la bona nova. I feliç aquell qui no em rebutjarà!» (Mt 11,4-6).

Josep ESCÓS i SARSANEDAS
Article del full parroquial de la Festa del Cos i la Sang del Crist
29 de maig de 2016

diumenge, 22 de maig del 2016

CÀRITAS NO ÉS UN PEDAÇ

Si Càritas consistís a recollir menjar, vestits… dels que els en sobra i donar-ne als que els en falta seria una altra cosa. Això és el que fa una administració sense cor. Però el que és principal en aquesta institució és el cor. Vull dir que hem de començar per escoltar la gent, seguir escoltant-los i acabar escoltant.

Per què és tan important escoltar la gent? Perquè els que creiem sabem que ells també són fills de Déu i sabem que, si nosaltres haguéssim tingut la família, les dificultats, la malaltia… que ells han sofert, probablement estaríem demanant ajuda. I també perquè "escoltar" els altres ens fa pobres ja que acabes fent-los cas dels seus problemes.

A més a més Càritas ens obre els ulls envers les necessitats de tot el món (no només aquelles que la TV ens presenta). També hi ha pobres als EEUU i a les nacions més pròsperes de la nostra Europa, però sens dubte els més necessitats es troben entre els refugiats, els desplaçats i entre els que han tingut grans desgràcies sigui per culpa dels homes, com la guerra, sigui per atzars de la natura (inundacions, terratrèmols…). La nostra mirada ha d'estar oberta a tot el món.

Gràcies a Déu surten moltes iniciatives solidàries, ONGs de tota mena per ajudar pobres, refugiats, aturats, desnonats de pisos a causa de les hipoteques… Hem d'elogiar totes aquests activitats, però no hem de descuidar allò que és principal: Escoltar la gent.

Sovint les televisions fan grans campanyes per animar a fer accions solidàries i, sense adonar-se'n, només ens donen la informació crematística dient-nos que s'han recollit tants o tants euros i insistint que hem millorat respecte del curs anterior. Descuiden allò que és principal, que nosaltres sapiguem veure els que tenim a tocar de casa. En aquestes mateixes campanyes hi ha algunes entrevistes seleccionades de persones que sortirien beneficiades. Nosaltres els enviem l'ajuda i santes pasqües. Però aquestes campanyes i invitacions a col·laborar obliden la majoria de les vegades aquelles persones que tenim a tocar, que són els nostres veïns, els que ens trobem pel carrer. Hem de mirar-los com a fills de Déu igual com ho som nosaltres mateixos.

Aquesta hauria d'ésser la funció de Càritas, molt per damunt de la quantitat de coses o diners recollits. Fer-nos capaços de veure de prop les autèntiques necessitats i les persones que ploren o necessiten acolliment.

Si Càritas només recull diners i objectes per donar-los als pobres es converteix en un pedaç i això és el que voldrien molts dels que manen, que no ens fiquem en l'ànima de la gent. Per què? Perquè quan escoltem les persones mancades d'alguna cosa ens adonem de les injustícies i les podríem denunciar.

Per tot això no és estrany que Càritas tingui moltes branques que passen per donar menjar i roba però també per obrir un lloc per escoltar-los, visitar malalts i presos, acollir els acabats d'arribar…

Josep ESCÓS i SARSANEDAS
Article del full parroquial del diumenge de la Santíssima Trinitat
22 de maig de 2016

diumenge, 15 de maig del 2016

FORTS AMB ELS FEBLES I FEBLES AMB ELS FORTS

El títol d'aquest article no és pas una norma de vida. Tot el contrari, és el que generalment passa amb els que tenen autoritat sigui política, sigui religiosa o esportiva… No s'atreveixen amb els forts i són exigents i implacables amb els pobres i els necessitats. Molts dels que tenen algun càrrec important no gosen exigir als forts allò que reclamen i obliguen a fer als petits.

Hi ha molts febles (dones, nens, aturats, vells…) a qui no els arriba per sobreviure i han d'acudir a les institucions benèfiques per tenir alguna cosa per menjar. Els que els havien d'haver defensat no s'han atrevit i els han deixat a la seva sort.

En canvi, cada dia surten noves notícies dels forts (governants, banquers, fins i tot alguns eclesiàstics) que estaven corruptes fins al coll. La corrupció d'un eclesiàstic sigui per pederàstria, sigui per acumulació de diners, és més escandalosa perquè la societat, fins i tot la més laica, espera una altra cosa de les persones consagrades. Si hi ha tants corruptes entre els grans vol dir que, els que han tingut el poder, no s'han vist amb cor de controlar-los i aquests campen per les seves.

Ens pot servir, per entendre això, la contemplació del que feia Jesucrist. Valgui com exemple el que va dir quan era a l'esplanada del temple i tenia com a interlocutors els summes sacerdots, els més forts. Els diu:

«Us asseguro que els publicans i les prostitutes us passen al davant en el camí cap al Regne de Déu. Perquè vingué Joan per encaminar-vos a fer el que Déu vol, però no el vau creure. Els publicans i les prostitutes sí que el van creure; en canvi, vosaltres, ni després de veure això, no us heu penedit ni l'heu cregut» (Mt 21,31-32).

És paradoxal que el mateix Jesús de Natzaret que era extremadament comprensiu i amable amb els petits, amb els pecadors, amb les prostitutes i fins i tot amb els publicans i col·labora cionistes cobradors d'impostos per l'Imperi Romà, fos tan increïblement dur amb els poderosos que oprimien orfes, viudes i desemparats i més encara amb la casta que utilitzava la religió per a aquests fins.

És sorprenent que Jesús que ha estat l'iniciador d'aquest moviment d'àmbit mundial que en diem cristianisme, fos tant poc religiós (si entenem per religió el culte, el temple, les prescripcions obligatòries de tots aquells que eren jueus, com ho era Jesús mateix).

També és il·lustratiu l'episodi del "vedell d'or" del temps de Moisès. Què va passar? Que Moisès havia establert una llei molt restrictiva referent al menjar per salvar els pobres i els petits. Com que en el desert hi havia escassetat va posar una llei que ningú no agafés més del que necessitava per aquell dia (Ex 16,16). Aquest era el pa que venia del cel: el manà, una llei de Déu (Ex 32,8-9). Els que tenien més i volien afartar-se de menjar, que posseïen joies, van ajuntar tot el que duien de valor per fer un vedell d'or que era una divinitat que no tenia en compte els pobres. Ja ho reclamaven ells mateixos que, quan eren a l'Egipte, menjaven abundants cebes (Ex 11,5) i omplien la panxa. Moisès va proclamar la primacia d'aquella llei que permetia que el menjar arribés a tots. Va desafiar els que més tenien i aquest va ésser un acte de valentia.

Josep ESCÓS i SARSANEDAS
Article del full parroquial del diumenge de Pentecosta
15 de maig de 2016

dilluns, 9 de maig del 2016

LA GRAN TASCA DELS VOLUNTARIS

Molts enyoren temps passats en els quals molta gent anava a la Missa i a les processons. Però no s'adonen que en el nostre moment hi ha hagut i encara hi ha molta gent fent tota mena de voluntariat. En aquest sentit passem per un bon moment. Per posar un detall ben recent, fixem-nos en els refugiats (sobre tot siris) que estan encallats a Grècia o a Turquia per les ineficàcies governatives. Aquesta gent menja cada dia gràcies a uns voluntaris espigolats d'Holanda, del nostre país, d'Alemanya i també alguns de l'altre cantó de l'Atlàntic… El menjar que els donen no ve tampoc dels estats. Aquests voluntaris també proporcionen tendes de campanya per les tantes mils de persones que estan sense lloc on reposar el cap i sobre tot pel munt d'infants, molts d'ells sense família, que pul·lulen entre els refugiats. Mentrestant els estats fan solemnes reunions, amb tecs inclosos, per no posar-se d'acord (de moment) amb el procediment que han de fer per reconduir aquesta enorme crisi.

Un altre exemple: quan s'anava a obrir la presó de Lledoners que tenim al Bages, ara fa uns vuit o nou anys, hi va haver un moviment social de repulsió amb aquell lema que deia: «presó no, gràcies». Han passat una colla d'anys i podeu veure molts voluntaris del Bages i dels voltants d'aquest centre, acudint-hi amb noves iniciatives cada dia. Només us heu de posar a l'entrada del centre penitenciari i veure la quantitat de gent que demana l'acreditació per poder entrar a fer alguna iniciativa (regulada i acceptada per la direcció). Hi ha molta gent amb ganes de fer un servei d'aquesta mena. Per això cal dir que, en conjunt, no anem tan malament.

Així van néixer la majoria de les escoles privades que ara alguns amb tant d'afany voldrien reduir a ínfimes minories. Han estat pioneres en una cosa tan important com és l'escolarització de les nenes que, en segles anteriors, els era negada.

Els voluntaris, amb la seva actitud, són com una denúncia del funcionariat que gairebé sempre actua mercantilment, és a dir que cobren les hores que fan.

Moltes de les ONGs (orga nitzacions no governamentals) funcionen amb voluntariat i les que tenien grans subvencions ja han tancat a causa de les retallades.

Hem de donar gràcies a Déu per la quantitat de gent (sovint joves) que destinen el seu temps a favor dels altres.

Als que fan això nosaltres, creients en Jesucrist, els podem mirar com aquell samarità de la paràbola que va trobar un home ferit i despullat pel camí, es va aturar, li va guarir les nafres amb oli i vi, el va pujar a la seva cavalcadura i el va deixar al primer hostal que va trobar pel camí dient a l'amo d'aquell lloc: «Cuida-me'l, i quan jo torni pagaré les dispeses que hauràs fet de més». En la mateixa paràbola veiem com els funcionaris d'aquell temps, sacerdots i levites, van passar de llarg deixant l'home ferit a la seva sort.(Lc 10,25-37). Per tant, qui fa una obra d'aquestes a favor dels altres és un bon seguidor de Jesucrist encara que no es digui cristià. Nosaltres el veiem així.

Josep ESCÓS i SARSANEDAS
Article del full parroquial del diumenge de la Ascensió del Senyor
8 de maig de 2016


A ningú li falten forces; el que a moltíssims els falta és voluntat.

Victor Hugo (1802-1885)
Novel·lista francès

dilluns, 2 de maig del 2016

EL DÉU DE L'EMPRESA

L'altre dia va venir un missioner que ha estat quaranta anys al Japó i va explicar que un dels déus que aquella gent adora és l'empresa en la qual treballen els homes. Això comporta dues coses: que les famílies es veuen molt poc tots junts perquè el pare passa hores a l'empresa on treballa (de manera que si el nen dibuixa una escena familiar només hi posa la mare i els nens, ja que veuen poc el pare); i l'altre conseqüència és que els que han acabat la vida laboral no saben quin paper han de fer a la societat. Sobren. Els avis fan més nosa que aquí.

Com podeu comprovar, aquesta no és la divinitat de la nostra societat en la qual la gent va canviant d'empresa de treball i passa de l'atur al treball i del treball a l'atur. Les empreses més aviat són mirades com una mica enemigues del nostre entorn excepte el cas d'alguns que fa anys i anys que estan fixos en el mateix establiment.

Doncs, quin és el Déu de la nostra societat? Al meu entendre el que més adora la nostra gent és el propi cos, al qual hi dediquen diners i sessions. Això és un mal? De cap manera, però si hom destina moltes estones al propi cos no li queden temps ni energies per descobrir on hi ha els necessitats, els que requereixen la nostra ajuda. No vull pas dir que els necessitats siguin una nova divinitat, sinó que són els que descobrim més fàcilment quan adorem el Déu de Jesús que s'acostava als menyspreats del seu temps, sovint tinguts per pecadors fins i tot per les autoritats religioses del seu moment. Per això, mentre la pobresa o la malaltia eren tingudes per malediccions de la societat (d'aquell Déu del temple), Jesús, com que ha descobert un altre Déu, Aquell que estripa el cel i s'acosta fins a la persona per dir-li «tu ets el meu fill», cura els cecs fa caminar els invàlids, escolta el prec de les viudes… Aquesta és l'experiència que va tenir tot seguit després que Joan el Baptista l'hagués batejat (Mc 1,9-11): que si Déu és Pare, els altres són germans i estimats per Déu. O també en un altre moment, en la muntanya de la transfiguració, quan els tres deixebles que van pujar amb ell no acabaven d'entendre un canvi tan radical de Jesús. La veu del cel també mirava a Jesús com a fill (Mc 9,6) que cal escoltar.

El Déu de Jesús canvia tota la manera de mirar les persones. Per a Ell no compta el cos ni la malaltia, sinó que el més important és la recuperació de tots aquells que la societat té arraconats, menyspreats o exclosos, perquè també són fills del mateix Déu.

El nostre món, en els darrers anys, ha originat un munt de gent menys preada, que no compta i que han de recórrer a les entitats benèfiques o bé esperen que algun país els rebi. Són els que el Papa Francesc en diu "els sobrants". En el nostre poble ens trobem amb alguns romanesos que van captant per les cases (probablement enviats per alguna màfia), o també alguns altres emigrants que no saben on trobar menjar per sobreviure. Sobren.

Als que destinen moltes hores de la setmana al culte al cos, que és una de les divinitats més esteses (juntament amb el diner) no els quedarà temps per adonar-se d'aquests que també són Fill de Déu i que han vingut a parar als nostres pobles.

Josep ESCÓS i SARSANEDAS
Article del full parroquial del diumenge VI de Pasqua
1 de maig de 2016