ENTORN A L’ÈXIT

Sovint trobem famílies que ens demanen: «Mossèn, que hem fet mal fet amb els nostres fills? Els hem educat en la nostra fe, els hem acompanyat de petits, els hem confiat a la parròquia per la catequesi de la Comunió i la Confirmació, els hem ensenyat a pregar... i ara estan allunyats de tot el que tingui alguna relació amb l’església».

També en alguns pobles hi ha capellans excel·lents, que preguen, donen exemple de no ésser amants del diner, ajuden els necessitats, fan dignes les celebracions i es troben amb la mateixa situació dels pares que he esmentat, tant amb els joves com amb la major part de la gent de mitjana edat.

Alguns demagogs es dediquen a culpabilitzar la gent dient que si els fills no segueixen o no hi ha vocacions és “perquè no són prou exemplars”. Culpabilitzen i fan molt mal als acusats. Ja he dit que això és demagògia i de la barata.

Si mirem l’Evangeli trobarem alguna llum per entendre el que ens està passant.

Les multituds segueixen Jesús quan els guareix o els reparteix el pa. El segueixen quan veuen signes i prodigis i esperen treure’n algun profit. Però aviat la gent del seu poble, els seus i els mateixos deixebles se li posen en contra perquè no poden suportar aquella doctrina que els parla de “fer-se pa ell mateix”, de “mantenir la fidelitat al Pare” i d’estar “obert a tota mena de gent”, el van deixant sol fins el moment en què ell mateix, lúcid, en el darrer sopar els diu: «us dispersareu cada un pel seu costat i em deixareu sol» (Jn 16,12).

Continuem contemplant el que va succeir. Quan van haver passat la gran prova de la passió i la mort ignominiosa de Jesús, quan semblaria que havien d’estar tocats pel fracàs, el ressuscitat els dóna la pau, i un perdó que ells poden repartir. No els retreu res del que han fet i els assegura que estarà al seu costat dia rere dia (Mt 28,20), llavors comencen a fer-se batejar.

A la nostra església li ha passat una cosa semblant a Jesús. En el moment immediat posterior a la guerra civil, quan l’església va ésser exaltada, quan la religió catòlica era la de tots els espanyols, quan tenia tota mena de privilegis i les multituds seguien l’església, molts joves i noies es van fer capellans i monges però també molts, a la primera prova, ho van deixar en els anys posteriors. Quan ha passat el moment d’eufòria no és fàcil acceptar les contradiccions. Amb tot, molts d’ells van rebre una formació excel·lent i encara hi són.

En quin moment passem ara? Ara molts abandonen l’església i busquen qualsevol escletxa d’error (que n’hi ha) per criticar-la. Això és normal en un moment com aquest. Ara és el moment de fixar-nos en l’essencial i de saber explicar el sofriment i el fracàs(que molta gent el té en la vida laboral, familiar i personal). El mal és que alguns dels jerarques i capellans joves encara voldrien tornar a una església visible i triomfant.

Amb paraules més senzilles vull dir que no descobrirem el ressuscitat en la nostra vida fins que no sapiguem assumir els fracassos i la creu que tots tenim i explicar-ho. Hem de tenir resposta de la raó de la nostra esperança (1Pe 3,15) precisament quan la gent ens pregunti on és Déu en els països on els nens sofreixen i els pobres són apallissats.

No hem de tenir por que ens retreguin els defectes del nostre col·lectiu perquè el mal sempre el portem a dintre de la nostra mateixa església, com acaba de dir molt encertadament l’actual Sant Pare. No ens ha de fer por que, com a Jesús, ens acusin de blasfems (Jn 10,33). Si no tenim resposta, al menys els hem d’estimar.

Els països en els quals l’església ha tingut menys privilegis (Mèxic, Polònia, Corea, i la mateixa Xina...) són els que ara tenen més vocacions de capellans.

Josep ESCÓS i SARSANEDAS
Article del full parroquial del Diumenge de Pentecosta
23 de maig de 2010