Com que som tan limitats només veiem l’ofensa de l’altre i per això massa sovint exigim que l’altre demani perdó. Però ja sabem que la realitat no va per aquí. No és gens freqüent veure com la gent demana perdó. Més aviat tothom es queda amb la seva i només es demana perdó quan se’n pot treure algun profit.
Posats a exigir que la gent demani perdó a qui se li ha de demanar?
Als de la ETA pels homes i dones que han matat? És clar que sí.
Als que torturaven qualsevol basc que atrapaven per fer-los declarar? També, oi?
Han de demanar perdó aquells que han anul·lat els drets d’un poble (costums, llengua...) per sotme tre’l a un estat anomenat Espanya? Sembla que també haurien de demanar-lo.
I aquell gran mandatari que va manifestar que mai no s’ha perseguit la llengua catalana o basca ha de disculpar-se? Que jo sàpiga no ha ni tan sols rectificat en públic.
L’episcopat espanyol que va signar aquella nefasta “declaración conjunta” a la fi de la guerra també hauria de demanar perdó? No ho han fet fins ara.
Amb aquests exemples el que vull dir és que les reconciliacions no passen perquè el culpable demani perdó, a no ser que ho faci forçat per les armes. La reconciliació passa per “donar” el perdó com el Crucificat al que seguim, que no va dir: «Ara demaneu-me perdó!» sinó allò de «Pare, perdona’ls, que no saben el que fan» (Lc 23,34).
Fixeu-vos com el pare del fill pròdig abraça el fill que retorna abans que aquest tingui temps de presentar les seves excuses (Lc 15,20).
Crec que ens pot ajudar molt aquella reflexió que feia Joan Maragall en “La ciutat cremada”. Deia que els que havien fet destrosses i havien cremat esglésies i matat gent no estaven en condicions de demanar perdó perquè havien baixat massa avall. Afegeix que som precisament els “ofesos”, els que tenim el cap no ofuscat i podem contemplar serenament el que ha passat, els que estem en millors condicions de donar els passos per a la reconciliació.
I la justícia?
Mols politics recorren a la paraula justícia dient: «Que els caigui el pes de la justícia!». Què hi tenim a dir? Doncs que la justícia depèn dels parlaments que han fet les lleis. Aquesta s’ha d’aplicar (càstigs i presons) però, ens agradi o no ens agradi sentir-ho, és injusta i castiga a uns i indulta uns altres segons els criteris dels que han fet aquestes lleis que els jutges apliquen. Una prova és que les presons són plenes de pobres. Ja és tot un símptoma de la injustícia de la justícia. No oblideu que en nom d’una justícia legal Jesús va ésser condemnat a mort (Jn 19,7).
Josep ESCÓS i SARSANEDAS
Article del full parroquial del Diumenge XXXII de durant l'any
6 de novembre de 2011
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada
No es publicarà cap comentari anònim o amb contingut ofensiu.