Les aparicions del ressuscitat desconcerten aquells que pretenen trobar coses exactes. Per una banda es presenta enmig d’ells estant les portes tancades, i per altra banda, menja amb ells.
Si entrem en el llenguatge simbòlic és el mateix dir que se’ls apareix estant les portes tancades com que se’l van trobar caminant amb ells mentre sortien de Jerusalem. Sempre es tracta que s’escau que el tenen al costat sense que ells l’anessin a buscar i que no l’esperaven. Més aviat ho donaven tot per perdut.
No es tracta doncs que algun deixeble espavilat digués: «Ara el farem present enmig nostre». No. Les aparicions es donen en diferents llocs i en diferents persones. Sempre és la mateixa experiència, una experiència inesperada en la qual els deixebles no han tingut cap iniciativa.
Això per una banda. Però hi ha una espècie de contradicció: que menja amb ells. Si quan parlem de l’aparició inesperada i no buscada diem que el llenguatge és simbòlic, també ho ha d’ésser quan diem que menja amb ells. El menjar és pa en l’episodi dels deixebles d’Emmaús (Lc 24,30), és peix quan es troba amb els onze (Lc 24,41-43) i, en l’Evangeli de Joan, l’àpat és de peix i pa a la vora del llac (Jn 21,9). No trobeu que hi ha molta coincidència en els sis relats (dos de Mateu i Marc i un en els evangelis de Lluc i Joan) quan en diem la “multiplicació dels pans i els peixos”?
En tots aquests relats hi ha la proclamació del manament de l’amor.
- Per una banda, el ressuscitat menja (no s’aparta) amb aquells que l’han negat i traït i els dóna el perdó i el poder de perdonar.
- Per altra banda, en els relats dels pans (el que en diem la multiplicació) també hi ha el manament de l’amor, quan li diuen «aquí hi ha un que té uns pans i uns peixos»; doncs que els porti i els donarem a tothom sense distincions.
Al revés de Moisès, que va convertir el “mannà” en un repartiment obligatori que quan ho van mesurar ni en sobrava als qui n’havien recollit molt ni en faltava als qui n’havien recollit poc (Ex 16,18), el menjar de Jesús va ésser abundant per a tots ja que tothom en menjà tant com volgué (Mc 6,42).
El mannà de Moisès no els va aprofitar perquè els diu Jesús que els “nostres pares” que van menjar-lo van morir (Jn 6,58) ja que era una llei obligatòria i va causar una gran divisió entre ells i per la seva desobediència i manca de fe (He 3,18-19) van morir a milers (Nm 25,1-9). Es mataven entre ells per l’obligatorietat.
El pa que Jesús dóna és Ell mateix. Es fa pa i diu «Jo sóc el pa». Aquesta nova actitud només pot portar vida. Per això hem contemplat al començament d’aquest article que, en els relats de la resurrecció, hi ha tres vegades que Jesús menja amb ells. És l’àgape de l’amor.
En diem menjar quan donem a la gent que no tenen aliment ni vestit, en diem menjar quan visitem un malalt o un pres, en diem també menjar quan vestim el despullat i quan ens aturem a escoltar una persona que, afligida, ens vol explicar el motiu dels seus sofriments. En aquest cas complim aquell manament del Senyor que diu que, quan entrem en una casa mengem i bevem del que ells tinguin (Lc 10,7), és a dir que els escoltem. Això és el que fa el ressuscitat amb els deixebles.
Josep ESCÓS i SARSANEDAS
Article del full parroquial del Diumenge III de Pasqua
22 d'abril de 2012
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada
No es publicarà cap comentari anònim o amb contingut ofensiu.