ÉS TEMPS D’APROPIAR-NOS DEL MENJAR?

   La “doctrina social de l’Església” sempre ha dit, de vegades amb la boca massa petita, que el famolenc té dret a apropiar-se de menjar per poder subsistir. Els governs el podran agafar i condemnar però no és pecador davant Déu. Quedi ben clar això per començar.

   No és cap secret que cada vegada hi ha més pobres necessitats de menjar aquí i a Andalusia i també a Sudan i Etiòpia i a molts altres llocs del món.

   Posades aquestes premisses seria lògic aprovar que s’ocupin supermercats per prendre aliments i donar-los als pobres, oi?

   Però aviat ens adonem que alguna cosa falla i no pas a nivell de principis.

   Ho explicaré fent servir el llenguatge històric de les esquerres, que per altra banda sempre han estat més sensibles amb l’obrer i el pobre: el que falla és la “dictadura del proletariat”. Amb altres paraules, qui és el maco que es posa davant dels pobres amb el dret d’ocupar els supermercats i les finques? Aquest nou amo (el nou dictador del nou proletariat) de seguida rep l’aplaudiment de seguidors incondicionals. Però sobre ell i els que l’acompanyen recau una triple pregunta:

• Quins rics han d’ésser expoliats?
• Quins pobres han d’afavorir?
• I qui controlarà els seus seguidors que, de pas, s’aprofitaran de productes pel seu propi interès?

   Com veieu és molta responsabilitat la que recau sobre els que s’han posat al davant. Per això és molt sà que nosaltres aprenguem a dubtar sense fer judicis ràpids. Qui dubta, senyal que és intel·ligent.

   Si mirem el que féu Moisès en temps de fam en el desert ens adonarem que era una situació semblant quan es va autoproclamar dirigent dels pobres i va comminar que ningú no guardés res per l’endemà (Ex 16,15-18). Molts no van fer cas i es van aprofitar de la situació, Què va passar? Que Moisès va haver de recórrer a la violència i en un sol dia moltíssims van quedar estesos en el desert (Nm 25,1.9). L’aven tura del desert no va reeixir i així ho va denunciar Jesús (Jn 6,58) que, en canvi, va defensar aquells famolencs que, sense que cap dirigent els conduís, anaven espigolant blat d’uns camps, que no eren el seus, per calmar la gana (Mc 2, 23-26).

   Si la cosa és així, quin serà el millor camí? Sempre és difícil aplicar receptes, però molts sabreu que les Càritas i els responsables dels ajuntaments estan desbordats de peticions de menjar.

   Cal denunciar els governs (aquest i els anteriors) que han permès que els bancs fossin els principals causants de la situació i ara seran els primers beneficiaris de les ajudes exteriors. Però com que des dels altres països ens arribarà ajut en forma de préstec s’haurà d’anar pagant a base de retallar els pobres o les seves pensions, en les prestacions d’atur, en els mitjans escatimats per atendre la salut i l’educació…

   Així els bancs, que tant impunement van fer signar molta gent gran uns papers sense advertir-los dels riscos i van convertir els dipòsits en accions de les quals ara no podran disposar-ne, aquests bancs, rebran les ajudes en forma de préstec que haurem d’anar pagant entre tots.

   Mentrestant les grans fortunes (A Espanya hi ha 16 persones que ells sols tenen aproximadament 60.000 milions) podran continuar amagant els seus diners fora del país. Assaltar un supermercat pot ésser cosa dolenta però és molt pitjor el que fa el govern amb els pobres.

Josep ESCÓS i SARSANEDAS
Article del full parroquial del diumenge XXII de durant l'any
2 de setembre de 2012