Alguna cosa hem fet malament que s’hagin d’establir tantes ajudes als pobres. Ens assemblarem a l’antiga Grècia (de tanta anomenada) que mentre a l’àgora o als liceus quatre o cinc filosofaven i parlaven de democràcia, tenien cada un al darrere un reguitzell d’esclaus.
Avui vivim empudegats per les nostres mateixes lleis que regulen al detall tots els petits comerços i tallers fins a tal punt que qualsevol emprenedor tremola quan ha de llogar un treballador o ha d’ampliar un metre el local que li és insuficient. Les lleis només regulen els que treballen o volen treballar i no els deixen viure. Els altres (els aturats) estan en un pilot, cada vegada més engruixit, i els nostres governants no saben on desar-lo. Però són persones, són els esclaus que hi ha al darrere de cada filosofador.
Fins ara tots els joves aspiraven a entrar de funcionaris perquè eren uns oficis amb una certa estabilitat. Si tanquen les empreses productives perquè no poden aguantar-se, ja em direu amb quins diners pagaran els funcionaris.
Vol dir que els pensadors del sistema han muntat una roda de misèria. Només va quedant la beneficència de les entitats benèfiques, algunes de les quals es fan veure.
Les cues de gent cada vegada són a la recerca de menjar en comptes d’albirar un treball que es presenta quasi impossible. Molts aturats que passen de quaranta-cinc ja veuen a venir que no trobaran res i es desdiuen de buscar feina.
Malament rai si el país se sustenta pel treball de les entitats benèfiques. Encara és pitjor si el govern intervé perquè, en comptes de repartir, retalla. Més pobres i menys recursos per afrontar la crisi.
La multitud dels aturats corre el perill d’anar al darrere de qui els prometi un paradís. Les multitud de pobres dels temps de l’Antic Testament (anawim a la bíblia) van darrere el que els promet un parell de sandàlies, per parlar amb llenguatge del profeta Amós (Am 8,6) i això, diu el profeta, que molesta tant a Déu, que «no oblidarà mai el que fan» (Am 8,7) i que mourà cels i terra per fer-nos veure que no suporta la injustícia contra aquests.
També darrere Jesús hi anava un multitud que el seguia com ovelles sense pastor i què fa Jesús? Els instrueix llargament (Mc 6,34). El que necessita aquesta gent, abans que el pa, és que algú els expliqui quina és la seva dignitat i com el Pare del Cel els estima. I això no és retòrica.
Entre nosaltres corre una mena d’axioma que ve a dir: «Primer s’ha de donar pa al pobre i després anunciar-li Jesucrist». Doncs no. Primer anunciar-li Jesucrist perquè recuperi la seva dignitat i les ganes d’aixecar-se. El pa ha de venir de la trobada comunitària que s’adona de les necessitats dels que viuen a prop, precisament perquè se li ha anunciat Jesucrist. I és que també els pobres, per necessitats que estiguin, quan descobreixen els que els envolten, han de començar a compartir del poc que tenen.
Josep ESCÓS i SARSANEDAS
Article del full parroquial del diumenge XXVII de durant l'any
7 d'octubre de 2012
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada
No es publicarà cap comentari anònim o amb contingut ofensiu.