No és bona noticia perquè ho fes malament ni perquè li puguem tenir simpatia o antipatia.
És bona notícia perquè una cosa important canvia en la durada dels papes. En una època com la nostra en la qual la gent viu molts anys amb l’ajuda de la medecina geriàtrica, ja és hora que els papes es posin un límit a ells mateixos com els papes anteriors van posar-lo als bisbes.
Tots recordareu la pena que feia el Papa anterior (que per cert era més jove quan va morir que l’actual bisbe de Roma) quan, atrapat pel parkinson i per les seqüeles de l’atemptat que havia tingut temps enrere, a penes s’aguantava dret i la gent que el veia en els mitjans de comunicació deia: «Com és que no plega?». Altres deien: «Li cauen les babes com a nosaltres!». La situació era vergonyosa.
El Papa actual no ha volgut arribar a aquell límit de degradació i ha dit que no se sentia amb prou forces. Molt bé!
Hi ha constància d’un papa en la història de l’església que hagués dimitit. Era un monjo anomenat Pietro Angelelli de Murrone que tenia fama de ésser un monjo molt pietós. Quan, després de dos anys els cardenals no es posaven d’acord en l’elecció del Papa i el governant poderós més important del seu temps Carles Martell intervenia en dir “aquest sí i aquest no”, per fi els cardenals es posaren d’acord en aquest monjo que accedí al papat amb el nom de Celestí V. Era, si no m’erro, el 1294. Al cap de dos mesos el pobret eremita es va adonar que no estava preparat per fer aquella feina i va dimitir. El resultat va ésser favorable per l’església perquè en el següent conclave els cardenals reunits només van haver de menester una sola votació per triar el següent que va ésser Bonifaci VIII. El dimissionari ho va passar molt malament perquè va restar mig presoner fins a la mort.
Ja he dit que des de fa uns quants anys els bisbes són invitats a presentar la renúncia en complir els 75 anys i de vegades el Vaticà els prorroga més d’un any i dos fins a triar-ne el successor. És el cas de l’actual bisbe de Madrid. És normal que el Papa també es posi un terme.
L’església, en general, dóna una mica la impressió d’un govern excessivament geriàtric, no us sembla? L’avantatge és l’experiència, però l’inconvenient és la dificultat de connectar amb molta gent innovadora que hi ha a la nostra societat. Encara que sempre hi ha excepcions, tant de vells que connecten, com de joves que no.
En els països democràtics els governants ho són fins a les següents eleccions i precisament els dictadors miren d’allargar el seu mandat mentre respiren i encara procuren deixar la poltrona als seus fills (o vàlids). La dimissió d’un papa és un acte de fe en l’església que tindrà prou persones per continuar l’obra començada.
No oblidem que Jesús no era de bon tros un vellet, ja que va fer la gran renovació entre els trenta i trenta-dos anys i que els poderosos del seu temps, amb la seva crucifixió, van voler estroncar els canvis de la magnitud que ell proposava. El resultat va ésser que, els que el van seguir, el van entendre, i el gran canvi que inicià en aquell moment encara dura actualment.
Josep ESCÓS i SARSANEDAS
Article del full parroquial del Diumenge I de quaresma
17 de febrer de 2013
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada
No es publicarà cap comentari anònim o amb contingut ofensiu.