FRANCESC I (primer), EL NOU PAPA

   Una sorpresa per les novetats:

   Primer Papa jesuïta. Això li dóna connexions arreu del món perquè els jesuïtes es troben i coordinen.

   Primer Papa de llatinomèrica: és argentí, però, com hem vist, parla perfectament l’italià ja que té cognom italià: Jorge Mario BERGOGLIO (es llegeix “Bergollo”).

   De l’Argentina han sortit els moviments més tradicionals (congregacions religioses que tenim per ací) i també la teologia del Tercer món. Per tant haurà hagut de dialogar amb uns i altres.

   D’aquest nou bisbe de Roma ja n’havíem sentit a dir que era excel·lent com a bisbe de Buenos Aires. Vivia en un apartament, es cuinava el menjar i viatjava amb transport públic. No sortia en les travesses per la seva edat (76 anys, segons diuen).

   Quan ha saludat la multitud no ha dit pas que fos el Papa en cap moment. Només ha recordat que és bisbe de Roma.

   Ara passen dues coses que fan especialment important aquesta elecció. Una de fora: que hi ha hagut grans campanyes contra l’església, moltes amb fonament però que han estat demolidores ens segons quins mitjans. Una altra cosa és que els que estem a dintre i ens sentim església, sospirem perquè als nivells més alts del Vaticà es produeixin canvis importants.

   Des de fora (els que fan campanyes contra l’església) tot fa preveure que la cosa anirà en augment. Per què? Doncs perquè quan ha desaparegut el comunisme organitzat, els manipuladors ocults d’aquest món, els que fan passar fam a tanta gent, ja no necessiten l’església, i més aviat els farà molta nosa. Jesús, d’aquests, en diu “el príncep d’aquest món” (Jn 14,30) i també diu que aquest serà vençut si s’adona que Jesús estima el Pare i ens estima a nosaltres.

   Si parlem dels de dintre (els que ens considerem d’església) el Cardenal Martini, que fa poc va morir, ja deia que l’església va dos-cents anys endarrere. Què hi havia fa dos-cents anys? El barroc. Quan veiem l’església de Sant Pere del Vaticà amb aquelles columnes barroques de Bernini i ens fixem que les cerimònies són d’estil semblant pensem: «a aquesta gent se’ls ha aturat el rellotge». Tothom aguanta, un dia, una llarga cerimònia, com passa als pobles el dia que ve el bisbe. Fins i tot li diuen que els ha agradat molt, però el diumenge següent no tornen. No es veu, en la majoria de les celebracions (Misses i altres cerimònies) que els problemes del poble apareguin en la pregària com no sigui allò de “preguem pels pobres”.

   Fixeu-vos d’on surten els visitadors de malalts i de presons, els que treballen a Càritas, els catequistes... Gairebé tots han vingut a la pregària del dissabte o del diumenge. Amb això vull dir que es troba a faltar que les Misses tinguin una forma tal que hi vegem reflectides aquelles activitats.

   Una altra cosa que demanaríem al nou Papa és que l’església apliqui més el que en podríem dir la subsidiarietat. Què vull dir? Que no es noti tan aquesta verticalitat (tot ve de dalt).

   I això, dins de l’església com es pot fer? Amb la sinodalitat que és una manera de dir que cal consultar la gent. Els capellans han de tenir alguna cosa a dir en l’elecció d’un bisbe i els parroquians també en l’elecció del rector. No val pensar que el Papa és infalible i per això pot triar qui vulgui perquè prou sabem que es pot equivocar. Si Jesús va rectificar (Mt 15,21-28) més ho ha de poder fer el bisbe de Roma.

   Acabo dient que aquest Francesc I que ha sortit elegit, serà el punt d’unió i de referència per a totes les esglésies del món i això no cal canviar-ho . Mentre defensi la centralitat de Jesucrist i de l’Evangeli ens trobarà units al seu costat. Per tant, benvingut el nou Bisbe de Roma!

Josep ESCÓS i SARSANEDAS
Article del full parroquial del diumenge V de quaresma
17 de març de 2013